La segona de Harry Hole

Escarabats, Jo Nesbø. Traducció de Meritxell Salvany. Proa, 2015. Pàgines: 460.

escarabatswEscarabats és la segona de les novel·les de Jo Nesbø que formen el cicle que té com a protagonista el detectiu Harry Hole, una figura que encarna el rol de l’antiheroi esquerp amb un costat fosc que el marca de manera inevitable.

En aquesta novel·la –i com en la resta de la saga-, l’autor fa anar dos jocs de cartes a l’hora de posar a prova la seva capacitat de seducció: d’una banda, hi ha la creació del personatge principal; de l’altra, hi ha la trama policial que desenvolupa.

Pel que fa a Harry Hole, aquest detectiu no pot defugir els límits del clixé a partir del qual està construït. El seu capteniment es mou en pràcticament tots els casos en el territori del previsible. No cal veure en això un defecte perquè Nesbø té un bon domini de l’art narrativa i no es permet el luxe de deixar la seva criatura de referència en mans de la deixadesa i el ridícul. En cert sentit, la coherència a l’hora de dibuixar i afinar els trets de Harry Hole poden servir, amb molta facilitat, per aconseguir la fidelitat de qui en fa coneixença.

Quant a la trama policial, l’acció té lloc a Tailàndia, la qual cosa permet afegir un punt d’exotisme als resultats de la línia de producció de la més que qüestionable factoria NNN (novel·la negra nòrdica) en què hi ha més fum que flames.

EscarabatsAl marge que el retrat de la societat tailandesa sigui més o menys encertat –que els conneisseurs viatjats dictaminin-, sí que és cert que tot el que té lloc en aquelles contrades –en la novel·la- es presenta amb l’aparença de la credibilitat –a fi de comptes, és ficció i per això té un marge-: la concatenació dels fets està ben travada; els girs són prou imprevistos com per a satisfer les expectatives i els personatges secundaris tenen una sòlida fortalesa que, en segons quins casos –el de la inspectora Crumley n’és un- té un punt d’excepcionalitat.

El però de tot plegat –petit, però existent- és que la combinació de tot plegat no és suficient a l’hora d’assenyalar Escarabats com a títol de referència: s’hi intueix –en les absències- una certa voluntat d’anar per feina que desllueix el resultat final.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de febrer del 2016: elpuntavui/Escarabats

Novel·la negra blanca

El domador de lleons, Camilla Läckberg. Traducció de Meritxell Salvany. Amsterdam, 2015. Pàgines: 462.

CamillaCal reconèixer a la Camilla Läckberg la fidelitat a un estil força personal –el seu- que li permet combinar amb comoditat extrema les perifèries de gèneres narratius diferents i produir preteses aventuretes que, potser a causa de l’absència de reptes que presenten, gaudeixen del favor de quantitats ingents de lectors i lectores afamats de passatemps envernissats d’intel·lectualitat –o del que se suposa que sigui llegir un llibre en aquests dies en què superar amb comprensió demostrada qualsevol cosa escrita que tingui més de 140 caràcters ja habilita per a la candidatura a un premi Nobel.

La Läckberg, en aquesta nova edició del serial que té com a protagonistes l’Erica Falck i el sòmines del seu marit, el Patrick Hedström, insisteix en els dibuixos de traços esllavissats i colors esvaïts amb què en caracteritza les accions i els pensaments. De la resta de personatges, poca cosa més que accessoris de tercera, no paga la pena de parlar-ne.

Amarada de referències a situacions de tipus social pròpies de la novel·la rosa transvestides de transcendència amb disfressa i maquillatge del tot a cent, aquest El domador de lleons no deixa de ser un artifici trampós en què l’escriptora eximeix al públic d’esforç lector i li reclama que faci bones els seus enunciats perquè no està disposada a prendre’s la molèstia de demostrar-los amb coses tan ximples de fer en una novel·la com ara dotar els personatges d’un caràcter mínimament reconeixible com a possible o crear una ambientació general que situï qui la llegeix en una dimensió fictícia fora del context de la realitat física i mental immediata.

el-domador-de-lleonsQui prengui aquesta novel·la amb l’esperit de l’Eduard Manstisores podrà graduar-se amb nota en un màster de retallades i sortir-ne amb més aplaudiments que el Leatherface a La matança de Texas. La resta tindran garantides unes estones Tampax, que potser tampoc no passa res en aquest anar fent que és la vida, segons anotava el Josep Pla.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 de març del 2015: el punt avui.cat/El domador de lleons

Llibres llegits d’aquesta autora: Crim en directe; L’ombra de la sirena.

