Alícia, personatge sense història

L’escriptor italià Pirandello va batejar una de les seves obres de teatre amb el títol Sis personatges en busca d’un autor. En ella, els protagonistes encarnen una paradoxa: la seva existència, real per a ells, ha de ser fictícia fins que l’autor –la realitat- la confirma. Fins aleshores, els personatges existeixen en potència, en aparença, però, malgrat això, aquesta condició els atorga una certa corporeïtat virtual, atès que el pes de l’obra el carreguen ells. Pirandello pur, és clar, en l’oposició entre allò que es veu, allò que és i la interpretació que es fa de totes dues possibilitats de percepció.

aliciaAficionada a donar espectacle, Alícia Sánchez-Camacho seria una bona candidata a formar part del repartiment de l’obra. Immersa bilingüísticament en el joc de la política catalana, la dirigent popular és un personatge intermitentment públic –un cop ha tornat des de l’eremitisme autoimposat amb què ha respost al cas Método 3- que malda per trobar un paper protagonista que faci honor als seus mèrits.

Relegada a fer de caixa de ressonància de les consignes que arriben des de Madrid, Sánchez-Camacho infla la vàlua de les seves presumptes gestions davant el poder castellà i intenta fer passar bou per bèstia grossa. Víctima del curt-circuit que estableixen Mas i Rajoy, s’ha de limitar a fer el paper de hooligan sorollosa a l’hora de defensar els seus colors i mirar d’embrutar tota la resta. Molt de soroll per a no res: el que diu no va a cap banda tot i que metralla sense pietat tot i tothom que se li posa pel davant.

Personatge amb cua de palla, el seu, també. Amb poc a dir amb veu pròpia, Sánchez-Camacho i els seus companys d’escó comproven que tenen poques armes amb què combatre el furóncol Ciutadans, que pixa al seu tros amb la impunitat dels canoners de llarga distància. Sempre hi ha algú que fa més el bèstia que un altre. També en la política.

El personatge de què es parla intenta crear una aparença d’utilitat: la seva expressió accelerada no deixa de ser un recurs barat. Quan no et preocupa no transmetre un missatge amb claredat, poses en evidència que no tens un missatge a transmetre… i incites al cansament. Quan adoptes la representació de la indignació continuada, poses en evidència que fas teatre –del dolent: només hi ha un diputat al Parlament català plenament autoritzat per al rol del buscabregues eternament emprenyat.

És la història d’allò que podia haver estat, la de Sánchez-Camacho: ni oneja la bandera de l’espanyolitat autèntica i de les ces ni té paper en la defensa de la dreta castellana empeltada a Catalunya. Se li ha d’admetre, això sí, el vigor amb què lluita per la supervivència.

Aprenents de nazis, franquistes descafeïnats

Acusar el proïsme dels pecats propis és una tàctica que s’empra de manera habitual. La maniobra de distracció que es crea potser no és eficaç al cent per cent, però permet embolicar la troca i, amb sort i amb temps i dedicació, ajuda a difuminar la culpabilitat real.

No és exclusiva del món de la política, aquesta manera de fer, per bé que quan l’empren els presumptes líders de la societat pren volades considerables i institueix espectacles de grans dimensions que tenen tothom entretingut i delectat.

Encara ressonen en la memòria col·lectiva l’abraonament irat amb què els amics i les amigues de Barcenas –i de Naseiro, i de Camps, i de Fabra, i de…- van fer de caixes de ressonància de les intoxicacions d’un diari durant la campanya de les passades eleccions catalanes.

És un procediment indeturable, aquest a què s’ha encomanat un PP que comença a recordar al Titanic en els moments en què les primeres escletxes en el seu buc encara no havien provocat el pànic general.

Aquesta setmana,  Cristina Cifuentes, la Llanos del Luna del govern del PP a Madrid, acusa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de connivència encoberta amb el terrorisme com si els senyors de Bankia fossin del gremi de les Germanetes de la Caritat i les seves accions preferents fossin hòsties consagrades adequadament beneïdes.

quenotelienIndeturable, el PP alimenta amb benzina el seu victimisme –una afecció mental descrita per la psicologia- i obre un foc nou al País Valencià: és curiós que als cadells del partit que promou un ministre que admet que vol espanyolitzar la canalla catalana no els caigui la cara de vergonya quan inciten a la població a denunciar de manera anònima aquells professors sospitosos d’adoctrinar la població… en les tesis dels enemics de la pàtria una, de la pàtria gran i de la pàtria lliure, és clar.

