Verne, Jules Verne

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 7 de març del 2002)

La volta al món en vuitanta dies, Jules Verne. Traducció de Nathalie Bittoun i Josep Maria Sala. Ediciones Vicens Vives, 2001. Pàgines: 384.

Quan ja es viu en el segle XXI, es fàcil pensar que és sobrer comentar una obra signada per Jules Verne, un escriptor francès del segle XIX que, tot i ser un visionari –si més no, literàriament–, tocava de peus a terra amb força contundència. Les pàgines d’aquest suplement cultural acollien, l’any passat, el comentari de L’illa misteriosa, una de les novel•les voluminoses de Verne, que, tot i que situa l’acció en un indret remot i isolat en què la civilització la representen només les accions i el comportament dels protagonistes, està prou ben construïda com per a ser un exponent idoni de la manera en què l’autor concebia el fons i la forma de les seves obres: fonamentalment, tot i els matisos, Verne desplega en cadascun dels seus textos una trama argumental basada en la narració d’una peripècia que serveix de suport a una exposició de les bondats que sorgeixen de l’aplicació correcta del avenços derivats del progrés, els quals, de passada, dóna a conèixer.

Es considerava, en aquell article, que les propostes de Verne són tan vigents ara com quan van ser escrites; que la seva obra escrita manté l’empenta –en el benentès que les mecàniques i els estils narratius han evolucionat força en els cent cinquanta anys més recents!–; i que la manera en què les històries vernianes estimulen la imaginació és positiva i lloable perquè, a diferència de bona part de les propostes lúdiques amb què el personal de tota mena i condició s’entreté avui en dia, demana al lector que s’impliqui en la creació mental de les imatges que són suggerides a través de signes negres impresos en paper blanc.

És bo creure –potser és ingenu fer-ho, però…– que el poder de les lletres, humils, pot superar els encisos de tot allò que la mercadotècnia moderna dóna pastat, apte per al consum ràpid i lliure, fins i tot, del trànsit pel microones. És bo creure, per tant, que el temps que s’inverteix en la lectura no tant sols entreté sinó que deixa un pòsit que ajuda el lector a crear una visió particular del món que té en compte el seu tarannà perquè és el lector la persona que, de manera efectiva, garbella els estímuls exteriors i en tria aquells que troba més convenients. És de témer que altres formes de distracció que sovintegen avui en dia –i no fa falta recórrer al tòpic que carrega contra la televisió: les invasions modernes són tan perverses com subtils!– no permeten desencadenar aquest procés, amb la qual cosa els seus efectes són massa epidèrmics com per a atorgar, als corrents lúdics superdiscofashion, cap mena de transcendència que superi la de les bombolles de sabó.

Per aquestes raons, i per totes aquelles altres que s’hi vulguin trobar, s’ha de saludar amb calidesa l’edició amb què Ediciones Vicens Vives recupera una de les novel•les més emblemàtiques de l’escriptor francès a què s’ha estat fent referència. La volta al món en vuitanta dies, que ha estat duta al cinema per Michael Anderson amb David Niven i Cantinflas com a actors principals i a la televisió -en una minisèrie amb Pierce Brosnan i Peter Ustinov com a intèrprets i a través de la sèrie de dibuixos animats La vuelta al mundo de Willy Fogg– és un títol clàssic que, encara ara, és prou suggerent, perquè, malgrat Internet i les targetes de crèdit or, fins i tot si són a càrrec de l’empresa, fer la volta al món no és a l’abast de tothom.

