La immediatesa

La velocitat a què es desenvolupa la transmissió de dades en bona part de les societats és cada vegada menys sorprenent: la gent ja hi està acostumada. De fet, en demana més, de velocitat.

immediatesaLa immediatesa és ara un valor emergent que es qualifica amb atribucions positives en què hi ha poc o gens de lloc per als matisos.

Lluny dels temps de les trameses postals, dels serveis de missatgeria i fins i tot dels faxos, el correu electrònic i els seus derivats socials –Facebook, Twitter, Whatsapp…- proposen i exigeixen una interactivitat que cal mantenir viva al segon. Mantenir-ne una actitud relativament distant és fa difícil perquè la pressió social és forta i difícil de combatre.

La incorporació acrítica a la quotidianitat d’aquesta manera de fer –de viure- es fa evident arreu fins al punt que la inexistència d’una reacció immediata és percebuda com una mancança, com un error, com un símptoma que hi ha alguna cosa que no rutlla a l’hora.

Perduda potser sense remei la virtut de la paciència, s’imposa el frenesí: si no es forma part de la cadena comunicativa, no s’existeix. Això no és cert, però es percep com si sí que ho fos.

La necessitat indiscriminada de velocitat és una posició extrema que emmascara una certa sensació d’horror vacui en un context social en què ha perdut pes a generació d’idees pròpies i en què, com a conseqüència, s’ha deixat en mans d’altres la facultat de construir les guies amb què cal interpretar el món.

Es manté la acceleració de la immediatesa que s’exigeix a les comunicacions, a les idees, a les persones, a les reaccions, a tantes d’altres coses, perquè, si la perd, l’efecte no serà l’aturada, sinó la caiguda.

Anuncis

Ensopegar amb naturalitat

Una de les frases que se sent a dir amb freqüència a causa de la crisi és que les coses mai no tornaran a ser com abans. És un falsedat de dimensions basilicals perquè està en la manera de ser de l’espècie humana ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra. L’omnipresent i cada vegada més qüestionat Facebook aporta un bon exemple.

Els anys finals de la dècada dels 90 van acollir l’ensulsiada de les empreses punt com. La irrupció a gran escala de les noves tecnologies en la vida quotidiana, amb la xarxa d’Internet com a vaixell insígnia, va oferir llit i taula a la cobdícia general: els inversors, des del convenciment que comprar accions de les empreses d’Internet era l’autopista lliure de peatge als famosos duros a quatre pessetes, s’hi van abocar amb ganes. Com una autèntica bombolla de sabó, el valor de les beneficiàries de les injeccions de capital es van inflar amb desmesura fins que la realitat, que tendeix a imposar la seva llei amb rotunditat, els va explicar el conte del rei que anava nu. D’un dia per l’altre, el miratge va passar a ser un record i, també, una llosa per als mercats financers, que van patir les conseqüències de la seva voracitat.

Poc més de deu anys després, l’afer Facebook revifa els espectres de la crisi punt com quan, en encarar-se a la realitat borsària, es comença a desinflar i arrossega d’altres empreses de l’àmbit de les xarxes socials al descens del valor amb què se les ha estat percebent. Ben mirades, no són gaire cosa més que passatemps força alienadors i quasi idiotitzants.

Res no fa pensar que les lliçons que se’n poden extreure de la crisi general tindran més volada. La memòria general és curta i la naturalesa humana és extremament feble. Els propòsits de contrició que es fan públics ara són només la resposta ràpida a la necessitat de dir alguna cosa per fer veure que es fa alguna cosa per mirar de posar remei a alguna cosa.

La pedra per a la propera gran ensopegada ja està en la fase de recerca i captura. Tot tret d’escarmentar.

Contra el GPS

El GPS, útil per a segons qui i per a segons què, ha esdevingut una metàfora cruel d’un sistema social injust amb les persones.

Els professionals que treballen amb un volant entre les mans –els taxistes, els camioners, els repartidors…– poden estar agraïts al departament de Defensa dels Estats Units, que és el que va tirar endavant amb la invenció (El GPS a la Viquipèdia). Altres grups de professionals també se’n beneficien. I la gent del mar.

Pel que fa a la resta, la cosa no està tan clara.

L’ús del GPS és senzill: se li diu a la màquina on es vol anar i la màquina marca a cops de veu la ruta a seguir.

Una de les conseqüències directes de l’ús del GPS és l’anul·lació de part de les habilitats personals del conductor, que només ha de preocupar-se de no sortir de la pista i de no endur-se res ni ningú per endavant. Es pot dir que es condueix segons el dictat, prop de ser una mena d’autòmat despersonalitzat. Una concessió més a aquest procés global que, de mica en mica, elimina la implicació de l’individu en la seva pròpia vida.

El GPS ataca alguns dels fonaments del romanticisme –del moviment nascut a Alemanya a finals del segle XVIII– com ara el valor de l’aventura, de la vida intensa, de la recerca de la llibertat…

El GPS du un conductor d’un punt a un altre i glorifica la rutina, el conservadorisme, la repetició, el conformisme…

A canvi, en no seguir el giny, la possibilitat de despistar-se és també la possibilitat de trobar camins nous a través de paratges i paisatges que haurien romàs ignorats. És la possibilitat de conèixer realitats que potser són plaents en extrem. És la possibilitat d’exercir la presa de decisions en optar mentre es condueix i en valorar un cop s’ha arribat a lloc. És la possibilitat d’equivocar-se i d’aprendre dels errors propis. És la possibilitat de viure amb plenitud.

