La immediatesa

La velocitat a què es desenvolupa la transmissió de dades en bona part de les societats és cada vegada menys sorprenent: la gent ja hi està acostumada. De fet, en demana més, de velocitat.

immediatesaLa immediatesa és ara un valor emergent que es qualifica amb atribucions positives en què hi ha poc o gens de lloc per als matisos.

Lluny dels temps de les trameses postals, dels serveis de missatgeria i fins i tot dels faxos, el correu electrònic i els seus derivats socials –Facebook, Twitter, Whatsapp…- proposen i exigeixen una interactivitat que cal mantenir viva al segon. Mantenir-ne una actitud relativament distant és fa difícil perquè la pressió social és forta i difícil de combatre.

La incorporació acrítica a la quotidianitat d’aquesta manera de fer –de viure- es fa evident arreu fins al punt que la inexistència d’una reacció immediata és percebuda com una mancança, com un error, com un símptoma que hi ha alguna cosa que no rutlla a l’hora.

Perduda potser sense remei la virtut de la paciència, s’imposa el frenesí: si no es forma part de la cadena comunicativa, no s’existeix. Això no és cert, però es percep com si sí que ho fos.

La necessitat indiscriminada de velocitat és una posició extrema que emmascara una certa sensació d’horror vacui en un context social en què ha perdut pes a generació d’idees pròpies i en què, com a conseqüència, s’ha deixat en mans d’altres la facultat de construir les guies amb què cal interpretar el món.

Es manté la acceleració de la immediatesa que s’exigeix a les comunicacions, a les idees, a les persones, a les reaccions, a tantes d’altres coses, perquè, si la perd, l’efecte no serà l’aturada, sinó la caiguda.

La gent del carrer

Les enquestes tenen el valor que tenen. Són bones per a fer bullir l’olla, per generar titulars de premsa generalment interessats –qui paga l’enquesta, mana-, per promoure campanyes intencionades… De valor científic no en tenen cap. Amb tot, sí que són útils –si s’han fet ben fetes- per flairar tendències quan se les combina altres fonts d’informació.

gent

Per això, en part, algunes de les dades que apareixen a la primera onada del 2013 del baròmetre d’opinió pública del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) tenen un cert sentit.

Sobre dues mil enquestes, el 71,2 per cent dels opinants considera que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d’autonomia; un 46,4 per cent creu que hauria de ser un Estat independent i un 22,4 per cent, un Estat dins una hipotètica Espanya federal; un 54,7 per cent votaria a favor de la independència de Catalunya i un 20, 7 per cent ho faria en contra.

Res de nou, en certa manera, perquè, si fa no fa, aquests mateixos resultats ja es van produir en les passades eleccions catalanes.

Què hi ha d’interessant? El manteniment dels volums.

Els defensors actius de la unitat d’Espanya fa temps que juguen al pim pam pum amb els referents de l’independentisme i el quasi independentisme catalans des de l’aparent i delirant presumpció que la voluntat sobiranista és una imposició a què les cúpules sotmeten a un poble.

És una estratègia matussera: és embolicar la troca quan no hi ha voluntat de prendre les agulles i començar a teixir.

Els funciona a la inversa. I demostra que senten passió per ensopegar en la mateixa pedra.

La gent de carrer va parlar l’11 de setembre i el dia de les votacions per al Parlament de Catalunya. Segueix parlant a les xarxes socials. I parla als carrers: cada dia hi ha més estelades que onegen. Això del CEO és, simplement, una confirmació o, per dir-ho en el llenguatge nàutic a què s’aferren els presidents darrerament, un avís per a navegants. Un altre.

Qurrupsió

El debat de política general, aquesta peça teatral d’intencions endogàmiques amb què els polítics i les polítiques es distreuen entre ells i alimenten la premsa amb les molles que els sobren, ha conegut una nova edició que ha acabat amb els mateixos resultats que totes les que l’han precedida: molt soroll per a no res.

corupcioDins aquesta vacuïtat sempiterna, el presumpte president del govern de l’Estat espanyol, Mariano Rajoy, ha interpretat en clau burlesca la cançó humorística Akavaré amb la qurrupsió, que ha estat molt aplaudida pels de la seva corda, que són els que defensen Ana Mato i fins fa poc no tenien problemes a saludar Bárcenas si se’l trobaven pel carrer –això del carrer és una dir…

La lletra de la cançó ve a dir que el govern Rajoy farà reformes legals, entre les quals hi haurà la sempre reclamada i mai aprovada una llei de la Transparència que afectaria, en un futur encara indeterminat, els partits polítics, les organitzacions empresarials i també les sindicals –tothom que pot sucar pa a l’olla comuna.

