De canons i fogons

Pólvora i canyella, Eli Brown. Traducció de Xavier Pàmies. La Campana, 2016. Pàgines: 509.

Esmentar la pirateria desencadena, amb les excepcions que es vulgui, un doll d’imatges que quasi segur que provindran del món del cinema i que variaran en funció de l’edat de qui les evoqui –amb l’Errol Flynn com a referent ancià i el Johnny Keith Richards Depp com a exponent més recent-. Tant fa: vaixells de fusta, veles, canons, cordam, persecucions, espases i coltells, batalles navals, tresors… La coincidència és absoluta.

Esmentar la cuina ja té un què de més arriscat –quant a imatges emmagatzemades- però també provoca ecos.

Posar un cuiner a fer de pirata és una tombarella literària que l’Eli Brown desenvolupa amb mestratge i precisió en recórrer a una fórmula provada a bastament en el món de la literatura: el de l’innocent que es veu immers en un món que li és aliè però en el que intenta produir-se amb eficiència.

Qui vulgui podrà trobar, a Pólvora i canyella, unes brises lleugeres que li duran aromes de Les aventures del bon soldat Švejk del Jaroslav Hašek; d’Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole, i, també, de La festa, de Blake Edwards, que Peter Sellers va inscriure com a clàssic a la història del cinema.

L’Eli Brown presenta una bona història. I la presenta bé.

Un cuiner, l’Owen Wedgwood, mena una vida raonablement feliç al servei d’un lord anglès que li deixa marge en afers de plats i cassoles fins que una colla de pirates assalten la casa i se l’enduen a bord del vaixell amb què vagaregen pels mars mentre fan la punyeta a una companyia britànica que s’enriqueix gràcies al comerç d’opi.

Com passa a Les mil i una nits,  el cuiner ha de donar bona resposta si no vol que li facin la pell: la capitana del vaixell, la progressivament engrescadora Hannah Mabbot, el manté en vida només si cada diumenge ell és capaç de posar-li a taula un plat digne d’una emperadriu.

Després –lògicament: el llibre té poc més de 500 pàgines-, tot es va embolicant fins que fa fort.

L’autor ven la novel·la pàgina a pàgina amb molta destresa: les referències a la navegació són del tot versemblants i delaten o bé una molt bona documentació o bé un cert coneixement de la matèria; l’ambientació històrica apareix com a creïble i les receptes fan venir ganes de remenar els prestatges de la cuina i, eventualment, aconsegueixen provocar una certa salivera quan entren en la fase en què se’n descriuen els resultats.

Els accessoris, que són importants en aquesta proposta, compleixen la seva funció a la perfecció i generen un escenari sòlid en què l’habilitat redactora de l’Eli Brown es manifesta amb encara més intensitat: els seus personatges creixen pràcticament cada vegada que apareixen: es fan més densos; es fan més complexos i inabastables; obren perspectives d’interpretació sobre d’altres personatges i s’humanitzen amb claredat.

Lluny dels textos –malauradament, cada vegada més freqüents- en què els tarannàs dels protagonistes fan més voltes que un penell en un dia de tempesta, Pólvora i canyella permet assaborir el regust de la bona literatura, aquella que segueix fil per randa el procediment de qui li agrada cuinar: triar la recepta; aconseguir ingredients de qualitat; preparar-los sense pressa; posar-los a coure quan  toca; combinar-los en el moment adient i assumir que un bon plat demana temps abans de dur-lo a taula.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de maig del 2017: elpuntavui/Pólvora i canyella

Enyor d’una època daurada

Nick Hornby, Funny Girl. Traducció de Dolors Udina. Anagrama, 2016.

funny_girlLa televisió pública anglesa, la BBC, ha aconseguit el que probablement no ha aconseguit cap altra televisió pública del món: mantenir la complicitat amb els seus. Ni aquest és el lloc ni aquest és el moment de glossar el perquè, però ho ha aconseguit. Aquesta Funny Girl, indirectament, n’és una prova: la història que s’hi explica no hauria pogut tenir lloc sinó hi hagués hagut, en el moment en què se situa l’acció principal, una aliança quasi perfecta entre una proposta comunicativa i la societat per i per a la qual s’elaborava.

