El descriptor tendre

Terry Pratchett, escriptor amb formació com a periodista, ha deixat enrere la fase corporal de la seva existència. Massa d’hora i de manera injusta, han de pensar tant sí com no tots aquells que, en un o altre moment, han entrat en contacte amb la seva literatura, que cal qualificar de majúscula tot i que, de manera habitual, el gènere humorístic tendeix a ser menysvalorat quan se l’avalua des de la geografia del continent sense tenir en compte la geologia del contingut.

A diferència d’aquells autors –i autores- que només viuen mentre els seus agents publicitaris aconsegueixen que el seu producte es mantingui en els prestatges de les llibreries i les grans superfícies –o només en les de les grans superfícies-, Pratchett viurà per sempre perquè la qualitat de la seva obra i la fidelitat dels seus seguidors ho garanteixen. És un fet indiscutible.

terry_pratchettAnglès –en aquest cas, cal recórrer al tòpic-, Pratchett fa honor a la caracterització de l’humor que practiquen els seus compatriotes. El seu és un humor extremament intel·ligent que posa a prova qui el llegeix: la seva literatura és apta per a tothom gràcies a la quantitat de registres i nivells que la conformen, però cal deixar escrit que només aquells que estiguin en condicions de dialogar en igualtat de condicions amb el que se’ls presenta n’extrauran tot el suc. I és això, també cal deixar-ho escrit, el que no percep qui no es veu capaç de respondre a la crida dels mots del creador del Discmón.

El gruix de l’obra pratchettiana transcorre en aquest planeta –Discworld en la seva denominació original-, que està constituït per la Gran A’Tuin, una tortuga immensa que es desplaça per l’Univers i que du en el llom quatre elefants lògicament gegantins que, al seu torn, donen suport a un món amb forma de disc.

Com a déu de la creació –literària-, Pratchett posa en marxa un món i el pobla amb un seguit de criatures desmesurades a través de les quals relata al món les seves reflexions sobre els quès, els coms, els qui, els quans i els perquès de la vida.

L’autor és pare d’una gran quantitat de criatures: Rincewind, la MORT –que és i parla sempre amb majúscules-, lord Vetinari, la col·lecció completa de mags de la Universitat Invisible –que inclou l’orangutan que prèviament va ser el bibliotecari-, el bagul amb cames, l’agent Pastanaga, la bruixa Iaia Ceravella… que conviuen en absoluta normalitat amb vampirs –dels de sempre i dels que han renunciat a alimentar-se amb sang-, trolls, nans, golems, zombis, el gremi dels Assassins i altres criatures de característiques variables, entre les quals cal incloure la ciutat d’Ankh-Morpork, que acaba sent més humana que molts dels que la transiten.

Les diferències entre els personatges són moltes –cadascun d’ells se sotmet amb bona voluntat al rol a què ha estat destinat- però hi ha quelcom que els agermana: tots ells són els dipositaris de la saviesa profunda i bonhomiosa que impregna els textos de Pratchett.

Es fa difícil no adonar-se que l’autor és –ha estat, va ser- una persona que observa, que reflexiona, que elabora pensaments, que els destil·la, que els refina, que genera certeses pròpies i que aboca en els seus textos conviccions disfressades amb humor, però ben sòlides.

Quan narra, Pratchett fa el que han fet tots els pensadors il·lustres que han generat obra pròpia: exposa les seves idees sobre el sentit de la vida. Per fer aquesta feina, no compta amb un únic personatge heroic de reminiscències hercúlies que carregui el pes de la responsabilitat en les seves espatlles. Ben al contrari: els seus missatges, les seves proclames, cal espigolar-les en el conjunt de caràcters que posa en joc. Alguns els vincula a la intel·ligència; d’altres, a la bondat; d’altres, a la innocència; d’altres, a l’alegria de viure; d’altres, a la roïndat; d’altres, a la mediocritat; d’altres, a la practicitat vital…

És la combinació de tots ells el que permet fer el retrat de les veritats perfectes pratchettianes que queden del tot emmascarades, però no amagades, amb les capes d’humor tendre que acumula en cadascuna de les seves novel·les.

En aquest sentit, hi ha un dels seus personatges que fa un exemple immillorable d’aquesta manera de fer: en un dels seus títols, Pratchett atorga el protagonisme absolut a la MORT, que té dubtes sobre la seva condició omnipotent i eterna i prova d’esbrinar què és el que la fa diferent de la resta de criatures amb què se cita quan les seves vides arriben al seu final –a excepció feta de les rates, que tenen la seva pròpia MORT.

