L’error -interessat?- d’afeblir TV3

L’externalització del servei de contractació publicitària de Televisió de Catalunya (TVC) és un error que no hauria de poder sotmetre’s al benefici del dubte. I cal esperar que no sigui un error irreparable si es produeix.

La televisió nacional de Catalunya està encara massa lluny del model de televisió pública a què hauria d’aspirar seriosament com a part essencial d’una nació que cada vegada té més clara la seva identitat i les seves ganes de ser sense lligams que llastin.

tv3godo
Ara com ara, però, el fet que TVC compti amb una via doble de finançament la sotmet, parcialment, a les vicissituds del mercat publicitari: és un front-econòmic- que cal no deixar de banda fins que es posi seny i se l’alliberi d’aquesta condició.

No cal discutir aquest fet: de moment, és. Sí que cal discutir, però, i amb força, la manera en què se’l vol gestionar.

No té cap sentit lliurar les claus de la caixa a una competència de què no es pot esperar, en cap dels casos, joc net. Una competència, a més, que es triarà a dit de manera inconfessada si les travesses es demostren certes.

Cal recordar que el Grupo Godó va mantenir l’extint Avui en una posició de subsidiarietat absoluta mentre no es decidia a llançar una versió en català de La Vanguardia que ara conviu amb la castellana en les piles d’exemplars que es regalen als matiners. Cal recordar què va passar amb el departament comercial de la capçalera extinta. Cal recordar que aquells que volien inserir-hi anuncis rebien el suggeriment de fer-li el salt per anar a parar a la capçalera emmarcada en blau. I hi ha altres coses a recordar, si es vol fer l’exercici.

Res no fa pensar que la història no visqui un episodi de repetició: els termes de l’externalització del servei de contractació publicitària posen una catifa vermella a la gestió barroera i avalen –sense fonament?- un grup que potser té ara una importància impostada fruit dels fets d’altres temps: el pes de la Història pot ajudar a mantenir ferms els fonaments, però també pot provocar l’ensulsiada de l’edifici.

L’externalització del servei de contractació publicitària de TVC costa de defensar amb arguments racionals però s’explica amb facilitat si es pensa en la manera de fer de la política vella. És fàcil d’entendre que grups polítics establerts, immobilistes, amb epicentre a Madrid, Castella, Espanya, com ara el PP i el PSC d’en Pere Navarro, afavoreixin aquells amb què compartiran àpats, festes i celebracions diverses i de qui esperaran favors i semàfors verds.

Així mateix, no sobta que aquells que–encara?- no freqüenten els circuits del –presumpte- poder real estiguin en contra de riure les gràcies a una empresa que pot ser la protagonista de la versió moderna del conte del rei nu.

En aquesta pel·lícula, el paper estrany el fa una CiU que, si més no en això, entesa com a bloc, predica oli i ven vinagre. Afavorir el Grupo Godó casa a la perfecció amb el discurs ambigu i un punt cínic que emana del sector abocat a l’unionisme de pont aeri però topa de front amb les proclames quasi espirituals que fan aquells que, si més no en aparença, segueixen la roda del clam que hi ha als carrers, als balcons i, amb una profusió necessària i extraordinària, a les xarxes socials.

La televisió no té tant de poder com se li atribueix i el que sí que té, el perd de mica en mica, però encara en té. Si bé és cert que la capacitat de conformar un ideari a través de la imposició de consignes es deixata de manera indeturable, també ho és que la capacitat de representació és indiscutible. Una televisió nacional que parla de la nació en la llengua de la nació, que parla del món des del punt de vista de la nació, és un referent.

Els Estats mantenen les televisions públiques perquè tenen sentit polític –i, en alguns casos, perquè creuen en la bondat del servei públic televisiu-. Per això, costa d’entendre que el govern català comenci a malvendre una televisió, la de Catalunya, que no és seva, que és dels catalans. I sembla que costa d’explicar de manera convincent el perquè d’aquesta operació que mereix, de totes totes, un semàfor vermell gegantí, una multa enorme i la retirada de molts dels punts del carnet de conduir.

(Sobre aquest mateix afer: Desestructurant l’Estat que encara no és)

Anuncis

Desestructurant l’Estat que encara no és

CiU, el PSC i el PP han aprovat al Parlament de Catalunya, dijous passat, l’externalització de la gestió de la publicitat que s’ha d’emetre a Televisió de Catalunya (TVC).

L’argument oficial apunta que, amb aquesta manera de fer, els números han de ser en un futur força immediat més galdosos del que ho han estat fins ara.

Lliurar les armes a l’enemic sempre és un exercici complicat. Costa més explicar-lo quan ni tan sols s’ha produït la derrota que generaria una justificació convincent.