Més de verins que de pistoles

Noves dames del crim, AA.DD. A cura d’Anna Maria Villalonga. Llibres del Delicte, 2015. Pàgines: 211.

noves_damesNoves dames del crim és el segon projecte que l’Anna Maria Villalonga du a les llibreries amb l’objectiu confessat de “reivindicar la narrativa breu” i per situar autores catalanes en la galàxia de la novel·la negra, un gènere les exigències del qual, en aquest cas, semblen satisfetes amb l’única condició que hi hagi un mort –o més d’un- pel mig.

En aquest fet sí que coincideixen les tretze autores que trenen trames de característiques força diferents, tot i que els verins semblen ser les armes d’elecció amb més protagonisme en detriment de les sofertes pistoles amb canons fumejants de tota la vida. Qui vulgui fer lectures del fet, endavant.

Noves dames del crim té als avantatges i els inconvenients dels reculls que emparenten autors –autores, en aquest cas- de personalitats diferents. Ha de ser la predilecció de qui llegeix la que dicti sentència sobre la manera de fer de cadascuna d’elles i la que estableixi si s’estima més una narrativa travada –com ara la que trobarà al Maestoso, rallentando de l’Anna Moner o les pinzellades expressionistes de l’Exòtika de la Isabel Franc, dos relats que, en anar l’un al darrere de l’altre, constitueixen un més que bon exemple de la disparitat que anima aquest recull.

noves-dames-del-crimCal, de totes totes, entomar la lectura amb un cert distanciament per permetre, precisament, que el relat que atrapa l’atenció obri la porta a l’afany, a l’interès, al gaudi i, si l’experiència ha estat grata, a la persecució d’altres títols de l’autora que, amb poques pàgines, ha estat capaç d’esperonar aquella ànsia devoradora que, al final, acaba sent l’única prova real que allò que es té entre mans batega amb força malgrat la condició d’inert fàcilment atribuïble a un plec de fulls plens de negre sobre blanc.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 22 de novembre del 2015: elpuntavui.cat/Noves dames del crim

L’altre Nesbø

El lleopard, Jo Nesbø. Traducció de Laia Font i Mateu. Proa, 2014. Pàgines: 705.

el_lleopardL’escriptor noruec Jo Nesbø va posar fil a l’agulla el 1997 amb una saga de novel·les policials que va encetar amb L’home ratpenat i que compta amb onze títols, el més recent dels quals és El fill. Tots ells tenen en comú el fet de tenir com a protagonista l’inspector Harry Hole, una mena d’antiheroi a qui s’ha vist créixer professionalment i patir en carn pròpia els efectes de tota mena de la maldat que es dedica a combatre des de la seva ocupació professional.

El lleopard, la vuitena de les novel·les de Hole, el presenta en un estat lamentable, voluntàriament allunyat de la seva terra en l’intent de guarir ni que sigui mínimament la patacada emocional que prové del seu cas anterior, narrat a El ninot de neu.

Les referències a aquest cas són constants –serveixen per a enaltir l’eficàcia del protagonista i inclouen la reaparició del psicòpata que el va desencadenar- i s’entrecreuen amb les aportacions pròpies del cas nou, que es presenta embolcallat d’incertesa fins que no es descobreix el fil conductor que enllaça víctimes que, a primer cop d’ull, ben poca cosa tenen a veure entre elles.

Una de les coses bones dels oficis és que se n’aprèn si se’ls posa en pràctica i disset títols en disset anys –els onze del Harry Hole, els tres que conformen la sèrie Doctor Proktor i dues novel·les i un llibre de relats- demostren que l’autor està per la feina. Així, El lleopard està escrita amb destresa i convida a passar pàgines a bona velocitat fins i tot quan els ginys de la tramoia narrativa apareixen de manera massa evident.

La concatenació de subtrames es desenvolupa amb eficàcia quan Nesbø passa dels aspectes policials als personals, de la investigació del cas a les topades amb els seus superiors, del temps present al temps passat… Amb una construcció de manual, mai s’hi està massa estona, en cap d’ells: hi inverteix el temps just per posar la goteta de mel als llavis i prendre la mica d’embranzida que cal per fer el saltiró a l’escenari següent.