L’argument de la novel•la estat prou difós en el segle i mig més recent: un londinenc distingit, Phileas Fogg, posa en joc la fortuna de què disposa per demostrar als companys de club, també distingit, que els mitjans de transport moderns permeten fer la volta al món en un lapse de temps que, fins el moment en què Jules Verne va posar mans a la ploma, era insospitat. El gentleman comença el viatge poques hores després que s’hagi comès un robatori d’alta volada. Això fa que es pensi que, de fet, es tracta d’un lladre que fuig i que bona part del periple el faci en companyia d’un agent de la policia britànica que només té en el cap la idea fixa d’emmanillar el sospitós, sempre i quan pugui fer-ho legalment. Una mena d’ajudant de cambra polivalent –Passepartout–  i una vídua de l’alta societat hindú completen el quartet de personatges principals, que encadenen aventures amb la ciutat de Londres com a punt de sortida i d’arribada i la resta de terreny del globus terraqui entremig.

Intenció pedagògica
L’edició que es comenta, però, no té només el mèrit de tornar a posar Verne a les lleixes de les llibreries. Cal destacar que aquest llibre ha estat elaborat amb una intenció pedagògica clara –i agraïble–  que dóna peu a una introducció en què s’explica, de manera entenedora, la biografia de l’autor francès, i en què es donen pistes suficients com per a entendre com i perquè escrivia i què va animar La volta al món en vuitanta dies.

Aquesta mena d’aclariments –que no constaven un parell o tres de dècades enrere, quan la literatura i la cultura gaudien d’un prestigi social que ha transitat a millor vida– són una ajuda eficaç perquè sí que ajuden a entendre millor un text que, a més, s’acompanya d’un seguit quasi continu de notes a peu de pàgina que obeeixen a dos registres diferenciats. D’una banda,  els responsables de l’edició donen dades que contextualitzen i amplien la informació que aporta la novel•la: fan constar explicacions sobre pràctiques marineres, inclouen ressenyes biogràfiques de personatges històrics que Verne esmenta i notes sobre grups culturals aliens a la civilització occidental… De l’altra, les notes a peu de pàgina aporten sinònims comuns per a aquells mots que, un cop feta la traducció, es poden considerar poc emprats o massa cultes.

No hi cap objecció al fet que, per una paraula –en francès en l’original–, se’n donin dues o tres de catalanes. Ben al contrari: cal donar les gràcies. Tampoc n’hi ha per al fet que s’insisteixi en Verne i en qualsevol altre dels autors que van ser prou enginyosos com per a ordir trames que encara ara obren les portes a la imaginació. També cal agrair-ho. Fet i fet, qualsevol proposta cultural que tingui un gruix superior al mil•límetre i mig ha de ser rebuda amb els braços oberts. I Jules Verne és Jules Verne.

Anuncis

L’aixeta de la imaginació

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 10 de maig del 2001)