Perquè sempre s’arriba a lloc, el fet de perdre’s no és una desgràcia sense remei. Sempre hi ha l’opció d’emprendre una nova ruta en la propera ocasió i de gaudir de la sensació de poder que atorga el saber que no es condueix a les ordres de ningú.

El cotxe Google va sol

L’omnipresent Google fa un pas més. Cap a on, no queda clar. Però que el fa, sí, això sí que és cert.

El que presenten com a invent és un cotxe que es desplaça sense necessitat que hi hagi intervenció humana: tot ho fa la màquina. Fenomenal. Una cosa menys que ha de preocupar l’espècie humana, tot i que el sector autoescoles pot mostrar una certa bel·ligerància envers la pretesa troballa si la conya tira endavant.

La notícia és que els cotxets de Google, farcits i recoberts de ginys de tecnologia punta d’aquesta que no fa mai figa excepte en els moments en què menys caldria que la fes, ja poden circular legalment per les vies de Nevada. Potser aquest Estat dels Estats Units considera que, en ser el seu territori força desèrtic, els cotxets de Google només poden resultar un perill seriós per als cactus si és que hi ha res que no rutlla alhora.

El domini de la mercadotècnia de l’empresa del cercador més emprat arreu del món és espectacular: de no res, en fan una muntanya. Altíssima.

Sense fer tant de soroll, el programa de la BBC Top Gear va emetre la primavera de l’any passat les imatges d’un dels tests a què sotmet diversos vehicles. En aquest cas, el conductor principal, Jeremy Clarkson, va seure en un BMW Self-Driving 330i, que el va dur amunt i avall del circuit a una velocitat endimoniada, derrapant en els revolts, sense sortir de l’asfalt, mentre ell exposava les seves sensacions i no tocava cap dels mecanismes que permeten controlar habitualment un vehicle… Ni tant sols per frenar un cop acabada la provatura. Tot ho havia fet la màquina.

Si la cosa ha de prosperar, caldrà que algú resolgui abans algunes qüestions, com ara qui té la responsabilitat en cas d’accident, com s’evita que el cotxe surti a fer un tomb ell solet si s’avorreix d’estar aparcat, a qui ha de criticar el copilot o copilota quan no està d’acord amb la manera de conduir, quines opcions hi ha quan es coincideix amb el típic crac de la conducció que va a 80 pel carril del mig en una autopista quasi despoblada…

A més, s’haurà d’inventar la professió de psicòleg per a cotxes, no sigui cas que un dels vehicles amb vida pròpia pateixi una depre o sàpiga que li volen aplicar un ERO i busqui un penya-segat per fotre’s daltabaix amb propietaris dins inclosos…

També caldrà saber si el cotxe es deixarà estacionar el doble fila amb els intermitents posats o insistirà a buscar un lloc correcte per aparcar malgrat que calgui pagar-lo, si podrà fer aquella petita acceleració tan necessària quan hi ha un semàfor en groc i, sobretot, si permetrà que siguin els passatgers els que triïn l’emissora de ràdio o la música.

L’imperi del mòbil

El conferenciant fa una última comprovació del portàtil i comença a parlar. Els assistents els té en sintonia: la comunió d’interessos és extrema. Deixa anar les consideracions preliminars i… sona un mòbil. El seu propietari té problemes a localitzar-lo i a silenciar-lo: això permet recordar bona part dels compassos de l’himne del Barça: bé, podria haver estat pitjor.

Dos minuts i trenta set segons després, algú rep un sms a través del whatsapp i, mil·lèsimes de segon després, el seu veí en rep un altre. El comentari és inevitable: els sms tenen un emissor comú i cal posar-se d’acord a veure qui li respon. Xerradeta mormolada sota l’encara pacient esguard del conferenciant i alguna insinuació d’estossec.

Passen tres minuts i dos segons. Rrrrrr, rrrrrr… Algú rep un sms en un mòbil silenciat… Una mà que es mou, que butxaqueja… Mòbil al terra –amb efecte de rebot i topada amb pota de cadira metàl·lica–. Moviment a la recerca del mòbil perdut, comprovació d’integritat i… tecleig de resposta de l’sms.

Noranta-set segons després, La guerra de les galàxies. La banda sonora, és clar. Algú que mira la pantalla, acota l’orella al giny, assaja una resposta en veu baixa, escolta, fa un segon intent d’explicació, escolta més i s’aixeca per parlar a pleret fora de la sala –inevitable el soroll de cadira arrossegada.

El conferenciant aprofita el joc general de girada de cap acusadora per comprovar que no ha rebut cap trucada ni cap missatget.

Moments de calma. L’exposició progressa adequadament. Algú creu que ja té alguna cosa a dir i fa una piulada al Twitter. Algú altre el veu i decideix fer alguna cosa de semblant al Facebook. Soroll de tecles en la foscor, composició interpretada a dos polzes i dos teclats.

Esclata la follia. Un equip de futbol està destrossant un altre i els assistents a la conferència són víctimes d’un atac massiu de sms quan s’arriba al 4 a 0. La conferència se suspèn de comú acord –inexpressat– i el conferenciant aprofita per fer un cop d’ull al correu electrònic a través del mòbil.

S’acosta el final: sms a dojo: “n sts?”, “n tns x mlt?” i “k n vns?” i un de tradicional i entranyable: “Tens el sopar a taula i se t’està refredant! :-(”

Acaba la conferència: polzes al teclat –als teclats– perquè el món ha de saber què ha passat. Al Twitter, al Facebook, arreu, una explicació clara i contundent: “Acabo de sortir d’una xerrada molt interessant ! 🙂 🙂 :-)”

(Relat només lleument exagerat –el conferenciant no va tocar el seu mòbil en cap moment– basat en fets massa reals)