La relació de les provatures que du a terme la MORT, la de les experiències a què se sotmet, la de les conclusions a què arriba i la destresa amb què es produeix la narració amb l’humor fi, molt fi, com a bandera alçada de manera permanent situen la vàlua literària de Pratchett més enllà de qualsevol dubte.

Terry-PratchettTot i això, no seria correcte afirmar que el llistó de l’obra de Pratchett ha estat sempre a la mateixa alçada -no cal posar-se forts amb l’exigència-. Ser un autor prolífic condueix a generar una obra desigual –que no irregular-. Així, hi ha títols que compleixen a la perfecció les seves funcions bàsiques –fer passar una més que bona estona a qui els llegeix- i n’hi ha que excel·leixen –tot i que aquesta valoració ha de ser necessàriament subjectiva.

Per respondre a les seves inquietuds, en la seva tasca com a notari de les qualitats humanes, l’autor anglès no ha dubtat a combinar la invenció pura amb la crònica satírica.

En algunes de les seves novel·les, les trames, les situacions, els moments temporals, són del tot inventats: Discmón ofereix un escenari prou variat a l’hora de respondre a les necessitats de la creació perquè la imaginació de Pratchett a l’hora de gestionar-ne els recursos no ha conegut límits.

En d’altres, el joc literari ha tingut en compte referències històriques i/o socials reals, com ara la invenció del cinema, l’aparició del rock’n’roll, el repartiment de joguines que assumeix un cop a l’any el personatge del Pare Noel i la invenció del paper moneda, entre d’altres

La seva mirada, necessàriament distant, trasllada aquests fenòmens a una dimensió humana en reduir els motors que els van fer possibles a la mida de personatges inventats. És una operació delicada, la reinterpretació de la Història, però permet que els lectors entenguin la situació en universalitzar-ne els desencadenants: sempre és més fàcil empatitzar amb un individu que amb un col·lectiu, com bé saben els que expliquen històries, siguin de la mena que siguin.

És segur que l’obra de Terry Pratchett perviurà en el temps. La defensaran el seus seguidors i seguidores empedreïts i, també, tots aquells que, per una causa o una altra, hi entrin en contacte. La televisió i el cinema ja han visitat els paisatges de Discmón i han fet saber que la festa no ha acabat. Si això contribueix a mantenir viva la flama, endavant. Si això no passa, cap problema: amb orangutan exbibliotecari o sense ell, els prestatges –els propis o els de les llibreries- acullen llibres gens prohibits que no estan fermats amb cadenes i cadenats i que poden ser oberts i llegits sense por a patir els efectes d’un encanteri antic de què ni tan sols se’n pot pronunciar el nom. Discmón té les portes obertes a tothom que el vulgui recórrer i gaudir-lo amb una bona predisposició.

Qui ho faci no es podrà sostraure als efluvis màgics que emanen del recinte de la Universitat Invisible i és possible que, en una pàgina o una altra, enxampi el diàleg que han mantingut Terry Pratchett i la MORT que va crear quan els ha tocat fer honor a la cita obligatòria.

Abans d’enviar a la gent a descansar en pau, els catalans, quan algú passava avall, deien “al cel sigui”. En el cas de Pratchett, per una qüestió de respecte sentit, de justícia elemental i de bones intencions, cal desitjar-li una llarga i profitosa estada a Discmón.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 de març del 2015: el punt avui.cat/El descriptor tendre

Llibres llegits d’aquest autor: El color de la magia; La luz fantástica; Ritos iguales; Mort; Rechicero; Brujerías; Pirómides; ¡Guardias! ¡Guardias!; Eric; Imágenes en acción; El segador; Brujas de viaje; Dioses menores; Lores y damas; Hombres de armas; Soul Music; Tiempos interesantes; Mascarada; Pies de barro; Papá Puerco; ¡Voto a Bríos!; El país del fin del mundo; Carpe Jugulum; El Quinto Elefante; La Verdad; Ladrón del tiempo; El último héroe; El Asombroso Mauricio y sus Roedores Sabios; Ronda de noche; Los Pequeños Hombres Libres; Regimiento monstruoso; Un sombrero lleno de cielo; Cartas en el asunto; ¡Zas!; La corona de hielo; Dinero a mansalva; El Atlético Invisible i Snuff.