En una altra estrofa, es parla d’una llei orgànica amb què es regularà l’exercici de les funcions polítiques i d’una altra amb què s’instauraran mecanismes de control de les activitats econòmiques i financeres dels partits polítics i els seus balnearis, també coneguts com a fundacions amb permís del Senat.

Després de l’inevitable solo –dut a terme amb aplaudiments no preenregistrats-, Rajoy fa saber que els corruptes hauran de fer front a càstigs més grans que els actuals –sempre i quan els enxampin i aconsegueixin dur-los davant el jutge-; que els delictes trigaran més a prescriure –podria ser, aquesta, una notícia molt dolenta per al duc de Palma en el cas que les reformes es fessin abans que s’hagi resolt el seu merder- i que es reformarà la llei d’enjudiciament criminal per tal els procediments penals no s’eternitzin.

Si tot això hagués de ser veritat, si en això hi hagués una mica de probabilitat, si això no fos un altre joc de mans amb cortina de fum inclosa, la ciutadania hauria de cridar amb voluntat d’aclamació consignes tan castisses com ara aquell simpàtic !Olé tus huevos, capao! que se sent ara i adés en fòrums de mena diversa.

Però no és el cas. Hi ha diverses raons de caràcter científic que ho demostren. D’una banda, els polítics i les polítiques precorruptes saben que feta la llei, feta la trampa. Si, per acabar-ho d’adobar, són ells i elles les que fan les lleis… Possiblement faran trampes fins i tot mentre fan les lleis.

De casos ja se n’han donat: el Tribunal de Comptes triga cinc anys a dictaminar sobre fets que prescriuen als quatre anys. Que no intervingués en el seu disseny el professor Franz de Copenhague, potser…

De l’altra, en una terra en què els llestos són vistos com a models a evitar i en què es considera que, si no t’enxampen, no has fet res mal fet, no hi ha autocrítica que sigui capaç de fer forat.

És el cas, però, que la culpa no la tenen els polítics i les polítiques que, si poden, estiren la mà més que la màniga per veure què poden arrambar. A fi de comptes, el nivell ètic de la política d’un país està en relació directa amb el nivell d’ètica del país en què es produeix.

En aquest sentit, sí que són dignes representants del poble que els ha votat.

Com gallines esvalotades

La humanitat dels polítics i les polítiques existeix. No són animals despietats que només vetllen pels seus interessos i que lluiten cada dia per la supervivència seva i dels seus i les seves. No són robots programats amb les cinc funcions bàsiques –votar sí, votar no, cobrar en blanc, cobrar en negre i fer declaracions (amb les modalitats “a la premsa” i “a Hisenda però compte a veure què cal posar-hi”).

gallinesesvalotadesNo són personatges del teatre de varietats que reciten els seus papers amb més o menys encert.

No són creacions artificials dissenyades a les seus dels partits i destinades a fer funcionar la maquinària.

No: els polítics i les polítiques que arriben a unes certes alçades també són persones humanes.

Aquesta sorprenent constatació ha pogut fer-se gràcies a les cosetes que feien els de l’agència de detectius Método 3 per entretenir-se, com a inversió de futur o per guanyar-se la vida (o les tres coses a la vegada).

Heus aquí que uns noms, unes cares, uns càrrecs, de cop i volta, d’un dia per l’altre, apareixen davant els seus administrats com un aplec de gallines esvalotades que escatainen a tort i a dret.

Hi ha persones que es lleven la vida perquè no poden pagar-se l’habitatge. Hi ha famílies senceres que perden la llar. Les condicions de vida general fan pena ara i fan por si es pensa en com seran. Grans empreses de solvència econòmica contrastada fan fora gent a centenars a benefici dels seus beneficis. Es construeixen aeroports sense avions, trens sense passatgers, autopistes i autovies sense cotxes. S’agredeix el medi ambient amb lleis com ara la de Costes. Però ses senyories no s’atabalen. Cal sacrificar-se, diuen, sense que els caigui la cara de vergonya.

