La sublimació de l’existència

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 29 de novembre del 1992)

La guerra del fútbol y otros reportajes, Ryszard Kapusciñski.Traducció d’Agata Orzeszek. Anagrama, 1992. Pàgines: 256.

Entre los vándalos, Bill Buford. Traducció de Miguel Martínez-Lage. Anagrama, 1992. Pàgines: 374.

La importància que el futbol té avui dia si se’l considera, més que un esport, un fenomen de masses, és innegable. El joc dels vint-i-dos homes i la pilota és, sovint, l’excusa, el motiu, la justificació, el vehicle perfecte per sublimar la propia existència quotidiana i integrar-se en un tot suprahumà que regenera amb intensitat el sentit de l’autostima i dóna valor al fet de pertànyer a un ens immensament més gran (el club, el país) dins el qual no importa no ser gaire res més que un cap o un número apte per integrar qualsevol estadística sempre que hi hagi uns colors agermanadors.

Dos periodistes, el polonès Ryszard Kapusciñski i el nord-americà Bill Buford, prenen el futbol com a punt de referència per explicar dues realitats socials diferenciades en el temps i en l’espai, diferents fins i tot en la seva naturalesa, i, malgrat tot, unides per un denominador comú: la passió que desperta el desplaçament de la pilota pel gran rectangle de gespa verda.

kapubrufordGuerra entre països

En el seu llibre La guerra del futbol y otros reportajes, Kapusciñski descriu en 29 pàgines l’autèntica guerra entre els països d’Hondures i el Salvador que va tenir lloc l’any 1969 a causa, si més no, en primera instància, del doble enfrontament de les seves dues seleccions futbolístiques i dels esdeveniments que els van envoltar de manera tràgica.

En aquest cas, l’exaltació dels valors patriòtics a causa de la suposada vexació a què és sotmesa la nació és motiu suficient per iniciar un atac armat com a resposta. La intuïció periodística porta Kapusciñski a l’escenari dels fets i li ofereix l’oportunitat de viure, una vegada més en la seva carrera, una guerra que pot relatar.

Testimoni personal

Fidel a la seva condició professional, el periodista explica amb frases àgils i de construcció impecable, quina és la guerra que ell viu i acosta al lector, des del testimoni personal, a una realitat que si fos narrada emprant referències de segona mà seria titllada d’inversemblant.

Si s’ha de parlar d’encert —potser seria més adient parlar de professionalitat—, cal destacar la senzillesa que es desprèn de les seves paraules, fins al punt que s’arriba a tenir la sensació que l’autor és al costat explicant els fets amb la mateixa naturalitat amb què podria explicar el transcurs d’una vetllada entre amics.

Observador conscient i protagonista ocult, Kapusciñski no oblida, però, que la realitat no és només el que es veu amb els ulls i també s’encarrega de treure a la llum les causes sociopolítiques —explosió demogràfica al país més pobre i necessitat d’emigrar tenen com a conseqüència una excessiva pressió sobre les fronteres i la població veïna— que hi ha al darrere d’una aventura militar tan curta —cinc dies— com desafortunada —desestabilització crítica de dues societats— i que es clou sense cap altra solució que la continuïtat del que ja hi havia.

Kapusciñski no dubta a assenyalar el futbol com a catalitzador tràgicament evident d’una necessitat política, de la mateixa manera que Bill Buford, periodista nord-americà que exerceix a la Gran Bretanya no dubta a assenyalar-lo —en la seva obra Entre los vándalos— com a catalitzador de la frustració existencial dels membres d’una nació —la que l’acull— que ha deixat de ser un imperi.

Estil impersonal i eficaç

El relat de Buford també és impecable des de l’aspecte de la narració. Pel que fa a la forma, no es poden posar objeccions a les frases curtes —que hi predominen— rigorosament ordenades segons la fórmula subjecte/verb/predicat. No costa enllaçar una i altra si es té en compte un valor afegit: un estil potser impersonal però eficaç, que evoluciona al llarg de les prop de 400 pàgines de la mateixa manera que ho fa la relació de l’autor vers allò que explica i la relació del lector vers allò que va coneixent de manera gradual però continuada sobre els hooligans i el seu isme: del distanciament inicial, afectuós a causa del desconeixement, es passa a la implicació i, d’aquesta, a la constatació de la decepció.

