Socialisme 1.0

Hemos vuelto, AA.DD. Edicions La Socialista, 2013. Pàgines: 123.

Els dirigents d’un partit que viu en hores baixes decideixen rellançar la seva imatge pública amb un acte festiu que té dues intencions: engrescar els militants i generar visibilitat pública amb una imatge positiu.

Aquest és l’argument principal de la novel·la elaborada a múltiples mans que s’ha presentat el cap de setmana passat en públic amb un gran ressò mediàtic que, més que previsiblement, no es projectarà en el temps.

psoe_2
En relació a l’argument, Hemos vuelto pateix, fonamentalment, la manca de definició. En la seva exposició, en el desenvolupament de la trama, les poques línies narratives que es presenten no mereixen un tractament acurat i acaben del tot desdibuixades: si bé sembla que els protagonistes de la novel·la malden per deixar enrere un passat que els pesa i un present que els enfonsa, el poc interès dels autors a l’hora de dotar-los d’una personalitat creïble afecta la seva projecció. Així, amb els motors al ralentí, el trànsit dels personatges principals per les pàgines de la novel·la el fan mentre s’arrosseguen en declaracions superficials impròpies del moment social en què els situa la ficció.

Part de la responsabilitat d’aquest fracàs cal buscar-la en la manca de distanciament entre els autors i el seu producte. En aquest cas, la identificació excessiva amb la història que expliquen situa els resultats en el terreny de la literatura pamfletària, apta només per a ser distribuïda amb èxit entre aquells que estan prèviament convençuts de les tesis que es pregonen.

El distanciament, com a fruit de la reflexió intel·lectual, també hauria estat correcte –i, sobretot, útil- aplicar-lo en el moment de la redacció dels diàlegs. Introduir humor, ni que fos soterrat, hauria permès una certa humanització dels personatges, que ara apareixen com a caricatures involuntàries de referents similars d’èpoques molt anteriors en el temps.

Com a exemple, es pot pensar que no té gaire sentit fer parlar dirigents polítics del segle XXI com si estiguessin adreçant-se a les masses poc educades de la dècada dels 30 del segle XX sense haver recorregut al sofert recurs dels viatges en el temps.

D’altra banda, la construcció de la novel·la també desaprofita les tensions entre els personatges que haurien pogut aportar interès –mentre se les mantingués en la incertesa sobre els resultats-. Així, el protagonisme que s’atorga a personatges anotats com a destacats però que no desperten interès queda indiscutit en situar els personatges secundaris en un pla remot i en deixar-los sense possibilitats reals d’introduir dinamisme.

Hemos vuelto queda doncs, com una novel·la intranscendent malgrat la seva voluntat d’impacte i deixa en evidència que el presumpte retorn que es proclama, en el cas que hagi tingut veritablement, s’ha fet al marge de les necessàries actualitzacions que, avui en dia, han esdevingut habituals.

PSC sapador

CiU, ERC, ICV i la CUP, amb tots els matisos inclosos, tenen en comú ara la defensa de la seva pàtria –Catalunya-. El PP i Ciutadans tenen en comú ara, sense matisos, la defensa de la seva pàtria –Espanya-. Mirant de no ofegar-se entre aquestes dues aigües bullents, hi ha el PSC, que actua com a quinta columna en les converses en què es decideix el redactat del text a favor del dret a decidir que es vol presentar al Parlament de Catalunya dimecres de la setmana vinent. Casualment(?), la cita ha estat fixada per just un mes abans del 22 aniversari de la festa que van organitzar Tejero i la seva colla d’homes de verd al Congrés dels Diputats.

cinquenacolumna

Si hi ha un partit que encarna fins a la medul·la de l’os el tòpic de l’anima migpartida, aquest és el PSC, tot i que no és l’ànima el que té fet un pedaç. El PSC actual, que viu encara dels rèdits catalanistes que va obtenir en els anys immediatament posteriors a la mort del dictador, és un partit espanyol i espanyolista.

El comportament dels seus votants ha estat sistemàtic: l’anada massiva a les urnes es produeix quan es decideix el futur d’Espanya –i la Carme Chacón n’està ben contenta- i el dels ajuntaments –i el partit n’està ben content- i hi ha mandra quan es tracta de votar per Catalunya –cosa que acostuma a alegrar el dia als de CiU.

