Intereconomía sotsobra

El negoci de la televisió privada és una qüestió matemàtica: se sumen els ingressos, se’n resten les despeses i s’obté un resultat. Si és positiu, el negoci rutlla. Si és negatiu, cal tancar la paradeta. Això es pot embolcallar amb tantes consideracions com es vulgui, però la realitat passa per les faves comptades.

intereconomia_2El negoci d’Intereconomía està ara immers en un delicat procés que implica els comptes: en fa i en passa.

Els números no els surten, als d’aquest canal estrambòtic que practica l’endogàmia professional –sovint s’entrevisten entre ells en programes diferents– i que té com  a objectiu vital disparar a tort i a dret sempre que el tret faci un bon espetec.

Amb una quota de pantalla que ha caigut fins a l’1 per cent el mes de gener passat, Intereconomía ho té difícil a l’hora de captar ingressos publicitaris. Per això, més enllà de les eventuals insercions publicitàries clàssiques, els conductors dels seus programes han esdevingut autèntics homes i dones anunci que no dubten a interrompre qualsevol discussió –per identificar d’alguna manera el que fan davant les càmeres– per fer l’article de coses com ara rellotges, detectors de radars… Ho fan i atorguen als seus espais una caracterització estranya, a mig camí de les fires de circ basades en els monstres i els grotescament divertits xous de telebotiga que arriben dels Estats Units. La mitjana de qualitat de la seva programació, això és cert, no es veu afectada.

D’altra banda, les guerres televisives no són pròpies només de les grans empreses. El canal del brau blau se les està tenint des de fa un temps amb una nova estrella del firmament de la televisió minoritària. 13TV, el canal de l’Església espanyola, tira mà de talonari i s’endú al seu molí les aigües que creu que el poden fer rutllar amb eficàcia a l’hora d’esclafar el gra de l’actualitat.

Isabel Durán, Curri Valenzuela i Carmen Tomás, entre d’altres, han estat sensibles al so dels bitllets i han canviat de casa. Amb tot, el cop fort és el més recent: la competència directa d’Intereconomía se li ha endut Antonio El gato a l’agua Jiménez, a qui es va tractar sense pietat un cop va fer saber que tocava el dos. El programa, sense aquest home i els contertulians que l’animaven, ha perdut molt: el galtapleníssim Javier Algarra i els secundaris de sèrie Z que du al plató no arriben a la sola de la sabata dels seus predecessors: ara el programa ja no fa ni riure.

L’estratègia de 13TV sembla bona: ha guanyat un 0,6 per cent d’audiència en un any i ara assoleix l’1,4 per cent que està destrossant el jardinet de la competència. Tot plegat, totes dues es barallen per poc més d’un 2 per cent de l’audiència, però la realitat és la que és: són elles que trien el públic a què s’adrecen. Tenint en compte de quin peu van coixes totes dues emissores, l’acudit amb la menció a la forma sagrada ve sol al cap. A veure com acaben.

Anuncis

Blancalícia i els camatxets

La passió que senten els polítics envers la televisió quan els és favorable és tan coneguda que no mereix comentaris.
Malgrat tot, els excessos tenen aquell què d’engrescador quan sobresurten amb estridència, un àmbit, aquest, en què la líder del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho es mou com peix dins l’aigua víctima d’una frenesia esglaiadora.

La política popular ha trobat el què, a això de la dosi diària, i no està per orgues ni tan sols quan desafina –ara ja ho fa sempre.

Blancalicia

El 23 de gener, quan el Parlament de Catalunya va votar afirmativament sobre unes obvietats que tothom veu clares tret d’aquells que no les volen veure de cap manera, Sánchez-Camacho va organitzar una interessant desfilada prematura juntament amb els seus companys i companyes de partit electes. Després, a TV3, la diputada va dir que ni els seus ni ella volien formar part d’un espectacle tirant a lamentable.

Si hagués dit la veritat, hauria demostrat, una vegada més, quina és la seva idea de la democràcia, del respecte a la voluntat d’un poble expressada a través d’aquells a què ha escollit en unes votacions lliures. És de témer, però, que l’espectacle lamentable que ells i ella van protagonitzar tenia altres motivacions: la lluita dura que el PP català manté amb Ciutadans per la quota de pantalla a la televisió amiga –Interconomía- i a la resta de mitjans demanava que els populars se signifiquessin i oferissin carn espanyolista a la fera espanyolitzadora. Llàstima que els esglaons que migparteixen l’hemicicle català atorguessin a la processó un to d’atracció barata de fira rònega i, més que un acte d’expressió de dignitat ofesa, allò semblés una passejada de Blancalícia i els seus camatxets. Todo por la patria, és clar.

Tot fa pensar que Sánchez-Camacho seguirà aquest camí d’exhibicionisme delirant. L’hi va la vida –política- i no pot permetre que els nous espanyolistes –Ciutadans, però també el PSC si es decideix a treure’s la careta de manera definitiva– li arrabassin l’electorat que fins el novembre passat havia estat seu, tan sols seu i només seu.

Això fa entenedor el to apocalíptic de les seves declaracions i la pèrdua del sentit de la mesura que li permet assegurar que hi ha partits democràtics que volen fer de Catalunya un Estat totalitari. És com si, de sobte, hagués oblidat el passatge bíblic que parla d’ulls, palles i bigues.

La consellera i la televisió

tele-rigauTelevisió de Catalunya es fa ressò del fenomen Informer. Bé. Explica el fet, dóna veu als alumnes, als professors i a la consellera del ram. Bé.

Se n’ha de parlar, d’aquestes coses, a la televisió, perquè tot i que són una titada, formen part de la vida virtual que ara sembla ser més real que la real.

