Roda el món i torna al Born

De Montserrat a los mares del Sur, Emma Mora. Editorial Noray, 2007. Pàgines: 353.

La narrativa nàutica es pot dividir en dos grans grups si s’exagera molt i es llencen els matisos per la borda: la descripció de proeses individuals o col·lectives, d’una banda, i la crònica d’uns fets, de l’altra.

El primer grup acull autors com ara Bernard Moitessier i la resta de francesos –i també catalans com ara Enric Vidal- que han fet que retre’s sense deturador a la passió pel mar sigui el seu motiu per viure. Les seves obres –el relat de les seves peripècies, algunes de les quals el situen més a prop de la follia que no pas de la raó- assoleix sovint un to èpic que fa vibrar qui les llegeix en posar-lo en contacte amb l’essència de l’aventura: dur les possibilitats de supervivència fins al límit i més enllà.

VoltamondEl segon gran grup, més poblat, complementa amb naturalitat el deixant dels autors del primer: allà on fondegen aquells i aquelles que han salpat de port amb ganes de cremar totes les naus tret d’aquella que capitanegen, els altres lleven l’àncora i posen proa cap a l’horitzó.

De Montserrat a los mares del Sur, de la catalana Emma Mora,  se situa en la segona categoria quan proposa la crònica d’una volta al món que té la virtut de fer entendre que les utopies, amb voluntat i una mica de seny, no són impossibles d’atènyer.

Aquest és un  dels mèrits d’aquesta obra: explica els motius, els precedents i la preparació de l’aventura  i posa la nau a disposició de tothom que vol saber com s’hi viu, com s’hi navega, com s’hi cuina, com es fondeja, com es fan amistats, com es coneix o es topa amb cultures diferents a la pròpia…

Basada en el diari de bord, De Montserrat a los mares del Sur fa valuoses l’exposició senzilla i l’absència de fatxenderia i impostació: és un fet remarcable en un context, el de la literatura nàutica, en què alguns autors haurien d’aprendre a posar-se a la capa en comptes de pretendre córrer el temporal.

Voltamonb

Amb tot, aquestes virtuts no són les úniques que es poden atribuir a la crònica que lliura Emma Mora, si bé és cert que les que se li poden afegir no les té en exclusiva com a autora: és un dels avantatges i un dels desavantatges de pertànyer a un col·lectiu ni que sigui de manera involuntària.

Sembla obvi que tothom que ha estat allà on la resta només hi arriba per la via audiovisual, per poca gràcia que es tingui a l’hora d’hissar les paraules i caçar-les fins a l’angle òptim,  és capaç de provocar la melangia de llocs que no s’han conegut, el somieig relaxat que acotxen les ones que neixen de les brises, la hipnosi que injecten en la sang les aigües de color turquesa prenyades de peixos de colors, les tremolors inconscients i adrenalíniques que acompanyen el contacte amb els taurons, la tensió muscular que cal quan toca navegar de cenyida, les incerteses que s’amaguen rere les parets d’aigua fosca de les ones gegantines i les esperances que s’enlairen sempre que una nau s’allibera de les amarres que l’esclavitzen….

Douglas Reeman/Alexander Kent i el mar

Surface With Daring, Douglas Reeman. Arrow Books, 1976. Pàgines: 272.

La literatura protagonitzada per mariners que navegaven en l’època dels grans vaixells de guerra que encara es desplaçaven en funció del vent constitueix un subgènere de la narrativa nàutica amb prou empenta com per a constituir-se en un gènere amb entitat pròpia.

Els ingredients en les novel·les d’ambientació britànica han de ser: oficials de la Marina, batalles -navals, per descomptat-, problemes amb els mariners, perilloses accions militars que cal dur a terme a terra, sang i fetge, bales de canó a tort i a dret i, sobretot, la rigidesa i la manca de pietat en general de la jerarquia de la Marina de Guerra.

Aquesta mena de narracions va tenir el seu moment de glòria pública fa relativament poc temps. L’australià Russell Crowe va fer de John Jack Aubrey en el llargmetratge Master and Commander (2003), amb què es duia a la pantalla del cinema un parell de  les novel·les que formen la saga escrita per l’irlandès Patrick O’Brian.

La d’O’Brian –que va posar com a company del protagonista un metge i espia catalano-irlandès, Stephen Maturin– és, potser, la saga més famosa –el film va subratllar aquesta condició–, però no és l’única amb un plantejament similar. Ni de bon tros. C.S. Forester, el prolífic autor de La Reina d’Àfrica –que va arribar al cinema de la mà de John Huston–, va aportar també la seva més que valuosa i receptable quota al gènere amb el personatge d’Horatio Hornblower.

Amb moltes similituds amb tots dos navegants, hi ha el personatge de Richard Bolitho, fill de ploma d’Alexander Kent. Bolitho, potser amb un caràcter més pla que els altres dos esmentats, ha anat fent el seu camí i, a hores d’ara, ja ha cedit la veu cantant al seu nebot Adam.

El cas d’Alexander Kent, però, té un què. Aquest nom és l’àlies de Douglas Reeman, que va prendre part en dues guerres –la Segona Guerra Mundial i la guerra de Corea– com a oficial de la Marina britànica. Amb el seu veritable nom, va començar a signar un seguit de novel·les d’acció un cop es va haver llicenciat.

Surface With Daring pertany a aquest vessant de la novel·lística de l’autor britànic i manté les essències de l’estil general de l’escriptor. Com en bona part dels seus títols, basa l’argument en les activitats pròpies de la guerra en el mar. En aquest, l’escenari concret el posa un petit submarí, de la mena que la Marina de Sa Majestat va posar en joc a l’hora de dur a terme accions militars equiparables a les que protagonitzen els comandos a terra.

Fruit de la seva evolució com a narrador, Reeman ja ha deixat enrere el pes de les angoixes emocionals amb què va abassegar alguns dels protagonistes de les seves obres. El lector, això, ho agraeix. Amb tot, manté la descripció d’uns fets estretament cenyits a la realitat del protagonista, un fets que coneix de primera mà en haver-los viscut en primera persona.

Són, les seves, novel·les relativament poc ambicioses, útils quant a la descripció d’uns fets pretèrits i a la manera en què es produïen. De bon llegir, deixen el regust d’haver estat en contacte amb una peça d’escriptura recreativa que té una lleu voluntat testimonial. I permeten agrair a l’autor que hagi estat espartà a l’hora de limitar-se a parlar d’allò que coneix bé. En aquest sentit, Reeman és honest amb el que surt del seu teclat.

Llibres llegits de Douglas Reeman: A Dawn Like Thunder; Dust on the Sea; Go In and Sink!; The Hostile Shore; The Iron Pirate; Killing Ground; Torpedo Run; A Prayer for the Ship; A Ship Must Die; With Blood and Iron; Battlecruiser; The Deep Silence; Strike from the Sea i Surface With Daring.

Llibres llegits d’Alexander Kent: El guardiamarina Bolitho; Rumbo al peligro; Corsarios americanos; Al mando de una corbeta; La fragata maldita; Misión de ultramar; Aires de motín; Libertad de acción; En línea de combate; ¡Enemigo a la vista!; El buque insignia; Nubes de tormenta; La escuadra costera; Tradición de victoria; Gloria a los valientes; ¡Izad la bandera!; Un día de gloria; El único vencedor; Más allá del arrecife; Mar oscuro; Por la libertad de mi patria i La Cruz de San Jorge.