Què és el que realment atrau d’aquest llibre? El seu protagonista, el seu centre d’atenció, és el hooliganisme, una manera de ser, de viure, que està íntimament lligada al futbol. Buford ha de penjar-se una medalla: la seva obra és el resultat de prop de set anys de convivència (1983-1990) amb els hooligans, de viatges a Europa, de curses al davant i al darrere de la policia de diferents països i també de la pallissa rebuda a mans de tres agents italians que el van tractar com a un hooligan més.

Saber que es tracta d’una explicació de primera mà ajuda el lector a creure el que s’explica: no hi ha estadístiques fredes sinó un relat punyent que descriu una implicació i on l’autor no s’estalvia de confessar que també ell, momentàniament, va caure davant l’atractiu de ser un més dins una gran massa, dins d’una gentada. La prosa de Buford no exclou la ironia com a recurs per seduir el lector, com tampoc no exclou les descripcions personalitzades o unes pinzellades de reflexió introduïdes amb destresa per servir de contrapunt a la relació d’accions massa eixelebrades per incloure-les en la normalitat.

El periodista treballa en aquest text com un petit cervell ordinador que tria cada vegada una imatge diferent: repassa les seves fonts d’informació —l’anotació de les experiències viscudes es complementa amb una investigació real que el porta a parlar amb la policia i a consultar els informes i els arxius videogràfics— per donar forma a un discurs eficaç quant a les possibilitats comunicatives de la lletra impresa. La gran dosi d’humanitat, d’exaltació de tot allò bo i tot allò dolent que és humà, actua com a reclam davant aquells que senten una certa curiositat per saber que hi ha darrere tragèdies com les de l’estadi de Heysel —39 morts i centenars de ferits— o del de Hillsborough —95 morts, també centenars de ferits—. I aquest llibre, que no té intenció catequitzadora, dóna respostes extretes de l’experiència.

Anuncis

Els peus de fang

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 8 de juny del 1995)

El Imperio, Ryszard Kapuscinski. Traducció d’Agata Orzeszek. Anagrama, 1995. Pàgines: 352.

elimperioPer presentar Ryszard Kapuscinski es pot recórrer als apel·latius de periodista vell, però és molt més efectiu capgirar-los i començar a parlar d’un periodista de l’antiga escola -dels que creuen que per parlar de la realitat cal anar allà on es produeix- que afegeix a la seva professió una certa vocació d’aventurer -potser una cosa no va gaire deslligada de l’altra- i una curiositat massa desficiosa davant les situacions que l’interessen. És aquesta curiositat el que l’ha empès al llarg d’una trajectòria professional on han cabut les vivències sobre el terreny relacionades no sols amb nombrosos conflictes bèl·lics a diferents indrets del món sinó també als països cap als quals manifesta la seva preferència, quasi devoció: els del Tercer Món. Ell se centra en un vast conglomerat de cultures -es podria parlar d’Estats, repúbliques, societats, països, nacions, nacionalitats, ètnies, tribus.., però la realitat que descriu és massa complexa encara ara, perquè és una realitat massa viva que fins fa un lustre es coneixia amb el nom d’Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques i que ara demana la consulta a un mapa geopolític periòdicament revisat.

Un relat personal

El Imperio -352 pàgines viscudes, i mai més ben emprada l’expressió- no és, en les paraules amb què el seu autor elabora una molt breu presentació “un manual d’història de Rússia ni de l’antiga Unió Soviètica. Tampoc és la història del naixement i caiguda del comunisme en aquest país. Ni tan sols és un compendi de coneixement bàsics sobre l’Imperi”. En canvi, és “un relat personal dels viatges que vaig fer pels seus vastos territoris (…), viatges en què vaig intentar arribar tan lluny com vaig poder, i sempre que m’ho van permetre el temps, les forces i les possibilitats”.

L’obra, però, és moltes més coses i es cometria una injustícia amb Kapuscinski si no es ressenyessin. El Imperio és, per damunt de tot, una excel·lent oportunitat d’entendre des d’on s’han disparat i es disparen els trets que han fet caure un colós al qual encara queden prou membres com per a continuar esquarterant-se -penseu en l’actúal conflicte txetxè i els que encara puguin venir-. Potser no hi ha grans respostes plenes de paraules sentenciadores, però hi ha explicacions.