L’illa misteriosa, Jules Verne. Traducció de Jesús Moncada. La Magrana, 2001. Pàgines: 455.
Inesperadament, les mans del lector sostenen un llibre voluminós, amb 455 pàgines fetes amb paper gruixut i lleument rugós, de tacte agradable, que fan de bon passar. En uns temps, els actuals, en què tot va de pressa de pressa, en què l’èxit de la informació s’avalua per la migradesa a través de la qual arriba al consumidor –que es manté tan desinformat com abans de la consumpció, tot i creure justament el contrari–, aventurar-se a llegir un totxo d’aitals dimensions és voler anar contra corrent –i arriscar-se a ser mirat com a bèstia estranya pels usuaris del transport públic amb què es coincideix.
Tot plegat permet pensar que no és necessari invertir temps i diners per conèixer les peripècies de cinc paios que van a petar a una illa aparentment deserta en què, malgrat que està força ben proveïda, els caldrà posar en joc tots els seus recursos per sobreviure i, en aquesta lluita, no perdre l’esperança de retornar a la civilització. És d’allò més fàcil creure que si es volen aventures de veritat, ja hi ha els videojocs que protagonitza la Lara Croft, una creació cibernètica exquisida i letal que tomba tot allò que se li posa pel davant sense contemplacions ni remordiments; és a dir, sense consciència. Els sons de destrucció, a més, ofereixen sensacions de realisme virtual que embolcallen, en casos notables i extrems, fins a fer perdre la noció del temps. I, per arrodonir-ho, proporciona tema de conversa.
Els autors més familiars
Per descomptat, l’aparença del llibre –quiet i callat– no és tan atractiva. Però resulta que l’autor és un tal Jules Verne. El lector, que s’apunta al currículum densitats i complexitats proposades per una llarga rastellera d’autors –s’evita la relació per defugir la pedanteria– recorda que, anys enrere –es confessa: dècades–, abans que aquests noms formessin un cert univers d’idees, eren uns altres els familiars: Vergés, Carbó, Vallverdú, Melville, Dumas… i Verne! Sí, el Verne que es va inventar un viatge submarí de vint mil llegües, el Verne que es va inventar un viatge a la Lluna, el Verne que es va inventar un viatge de cinc setmanes en globus, el Verne que es va inventar una volta al món en vuitanta dies… Definitivament, el Verne que va omplir el cap de cabòries i fantasies a un minyó fonamentalment molt formalet.
El lector, doncs, decideix homenatjar-se la infantesa i entotsolar-se en un rescat emocional i obre L’illa misteriosa. El relat comença com han de començar els relats: moments de tensió d’uns homes que, en la segona meitat del segle XIX, malden per evitar que el globus aerostàtic en què han fugit del captiveri no caigui al mar. Només els serveix tocar terra. Fora d’això, la mort és segura. Estan de sort: els esperen més de 400 pàgines d’incidents, sotragades, troballes, sorpreses, esperances i desil·lusions.
verne_illaLa lectura avança i, de vegades, es fa difícil esmorteir el somrís que provoca la innocència verniana: quan s’arriba als punts en què, successivament, els illencs involuntaris se situen davant la perdició, l’illa els proporciona una sortida suficient o es llueix i els resol el problema present i la resta de similars que puguin arribar a venir. De desagraïda no n’és pas, l’illa, i això fa que els fugitius –que eren combatents de la Unió, nordista i progressista, capturats per les tropes de la Confederació, sudista i conservadora–, fabriquin armes, construeixin forns, canviïn el curs d’un salt d’aigua i basteixin un veleret, entre d’altres miracles literaris que inclouen l’elaboració de tabac de pipa! (cal pensar que si Verne escrivís avui, en comptes de fer passar com a element de confort el tabac, hi hauria posat iogurts desnatats sense calories.)
Mantenir la tendència al contrast entre allò que es llegeix i allò que s’ha llegit posa en evidència que la mecànica narrativa, decididament, pertany a altres temps. Ara bé, això no esdevé cap obstacle a l’hora d’afirmar que, malgrat la senzillesa, la curiositat envers el destí dels protagonistes no minva. El lector, doncs, transmutat en una versió primigènia de la seva pròpia persona, s’adona que es fabrica temps lliure per poder esbrinar més coses sobre el trànsit illenc de la colla que lidera l’enginyer Cyrus Smith i es confessa que comença a sospitar que hi ha una mà amagada que intervé quan fa més falta –ja es veu, que hi és la mà, però fer veure que no es veu atorga un punt d’innocència infantil a la lectura–, un engany com qualsevol altre, ja que hi estem posats.
L’empremta d’una bona novel·la
I les pàgines passen i es travessa l’equador del llibre i la part de la dreta cada vegada és més prima… fins que arriba el final que ha d’arribar i el lector admet que, malgrat tots els malgrats, s’ho ha passat bé. Potser per la puresa de la fórmula. Potser perquè ha esdevingut un illenc afegit. Potser perquè, després d’agrair a monsieur Verne que obrís sense contemplacions l’aixeta de la imaginació, segueix convençut que, per molt bona que estigui la Lara Croft, l’empremta d’una bona novel·la és força més estimulant i té efectes perdurables a què, encara, no s’ha trobat contraindicacions. De fet, que corri qui vulgui, perquè moviment i desplaçament no són la mateixa cosa.