Socialisme 1.0

Hemos vuelto, AA.DD. Edicions La Socialista, 2013. Pàgines: 123.

Els dirigents d’un partit que viu en hores baixes decideixen rellançar la seva imatge pública amb un acte festiu que té dues intencions: engrescar els militants i generar visibilitat pública amb una imatge positiu.

Aquest és l’argument principal de la novel·la elaborada a múltiples mans que s’ha presentat el cap de setmana passat en públic amb un gran ressò mediàtic que, més que previsiblement, no es projectarà en el temps.

psoe_2
En relació a l’argument, Hemos vuelto pateix, fonamentalment, la manca de definició. En la seva exposició, en el desenvolupament de la trama, les poques línies narratives que es presenten no mereixen un tractament acurat i acaben del tot desdibuixades: si bé sembla que els protagonistes de la novel·la malden per deixar enrere un passat que els pesa i un present que els enfonsa, el poc interès dels autors a l’hora de dotar-los d’una personalitat creïble afecta la seva projecció. Així, amb els motors al ralentí, el trànsit dels personatges principals per les pàgines de la novel·la el fan mentre s’arrosseguen en declaracions superficials impròpies del moment social en què els situa la ficció.

Part de la responsabilitat d’aquest fracàs cal buscar-la en la manca de distanciament entre els autors i el seu producte. En aquest cas, la identificació excessiva amb la història que expliquen situa els resultats en el terreny de la literatura pamfletària, apta només per a ser distribuïda amb èxit entre aquells que estan prèviament convençuts de les tesis que es pregonen.

El distanciament, com a fruit de la reflexió intel·lectual, també hauria estat correcte –i, sobretot, útil- aplicar-lo en el moment de la redacció dels diàlegs. Introduir humor, ni que fos soterrat, hauria permès una certa humanització dels personatges, que ara apareixen com a caricatures involuntàries de referents similars d’èpoques molt anteriors en el temps.

Com a exemple, es pot pensar que no té gaire sentit fer parlar dirigents polítics del segle XXI com si estiguessin adreçant-se a les masses poc educades de la dècada dels 30 del segle XX sense haver recorregut al sofert recurs dels viatges en el temps.

D’altra banda, la construcció de la novel·la també desaprofita les tensions entre els personatges que haurien pogut aportar interès –mentre se les mantingués en la incertesa sobre els resultats-. Així, el protagonisme que s’atorga a personatges anotats com a destacats però que no desperten interès queda indiscutit en situar els personatges secundaris en un pla remot i en deixar-los sense possibilitats reals d’introduir dinamisme.

Hemos vuelto queda doncs, com una novel·la intranscendent malgrat la seva voluntat d’impacte i deixa en evidència que el presumpte retorn que es proclama, en el cas que hagi tingut veritablement, s’ha fet al marge de les necessàries actualitzacions que, avui en dia, han esdevingut habituals.

Alícia, personatge sense història

L’escriptor italià Pirandello va batejar una de les seves obres de teatre amb el títol Sis personatges en busca d’un autor. En ella, els protagonistes encarnen una paradoxa: la seva existència, real per a ells, ha de ser fictícia fins que l’autor –la realitat- la confirma. Fins aleshores, els personatges existeixen en potència, en aparença, però, malgrat això, aquesta condició els atorga una certa corporeïtat virtual, atès que el pes de l’obra el carreguen ells. Pirandello pur, és clar, en l’oposició entre allò que es veu, allò que és i la interpretació que es fa de totes dues possibilitats de percepció.

aliciaAficionada a donar espectacle, Alícia Sánchez-Camacho seria una bona candidata a formar part del repartiment de l’obra. Immersa bilingüísticament en el joc de la política catalana, la dirigent popular és un personatge intermitentment públic –un cop ha tornat des de l’eremitisme autoimposat amb què ha respost al cas Método 3- que malda per trobar un paper protagonista que faci honor als seus mèrits.

Relegada a fer de caixa de ressonància de les consignes que arriben des de Madrid, Sánchez-Camacho infla la vàlua de les seves presumptes gestions davant el poder castellà i intenta fer passar bou per bèstia grossa. Víctima del curt-circuit que estableixen Mas i Rajoy, s’ha de limitar a fer el paper de hooligan sorollosa a l’hora de defensar els seus colors i mirar d’embrutar tota la resta. Molt de soroll per a no res: el que diu no va a cap banda tot i que metralla sense pietat tot i tothom que se li posa pel davant.

Personatge amb cua de palla, el seu, també. Amb poc a dir amb veu pròpia, Sánchez-Camacho i els seus companys d’escó comproven que tenen poques armes amb què combatre el furóncol Ciutadans, que pixa al seu tros amb la impunitat dels canoners de llarga distància. Sempre hi ha algú que fa més el bèstia que un altre. També en la política.

