Estudis sobre la violència

La síndrome E, Franck Thilliez. Traducció de Jordi Boixadós. Columna, 2012. Pàgines: 511.

Gataca, Franck Thilliez. Traducció d’Ona Rius. Columna, 2012. Pàgines: 565.

L’autor del díptic La síndrome E i Gataca va començar a fer camí en el món de la novel·la negra francesa amb Train d’enfer pour ange rouge, batejada com a El ángel rojo en la traducció al castellà. Aquella novel·la, publicada per primer cop el 2003, tenia força virtuts, entre les quals hi havia una narrativa tensa, uns continguts i unes explicacions creïbles, una temàtica volgudament dura i un personatge protagonista amb possibilitats –Franck Sharko.

Vuit anys i algunes altres novel·les publicades després, Thilliez presenta al món lector un díptic amb què, segons confessa, proposa una mena d’assaig sobre la violència estrictament narratiu i sense una voluntat moralitzant aparent. Aquesta doble invitació té noms propis: La síndrome E, la primera, i Gataca, la segona. Tot i que funcionen al marge l’una de l’altra, totes dues mantenen fils de continuïtat: obeeixen a la voluntat amb què Thilliez du endavant el seu projecte literari, els protagonistes principals són els mateixos –Sharko i Lucie Henebelle– i els esquemes generals en què s’emmotllen els fets descrits mantenen força paral·lelismes.

L’autor treballa amb dos eixos, en les novel·les. En la primera, l’anàlisi de la violència té en compte el factor de la contemporaneïtat. A l’hora de parlar-ne, du a les seves pàgines realitats quotidianes com ara el poder de les imatges –cinema, televisió…–, el dels videojocs, el de la perversió dels Estats. Amb Bèlgica, França, el Canadà i Egipte com a escenaris principals, Thilliez du els personatges a la recerca d’unes respostes que els afecten, a la vegada, com a persones i com a professionals.

Gataca es materialitza amb un altre plantejament: la violència ara s’avalua com a fet hereditari, com a part consubstancial de l’espècie humana, com a component físic de l’ADN. Així, Thilliez mescla les investigacions judicials amb les científiques i atorga importància a la possible desaparició del fet de ser esquerrà, als motius que van permetre la prevalença de l’Homo sapiens en detriment de la dels neandertals i a les implicacions inexplorades que hi ha en les relacions entre els bessons.

La-síndrome-E-GattacaTant l’una com l’altra, d’altra banda, fan progressar la potser un pèl exageradament torturada relació entre Henebelle i Sharko, que es defineix com un “policia esquizofrènic amb tendències paranoides”.

Des del punt de vista dels continguts, la feina de Thilliez és valuosa –qualsevol reflexió honesta sobre la violència ho és, avui en dia– i els resultats permeten comprovar que són el fruit d’una reflexió seriosa que té traducció en la manera en què organitza les idees.

Des del punt de vista del continent, però, La síndrome E i Gataca són desiguals. Ni l’una ni l’altra han mantingut viu el to aspre amb què va debutar Thilliez. L’evolució de l’autor –la personal i la literària– han comportat un cert assuaujament del seu estil, que ha esdevingut un pèl convencional, menys vital i més retòric.

En aquest context, la primera de les dues novel·les és la que transmet –comparativament– més credibilitat. Tot i que es puguin emprendre com a obres separades, fa tota la sensació que van ser concebudes com a una unitat. Les matemàtiques, en aquest cas, ajuden a entendre que es fa difícil mantenir el nivell en prop de mil cent pàgines. Gataca se’n ressent, de l’esforç, i és la que pot assumir amb més comoditat la convicció que li hagués estat beneficiosa una poda acurada que hagués fet caure passatges innecessaris i d’altres directament repetitius.

Comentari publicat el 15 de març dels 2012 a El Punt Avui: elpuntavui.cat/La síndrome E i Gataca

Sobre Franck Thilliez en aquest blog: collonades/thilliez

Esquerrans criminals

Gataca, Franck Thilliez. Traducció d’Ona Rius. Columna, 2012. Pàgines: 565.

L’escriptor francès Franck Thilliez, fincat en el gènere de la novel·la negra, proposa als lectors el díptic sobre la violència que formen La síndrome ELa síndrome E– i Gataca. Totes dues novel·les mantenen una continuïtat essencial –comparteixen els protagonistes, Franck Sharko i  Lucie Henebelle, i la voluntat d’explorar els perquès de l’agressivitat–, però es poden llegir de manera independent en ser autoconclusives.

Si se les compara , la segona és la més fluixa. Mil setanta-sis pàgines –les que ocupen les dues novel·les– passen factura: només els més hàbils d’entre els escriptors tenen a l’abast la capacitat de mantenir la intensitat en tots els seus passatges. A Gataca hi ha pàgines que no justifiquen la seva presència: això no és imperdonable, però sí que constitueix una certa relaxació de la tensió narrativa que, fins ara, ha fet valuoses les aparicions de Sharko en l’àmbit del gènere criminal.