Anuncis

Apologia de la premsa

La verdad, Terry Pratchett. Traducció de Javier Calvo. Random House Mondadori, 2010. Pàgines: 387.

Terry Pratchett –de fet, Sir Terence David John Pratchett, Oficial de l’Orde de l’Imperi Britànic– té un estil narratiu particular, inconfusible, eficaç i addictiu. És d’aquells autors que obliguen a prendre partit: o no se l’entén i se’l castiga amb la indiferència o se l’entén i se’n necessita una dosi amb regularitat.

la verdad

Autor intel·lectual –aquí sí que té sentit aquesta denominació víctima de l’abús– de la sèrie que té com a escenari el planeta –o el que sigui– Mundodisco, Pratchett ha glossat en algunes de les seves novel·les el naixement de fenòmens de masses encara vigents com ara el cinema –a Imágenes en acción– o el rock’n’roll –a Soul Music.

La premsa, o el periodisme, una activitat que experimenta ara una decadència sense deturador aparent que afecta les seves expressions considerades tradicionals, també ha estat en el punt de mira de l’escriptor britànic: La verdad, la novel·la que fa vint-i-cinc en la sèrie esmentada, la té com a protagonista destacada.

En la novel·la, i fidel al seu estil, Pratchett manté vius dos grans canals de comunicació amb el lector: un és explícit i l’altre és implícit.

L’explícit pren cos en la trama: William de Worde –la tria del cognom és intensament intencionada–, fill rebel d’una família de l’alta noblesa, mig viu mig malviu del que guanya amb uns butlletins d’informació mensuals escrits a mà que envia a un grapat de destinataris distants en forma de còpia gravada. La topada accidental amb una colla de nans que traslladen una impremta de tipus mòbils amb l’agreujant de nocturnitat l’implica en el naixement d’un diari, l’Ankh-Morpork Times, i en la conspiració quasi criminal amb què un grup de poder a l’ombra vol rellevar lord Vetinari del càrrec de patrici de la ciutat. L’evolució dels fets obeeix de manera impecable la lògica implacable de l’embolica que fa fort i obliga el lector a endarrerir els rellotges per poder enganyar-se amb l’evidència que encara pot llegir una estona més sense haver de sentir-se culpable de desatendre les obligacions.

En el canal implícit, Pratchett endinsa el lector en el naixement de la premsa escrita. En la seva manera d’explicar-lo, els fets constitutius d’aquest gènere periodístic s’encadenen en una indestructible i vertiginosa relació de causa-efecte. Això demostra el mestratge de l’autor, que condensa i fa entenedors en uns passatges relativament breus uns processos que en el món acadèmic, per posar un exemple, reclamen llibres sencers. I gruixuts.

Conceptes com l’interès humà –el sisè en la llista dels fets noticiables, si al comentarista no li falla la memòria–, l’interès públic i la seva nèmesi –el que interessa a la gent, que és una cosa que tots els periodistes ignoren en la mateixa mesura en què es vanten de creure que la coneixen –, l’objectivitat i la subjectivitat, el sensacionalisme… i elements de la premsa clàssica com ara la crònica social, les cartes al director, els petits anuncis… apareixen a La verdad amb la facilitat amb què un ganivet calent fa lliscar la mantega en una torrada. Com a personatges secundaris, aquestes petites realitats acompanyen el lector en la seva immersió en la crònica del naixement dels diaris.

En un registre més reduït, Pratchett busca la complicitat d’un determinat grup de professionals. Aquells que han tingut alguna relació amb els processos de la composició i la impressió –artesania pura abans que la informàtica els condemnés a la nova prehistòria de la Comunicació– no podran evitar una certa emoció en topar amb les referències als tipus mòbils, a les caixes altes i les caixes baixes, a la lectura inversa… i al reconèixer els noms de famílies tipogràfiques com ara la Bodoni en els cognoms dels nans impressors. De fet, el cognom del cap de la impremta, Buenamontaña en la versió castellana, Goodmountain en l’original, és un homenatge directe –via traducció literal– a Gutenberg, considerat el pare de la impremta moderna des que, a mitjans del segle XV, va donar pas al que es pot considerar la producció industrial d’exemplars de la Bíblia.

