Una agonia ben guanyada

La premsa va començar a morir quan els periodistes van descobrir les bondats d’amistançar-se amb els poders. Els empresaris periodístics els van acompanyar en aquest viatge. Uns i altres van oblidar que havien de ser el quart poder. Van perdre credibilitat. I el públic els va perdre el respecte.

L’agonia es va agusar a mesura que els poders -el polític, el judicial i, sobretot, l’econòmic- esdevenien ferms companys de viatge del periodisme. La realitat s’explica des de les alçades i només es parla a peu de carrer dels successos i els esports: pinso per a les bèsties, és clar.

La inexistència d’innovacions tecnològiques perpetua aquesta situació i el públic es resigna amb passivitat criticable a la pèrdua d’intensitat i de valor de la informació.

Floreixen els diaris gratuïts, la premsa els menysprea i el públic, amb massa lleugeresa, els acull amb entusiasme: la -presumpta- informació com a entreteniment en grau extrem. Fet greu: no es perceben diferències entre una premsa anteriorment seriosa que fa ufana de les seves veritats inefables i una premsa elaborada amb els criteris del menjar ràpid.

El paper ho aguanta tot. Sí. Mentre es parla de paper. Apareix Internet i multiplica per infinit el volum de dades a l’abast del públic. Només són dades. No és informació. En molts casos, no són certes. El fet d’informar-se i el de passar una estona entretingut ja són gairebé equivalents. Un error. Molt greu. La televisió no ajuda.

La premsa, escleròtica, no reacciona. Massa anys de mirar-se el melic no fan cap bé quan es tracta de prendre la iniciativa. El públic viu desinformat, però no ho sap: com que no hi ha febre, no hi ha malaltia. És la gràcia que té el fet de viure en el més bo dels mons possibles.

No és censurable que no es vulgui pagar per una publicació que diu, si fa no fa, les mateixes coses que fa hores que diuen la ràdio, la televisió i Internet. Les vendes de la premsa baixen amb regularitat. Les noves tecnologies encara no són una opció. Refer el model clàssic, tampoc. Només els déus de la Grècia clàssica tenien tirada a conviure amb els humans. Els de la premsa s’incrusten a les seves trones. Creuen que saben, més enllà de qualsevol dubte raonable, “què interessa a la gent”.

La crisi. La publicitat tanca l’aixeta. Les administracions també la tanquen. La premsa té pocs arguments a l’hora de fer-se valer. En segons quins casos, ni tan sols es recorda per a què hauria de servir un diari més enllà de la captació d’ingressos publicitaris i de subvencions. La lluita per la supervivència és trista, dolorosa, inútil.

Culpabilitat compartida perquè no hi ha innocents: ni ho és la premsa i ni ho és el públic. Deixadesa. Mandra. Inconsciència. Sobretot, molta inconsciència.

Hi ha futur, és clar. Sempre n’hi ha un.

 

L’ombra de l’AVUI és allargada

Hermes Comunicacions es prepara per dur a terme una nova retallada de la seva plantilla que comportarà, segons les previsions, l’acomiadament d’una trentena llarga del periodistes que provenen de l’extingit Avui.

Hi ha un ambient enrarit, espès i marcat per la desesperança, a la redacció barcelonina d’El Punt Avui. És del tot comprensible. Els exAvui s’hi troben un cop més, en una situació de crisi: els més veterans d’entre ells certificaran a qui ho demani que la inestabilitat empresarial era una de les característiques vitals d’aquell diari que va morir oficialment el 31 de juliol del 2011 en la fusió amb la capçalera d’El Punt.

El naixement d’El Punt Avui -una operació d’imatge pensada per retindre els lectors de l’Avui– va fer d’acta de defunció d’un diari que feia sis anys i mig que exercia de mort vivent: la seva mort real va tenir lloc el 29 de desembre del 2004 quan se’n van fer càrrec el Grupo Godó i el Grupo Planeta, amb l’Institut Català de Finances (ICF) com a company de viatge.