Gataca, després d’un petit pròleg, arrenca de veritat amb la troballa del cadàver d’una estudiant jove. El cos apareix en la gàbia d’una ximpanzé molt especial en un zoo i tot apunta cap a la teoria de l’accident. Quan s’estableix que l’animal no té res a veure en els fets, la investigació –i, amb ella, les trames de la novel·la– comença un ball sangonós en què els personatges se les han de veure amb la justificació genètica del fet de ser esquerrà, amb les teories sobre la evolució de l’Homo sapiens, amb la violència com a eina de supervivència, amb la memòria de la raça humana que es desplaça en el temps inserida en les espirals de l’ADN, amb les àrees encara inexplicades que hi ha en la relació entre els bessons…

Atent al vessant humà, Thilliez també estira la veta de la relació emocional entre Henebelle i Sharko, que han de combatre el mal interior amb la mateixa intensitat amb què planten cara al mal exterior.

L’evolució de la novel·la és del tot correcta: els fets es presenten amb la intenció de mantenir viu l’interès del lector i el cert és que ho aconsegueixen malgrat els trams en què Thilliez carrega les tintes en els fets que vol destacar. En aquests casos, el text hauria estat més impactant si hagués deixat de banda suggeriments i constatacions que ja ha presentat al lector prèviament. Les repeticions de les repeticions, per descomptat, no ajuden. Si de cas, fan pensar que l’autor havia arribat als números vermells en el seu saldo de recursos narratius.

Així, desdibuixada, Gataca perd personalitat i s’acomoda en una certa convencionalitat que la emparenta amb les novel·les que distreuen però que no generen afició. Hi ha la possibilitat, és clar, que la lectura espaiada de La síndrome E i de Gataca afavoreixi la segona de les novel·les en llevar-li la pressió que esdevé inevitable en les comparacions.

Llibres llegits de Franck Thilliez: El ángel rojo i  La síndrome E.

Cel·luloide i sang

La síndrome E, Franck Thilliez. Traducció de Jordi Boixadós. Columna, 2012. Pàgines: 511.

Franck Thilliez, amb formació com a enginyer de Noves Tecnologies, va debutar en el món de la literatura el 2003 amb Train d’enfer pour ange rouge, que es va traduir al castellà cinc anys després amb el títol El ángel rojo.

Aquella novel·la ja atorgava el protagonisme a Franck Sharko, un agent de policia que, en aquell cas, va haver de resoldre el cas d’un assassí despietat aficionat als desmembraments mentre convivia amb moltes dificultats amb el fet que la seva muller, en estat, feia mig any que constava com a desapareguda.

Aquella novel·la va fer forat a causa de la seva duresa: l’estil de Thilliez és consistent, no deixa lloc a les garlandes ni les floritures i insisteix de manera impertorbable en la voluntat de tirar endavant amb la història. Cal afegir-hi l’univers humà que construeix amb les caracteritzacions dels personatges, que situa, afortunadament, lluny dels estereotips. En aquest sentit, Thilliez sembla un sòlid candidat a ingressar a l’elit francesa dels autors de gènere negre.

Entre aquell Train d’enfer… i La síndrome E, Thilliez ha dut a les llibreries La chambre des morts, Deuils de miel, La forêt des ombres, La mémoire fantôme, L’Anneau de Moebius i Fractures, en què, de manera intermitent, han aparegut els personatges de Franck Sharko i el de la també agent de policia Lucie Henebelle. Cap d’ells ha merescut atenció editorial al sud dels Pirineus, circumstància que s’ha alterat amb el díptic La síndrome E i Gataca, en què l’autor proposa de manera deliberada una anàlisi sobre la violència.

La síndrome E és la novel·la en què es coneixen Henebelle i Sharko –que ara és descrit com a “policia esquizofrènic amb tendències paranoides”– i en què miren de resoldre un cas que comença amb una venda de pel·lícules antigues que té lloc a Bèlgica poc després de la mort del seu propietari.

La quantitat de morts i assassinats creix a mesura que els dos policies duen a terme una investigació que es mou en dos àmbits diferents. D’una banda, el geogràfic: hi ha acció a França, a Bèlgica, a Egipte i al Canadà. De l’altra, el temporal: l’origen del cas rau en un filmet experimental que es va rodar a mitjans de la dècada dels 50 del segle XX.

Prendre el cas criminal com a únic valor de referència és, en aquesta novel·la, un error. El mètode narratiu que empra Thilliez en combinar els afers interiors i els exteriors dels personatges és eficaç i garanteix el plaer de la lectura als aficionats al gènere negre. Però hi ha més coses, en el text, perquè l’autor reflexiona sobre les formes en què es manifesta la violència en l’actualitat, bé sigui induïda –experiments perversos amb la ment–, bé sigui de manera deixada –el cinema, la televisió, els videojocs…

La bona combinació de la forma i el fons produeixen una novel·la que demana, gens gratuïtament, que se la llegeixi d’una tirada.

Llibres llegits de Franck Thilliez: El ángel rojo.