Per a coneixedors

El venut, Paul Beatty. Traducció: Jordi Cussà. Més Llibres, 2017. Pàgines: 391

El generalment interessant director de cinema Spike Lee va fer un esguerro que va titular Puja a l’autobús (1996) en què glossava una marxa manifestació massiva reivindicativa d’afroamericans en què un milió de persones tenien com a destinació la ciutat de Washington. Més recentment, 12 anys d’esclavitud (2013), de l’Steve McQueen, va ensopegar en les mateixes pedres.

Tant l’una com l’altra observen un to hagiogràfic que estableix massa distància entre els seus relats i la realitat que sembla que volen mostrar, d’una banda, i, de l’altra, creen una mena de búnquer emocional que només obre les portes, paradoxalment, a aquells que ja són a dins, amb la negritud com a escut i, també, com a arma llancívola.

El venut no té res a envejar a aquestes propostes fílmiques que se li fan cosines germanes a l’hora de reivindicar l’orgull d’un poble i amb les quals comparteix l’afany de treballar per una discriminació positiva que fa més mal que bé a l’eficàcia del relat en provocar, fonamentalment, un distanciament extraordinàriament intens que, en ocasions, apel·la a l’avorriment.

La novel·la de Paul Beatty –lloada i prestigiosament guardonada amb el Man Booker– està farcida de referents que segur que són extremament populars i comprensibles en un context sociocultural determinat –el seu– però que són orfes de qualsevol vestigi d’universalitat.

La referència continuada a elements propis d’una cultura massa concreta genera un microcosmos hermètic que el Paul Beatty no es molesta a explicar als forans perquè dóna per fet que els seus lectors naturals l’entendran sense problemes. Segur que sí, que l’entenen, els seus lectors naturals. Més difícil ho tindran els lectors sobrevinguts, que, esnobs a banda, patiran sovint la temptació de demanar a l’autor: “Exactament, què m’estàs explicant?”

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 15 d’octubre del 2017: elpuntavui/El venut

Anuncis

Ales per a una passió

A cielo abierto, Antonio Iturbe. Seix Barral, 2017. Pàgines: 622.

La passió està associada etimològicament al patiment des de la gènesi del mot: les connotacions religioses de la paraula reblen el clau i fixen una idea en l’imaginari col·lectiu. Sovint es qualifica una persona com a apassionada amb la voluntat de tenyir amb matisos positius un comportament abrandat, obsessiu, poc reflexiu… Es descriu el continent i es deixa de banda el contingut, s’etiqueta el que es veu i s’ignora allò que s’està etiquetant. És el mètode habitual –perquè no demana esforç.

Antonio Iturbe pren l’altre camí quan novel·la la biografia d’Antoine de Saint-Exupéry, l’autor del fascinant i mil cops llegible El petit príncep. Es pot considerar que tothom ho sap, això. Filant una mica més prim, potser n’hi ha que saben que la seva mort roman inexplicada: va desaparèixer sense deixar cap mena de rastre mentre volava. Més enllà d’això, el desert del coneixement.

L’autor d’A cielo abierto tanca aquesta ferida amb una obra extensa que repassa la vida del pilot i escriptor francès que va consagrar la seva vida a conquerir l’inconquerible: l’aire.

Hi ha, en tots els passatges de l’obra, una tendresa extrema que abasta el protagonista i els seus companys d’ales, personatges reals a què també se sotmet al sedàs de la ficció que ajuda a fer entendre no només els caràcters d’unes persones que van establir fites allà on res hi pot haver sinó també d’una època que és del tot irrepetible: la del pionerisme en el cel.

Hauria estat senzill caure en l’hagiografia: qui se n’hauria queixat? Això, però, hauria llastat el projecte: transmetre l’admiració per les proeses dutes a terme per herois immaculats no ajuda a la credibilitat. És més difícil, i A cielo abierto ho aconsegueix, glossar tasques hercúlies mentre s’esquitxa els protagonistes amb el fang de la terrestritat. Així, la gana, la pobresa, els patiments que provoca la guerra, la desesperança, les desil·lusions… se les tenen amb les ànsies desmesurades d’emprendre el vol –en el sentit literal de l’expressió- gràcies a un equilibri subtil que es manté al llarg de la redacció.

L’autor no malbarata paper a l’hora d’empantanegar-se en descripcions preciosistes o en interpretacions barates de la psicologia dels que du a la primera línia de l’acció: en descriu les accions i n’apunta les causes per llançar les bombes emocionals que qui el llegeix ha de fer esclatar en el seu propi cap.

Una ambientació concisa obliga a la complicitat durant la lectura i aporta una economia expressiva que es desvela útil cada vegada que arriba al davant dels ulls un fet desconegut o insospitat o desmesurat o entendridor.