La novel·la de Nick Hornby atorga el protagonisme a una noia de províncies a qui fa triomfar en el món de les comèdies televisives britàniques d’una dècada, la dels seixantes, en què la generació dels joves postSegona Guerra Mundial començaven a trencar els motlles que els tenallaven.

Així, Funny Girl aconsegueix fer conviure els nous models vitals –personificats en els protagonistes principals- amb els costums esclerotitzats -que condicionen els fets que s’exposen.

Aquesta contraposició està resolta amb solvència i permet pensar que bona part de la novel·la –escrita amb destresa i que mostra símptomes de convicció sòlida en el discurs de fons- té més a veure amb el cor de l’autor més que no pas amb el seu cap.

Els personatges, versemblants malgrat les lleus estereotipacions a què són sotmesos, capten l’atenció perquè són capaços de reflectir amb senzillesa les complexitats de la condició humana: aquest és un dels atractius de la novel·la.

funny-girlCal afegir-hi el coneixement de l’època de què es parla –la de la infantesa de l’autor- i del funcionament del món televisiu d’aquells moments, en què, malgrat tots els malgrats, encara hi havia lloc per a la innocència: aquesta Funny Girl no podria ser escrita de la mateixa manera en el context de la televisió d’avui en dia.

Potser això –el canvi que ha dut el pas del temps- és el que intenta reflectir Hornby en els últims compassos de la novel·la, que són perfectament estalviables i que desinflen innecessàriament unes pàgines precedents raonablement recomanables.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 18 de desembre del 2016: elpuntavui/Funny Girl

Un santjordi pacífic

Res no és perfecte a Hawaii, Màrius Serra. Editorial Proa, 2016. Pàgines: 475.

resnoesperfecteLa celebració de Sant Jordi a Catalunya, en el seu aspecte de llibre+rosa, subsector llibre, fa temps que provoca una mena d’apocalipsi zombi que té com a protagonistes els autors mediàtics que empren els llibres ídem com a armes llancívoles destinades a fer forat –una mica literalment- en la butxaca de l’adquiridor desprevingut que, com que arreplega allò que li han venut els antigament coneguts com a mass-media, es mereix tot el que li pugui arribar a passar –en el cas que, a més de satisfer escrupolosament les exigències de la nostrada tradició,  decideixi fer un pas més enllà i arribar fins i tot a l’extrem de dedicar-se a la lectura.

Res no és perfecte a Hawaii –que comparteix amb altres best-sellers catalans el fet d’haver nascut les setmanes prèvies a un 23 d’abril- té com a autor un Màrius Serra a qui es fa difícil situar lluny dels jocs amb les paraules en què ha fonamentat la projecció de la seva imatge pública.

Val a dir que la temença que aquesta novel·la d’acció lleugereta –lleugereta la novel·la i lleugereta l’acció- es presenti al seu públic prenyada i farcida de jocs de paraules d’aquells que tan agraden a les tietes, per bé que fonamentada, no passa de l’estadi de l’aprensió. En aquest sentit, sí que queda clar que l’autor ha deixat de banda el que potser, per a d’altres, hauria estat una temptació de connotacions oscarwildianes.

Res no és perfecte a Hawaii segueix una mica a empentes i una mica a rodolons aquell principi narratiu que té el seu zenit en la màxima “embolica que fa fort”. Per això, presenta com a elements a tenir en compte una mort col·lectiva; un periodista una mica de pa sucat amb oli; altres periodistes més canyeros; una família catalana que passa uns dies a un dels paradisos més coneguts del Pacífic; un personatge històric de connotacions mítiques –el capità James Cook- i un penques que ha fet fortuna amb la versió paulocoelhiana del ball propi de la cultura polinèsia, entre d’altres.