El personatge de què es parla intenta crear una aparença d’utilitat: la seva expressió accelerada no deixa de ser un recurs barat. Quan no et preocupa no transmetre un missatge amb claredat, poses en evidència que no tens un missatge a transmetre… i incites al cansament. Quan adoptes la representació de la indignació continuada, poses en evidència que fas teatre –del dolent: només hi ha un diputat al Parlament català plenament autoritzat per al rol del buscabregues eternament emprenyat.

És la història d’allò que podia haver estat, la de Sánchez-Camacho: ni oneja la bandera de l’espanyolitat autèntica i de les ces ni té paper en la defensa de la dreta castellana empeltada a Catalunya. Se li ha d’admetre, això sí, el vigor amb què lluita per la supervivència.

Qurrupsió

El debat de política general, aquesta peça teatral d’intencions endogàmiques amb què els polítics i les polítiques es distreuen entre ells i alimenten la premsa amb les molles que els sobren, ha conegut una nova edició que ha acabat amb els mateixos resultats que totes les que l’han precedida: molt soroll per a no res.

corupcioDins aquesta vacuïtat sempiterna, el presumpte president del govern de l’Estat espanyol, Mariano Rajoy, ha interpretat en clau burlesca la cançó humorística Akavaré amb la qurrupsió, que ha estat molt aplaudida pels de la seva corda, que són els que defensen Ana Mato i fins fa poc no tenien problemes a saludar Bárcenas si se’l trobaven pel carrer –això del carrer és una dir…

La lletra de la cançó ve a dir que el govern Rajoy farà reformes legals, entre les quals hi haurà la sempre reclamada i mai aprovada una llei de la Transparència que afectaria, en un futur encara indeterminat, els partits polítics, les organitzacions empresarials i també les sindicals –tothom que pot sucar pa a l’olla comuna.

En una altra estrofa, es parla d’una llei orgànica amb què es regularà l’exercici de les funcions polítiques i d’una altra amb què s’instauraran mecanismes de control de les activitats econòmiques i financeres dels partits polítics i els seus balnearis, també coneguts com a fundacions amb permís del Senat.

Després de l’inevitable solo –dut a terme amb aplaudiments no preenregistrats-, Rajoy fa saber que els corruptes hauran de fer front a càstigs més grans que els actuals –sempre i quan els enxampin i aconsegueixin dur-los davant el jutge-; que els delictes trigaran més a prescriure –podria ser, aquesta, una notícia molt dolenta per al duc de Palma en el cas que les reformes es fessin abans que s’hagi resolt el seu merder- i que es reformarà la llei d’enjudiciament criminal per tal els procediments penals no s’eternitzin.

Si tot això hagués de ser veritat, si en això hi hagués una mica de probabilitat, si això no fos un altre joc de mans amb cortina de fum inclosa, la ciutadania hauria de cridar amb voluntat d’aclamació consignes tan castisses com ara aquell simpàtic !Olé tus huevos, capao! que se sent ara i adés en fòrums de mena diversa.

Però no és el cas. Hi ha diverses raons de caràcter científic que ho demostren. D’una banda, els polítics i les polítiques precorruptes saben que feta la llei, feta la trampa. Si, per acabar-ho d’adobar, són ells i elles les que fan les lleis… Possiblement faran trampes fins i tot mentre fan les lleis.

De casos ja se n’han donat: el Tribunal de Comptes triga cinc anys a dictaminar sobre fets que prescriuen als quatre anys. Que no intervingués en el seu disseny el professor Franz de Copenhague, potser…

De l’altra, en una terra en què els llestos són vistos com a models a evitar i en què es considera que, si no t’enxampen, no has fet res mal fet, no hi ha autocrítica que sigui capaç de fer forat.

És el cas, però, que la culpa no la tenen els polítics i les polítiques que, si poden, estiren la mà més que la màniga per veure què poden arrambar. A fi de comptes, el nivell ètic de la política d’un país està en relació directa amb el nivell d’ètica del país en què es produeix.

En aquest sentit, sí que són dignes representants del poble que els ha votat.

Com gallines esvalotades

La humanitat dels polítics i les polítiques existeix. No són animals despietats que només vetllen pels seus interessos i que lluiten cada dia per la supervivència seva i dels seus i les seves. No són robots programats amb les cinc funcions bàsiques –votar sí, votar no, cobrar en blanc, cobrar en negre i fer declaracions (amb les modalitats “a la premsa” i “a Hisenda però compte a veure què cal posar-hi”).

gallinesesvalotadesNo són personatges del teatre de varietats que reciten els seus papers amb més o menys encert.

No són creacions artificials dissenyades a les seus dels partits i destinades a fer funcionar la maquinària.

No: els polítics i les polítiques que arriben a unes certes alçades també són persones humanes.

Aquesta sorprenent constatació ha pogut fer-se gràcies a les cosetes que feien els de l’agència de detectius Método 3 per entretenir-se, com a inversió de futur o per guanyar-se la vida (o les tres coses a la vegada).