Això sí, uns micròfons de no res els fan saltar metres enlaire. És la seva privacitat. És la seva vida. Són els seus merders inconfessables. És el seu podrimener. És això el que trontolla.

La reacció ja s’ha vist: fiscals que passen el dia a l’agència de detectius investigada, la policia nacional i la Policía nacional amunt i avall amb el pet al cul, comissions governamentals, comissions parlamentàries per parar un carro, el ministre donant ordres, denúncies judicials fetes a la velocitat de la llum, declaracions de suport mutu i aferrissat…

Ara que se’ls crema la cua –de palla-, ara sí que tenen pressa. Ara sí que es mouen per posar remei a coses que sembla que estan molt mal fetes. Caram.

Despatxem la dida, que els nenes i les nenes s’entretenen sols. O no, pobra dona, que ja està la cosa prou fotuda.

Els tramvies, ‘La Vanguardia’, els toros i les hipoteques

El mes de març de l’any 1951, els barcelonins van protagonitzar la primera vaga dels tramvies. Van deixar de fer-los servir perquè la pujada del preu la trobaven excessiva i els castigava injustament si se’l comparava amb la tarifa que es pagava a Madrid.

Aquesta vaga, una de les primeres que patia el franquisme, s’alimentava del malestar de la ciutadania. Va ser senzilla de fer: la gent es llevava més d’hora, caminava fins a la feina i participava en les manifestacions que s’organitzaven. Així, deia no a la dictadura. Aquesta lluita es va guanyar. Contra la dictadura. L’any 1951. El governador civil i l’alcalde de Barcelona, amb la sang de dotze morts en les seves mans, van ser destituïts i la pujada de preus va ser anul·lada.

tramviestoros

Sis anys després, del 14 al 25 de gener del 1957, Barcelona va emprendre la segona vaga dels tramvies. Aquesta vegada ven ser els 20 cèntims d’augment del preu del bitllet el que la va desencadenar. La ràbia hi era perquè la dictadura franquista, inflexible, seguia sense atendre al poble i les seves necessitats. I va ser una de les primeres fites de la lluita antifranquista organitzada. Es van tombar tramvies, hi va haver corredisses  i detencions…  i avui hi ha llibres que la glossen.

El 21 de juny del 1959, el periodista Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia Española, és a dir, de La Vanguardia, va encendre els catalans en dir, en sortir de missa, que tots –i totes, se suposa- eren una merda. Això va desencadenar una campanya contra Galinsoga i contra el diari del comte de Godó, que va perdre subscriptors i va haver de rebaixar la tirada. Va costar, però, el 5 de febrer el consell de ministres que encapçalava el dictador va fer plegar el bocamoll, que va ser substituït per Manuel Aznar, avi del futur líder del PP.

El 12 de febrer del 2013, el Congrés de Diputats farà servir les lleis catalana i canària que prohibeixen les corrides de toros per eixugar-se la ullera un cop s’hagi votat la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que declararà bé d’interès cultural l’assassinat d’animals amb premeditació, acarnissament i traïdoria. Els vots del PP i d’algun altre sàdic –o sàdica- dels que fan tombs per la Cambra Baixa faran possible aquest prodigi de la modernitat, el respecte als animals i als pobles que tenen la sensibilitat que exigeix el segle XXI. En aquest cas, tot i que de manera encoberta, la iniciativa legislativa sí que és popular.

En la mateixa sessió, i més que probablement amb els mateixos protagonistes, s’ignorarà olímpicament una ILP avalada per milió i mig de signatures, la que reclama reformes en una llei hipotecària que té més d’un segle de vida i que ara serveix per escanyar sense pietat una ciutadania que paga els plats que s’han trencat en despatxos que no ha trepitjat mai.

Fa dècades es va protestar per 20 cèntims contra una dictadura.

Avui hi ha gent que se suïcida quan els bancs truquen a la seva porta.

S’ha perdut alguna cosa en el camí?