El-ImperioDes de la seva posició de cronista, va més enllà del que es pugui considerar una anàlisi històrica perquè relata -de manera planera, dient les coses pel seu nom, sense perdre’s en extravagàncies pseudo-literàries- el que ha viscut. I això dóna valor a una visió que a voltes és cruelment tendra i que, en d’altres casos, esdevé només una eina de captació i reproducció, molt especialment quan Kapuscinski cedeix la veu als molts personatges reals que entren i surten constantment del que explica.

Com a element cohesionador de molts viatges que són, strictu sensu, un complex viatge al cor d’unes inescrutables tenebres -els clàssics russos i el tòpic volen que així sigui l’esperit d’un poble que ha generat Gorkis i Stalins-, hi ha la veu de Kapuscinski, la plasmació d’una sensibilitat que li permet oblidar del tot les versions oficials per fixar la seva atenció en els noms, els caràcters o les vides que mai formaran part de la Història oficial però que sí que animaran -donaran ànima- de manera indefectible a les pàgines mai escrites de la intrahistòria. Es percep, a El Imperio, que Kapuscinski viu dues vegades el que escriu: en el moment dels fets i en el de la seva descripció.

Nou govern, nova purga

Leopoldo González-Echenique, flamant president de la Corporació Radiotelevisió Espanyola (CRTV) després que el PP modifiqués la llei vigent per poder-lo nomenar a dit sense problemes, executa la purga de professionals de la radiotelevisió pública estatal que considera que no són de la seva corda.

Fran Llorente, cap d’informatius de Televisió Espanyola (TVE), va ser llançat per la borda en la primera reunió del nou consell d’administració de RTVE. El seu substitut és Julio Somoano, fins ara director i conductor de l’informatiu matinal de Telemadrid, l’emissora que Esperanza Aguirre controla amb el mateix respecte a la imparcialitat que el PP valencià professa a Canal 9.

La tallada de caps a RTVE no s’atura en la testa de Llorente –que ha fet que els Telediario siguin líders d’audiència estatals durant cinc anys–: també afecta Ràdio Nacional d’Espanya (RNE) quan la deixa sense Juan Ramón Lucas, Toni Garrido i, al setembre, Pepa Fernández, responsables dels magazins dels matins, les tardes i els caps de setmana respectivament.

D’altra banda, en comprovar que s’aixeca pols, el director de TVE, Santiago González, ha decidit anar a treballar a una altra era. Privada, aquesta.

Entre una cosa i l’altra, el PP s’assegura que RTVE podrà actuar amb franquesa, que explicarà de manera franca les accions del govern Rajoy i que ignorarà francament allò que no interessa al poble administrat, també conegut com a españoles todos.

És fàcil veure què vol aconseguir el PP en entrar com un escamot de membres de les forces especials en els estaments de decisió de la radiotelevisió pública estatal: només cal aturar-se, molt breument, a fer l’anàlisi de la manera en què informen fars de l’ètica periodística com ara Canal 9 i Telemadrid. Una mentida, repetida fins a l’extenuació, acaba sent una veritat –el nazi Goebbels ho sabia bé– i una veritat que no s’explica, no existeix. Mort el gos –que pot ser el gosset Gürtel–, morta la ràbia.

Aquesta manera de fer encaixa amb precisió en la visió que el PP té del poder: és, senzillament, una eina al seu propi servei. El PP, però, no és l’únic partit polític que cau en la temptació de governar els mitjans públics amb criteris quasi dictatorials –el cas Terribas és recent–. De fet, intentar que els mitjans públics cantin la cançó de l’amo és una de les normes en què tots els polítics estan d’acord. La del control de la informació és una de les seves obsessions malaltisses.

Això posa en evidència la seva profunda incomprensió dels fonaments de la democràcia, d’una banda, i de la funció del periodisme com a instrument al servei de la societat, de l’altra, però se saben impunes perquè ho controlen tot.