El lleopard és una màquina indiscutiblement eficaç que, malgrat això, no surt il·lesa de la comparació amb la producció de l’altre Nesbø, el de Headhunters (Proa, 2012). En aquell text, de llargada moderada -244 pàgines-, el novel·lista va jugar la carta de la intensitat a l’hora de crear uns personatges i unes circumstàncies que colpejaven amb punys d’acer.

El-lleopardpAquelles 244 pàgines posen en evidencia les 705 d’El lleopard perquè permeten jugar a imaginar com seria la novel·la si no s’hi hagués introduït el farciment.

Aquell Nesbø sobri i contundent existeix i coexisteix amb aquest Nesbø comercial que, tot i el mestratge que ha assolit a l’hora de muntar una bastida vinculada al gènere del suspens, no aconsegueix establir una marca personal amb prou empremta com per a diferenciar-se de tants altres autors que deixen de banda els tolls venerables de la tradició europea i beuen de les fonts un pèl corruptores de l’estil fast-read que ha obert la paradeta amb productes importats dels Estats Units.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de novembre del 2014: el punt avui.cat/El lleopard

Llibres llegits de Jo Nesbø: Headhunters.

L’eficàcia de la senzillesa

L’ombra del sabre, Jordi Sierra i Fabra. Amsterdam. Ara Llibres, 2014. Pàgines: 297.

l'ombra-del-sabreDe novel·la negra, n’hi ha de moltes menes, incloses la que no ho és, de negra, i la permet llançar el llibre al contenidor sense cap mena de càrrec de consciència en haver arribat la lectura –heroica- a la pàgina 10. (El contenidor ha de ser el de color blau: és important tenir-ho present.)

Una línia que té força èxit basa el seu atractiu potencial en l’envitricollament d’una trama a què, cada tant, se li sostrauen fins i tot amb poca gracia i moltes penques peces d’informació que apareixeran quan calgui. (Posats a etiquetar a la babalà, per què no dir-ne novel·la negra sudoku?)

Una altra, força més seriosa –que no avorrida-, opta per la força de la narració i la dels personatges i deixa de banda els artificis a què es veuen abocats aquells que alimenten el fum d’encenalls. Aquesta és bona si és honesta i és llegívola si l’autor té grapa i/o sap de què parla. I és en aquest hàbitat literari en què cal inscriure L’ombra del sabre.

L’autor recupera la figura de l’inspector Hilari Soler quan decideix visitar la Barcelona del 1962 en les dates en què als Estats Units pelaven un altre dels seus presidents –John Fitzgerald Kennedy, en aquest cas-. La Barcelona d’ara fa 52 anys no és la d’ara –tècnicament, perquè hi ha qui ho podria discutir amb una certa raó…- i la vida que s’hi feia tampoc no ho és.

La constatació d’aquesta realitat –més insinuada que descrita- és un dels elements d’atracció de L’ombra del sabre. El pes de la dictadura franquista pressiona la trama de manera explícita i de manera implícita. Ho fa quan situa un general a la reserva en un lloc important de l’escenari i ho fa quan els personatges han de recórrer a l’autocensura per no deixar entreveure el seu desacord amb una realitat que els ofega i de la qual no en poden escapar.

L’acció es presenta de manera lineal al llarg dels cinc dies en què té lloc i qui la segueix entra en contacte amb les novetats en el mateix moment en què ho fan els protagonistes. Sense complicacions innecessàries, l’autor dóna pas quan cal als personatges que alimenten la novel·la i ho fa amb destresa: les caracteritzacions es traven amb l’aparença física dels personatges però el que pot semblar un recurs fàcil –recórrer als estereotips- troba una bona excusa amb la humanització creïble que els allunya de la categoria del clixé.

ombrapÉs això el que atorga a l’inspector Hilari Soler una composició polièdrica en què conviuen el policia eficaç, el funcionari incòmode, el pare atent, el marit respectuós i l’home circumspecte amb sentit de la justícia, facetes, totes elles, que pateixen els efectes del cas que arrenca amb l’assassinat d’un home que resulta ser el xofer d’un militar amic personal del dictador Francisco Franco.

L’ombra del sabre té ben ajustats el fons i la forma i, també, les intencions i les consecucions. De corredisses, les justes. De morts, les necessàries. De denúncia d’una situació social injusta, tota la que cal. La novel·la proposa una estona d’entreteniment i no decep. I hi afegeix alguna cosa més, una porció de veritat emplatada sense extravagàncies, amb la qual cosa demostra que la senzillesa és una virtut d’eficàcia contrastada.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 14 de novembre del 2014: el punt avui.cat/L’ombra del sabre