Només Maragall va aconseguir una resposta massiva en la seva primera provatura, el 1999, com a candidat a la presidència de la Generalitat. Ell i el seu successor immediat, José Montilla, van haver de recórrer a la fórmula del tripartit. És el PSC, això.

En el moment actual, els homes d’en Pere Navarro exerceixen de bastoners i busquen amb ganes les rodes que han de bloquejar.

En un primer moment, el problema el tenien amb la categoria de Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà. Aquest dissabte de converses, el Navarro Team entronitza un altre entrebanc: la legalitat a què s’ha de sotmetre la consulta no pot ser una legalitat qualsevol, ha de ser l’espanyola. És com si es volgués fer creure el respectable que la susdita legalitat ofereix respectabilitat i garantia d’imparcialitat i…

Quan no seran naps, seran cols. Els del PSC volen nedar –mantenir contents els seus votants empedreïts, els espanyols– i no perdre la roba –un grapadet de votants dels altres d’entre els seus i el vernís catalanista que consideren que els ofereix aquest toc d’elegància intel·lectual, civilitat innata i europeïtat natural que no els és propi.

Estratègicament, la jugada és bona: si entren en l’acord al dret a decidir, serà perquè hauran aconseguit rebaixar-ne les ambicions i fins i tot podran cantar una certa victòria com a entebiadors; si no hi entren, ningú no els podrà dir que no ho han intentat. De portes enfora, la posada en escena és impecable. Amb una mica de sort, acabaran fent fugir, fastiguejats, els pocs catalans que encara els paguen quotes i quan votin que no al dret a decidir amb el PP i Ciutadans, els intransigents hauran estat els extremistes folls i radicals que volen dur a Catalunya al pou de les desgràcies per satisfer el seu impietós hedonisme onanista.

Mentre baixen de la cinquena columna, els socialistes haurien de cantar l’himne del sapadors.

Socialistes catalans

Un funàmbul francès, Philippe Petit, va fer història, amb minúscula, el matí del 7 d’agost del 1974 quan va caminar d’una punta a l’altra del cable d’acer que, amb el seu equip, havia instal·lat entre les Torres Bessones de Nova York. El seu exercici seria únic i irrepetible –no tant sols a causa dels fets del tercer 11-S de la Història, ara amb majúscula– si no fos per l’existència dels autoqualificats com a socialistes catalans: aquesta colla deixa el francès a l’alçada del betum quan es tracta de fer equilibris en haver de passar els dies sense haver de decidir si, com a grup, són catalans o espanyols.

Les elaboracions orals que fan els seus manaires quan arriba el moment d’intentar distreure l’atenció sobre la seva indefinició són autèntics homenatges a l’art de la retòrica, tot i que n’hi ha pocs que excel·leixin en l’exercici i es produeixin amb naturalitat. D’entre la resta, dos grups: els parasectaris, que engeguen el discurset oficial que s’ha cuit durant lustres als passadissos i els despatxos –lluny del carrer, en qualsevol cas– i els bonafès, que assagen exposicions pròpies amb una mirada amarada per un tel d’incertesa que provoca una certa tendresa momentània.

L’explicació espartana a aquest seu capteniment podria assegurar que el PSC navega les aigües del cinisme empès pels vents de la hipocresia quan es tracta de definir-se nacionalment. El partit vol repicar les campanes i anar a la processó –vol seguir fent-ho–, però la parròquia la té esvalotada. I els seus rengles han deixat de ser de tiralínies, que és el que passa quan els capgrossos alteren la perfecció de la bassa d’oli.

Hereus llunyans d’Stalin, els socialistes catalans han jugat a les decapitacions –polítiques–. Inspirats per Maquiavel, han fet veure que no passa res. Poden deixar de mirar la realitat –en són mestres–, però, potser circumstancialment, no poden deixar de veure-la.

Segur que tiren endavant, els socialistes catalans. La seva maquinària és fenomenal i compta amb l’empenta de la inèrcia. Però, com a Messis de la política, ara estan oferint un molt bon espectacle, quasi revisionista. Mentre no arriben a l’hora de les escissions, els del PSC no ho estan fent malament, tot i que de la cosa del socialisme ni en parlen i de la cosa del partit, tampoc, ni que sigui per evitar que, un matí qualsevol, es llevin com a membres d’un partit migpartit.