Sí que és cert que, sense aquesta operació, la capçalera històrica hauria desaparegut dels -cada cop menys nombrosos- quioscs abans del que ho va fer. Però també és cert que, en el moment de la defunció, s’hauria pogut penjar la medalla de la dignitat, la dels que moren matant -informativament!-. El juliol de l’any passat no ho va poder fer.

Des del present, és massa senzill diagnosticar què es va fer malament en el passat. Els “jo ja ho sabia!” són sobrers. Els “ja t’ho vaig dir”, també. Cadascú -cadascun dels grups propietaris- va jugar les seves cartes en una partida en què, paradoxalment, l’Avui no en tenia cap: titella amb vocació de mocador de paper, va ser la víctima innocent d’una situació, però també la d’un país esmicolat que no té una voluntat comuna de ser.

Aquest encara és un problema del present: cal que la senyera onegi?

Va ser massa fàcil menysprear l’Avui qualificant-lo de nacionalista -quina empresa periodística no ho és en relació a la seva nació, tret de les suïcides?-. Ara ja no hi és -fa anys que no hi és- i la resta de premsa catalana, la que s’escriu en català a Catalunya per als catalans, pateix alguns dels seus mals -si no és que els pateix tots.

L’Avui no era una bactèria malèvola amb capacitat de reproducció. Ni tan sols va arribar a ser un virus, pobret. En això sí que no va superar mai la qualitat de babau: s’enduia les bastonades mentre els altres gaudien de les pastanagues.

La premsa està en crisi. És indubtable. El diari que no s’aprima, es fa només digital o tanca. A Catalunya, hi ha alguna cosa més que no rutlla alhora.

En aquest escenari hi té un lloc reservat el títol d’aquella novel·la d’Oriol Pi de Cabanyes: Oferiu flors als rebels que fracassaren. Quant a l’obra que s’hi representa, tant de bo el seu final desmenteixi els parers de tots aquells que pateixen la síndrome de Cassandra.

‘Público’: la llista creix…

Com mosques. L’un darrere l’altre. El que no s’arrossega, va coix. I no fa gràcia. Més enllà de les fílies absurdes i les fòbies estúpides, la premsa escrita encara és necessària. Internet és el que és. I encara no pot suplir el paper. I quan l’hagi suplit, no podrà alçar-se amb la victòria amb orgull: la informació digital és poc sòlida a banda i banda de la pantalla. Un horitzó desesperançador.

Diuen -es deia en el gremi…- que el paper ho aguanta tot. Segur que sí. Mentre n’hi hagi, és clar. Després, la història serà tota una altra.

la-editora-de-publico-solicita-concurso-voluntario-de-acreedores

Apocalipsi… ara?

En Duran i Lleida, dimarts passat (20-12-2011), va fer mitja gallineta al Congrés de Diputats: sí que va dir no -a Mariano Rajoy com a nou president del govern espanyol- però no va cridar “Visca la revolució!”, cosa  que, d’altra banda, ningú no esperava que fes. L’endemà, opinadors de la cosa escrita anunciaven la fi del món –convergent- a causa d’aquest acte de representació teatral. La realitat no els va fer cas: els diputats del  PP al Parlament de Catalunya van votar sí amb CiU amb la mateixa actitud amb què els diputats de CiU a Madrid votaran sí amb el PP cada vegada que els convingui.

Què o qui tenien al cap els opinadors que, des de Catalunya, van predir desgràcies insuperables? El funcionament dels mitjans de masses té la base en unes essències.  Se suposa que s’adrecen al gran públic lector i es diu que han de representar el quart poder, contraposat als altres tres. O potser és que ja s’ha arribat a aquell punt en què els diaris només s’escriuen per a les minories selectes…

Avui s’anuncia el tancament d’un altre diari, l’Adn.