Sembla que quan van explicar a classe la poc pietosa proposta bíblica aquella de tirar la pedra només si s’està lliure de culpa, n’hi havia que havien fet campana per poder anar a cremar llibreries. La joventut ultradretana, ja se sap, hormonada i indocumentada, no acaba de saber ben bé com funcionava allò de la Gestapo en els temps del seu admirat Adolf…

Cal admetre, però, que aquesta croada contra tot el que fa tuf a català els dóna bons resultats, als del PP: hi ha persones que es lleven la vida per escapar de la misèria a què els condemna el poder econòmic i, malgrat això, ells poden seguir jugant alegrement al joc de les frivolitats i multiplicar per dos el nom d’una ciutat: és possible que Maó pugui assolir alguna mena de relleu internacional en tenir com a nom oficial el seu nom propi i la seva traducció.

Encara bo que el PP és espanyol espanyol: si tingués una sensibilitat suïssa, els fabricants de mapes protagonitzarien una immolació col·lectiva: qui seria capaç de posar en un mapa totes les ciutats, els pobles i les urbanitzacions de l’Estat si els seus noms complets incloguessin l’original i la seva traducció a la resta de llengües oficials?

Això demostra que la còpia mai supera l’original: el referent inconfés del PP ho tenia clar –però no català!-: l’única llengua bona,  la de l’Imperio.

Qurrupsió

El debat de política general, aquesta peça teatral d’intencions endogàmiques amb què els polítics i les polítiques es distreuen entre ells i alimenten la premsa amb les molles que els sobren, ha conegut una nova edició que ha acabat amb els mateixos resultats que totes les que l’han precedida: molt soroll per a no res.

corupcioDins aquesta vacuïtat sempiterna, el presumpte president del govern de l’Estat espanyol, Mariano Rajoy, ha interpretat en clau burlesca la cançó humorística Akavaré amb la qurrupsió, que ha estat molt aplaudida pels de la seva corda, que són els que defensen Ana Mato i fins fa poc no tenien problemes a saludar Bárcenas si se’l trobaven pel carrer –això del carrer és una dir…

La lletra de la cançó ve a dir que el govern Rajoy farà reformes legals, entre les quals hi haurà la sempre reclamada i mai aprovada una llei de la Transparència que afectaria, en un futur encara indeterminat, els partits polítics, les organitzacions empresarials i també les sindicals –tothom que pot sucar pa a l’olla comuna.

En una altra estrofa, es parla d’una llei orgànica amb què es regularà l’exercici de les funcions polítiques i d’una altra amb què s’instauraran mecanismes de control de les activitats econòmiques i financeres dels partits polítics i els seus balnearis, també coneguts com a fundacions amb permís del Senat.

Després de l’inevitable solo –dut a terme amb aplaudiments no preenregistrats-, Rajoy fa saber que els corruptes hauran de fer front a càstigs més grans que els actuals –sempre i quan els enxampin i aconsegueixin dur-los davant el jutge-; que els delictes trigaran més a prescriure –podria ser, aquesta, una notícia molt dolenta per al duc de Palma en el cas que les reformes es fessin abans que s’hagi resolt el seu merder- i que es reformarà la llei d’enjudiciament criminal per tal els procediments penals no s’eternitzin.

Si tot això hagués de ser veritat, si en això hi hagués una mica de probabilitat, si això no fos un altre joc de mans amb cortina de fum inclosa, la ciutadania hauria de cridar amb voluntat d’aclamació consignes tan castisses com ara aquell simpàtic !Olé tus huevos, capao! que se sent ara i adés en fòrums de mena diversa.

Però no és el cas. Hi ha diverses raons de caràcter científic que ho demostren. D’una banda, els polítics i les polítiques precorruptes saben que feta la llei, feta la trampa. Si, per acabar-ho d’adobar, són ells i elles les que fan les lleis… Possiblement faran trampes fins i tot mentre fan les lleis.

De casos ja se n’han donat: el Tribunal de Comptes triga cinc anys a dictaminar sobre fets que prescriuen als quatre anys. Que no intervingués en el seu disseny el professor Franz de Copenhague, potser…

De l’altra, en una terra en què els llestos són vistos com a models a evitar i en què es considera que, si no t’enxampen, no has fet res mal fet, no hi ha autocrítica que sigui capaç de fer forat.

És el cas, però, que la culpa no la tenen els polítics i les polítiques que, si poden, estiren la mà més que la màniga per veure què poden arrambar. A fi de comptes, el nivell ètic de la política d’un país està en relació directa amb el nivell d’ètica del país en què es produeix.

En aquest sentit, sí que són dignes representants del poble que els ha votat.

Els tramvies, ‘La Vanguardia’, els toros i les hipoteques

El mes de març de l’any 1951, els barcelonins van protagonitzar la primera vaga dels tramvies. Van deixar de fer-los servir perquè la pujada del preu la trobaven excessiva i els castigava injustament si se’l comparava amb la tarifa que es pagava a Madrid.