CiU, considerada com a promotora d’aquesta manera de fer que contribueix un pèl més al desballestament subtil que pateixen els mitjans de comunicació públics de Catalunya,  fa saber que calen socis –ells en diuen “partners” que fa més interessant i fi- per plantar cara als monstres de la contractació, Mediaset –amb Tele-5 com a façana- i Atresmedia –una de les peces de l’imperi del Lara planetari.

tv3_godoEls socialistes, que no perden el sentit de l’humor, asseguren que ha calgut votar-hi a favor perquè la proposta sorgeix del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i “no és adequat que el Parlament tingui la temptació d’interferir permanentment en aspectes de gestió”. Boniques paraules que emmascaren el petit detall que el consell de govern a què es fa referència no és cap altra cosa que un Parlament en petitet que, ara com ara, consagra l’estatus dels partits que formen l’stablishment català.

Al seu torn, els populars pedalen a pinyó fix per aconseguir el mallot groc dels outsiders. Assuaujant la fama de terribles que forgen dia sí dia també els germanes i germanes grans de Madrid, els del PP diuen que endavant però que es mantinguin els drets dels treballadors –cas que els en quedi algun, se suposa- malgrat que la feina que fa l’emissora nacional catalana produeix una “festa separatista” un cop arriba a la pantalla.

No és una bona jugada, aquesta, perquè grinyola en massa àmbits.

Des del punt de vista de l’entramat comunicatiu nacional, costa d’entendre que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) contribueixi a afeblir el que ha de ser-ne el pal de paller. Les retallades a què ha sotmès la radiotelevisió pública catalana des del pressupostos generals han estat notòries i han tingut conseqüències perceptibles. La televisió pública catalana manté el tipus, però els efectes de l’aprimada, que haurien de ser circumstancials, es noten. I fan patir.

En aquest context, reduir la seva capacitat d’acció general i posar-li bastons a les rodes venen a ser la mateixa cosa. Qui té el cul llogat, no seu quan vol. I el joc de la publicitat consisteix precisament a llogar.  Hostes vingueren que de casa ens tragueren també pot encaixar…

Des del punt de vista de la coherència interna, l’externalització de la gestió de la publicitat de TVC esberla l’esperit del contracte programa aprovat el setembre passat: en aquell moment llunyà –és a dir, fa dos mesos, una eternitat en política…-, es va donar l’endavant a la fusió de les filials de la CCMA –TVC i Catalunya Ràdio- per potenciar el concepte –i se suposa que la realitat- de la  multiplataforma. Ara se suposa que cada pota de la plataforma ha de fer la guerra pel seu compte.

Des del punt de vista empresarial, el moviment es porta l’oli. Plantar cara a Mediaset i Atresmedia pot tenir sentit des d’un punt de vista estrictament comercial. A fi de comptes, una part important dels ingressos de la CCMA provenen del repartiment del pastís publicitari i cal velar per no quedar-se amb les engrunes.

La clau de volta de tot plegat es posarà en evidència quan se sàpiga –quan es faci saber- quina és l’empresa de gestió que s’endú el regal. A més dels beneficis per la tramitació de les emissions publicitàries –entre el 3 i el 7 per cent de la facturació- i d’un risc financer zero –la CCMA assumeix els eventuals impagaments-, hi haurà barra lliure amb la cartera de clients de la televisió pública catalana. D’aquí a presentar propostes de paquets d’emissions d’espots al diverses emissores –una de pública i una de privada, la pròpia- només hi ha un pas… que no caldrà fer si l’aigua ja s’ha desviat al molí propi… No seria el primer cop que un mitjà assumeix els comptes propis i els d’un altre i en propicia la mort –agònica- per ofec interessat i impietós. Al cel sigui l’Avui.

Com que hi ha pràctica a explicar l’inexplicable, segur que es vessen arguments incontestables si el grup afortunat és el Publipress Media que forma part del Grupo Godó –hi ha profecies ben informades sobre l’afer-. A fi de comptes, en el futbol, les estadístiques estan per trencar-les i, en la política,  les tradicions estan per mantenir-les. CDC, UDC, el PSC i el PP ho tenen tan clar com qui ho té en compte.

Pèrdua d’identitat

La televisió, com a continent i com a contingut, manté una relació íntima amb la societat en què es produeix. Una població consumidora de Tele-5 i de canals d’un nivell de qualitat similar atorga la presidència del govern a individus que volen anar pel món sense saber anglès. Diuen que els amos i els gossos acaben per assemblar-se. En el cas dels votants i els votats, la televisió és el mirall en què s’emmarquen i el termòmetre de la seva temperatura com a societat organitzada.