Aquesta expressió directa, a més, ajuda de manera decisiva al manteniment del ritme narratiu: hi ha moltes coses a explicar perquè el conegudíssim Saint-Exupéry és un gran desconegut i aquest homenatge escrit ha de fer molta feina per exposar la grandesa d’un esperit que el va tenallar amb la coherència i el va dur a recórrer camins imprevisibles de destinació incerta i, en el cas del seu últim trajecte, el que no hauria fet si abans no hagués fet tot els que el van precedir sense mesurar-ne les conseqüències, desconeguda.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 d’agost del 2017: elpuntavui/A cielo abierto

L’ànima en el cap

Les defenses, Gabi Martínez. Traducció d’Albert Torrescasana. Catedral, 2017. Pàgines: 521.

L’autor de Les defenses, Gabi Martínez, té experiència en la literatura de viatges: un cop llegida la seva obra més recent, el pòsit de la seva trajectòria es demostra útil en extrem.

Les defenses és la crònica del seguit de viatges -entesos en el sentit de desplaçament- que tenen lloc gràcies o a causa del protagonista, el neuròleg Camilo Escobedo –alter ego ficcionat del neuròleg Domingo Escudero.

La proposta del Gabi Martínez no és una novel·la en el sentit estricte de l’expressió, tot i que inclou un començament, un nus i un desenllaç. De fet, n’inclou uns quants, de començaments, de nusos i de desenllaços.

Hi ha la trama emocional que afecta a la persona; hi ha la trama sentimental que relaciona el protagonista amb la seva família; hi ha la trama descriptiva que segueix l’evolució professional del neuròleg i hi ha la trama social que situa la resta d’històries en un context històric en què el temps marca el compàs de la política i les seves manifestacions.

Les defenses permet caure en la temptació de deixar de banda la cosa escrita per capbussar-se amb afany i sense aturador en tot el que proposa a partir de la malaltia que afecta el protagonista amb voluntat de quinta essència de la paradoxa: la malaltia que afecta al protagonista obre la porta a un seguit de reflexions que es fa més que difícil deixar de banda.

A fi de comptes, en aliar-se el Domingo Escudero i el Gabi Martínez per parlar de les malures que afecten el cap, no fan altra cosa que obrir una caixa de Pandora que deixa qui la pateix –voluntàriament o sense voler- absolutament desarmat. És tan intensa, l’expressió escrita, que, de tant en tant, obliga a deixar de llegir mentre es respira en calma, s’endrecen les idees i es mira de pair el que la vista acaba d’ingerir.

La temptació de lliurar-se a l’empatia extrema amb el protagonista és present tothora: és per això que cal retre honors a l’honestedat de la tàndem responsable de Les defenses: lluny de l’hagiografia, les ombres apareixen amb tanta intensitat com les llums. El resultat de l’exposició, que combina matisos i contrastos, és un relat amarat d’una humanitat extrema que afectarà tothom que tingui l’empatia activa en el seu repertori emocional.

La història que s’explica és potent. En bona part, aquesta potència cal buscar-la en la destresa de l’autor. El Gabi Martínez posa en joc una tensió difícil de mantenir constant entre els fets que narra i tot el que envolta aquests fets. El distanciament deliberat funciona a la perfecció i atorga interès: qui no es resisteix a furgar en la vida dels altres a través d’un espiell?

La seva escriptura és directa, amb un punt de voluntat fotogràfica que esdevé valuosa a l’hora de fixar fets, sentiments, sensacions, opinions. L’absència de sucre tempra Les defenses, la situa en el punt de cocció correcta, l’erigeix com a referència i permet la intensitat de les preguntes que encara queden un cop ja se saben totes les respostes.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 16 de juliol del 2017: elpuntavui/Les defenses

De canons i fogons

Pólvora i canyella, Eli Brown. Traducció de Xavier Pàmies. La Campana, 2016. Pàgines: 509.

Esmentar la pirateria desencadena, amb les excepcions que es vulgui, un doll d’imatges que quasi segur que provindran del món del cinema i que variaran en funció de l’edat de qui les evoqui –amb l’Errol Flynn com a referent ancià i el Johnny Keith Richards Depp com a exponent més recent-. Tant fa: vaixells de fusta, veles, canons, cordam, persecucions, espases i coltells, batalles navals, tresors… La coincidència és absoluta.

Esmentar la cuina ja té un què de més arriscat –quant a imatges emmagatzemades- però també provoca ecos.

Posar un cuiner a fer de pirata és una tombarella literària que l’Eli Brown desenvolupa amb mestratge i precisió en recórrer a una fórmula provada a bastament en el món de la literatura: el de l’innocent que es veu immers en un món que li és aliè però en el que intenta produir-se amb eficiència.