Aquesta vaga, una de les primeres que patia el franquisme, s’alimentava del malestar de la ciutadania. Va ser senzilla de fer: la gent es llevava més d’hora, caminava fins a la feina i participava en les manifestacions que s’organitzaven. Així, deia no a la dictadura. Aquesta lluita es va guanyar. Contra la dictadura. L’any 1951. El governador civil i l’alcalde de Barcelona, amb la sang de dotze morts en les seves mans, van ser destituïts i la pujada de preus va ser anul·lada.

tramviestoros

Sis anys després, del 14 al 25 de gener del 1957, Barcelona va emprendre la segona vaga dels tramvies. Aquesta vegada ven ser els 20 cèntims d’augment del preu del bitllet el que la va desencadenar. La ràbia hi era perquè la dictadura franquista, inflexible, seguia sense atendre al poble i les seves necessitats. I va ser una de les primeres fites de la lluita antifranquista organitzada. Es van tombar tramvies, hi va haver corredisses  i detencions…  i avui hi ha llibres que la glossen.

El 21 de juny del 1959, el periodista Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia Española, és a dir, de La Vanguardia, va encendre els catalans en dir, en sortir de missa, que tots –i totes, se suposa- eren una merda. Això va desencadenar una campanya contra Galinsoga i contra el diari del comte de Godó, que va perdre subscriptors i va haver de rebaixar la tirada. Va costar, però, el 5 de febrer el consell de ministres que encapçalava el dictador va fer plegar el bocamoll, que va ser substituït per Manuel Aznar, avi del futur líder del PP.

El 12 de febrer del 2013, el Congrés de Diputats farà servir les lleis catalana i canària que prohibeixen les corrides de toros per eixugar-se la ullera un cop s’hagi votat la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que declararà bé d’interès cultural l’assassinat d’animals amb premeditació, acarnissament i traïdoria. Els vots del PP i d’algun altre sàdic –o sàdica- dels que fan tombs per la Cambra Baixa faran possible aquest prodigi de la modernitat, el respecte als animals i als pobles que tenen la sensibilitat que exigeix el segle XXI. En aquest cas, tot i que de manera encoberta, la iniciativa legislativa sí que és popular.

En la mateixa sessió, i més que probablement amb els mateixos protagonistes, s’ignorarà olímpicament una ILP avalada per milió i mig de signatures, la que reclama reformes en una llei hipotecària que té més d’un segle de vida i que ara serveix per escanyar sense pietat una ciutadania que paga els plats que s’han trencat en despatxos que no ha trepitjat mai.

Fa dècades es va protestar per 20 cèntims contra una dictadura.

Avui hi ha gent que se suïcida quan els bancs truquen a la seva porta.

S’ha perdut alguna cosa en el camí?

Els toros sí que importen

toros22El Congrés dels Diputats invertirà dimarts vinent part del seu temps a prendre en consideració la iniciativa legislativa popular (ILP) que demana que les corrides de toros siguin considerades bé d’interès cultural a Espanya. Més enllà de la contradicció evident que suposa la convivència en el segle XXI dels conceptes cultura i matar animals com a distracció, és sagnant que ses senyories tinguin l’oïda tan fina per a unes coses i siguin tan sordes per a unes altres.

La ILP dels toros tirarà endavant amb 600.000 signatures i l’ampli suport d’uns diputats i diputades que malden per mantenir dempeus les banderes d’una Espanya que se’ls trenca i que volen refer a cops de martell.

Els toros, la llei Wert, el passadís ferroviari central Madrid-Europa, la unitat de mercat… Se’ls hauria de deixar camp per córrer i permetre que marxessin ben lluny… O fugir-ne com de la pesta a gambades…

La matemàtica espanyola ja situa corrides de toros a Barcelona per les festes de la Mercè, el setembre vinent. La llei catalana se l’hauran rifada com tantes altres. La voluntat del poble català no la respecten ni la respectaran mai perquè no és el seu poble.

I, amb tot, fins i tot són incapaços de respectar el seu propi poble, els manaires espanyols: només fa dies que els del PP han fet saber que no permetran que es debati al Congrés la ILP a favor de la dació en pagament, una proposta que sorgeix per aturar l’hemorràgia dels desnonaments i la misèria i la desolació que l’acompanyen. Aquesta ILP només té prop d’un milió i mig de signatures de suport i uns quants suïcidis com a macabra companyia…

Afamats de sang com els conqueridors que van delmar l’Amèrica que va tenir la mala fortuna d’acollir-los, els espanyols d’ara s’exciten amb la sang. Sigui la dels animals, sigui la de les persones. No tenen remei.