Heus aquí que uns noms, unes cares, uns càrrecs, de cop i volta, d’un dia per l’altre, apareixen davant els seus administrats com un aplec de gallines esvalotades que escatainen a tort i a dret.

Hi ha persones que es lleven la vida perquè no poden pagar-se l’habitatge. Hi ha famílies senceres que perden la llar. Les condicions de vida general fan pena ara i fan por si es pensa en com seran. Grans empreses de solvència econòmica contrastada fan fora gent a centenars a benefici dels seus beneficis. Es construeixen aeroports sense avions, trens sense passatgers, autopistes i autovies sense cotxes. S’agredeix el medi ambient amb lleis com ara la de Costes. Però ses senyories no s’atabalen. Cal sacrificar-se, diuen, sense que els caigui la cara de vergonya.

Això sí, uns micròfons de no res els fan saltar metres enlaire. És la seva privacitat. És la seva vida. Són els seus merders inconfessables. És el seu podrimener. És això el que trontolla.

La reacció ja s’ha vist: fiscals que passen el dia a l’agència de detectius investigada, la policia nacional i la Policía nacional amunt i avall amb el pet al cul, comissions governamentals, comissions parlamentàries per parar un carro, el ministre donant ordres, denúncies judicials fetes a la velocitat de la llum, declaracions de suport mutu i aferrissat…

Ara que se’ls crema la cua –de palla-, ara sí que tenen pressa. Ara sí que es mouen per posar remei a coses que sembla que estan molt mal fetes. Caram.

Despatxem la dida, que els nenes i les nenes s’entretenen sols. O no, pobra dona, que ja està la cosa prou fotuda.

Espies a Catalunya

La revista Tiempo publica l’article El plan del CNI para evitar la independencia de Cataluña, en què explica que el Centro Nacional de Inteligencia, que vindria a ser l’FBI dels espanyols, ha posat en marxa un seguit de mesures que s’acullen a una d’aquestes dues línies d’acció: obtenir tota la informació possible sobre els presumptes enemics per tal de poder desacreditar-los a pleret i alimentar els quinta columnistes per tal que desprestigiïn el que els espanyols anomenen pretensions sobiranistes quan no es lleven amb el peu esquerre.

espiesSegons la revista, sembla que el personal que han desplaçat a la capital catalana prové dels excedents que ha generat al País Basc l’abandonament unilateral de les armes que està protagonitzant la ETA i que, un cop substituïda la txapela per la barretina i el ahivalahostiapues pel quinscollons, els espies ja han començat a fer feina. Fonts oficioses ho confirmen i fonts oficials ho desmenteixen.

És un sudoku particular el que pot emprendre cada ciutadà que vulgui destriar el gra de la palla de tot el que es fa públic en relació a temes que no interessen a ningú com ara el projecte independentista, la corrupció que, presumptament, rosega els fonaments del CiU i les declaracions públiques de segons quins empresaris i banquers.

No és cap cosa nova per a Catalunya, aquesta mena de maniobres, considerada enemiga pels castellans des de molt abans del 1714 i internacionalitzada com a terreny de joc en el món del espionatge amb motiu de la Segona Guerra Mundial. Es pot considerar, fins i tot, que en això de tenir l’enemic a casa, literalment, hi té la mà trencada, la terra quadribarrada. No estan tan lluny els temps que l’exministre socialista, lleidatà i madrileny d’adopció Josep Borrell, quan feia de secretari d’Estat d’Hisenda abans que els seus l’enviessin a Europa amb bitllet només d’anada, concentrava bona part dels inspectors fiscals a Catalunya, que era la terra que calia munyir i sagnar. Llàstima que dos els seus homes de negre –Aguiar i Huguet– li sortissin amb ciris trencats.

Si es deixa de banda l’evident manca d’ètica que acompanya les accions del CNI –les clavegueres de l’Estat són–, s’hi pot trobar alguna cosa de positiu, en el desembarcament dels espies a Catalunya. Tot i que, per exemple a Madrid, també tindrien molta feina –esmentar els possibles casos és sobrer–, s’estimen més gaudir de les bondats del clima mediterrani, de la cordialitat dels laboriosos catalans i del fet que és fàcil sentir-se còmode en una terra que sempre ha estat d’acollida. D’altra banda, el fet que els cervells castellans considerin que bé paga la pena el gastar-se uns quants quartos en la causa independentista pot ben bé dir que se la prenen seriosament. És a dir, citant Galileu, “eppur si muove” i citant Rubén Darío,  “Ladran, luego cabalgamos”.

Això sí, per si de cas, els promotors del Keep Calm and Speak Catalan podrien posar en marxa una nova campanya amb el Loose Lips Sink Ships que van encunyar els Estats Units durant la batalla de l’Atlàntic durant la Segona Guerra Mundial. Perquè ja se sap que amb les coses mai se sap…