Qui vulgui podrà trobar, a Pólvora i canyella, unes brises lleugeres que li duran aromes de Les aventures del bon soldat Švejk del Jaroslav Hašek; d’Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole, i, també, de La festa, de Blake Edwards, que Peter Sellers va inscriure com a clàssic a la història del cinema.

L’Eli Brown presenta una bona història. I la presenta bé.

Un cuiner, l’Owen Wedgwood, mena una vida raonablement feliç al servei d’un lord anglès que li deixa marge en afers de plats i cassoles fins que una colla de pirates assalten la casa i se l’enduen a bord del vaixell amb què vagaregen pels mars mentre fan la punyeta a una companyia britànica que s’enriqueix gràcies al comerç d’opi.

Com passa a Les mil i una nits,  el cuiner ha de donar bona resposta si no vol que li facin la pell: la capitana del vaixell, la progressivament engrescadora Hannah Mabbot, el manté en vida només si cada diumenge ell és capaç de posar-li a taula un plat digne d’una emperadriu.

Després –lògicament: el llibre té poc més de 500 pàgines-, tot es va embolicant fins que fa fort.

L’autor ven la novel·la pàgina a pàgina amb molta destresa: les referències a la navegació són del tot versemblants i delaten o bé una molt bona documentació o bé un cert coneixement de la matèria; l’ambientació històrica apareix com a creïble i les receptes fan venir ganes de remenar els prestatges de la cuina i, eventualment, aconsegueixen provocar una certa salivera quan entren en la fase en què se’n descriuen els resultats.

Els accessoris, que són importants en aquesta proposta, compleixen la seva funció a la perfecció i generen un escenari sòlid en què l’habilitat redactora de l’Eli Brown es manifesta amb encara més intensitat: els seus personatges creixen pràcticament cada vegada que apareixen: es fan més densos; es fan més complexos i inabastables; obren perspectives d’interpretació sobre d’altres personatges i s’humanitzen amb claredat.

Lluny dels textos –malauradament, cada vegada més freqüents- en què els tarannàs dels protagonistes fan més voltes que un penell en un dia de tempesta, Pólvora i canyella permet assaborir el regust de la bona literatura, aquella que segueix fil per randa el procediment de qui li agrada cuinar: triar la recepta; aconseguir ingredients de qualitat; preparar-los sense pressa; posar-los a coure quan  toca; combinar-los en el moment adient i assumir que un bon plat demana temps abans de dur-lo a taula.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de maig del 2017: elpuntavui/Pólvora i canyella

Enyor d’una època daurada

Nick Hornby, Funny Girl. Traducció de Dolors Udina. Anagrama, 2016.

funny_girlLa televisió pública anglesa, la BBC, ha aconseguit el que probablement no ha aconseguit cap altra televisió pública del món: mantenir la complicitat amb els seus. Ni aquest és el lloc ni aquest és el moment de glossar el perquè, però ho ha aconseguit. Aquesta Funny Girl, indirectament, n’és una prova: la història que s’hi explica no hauria pogut tenir lloc sinó hi hagués hagut, en el moment en què se situa l’acció principal, una aliança quasi perfecta entre una proposta comunicativa i la societat per i per a la qual s’elaborava.

La novel·la de Nick Hornby atorga el protagonisme a una noia de províncies a qui fa triomfar en el món de les comèdies televisives britàniques d’una dècada, la dels seixantes, en què la generació dels joves postSegona Guerra Mundial començaven a trencar els motlles que els tenallaven.

Així, Funny Girl aconsegueix fer conviure els nous models vitals –personificats en els protagonistes principals- amb els costums esclerotitzats -que condicionen els fets que s’exposen.

Aquesta contraposició està resolta amb solvència i permet pensar que bona part de la novel·la –escrita amb destresa i que mostra símptomes de convicció sòlida en el discurs de fons- té més a veure amb el cor de l’autor més que no pas amb el seu cap.

Els personatges, versemblants malgrat les lleus estereotipacions a què són sotmesos, capten l’atenció perquè són capaços de reflectir amb senzillesa les complexitats de la condició humana: aquest és un dels atractius de la novel·la.

funny-girlCal afegir-hi el coneixement de l’època de què es parla –la de la infantesa de l’autor- i del funcionament del món televisiu d’aquells moments, en què, malgrat tots els malgrats, encara hi havia lloc per a la innocència: aquesta Funny Girl no podria ser escrita de la mateixa manera en el context de la televisió d’avui en dia.

Potser això –el canvi que ha dut el pas del temps- és el que intenta reflectir Hornby en els últims compassos de la novel·la, que són perfectament estalviables i que desinflen innecessàriament unes pàgines precedents raonablement recomanables.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 18 de desembre del 2016: elpuntavui/Funny Girl