Comptat i debatut, la suma de les peripècies de De Worde, de la picada d’ullet al budellam de la premsa escrita i de les reflexions que proposa Pratchett sobre la relació entre el periodisme i la societat a què s’adreça –i a què, teòricament, hauria d’haver estat servint com a quart poder– fan de La verdad una novel·la plurifuncional que demostra que les coses serioses i l’humor –company de viatge de la intel·ligència– poden anar del bracet sense que els pugin els colors a les galtes. Plurifuncional i recomanable.

Llibres llegits de Terry Pratchett: El color de la magia; La luz fantástica; Mort; Brujerías; ¡Guardias! ¡Guardias!Imágenes en acción; Brujas de viaje; Hombres de armas; Tiempos interesantes; ¡Voto a Bríos!; El país del fin del mundo; El quinto elefante; Fausto Eric; Lores y damas; Papá Puerco; Soul Music; El segador; Ladrón del tiempo i Regimiento monstruoso.

Pratchett i el Pare Noel

Papá Puerco, Terry Pratchett. Traducció de Javier Calvo Perales. Random House Mondadori, 2007. Pàgines: 366.

Terry Pratchett (1948) és el prolífic autor de la sèrie de novel·les que tenen lloc en el món inventat Mundodisco i que constitueixen el corpus principal de la seva obra escrita.

La seva proposta narrativa descansa en una mena de ciència-ficció basada en temps antics -l’època medieval seria una bona referència- en què introdueix els procronismes amb què avalua la societat contemporània. Així, com a exemple, Imágenes en acción va ser el resultat de l’anàlisi pratchettià del naixement del cinema.

Amb tot, l’element fonamental que caracteritza la sèrie dedicada al Mundodisco és l’humor, que l’autor posa en joc a través de registres diferents. Per això, si bé és cert que són altament valuosos alguns dels diàlegs amb què amaneix les narracions, també cal atorgar aquesta consideració a la seva descripció dels personatges i la seva manera de fer, a les reflexions que Pratchett insereix en les novel·les com si hi enfonsés estilets i a l’humorisme general que impregna el que escriu: tot i que no incloguin detonants de la riallada en cadascun dels seus paràgrafs, els seus textos proporcionen al lector una constant i agradable sensació de benestar.

Si es fa un pas més en la consideració de l’obra de Pratchett, es percep que l’humor és el vehicle que s’empra per traslladar reflexions -generalment còmplices i tendres, sempre encertades- sobre la condició humana.

En aquest sentit, Papá Puerco aportaria proves sòlides en un hipotètic judici dels quefers pratchettians. L’autor s’embarca en la reinterpretació de la figura del Pare Noel i de les seves repercussions en la societat. Ho fa amb la posada en escena d’una trama en què els Auditors -els controladors de la racionalitat de l’Univers- decideixen eliminar Papá Puerco i la màgia que genera. La Mort endevina la intenció i decideix desballestar-los els plans: s’entatxona un coixí entre les costelles i els malucs, assaja el “Ho ho ho!” noelià i es dedica a repartir joguines… a la seva manera.

A tot això, cal afegir-hi els mags de la Universitat Invisible, el Gremi dels Assassins, la néta de la Mort, els déus que, a causa de la dispersió de màgia que provoca la desactivació de Papá Puerco, neixen del no res -el de la Ressaca, per exemple…

Aquesta novel·la manté les constants de l’obra de Pratchett però no se situa en els llocs més alts quant a relació entre quantitat de pàgines i situacions altament còmiques. Això no li treu valor: les invitacions a reflexionar sobre el sentit de la infantesa, el de la il·lusió, el de les creences… i també sobre la hipocresia i el sentit del deure que cal aplicar al proïsme són valuoses i llisquen amb elegància al llarg del text.

És aquesta característica la que fa que les novel·les de Pratchett es puguin recomanar sense vergonya. Sí que és cert que els lectors que no en tenen coneixença poden experimentar una certa estranyesa en topar amb el món de Mundodisco, però, com en altres casos, cal fer l’esforç de tirar endavant i de predisposar-se a ser víctima de la seducció -intel·lectual, but of course!

Llibres llegits de Terry Pratchett: El color de la magia; La luz fantástica; Mort; Brujerías; ¡Guardias! ¡Guardias!; Eric; Imágenes en acción; Brujas de viaje; Hombres de armas; Tiempos interesantes; ¡Voto a Bríos!; El país del fin del mundo i El quinto elefante.