Canal_9El tancament per ara només anunciat de Canal 9 afegeix una prova més a aquesta realitat que no demana contrast. L’excusa idònia per a l’eliminació d’una nosa l’han trobat els governants actuals en una sentència judicial que tomba un ERO que va deixar al carrer un miler de treballadors. La seva recontractació es declara impossible amb l’argument (?) que cal mantenir les escoles i els hospitals oberts –per poder-los privatitzar, podria afegir algú que hagi seguit de prop la manera de fer dels governs populars que assoten sense gaire pietat els pobles de la península de la pell de brau.

No és, però, tant sols l’economia el que justifica la voluntat de tancament de Canal 9 –de la ràdio i la televisió públiques del País Valencià-. De fet, els diners no justifiquen en absolut que es vulgui deixar el poble valencià sense la que hauria d’haver estat la seva veu tot i que, a l’hora de la veritat, ha estat l’altaveu del PP, eixordador quan ha calgut, mut quan han estat necessària la imposició de la llei del silenci. Fins i tot els canvis en els colors del logo actuen com a evidència del seu apropiament de la televisió pública…

L’anàlisi del procés que han seguit les televisions que alguns anomenen autonòmiques –n’hi ha hagut d’aquestes, però han conviscut amb televisions nacionals- és interessant a l’hora d’avaluar la relació entre la televisió, la política i l’economia.

Televisions nacionals com ara la basca, la catalana i la gallega van néixer amb voluntat de ser i encara són. Al seu darrera va produir-se una segona onada en què es van posar dempeus les radiotelevisions públiques de pobles que, sense considerar-se homogèniament nacions, tenien sentit d’identitat diferenciada. Radiotelevisió Valenciana (RTVV) apareix en aquest moment -1989-. La tercera onada –i última- la protagonitzen la resta de comunitats autonòmiques –ara sí que és correcte el qualificatiu-, que necessiten un ens públic que faci de trampolí per saltar a una nova tecnologia, la TDT, i als canals que, via concessió administrativa, haurien de permetre fer negoci. D’aquestes, no se n’ha tornat a dir ni gall ni gallina: les primeres brises de la crisi les van tombar com si fossin castells de cartes.

La facilitat amb què l’actual president de la Generalitat Valenciana deixa caure la radiotelevisió pública –després d’haver-la empès fins a la vora del penya-segat- delata una percepció de la realitat valenciana: el País Valencià no té, per als seus manaires, identitat pròpia. El valencià no és la seva llengua i se senten còmodes amb què el seu país sigui una comunitat. Una més.

En termes comunicatius, doncs, no hi ha cap necessitat d’una veu pròpia que sigui diferent: n’hi ha prou amb la veu espanyola, amb què se senten dels tot còmodes perquè és la seva i perquè la poden condicionar.

L’anunci de tancament de Canal 9 –de RTVV- proclama l’espanyolitat del PP valencià: que es perdi el valencià en el món de la comunicació no els és cap problema. Per extensió, que es perdi tot el que és valencià al País Valencià tampoc no els ho és.

Els amos i els gossos acaben assemblant-se? Els resultats electorals al País Valencià –i a la ciutat de València- són els que són malgrat els tèrbols episodis que fan conviure la llei i la política als jutjats i malgrat tants altres malgrats…

La pugna que s’hauria de produir pel manteniment de Canal 9 mostrarà altre cop l’existència de dos bàndols, de dues ànimes: el del País Valencià i el de la Comunitat Valenciana, el dels valencians i el dels espanyols. El resultat final assignarà rols -el dels vencedors i el dels resistents- i pel camí quedaran els cadàvers de les víctimes.

Independència amb Tele-5 ‘style’

Les superproduccions de Tele5 com ara Sálvame o els programes amb què amaneixen els seus programes rius com ara Gran Hermano tenen un segell particular que, de mica en mica, s’ha escampat com la coneguda taca d’oli al llarg i l’ample del teixit comunicatiu. No és que hagin inventat res, els de l’emissora del cinc: n’han tingut prou amb traslladar sense filtres a la pantalla la manera de fer, la manera de ser, de la societat en què s’acomoda. Bàsicament, aquella en què tothom parla i ningú escolta.

Les característiques d’aquest modus operandi, poques, són pregones: hi ha un mestre d’orquestra que es presenta amb l’aparença de la seriositat i una colla de bocamolls professionals que parlen a tort i a dret sobre qualsevol cosa que els llancin al davant. Qualificar aquests actes com a expressions d’una opinió seria una acció desmesurada i del tot desenfocada.

Soroll_La gràcia pirandelliana de tot plegat té a veure amb l’acte de representació dels actors principals: és exactament això el que són. Ho saben i actuen en conseqüència perquè els és del tot rendible.

El següent nivell l’estableixen tots aquells i totes aquelles que, sense posar en pràctica el noble art de la distinció, s’autoerigeixen com a caixa de ressonància de totes les animalades –soroll, en termes comunicatius- que els aboquen a diari sense pietat.

I la roda gira.