L’actual consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, respon a l’assalt dels micròfons amb unes declaracions fetes a boca de canó. En elles, fa referència a la necessitat d’educar la canalla que puja i, de manera massa immediata, carrega els neulers a la televisió i a bona part dels programes que s’hi emeten.

Fa un cert temps, des que es va assumir de manera general que un alt percentatge de la programació televisiva és una desgràcia inevitable, que no se sentia l’argument.

Queda bé, disparar contra allò que apareix a la petita pantalla, però no es pot admetre com a resposta correcta.

La televisió, malgrat les seves moltes capacitats, no té els superpoders que, a voltes, se li atribueixen.

La televisió no és una llançadora de missatges ni una modeladora de conductes. La televisió és un mirall gens valle-inclanesc: els seus programes no deformen la realitat que reflecteixen. Com a molt, fa de lupa i n’augmenta les bondats i les maldats, però no les distorsiona i, per descomptat, no se les inventa.

La televisió, avui en dia, aboca bocois de deixalles davant els ulls d’uns teleespectadors que, en bona part, gaudeixen de l’espectacle i no contemplen la possibilitat de canviar de canal o d’apagar el televisor.

Que no hi hagi persones amb esperit crític no és culpa de la televisió.

Si les hi hagués en una quantitat suficient, la televisió seria diferent. Molt diferent. I també ho seria la societat. I ho serien les seves accions i les seves reflexions. I les seves votacions.

Que la societat sigui com és no és culpa de la televisió. I ja s’entén que una societat crítica i culturitzada no interessa a aquells que han de fer veure que la governen. D’això, la televisió tampoc no en té la culpa.

Autònomes del PP… i TVC

TVs_PPDilluns 14 de gener, demà passat, 829 treballadors de Telemadrid –Salvemos Telemadrid– rebran la notificació oficial amb què se’ls comunica el seu acomiadament. És la sortida a un expedient de regulació d’ocupació (ERO) que s’arrossega des de l’octubre de l’any passat i que deixa la televisió autonòmica de la Comunitat de Madrid reduïda a la seva mínima expressió.

Sense la quantitat suficient de mà d’obra, els responsables de l’emissora ompliran la graella amb el recurs a la producció aliena. No hi ha cap dubte que això és una bona notícia per als amics dels responsables que tenen una productora.

Aquesta emissora pública, governada –dictada- pel PP s’afegeix en el camí de les llàgrimes a dues companyes seves amb què comparteix el signe dels gestors: la balear IB3 –Comitè Informatius IB3– i la valenciana Canal 9 –CCOO RTVV-. Totes tres –i algunes de les altres que encara formen o han format part de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA)- han hagut de fer un paper galdós.

Creades a l’empara de l’esperit del cafè per a tots, han estat considerades útils mentre els partits polítics que les han governades les han pogut emprar com a eina de negoci i com a arma propagandística. IB3, Canal 9 i Telemadrid en són exemples perfectes. La valenciana i la balear, culpables de viure i treballar als Països Catalans, han hagut de carregar amb un pes extra: haver de lluitar –de manera mal dissimulada- contra la llengua de la terra que les ha vistes néixer i que encara ara les finança.

El sentit utilitarista amb què se les ha gestionat casa a la perfecció amb un esperit, el del PP, que no sent vergonya a emprar els recursos públics per afavorir els negocis privats d’aquells que són de la seva corda. Ho fa amb la sanitat, ho fa amb les infraestructures…

No és notícia que el PP destrossa de manera sistemàtica allò que és públic. I allà on no pot fer-ho, intenta que es faci: Televisió de Catalunya n’és un exemple proper. La cúpula actual de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), nomenada el la primavera del 2012, s’elabora segons els resultats de les eleccions del 2010 en uns moments en què CiU feia l’aleta al PP. Els populars només tenen la vicepresidència, però la corporació segueix un patró de reformes que delata l’existència d’una derrota –en el sentit nàutic de l’expressió, però també en el popular-.

Les desgràcies que s’han perpetrat en el segon canal de la televisió nacional catalana són de jutjat de guàrdia i la manera de gestionar el que ells anomenen recursos humans –CCOO TVC– no li va al darrera.

Bèsties gens il·lustrades

BestiariVius en un país gairebé europeu i força civilitzat.

Treballes per a una televisió pública nacional.

Fas un programa que promou la cultura.

Fuges de la mediocritat televisiva.

Hi dus gent molt estranya i gent quasi normal.

Fas pensar en demostrar que hi ha qui pensa.

Comptes amb l’humor com a arma.

Saps distingir la realitat de la ficció, la vida de la televisió.

Ets un petit passaport a la llibertat intel·lectual.

Enrioles les orelles a acords de Portet.

I acabes rebent propostes deshonestes de l’Audiència Nacional.

Has topat amb la Corona.

Amb els que creuen que les armes són eines bones per al diàleg.

Amb els que consideren que el foc és el gran purificador.

Amb els que demostren per autoexclusió que el sentit de l’humor és fill de la intel·ligència.

Amb els que pequen de prepotència amb la confiança que seran perdonats.

Amb els que enyoren els vells bon temps de la Inquisició.

Amb els que apliquen la justícia a través d’un punt de mira.

Amb els que reverencien els Vedells d’Or que estan fets amb fang.

I penses que tot plegat és una facècia acollonant fins que penses que potser ells, el que diuen, fins i tot s’ho creuen.

I no entens per què no s’acusa d’atemptat a la Corona al seu portador.

La diferència existeix en aquest món de mones en què hi ha més bèsties que persones.