Amb tot això, Serra va fent avançar la novel·la amb la presentació de les fases amb què evolucionen les relacions entre els diferents personatges sense que, en cap moment, acabi de quedar clar de tot quin és el fil principal i, per extensió, quin és el to que vol que defineixi la seva creació.

mariushawaiL’estratègia del joc de l’oca presideix els saltirons que fa Res no és perfecte a Hawaii en un joc de cames en què, en alguns casos, el peu rellisca i la patacada que en resulta deixa fils quasi oberts que queden tancats de manera malforjada quan perden la seva utilitat.

No hi ha res, en aquesta novel·la, que molesti especialment o que generi incomoditats irresolubles: els girs argumentals són suaus i en cap cas hi ha el perill que el vehicle perdi el contacte amb el terra. Per això, avança amb tranquil·litat en aquest anar fent tan característic de la mena de gènere narratiu que encaixa amb les bondats de les compreses femenines que no es mouen, no traspuen, no es perceben, no molesten i, si cal, permeten anar a cavall.

Potser promet més del que ofereix –especialment si qui l’ha de llegir s’ha empassat la vibrant descripció que se’n fa en el text de la contracoberta- però no decep en la seva missió de contribuir a incrementar el catàleg de títols associats a la lectura senzilla, la que permet cremar unes hores de temps sense aconseguir un estat de mala consciència associat al malbaratament de moments vitals d’aquells que es diu que, un cop ja han passat, no tornen a estar mai més a disposició de qui ha tingut l’oportunitat de gaudir-los amb intensitat memorable.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 d’agost del 2016: elpuntavui/Res no és perfecte a Hawaii

Pel broc (molt i molt) gros

Infidels a la pàtria, Jordi Panyella. Capital Books, 2016. Pàgines: 364.

fidels_a_la_patriaInfidels a la pàtria, de voluntat humorística, és pot definir pel que no és i, també, pel que sí que és.

Tot i que la protagonitzen polítics, no és una comèdia sobre política. Tot que hi ha embolics, no és una comèdia d’embolics. Tot i que s’esmenten fets d’una realitat actual, la catalana, no és una comèdia sobre l’actualitat –la de Catalunya.

Infidels a la pàtria tampoc entraria ni amb comoditat ni amb l’ús d’un martell pneumàtic en els canons de l’humor intel·lectual. Tampoc seria útil a l’hora de fer-se una idea de com funciona un diari. I possiblement tampoc seria la pedra Rosetta que permetés entendre els mecanismes de la política real.

Des d’un altre punt de vista, com a novel·la eròtica, Infidels a la pàtria faria figa –en el sentit metafòric de l’expressió- i aquells i aquelles que ja no necessiten tutorials per executar les propostes acrobàtiques del Kamasutra no hi trobaran passatges que els obrin la porta a noves proeses físico-amatòries.

Tot el que Infidels a la pàtria no és no juga pas a la seva contra perquè la novel·la amb què el periodista Jordi Panyella deixa de banda els llibres de reportatges –ni que sigui conjunturalment- té entitat pròpia.

L’autor de Fèlix Millet, el gran impostor (2012) i de Salvador Puig Antich, cas obert (2014) canvia completament de registre en aquesta seva estrena en el món de la ficció, que ja se sap que és menys estranya que la realitat. Per això, comptat i debatut, Infidels a la pàtria és, si fa no va, una revisitació de l’esquema clàssic dels contes en què cal la participació d’un príncep blau i una noia que ha de ser necessàriament una mica bleda per tal que tot acabi com ha d’acabar, amb un final feliç aparellat a l’ideari de Walt Disney, no pas al de les influències de la globalització concretada en la lliure circulació de les persones provinents d’una part determinada de l’Àsia.