Amb aquest referent, es pot considerar que el procés cap a la independència de Catalunya té lloc en un plató de Tele-5: la mecànica a què obeeix té poc o gens a envejar al seu referent televisiu.

Hi ha mestres de cerimònies que llancen amb regularitat els temes de conversa que han de mantenir el mecanisme ben greixat: que si la pregunta; que si la data; que si la tercera via; que si el federalisme; que si obertures de diàleg; que si el xoc de trens…

(Com a nota al marge, si es té en compte que és Renfe l’empresa ferroviària estatal, això del xoc de trens més aviat ve a ser una mostra d’humor molt negre…)

Un cop es llança l’esquer quotidià, els ecos s’activen amb immediatesa, generalment amb l’objectiu inconfés d’aconseguir ser qui, aquell dia, l’ha dita més grossa.

I el següent nivell xala de valent amb la seva contribució a l’increment de la cerimònia de la confusió. Un cop d’ull a les xarxes –en què Twitter sobresurt per mèrits propis- fa bona la frase shakespeariana del molt soroll per a no res. Soroll, soroll i soroll: Tele-5 en estat pur malgrat la pàtina de transcendència que es vol fer emanar del no res.

S’entén que esperar demana paciència i que les coses que s’han de fer bé i que després de l’u ve el dos i que ara tothom creu que el que diu val la pena pel simple fet que pot dir-ho. El soroll, però, emmascara quan no escanya allò que pagaria la pena de dir, allò que pagaria la pena de conèixer.

Comença a fer pòsit la sensació que tot plegat és una conya de gent que no té res més a fer que piular i repiular animalades…

Com a element positiu de tot plegat, la porta oberta a seriosos estudis sociològics i l’oportunitat que algun espavilat faci fortuna amb l’elaboració d’un recull de disbarats…

Anàlisi amb bisturí

Sobre la televisión, Pierre Bordieu. Traducció de Thomas Kauf. Anagrama, 2005. Pàgines: 136.

El sociòleg, antropòleg i filòsof francès Pierre Bordieu sovinteja l’anàlisi dels mitjans de comunicació, a què s’aboca amb una perspectiva desapassionada que ofereix, com a resultat, exposicions que tendeixen a provocar polèmica en tocar punts sensibles: els egos d’aquells a què posa com a exemple d’allò que creu que no rutlla com cal en l’àmbit dels mitjans de comunicació de masses.

bordieuSobre la televisión és un recull que inclou la transcripció de dues conferències –El plató y sus bastidores i La estructura invisible y sus efectos– i dos annexes –La influencia del periodismo i Los Juegos Olímpicos. Programa para un análisis.

Tots aquests elements es presenten al lector amb l’embolcall de la coherència expositiva i es complementen a l’hora de dibuixar un panorama que exigeix, per al seu enteniment profund, que el receptor deixi de banda els posicionaments previs i que es deixi engrescar en un joc de nines russes en què cal, de totes totes, arribar a la més petita de les figures, al cor de la qüestió.

La idea principal que desenvolupa Bordieu en aquests textos –i que és coherent amb tot el que ha defensat el sociòleg francès al llarg de la seva trajectòria com a pensador explicador- té a veure amb la identificació dels mecanismes no aparents –ocults, en qualsevol cas, a la mirada del teleespectador convencional- que transformen la televisió en una màquina conservadora.

Amb un bisturí ben esmolat, l’autor pela la ceba de la televisió actual i la descompon en capes que identifica i de què en argumenta l’existència tot i no defensar les seves raons de ser. Ben al contrari, Bordieu posa al descobert l’entramat d’interessos i d’inèrcies que configuren un sistema abassegador que aconsegueix presentar-se com a perfecte en base a l’absència d’autocrítica.

Els interessos econòmics tenen molt a veure en la construcció errònia d’un sistema televisiu que s’identifica com a desnaturalitzat –els diners no volen problemes enlloc- però reduir la càrrega crítica a atribuir-los l’única responsabilitat és una frivolitat mandrosa en què Bordieu no cau.

Així, la seva anàlisi té també en compte el factor personal i assenyala com l’evolució habitual d’una trajectòria professional comporta l’abandonament dels principis deontològics que potser animaven els seus primers estadis i el sotmetiment a les normes d’una metodologia laboral que defuig el compromís –amb la pròpia persona i amb el públic a què es diu servir- i el manteniment d’una independència que hauria de ser del tot necessària en un sistema social en què la premsa –i la televisió amb ella- hauria d’exercir de veritat com a quart poder.

Francès, Bordieu posa com a exemples per al suport de les seves teories casos que provenen del sistema audiovisual del seu país. La globalització mediàtica fa que aquest aspecte sigui irrellevant: els fenòmens que ell esmenta es manifesten amb claredat en la resta d’escenaris televisius de l’anomenat món occidental.