Crucial i transcendental, avui

La televisió serveix l’esmorzar a primeríssima hora amb la notícia –notícia?– que avui i demà són dies “crucials per a Europa” a causa una trobada de líders europeus. Crucial, que no és poca cosa. Amb la cafeïna encara en procés d’assimilació i el cervell en fase d’escalfament, les cames fan figa. S’enfonsa, Europa? Es vol prohibir el futbol? No es permetrà la venda de l’iPhone5? Se sabrà si la Pantoja sí que anirà a la presó? Tornen Zapatero i Berlusconi? Putin vol jugar a l’expansionisme militar? Els xinesos –tots!– volen envair el Vell Continent? En Tito –Vilanova– se’n va a l’Igualada? Perquè una cosa, si és crucial, és que és decisiva…

Al vespre, la televisió deixa d’emprar el qualificatiu “crucial” i s’abraona sobre el “transcendental”. Una cosa transcendental té molta més transcendència que una cosa crucial perquè els seus efectes transcendeixen… de manera transcendent!

Ara les cames ja no fan figa: ara tremolen més que la mà de Mas-Colell quan juga a fer quadrar els pressupostos catalans amb la calculadora que li van regalar en De Guindos i en Montoro!

Un cop superades les suors fredes –i les calentes, perquè els termòmetres s’han volgut agermanar amb la prima de risc–, l’anàlisi calmada.

La cosa crucial i posteriorment transcendental és una trobada dels de sempre –l’Àngela, en Màrius, en Mariano, en Francesc i alguns amiguets i amiguetes seves–, que han de parlar de les seves coses.

La televisió, que surfeja l’actualitat amb posat de fatxenda de piscina, es digna a explicar les coses terribles que succeiran als pobres europeus –i als europeus pobres també– perquè cal prendre decisions crucials i transcendentals. Després, com aquell que no vol la cosa, deixa caure que, tirant curt, els efectes de les grans decisions –les crucials i les transcendentals i bona part de les altres– es faran realitat en un termini de deu… anys!

Caldria fer una campanya al Facebook i a altres xarxes socials amb el lema: Vull que els informatius televisats comencin sempre amb ‘Lo saben aquell que diu…’.

La televisió mata

Grècia, un dels bressols de la cultura occidental, viu dies foscos. La conjuntura econòmica hi ha provocat un increment dels suïcidis, que arriben a uns mitjans de comunicació –els grecs– que insisteixen a anorrear la població a què se suposa que han de fer de servents. Un article difós per l’agència de premsa Reuters (Agència Reuters ) esmenta casos de persones que han decidit penjar-se, saltar al buit, disparar-se un tret al cap, estavellar-se amb el cotxe… Són moltes les persones que segueixen el deixant del farmacèutic Dimitris Christoulas –l’únic suïcida que, ara com ara, ha aconseguit la fama mediàtica…

Els mitjans de comunicació grecs parlen a diari de persones que han decidit llevar-se la vida. Aquestes notícies formen part del cubell de merda que aboquen a diari sobre una població que pateix un sentiment creixent de desesperança. És a diari que els diuen que no hi ha llum en el futur. A Grècia i a Catalunya.

No és només a Grècia, però, que els mitjans de comunicació s’ho haurien de fer mirar. I, d’entre tots ells, és la televisió la que ha d’entonar el més sincer dels mea culpa perquè, per la seva naturalesa, és el mitjà que no té la necessitat de posar límits a la seva addicció a la barra lliure.

L’estudi que aviat farà algú mostrarà en tota la seva enormitat l’estupidesa dels responsables de les emissores de televisió, branca informatius. Quantificarà les hores que s’han dedicat a parlar de la crisi, destacarà  la inutilitat de la dedicació i conclourà –els estudis tendeixen a avalar fets obvis– que la xerrameca inútil va ser un element important i significatiu en l’evolució de la crisi. Per la seva aportació a la depressió psicològica general. I per tot el que va amagar.

La veritat s’ha de fer saber. És indiscutible. La televisió, però, s’aplica de manera mòrbida a la narració d’històries de por.

Fa vergonya aliena la voracitat amb què la televisió –no n’hi ha cap d’innocent– s’abraona sobre el no res per omplir el seu temps. Ho fa perquè li surt molt bé de preu –garlar és pràcticament gratuït– i perquè és impune. S’alia amb el poder a l’hora de terroritzar la població i llança per la borda la mica de dignitat que hagi pogut conservar. Practica la hipocresia quan es declara neutral i quan no mostra els efectes de la seva actuació. Ha esdevingut una secta especialitzada a lobotomitzar la població.

Perquè, de tot el que vomita sense deturador, què hi ha que sigui veritablement útil, veritablement important? És una pregunta que qualsevol hauria de poder respondre abans de desconnectar el televisor.