I si bé és cert que Panyella ha escrit un conte, també ho és que ha posat la màquina de fabular al límit de les revolucions i n’ha mantingut l’agulla indicadora incrustada a la zona vermella.

A priori, l’especulació provocada per la informació de la coberta i la contracoberta fa pensar que Infidels a la pàtria és el resultat de mesclar el submarí a les estovalles que va idear el Joan Barril, (a.c.s.) i l’amant bilingüe que va elaborar el Juan Marsé, però la realitat escrita esbudella l’especulació.

InfidelspetitEls protagonistes de la novel·la són l’Ernest Audaç, president de Catalunya i posseïdor d’un entrecuix que més que el corn de l’abundància sembla un ramat de nyus del Serengeti de l’abundància i la Carmela Ramírez, que hom no es pot estar d’imaginar com una mena de Frankensteina elaborada a base d’Inés Arrimadas, Alícia Sánchez Camacho i una exuberant garota brasilera amb capacitat de provocar torsions del coll del nivell “nena de l’Exorcista plus”. Ell vindria a ser el príncep blau i ella, la noia toia.

Infidels a la pàtria és, bàsicament, el relat de l’evolució de la història de tots dos basada en la seva capacitat d’exercir un coneixement mutu profund i exhaustiu –en el sentit bíblic de l’expressió.

La seva història l’amaneixen personatges col·laterals que pateixen, en bona part dels casos, els danys que els pertoquen atesa la seva condició.

I, amb tot això, l’autor elabora una òpera bufa hiperbòlica, desmesurada, irreal, exagerada, impossible, descordada i poca-solta en què el que mana de veritat és l’animus iocandi. No pot ser llegida de cap altra manera perquè, com la cèlebre prova del cotó, l’autor no enganya amb el seu text.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de juny del 2016: elpuntavui/Infidels a la pàtria

Assaig sobre la violència

Camins sense retorn, Josep Masanés. Llibres del Delicte, 2015. Pàgines: 153.

camins_sense_retornNovel·la curta i intensa, de capítols breus, trenada sense guarniments, Camins sense retorn proposa un assaig sobre la manifestació de la violència quan aquesta qualitat que està a l’abast de tots els éssers humans es posa al servei de la supervivència.

Masanés fa protagonista d’aquesta història un personatge a què aviat, des de la primera pàgina, a través d’una descripció física escassa, situa en la categoria dels antiherois: la referència als “ulls negres petits i molt propers” fixen Willie Tibbets en la categoria dels éssers humans més propers a la seva part animal que no pas a la intel·lectual.

L’autor no perd el temps –ni el fa perdre a qui el llegeix- amb recorreguts místics pels viaranys de la reflexió afectada. Més aviat al contrari: Camins sense retorn podria qualificar-se sense gaire problemes com a novel·la d’acció perquè això és el que presenten unes pàgines que llisquen amb comoditat a mesura que la proposta que acullen pren forma de manera gradual.

Les frases curtes i les descripcions cantelludes ajuden a conjuminar l’harmonia que s’estableix entre el fons i la forma d’aquesta narració que no assoleix el cim del seu enunciat ocult fins, exactament, l’última de les seves pàgines, que atorga al conjunt un sentit d’universalitat que ja s’entrellucava en fer l’abstracció de les accions relatades.

Camins-sense-retornQue el protagonista sigui un jove irlandès no és obstacle per a la versemblança de la proposta i el fet que part de l’acció transcorri a la Menorca que es disputaven els exèrcits de les monarquies europees de finals del segle XVIII afegeix una proximitat geogràfica que no destorba però que no cal qualificar com a imprescindible: posar en joc l’economia del llenguatge per glossar un acte de supervivència atiat per la pobresa permet generar un missatge que està a l’abast de tothom més enllà de llengües i fronteres.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 15 de maig del 2016: elpuntavui/Camins sense retorn