La segona de Harry Hole

Escarabats, Jo Nesbø. Traducció de Meritxell Salvany. Proa, 2015. Pàgines: 460.

escarabatswEscarabats és la segona de les novel·les de Jo Nesbø que formen el cicle que té com a protagonista el detectiu Harry Hole, una figura que encarna el rol de l’antiheroi esquerp amb un costat fosc que el marca de manera inevitable.

En aquesta novel·la –i com en la resta de la saga-, l’autor fa anar dos jocs de cartes a l’hora de posar a prova la seva capacitat de seducció: d’una banda, hi ha la creació del personatge principal; de l’altra, hi ha la trama policial que desenvolupa.

Pel que fa a Harry Hole, aquest detectiu no pot defugir els límits del clixé a partir del qual està construït. El seu capteniment es mou en pràcticament tots els casos en el territori del previsible. No cal veure en això un defecte perquè Nesbø té un bon domini de l’art narrativa i no es permet el luxe de deixar la seva criatura de referència en mans de la deixadesa i el ridícul. En cert sentit, la coherència a l’hora de dibuixar i afinar els trets de Harry Hole poden servir, amb molta facilitat, per aconseguir la fidelitat de qui en fa coneixença.

Quant a la trama policial, l’acció té lloc a Tailàndia, la qual cosa permet afegir un punt d’exotisme als resultats de la línia de producció de la més que qüestionable factoria NNN (novel·la negra nòrdica) en què hi ha més fum que flames.

EscarabatsAl marge que el retrat de la societat tailandesa sigui més o menys encertat –que els conneisseurs viatjats dictaminin-, sí que és cert que tot el que té lloc en aquelles contrades –en la novel·la- es presenta amb l’aparença de la credibilitat –a fi de comptes, és ficció i per això té un marge-: la concatenació dels fets està ben travada; els girs són prou imprevistos com per a satisfer les expectatives i els personatges secundaris tenen una sòlida fortalesa que, en segons quins casos –el de la inspectora Crumley n’és un- té un punt d’excepcionalitat.

El però de tot plegat –petit, però existent- és que la combinació de tot plegat no és suficient a l’hora d’assenyalar Escarabats com a títol de referència: s’hi intueix –en les absències- una certa voluntat d’anar per feina que desllueix el resultat final.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de febrer del 2016: elpuntavui/Escarabats

Anuncis

L’altre Nesbø

El lleopard, Jo Nesbø. Traducció de Laia Font i Mateu. Proa, 2014. Pàgines: 705.

el_lleopardL’escriptor noruec Jo Nesbø va posar fil a l’agulla el 1997 amb una saga de novel·les policials que va encetar amb L’home ratpenat i que compta amb onze títols, el més recent dels quals és El fill. Tots ells tenen en comú el fet de tenir com a protagonista l’inspector Harry Hole, una mena d’antiheroi a qui s’ha vist créixer professionalment i patir en carn pròpia els efectes de tota mena de la maldat que es dedica a combatre des de la seva ocupació professional.

El lleopard, la vuitena de les novel·les de Hole, el presenta en un estat lamentable, voluntàriament allunyat de la seva terra en l’intent de guarir ni que sigui mínimament la patacada emocional que prové del seu cas anterior, narrat a El ninot de neu.

Les referències a aquest cas són constants –serveixen per a enaltir l’eficàcia del protagonista i inclouen la reaparició del psicòpata que el va desencadenar- i s’entrecreuen amb les aportacions pròpies del cas nou, que es presenta embolcallat d’incertesa fins que no es descobreix el fil conductor que enllaça víctimes que, a primer cop d’ull, ben poca cosa tenen a veure entre elles.

Una de les coses bones dels oficis és que se n’aprèn si se’ls posa en pràctica i disset títols en disset anys –els onze del Harry Hole, els tres que conformen la sèrie Doctor Proktor i dues novel·les i un llibre de relats- demostren que l’autor està per la feina. Així, El lleopard està escrita amb destresa i convida a passar pàgines a bona velocitat fins i tot quan els ginys de la tramoia narrativa apareixen de manera massa evident.

La concatenació de subtrames es desenvolupa amb eficàcia quan Nesbø passa dels aspectes policials als personals, de la investigació del cas a les topades amb els seus superiors, del temps present al temps passat… Amb una construcció de manual, mai s’hi està massa estona, en cap d’ells: hi inverteix el temps just per posar la goteta de mel als llavis i prendre la mica d’embranzida que cal per fer el saltiró a l’escenari següent.

El lleopard és una màquina indiscutiblement eficaç que, malgrat això, no surt il·lesa de la comparació amb la producció de l’altre Nesbø, el de Headhunters (Proa, 2012). En aquell text, de llargada moderada -244 pàgines-, el novel·lista va jugar la carta de la intensitat a l’hora de crear uns personatges i unes circumstàncies que colpejaven amb punys d’acer.

El-lleopardpAquelles 244 pàgines posen en evidencia les 705 d’El lleopard perquè permeten jugar a imaginar com seria la novel·la si no s’hi hagués introduït el farciment.

Aquell Nesbø sobri i contundent existeix i coexisteix amb aquest Nesbø comercial que, tot i el mestratge que ha assolit a l’hora de muntar una bastida vinculada al gènere del suspens, no aconsegueix establir una marca personal amb prou empremta com per a diferenciar-se de tants altres autors que deixen de banda els tolls venerables de la tradició europea i beuen de les fonts un pèl corruptores de l’estil fast-read que ha obert la paradeta amb productes importats dels Estats Units.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de novembre del 2014: el punt avui.cat/El lleopard

Llibres llegits de Jo Nesbø: Headhunters.

Negra i nòrdica de veritat

Headhunters, Jo Nesbø. Traducció de Laia Font i Mateu. Proa, 2012. Pàgines: 244.

L’allau de novel·letes –amb volums enormes i substàncies imperceptibles– que han arribat a les llibreries catalanes etiquetades com a negres i nòrdiques a causa del racionalment inexplicable èxit de la trilogia Millennium de l’Stieg Larsson ha generat –hauria d’haver generat– una desconfiança quasi perpètua en relació a qualsevol text que s’hi arreceri. En el cas de Headhunters, fer-ne cas, de les etiquetes, és un error perquè aquesta obra –que té una mesura ajustada i es constitueix en lloança a l’harmonia entre el continent i el contingut– no s’ha de deixar florir a les prestatgeries dels comerços del ram.

El protagonista és un caçatalents, Roger Brown, que arrodoneix els seus ingressos amb robatoris d’obres d’art. L’home, que manté una relació sentimental lluminosa però maculada per fets relacionats amb la vida de parella que ell vol fer-se perdonar, és prou hàbil com per a mantenir el seu altre negoci dins de l’àmbit de la discreció extrema, la qual cosa el situa fora dels radars de la policia.

El seu controlat dia a dia, però, s’altera quan topa amb Clas Greve, en qui veu una doble oportunitat: negociar-ne el seu fixatge per part d’una companyia que es dedica a l’alta tecnologia i alliberar-lo de la responsabilitat de ser el propietari d’una pintura antiga de gran valor.

Nesbø no està per orgues, a l’hora de narrar, i enfila la trama amb decisió. L’aparició d’un nou personatge femení, la empenta que prové de l’ambició, la baula feble que pot ser el soci de Brown, la intervenció de la policia, morts, persecucions raonables… tot això es fa present en la pàgines de Headhunters amb un ritme viu que nua els fils de la història amb precisió i que, en aquest cas sí, obliga el lector a deixar de banda tot el que no sigui avançar cap al final amb la mateixa passa ferma que ho fa la novel·la.

Què hi ha de bo, en Headhunters? Que no és una ensarronada; que enllaça amb la tradició de la novel·la negra real; que manté la versemblança en introduir ficció en un món plausiblement real; que l’autor no es treu asos de la mànega per quadrar un final que es manté insospitat fins al límit de les seves possibilitats; que allunya, ni que sigui de manera breu, els fantasmes postLarsson i que deixa el regust que només atorguen les bones lectures.