Sí, Michael, però…

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 27 de maig del 2004)

Ei, ¿on s’ha ficat el meu país?, Michael Moore. Traducció d’Albert Torrescasana. Empúries, 2004. Pàgines: 288.

La coberta de l’edició catalana d’Ei, ¿on s’ha ficat el meu país? acull una fotografia rodona en què Michael Moore somriu al possible lector mentre agafa amb la mà dreta, a tall de salutació, la visera de la gorra que du. La seva cara rodona i el somrís, que sembla força sincer, confereixen a Moore una aire de bon jan, d’home plàcid i satisfet de la vida, que contrasta, posats a fer fisiognomonia de diumenge a la tarda –la morfopsicologia, força més complexa, queda per a una altra ocasió–, amb el to inquisitorial que denota un nas ocellívol, esmolat i prominent.

Tingui o no tingui res a veure l’aspecte físic de l’autor del documental oscaritzat Bowling For Columbine amb el seu tarannà, el cert és que la lectura del llibre que es comenta sí que transmet la impressió que Moore pot arribar a ser un llop amb pell de xai. Bé, pot arribar a ser això o també pot ser un xai que, a causa d’una inflamació testicular, ha optat per adoptar el paper del llop i defensar-se atacant, que diuen que és una bona manera de defensar-se, tot i que, més que probablement, no l’és. D’exemples recents i dramàtics, en sobren perquè els diaris en van plens.

Es torna al llibre: l’autor, en aquesta obra de to periodístic, passa revista als moments actuals del seu país, els Estats Units d’Amèrica, a causa del malestar que li provoquen les accions del govern que encapçala George Bush fill. Com a referent principal de tot el text, hi ha els fets de l’11-S, quan dos avions comercials pilotats per segrestadors es van estavellar contra les Torres Bessones de Nova York –un tercer ho va fer sobre el Pentàgon, a Washington– i van esquinçar l’embolcall de la felicitat inconscient dels ciutadans dels EUA: fi de la impunitat. O qui la fa, la paga.

Política errònia de Bush

Moore veu en l’atac terrorista el punt culminant de la política errònia que han defensat Bush fill i els seus falcons des que van arribar al govern aviat farà quatre anys. I el propòsit de l’autor és desemmascarar els quès i els coms d’una manera de fer que identifica com a ultraconservadora i depenent en excés de la interpretació integrista del catolicisme –que és, sense dubtes de cap mena, tan perniciosa com la interpretació fonamentalista de l’Islam.

El llibre té una composició capitolar en què cadascuna de les parts té una presentació diferent. Així, en l’obertura, superada la introducció, l’autor fa set preguntes a Bush, la primera de les quals és: “¿És veritat que els Bin Laden han mantingut relacions comercials puntuals amb vostè i la seva família durant els últims vint-i-cinc anys?”. (Les preguntes són retòriques, perquè Michael Moore les contesta amb gavadals de dades.)

Altres capítols s’acosten a la formalitat dels llibres d’autoajuda –l’autor dóna consells sobre com es pot millorar el futur polític immediat del seu país– i, en algun cas, es recorre a l’humor, especialment a President per gràcia divina, en què l’autor inclou unes declaracions de Déu en relació amb la utilització que Bush i els seus fan de la Seva persona. També paga la pena de destacar –per allò de l’autoparòdia– el capítol en què identifica les mentides destacades de l’actual president dels Estats Units a partir de la polisèmia de whopper, que identifica el nom d’una hamburguesa però que també vol dir gran mentida, bola, segons apunta el traductor.

Recuperar la confiança

Ei, ¿on s’ha ficat el meu país? és una obra útil perquè, d’alguna manera, demostra que, si més no, no tothom als Estats Units calça el mateix peu que Bush i els seus acòlits. Així, pot ajudar a recuperar la confiança en els iuesei a aquells que, en algun moment, els hagin pensat com un indret en què es respecten els drets humans, es dóna valor positiu a la llibertat, s’atenen les raons d’aquells que pensen de manera diferent, etcètera.

Però, malgrat les bones intencions –bones, lloables i encoratjables–, la realitat és tossuda. De la mateixa manera que el senyor José Maria Aznar López va arribar a formar un gabinet farcit de descendents de franquistes que van fer la política que van fer –i com la van fer!– gràcies als vots de la ciutadania, el senyor George Bush fill mana en haver estat declarat vencedor d’un procés electoral.

O sigui que els Estats Units –la seva ciutadania– té part de responsabilitat en moltes de les coses que passen ara al món: no és cosa només d’una colla d’il·luminats més o menys sotmesos al poder real –indústries petrolieres, armamentístiques et alteri–. O sigui que sí, Michael Moore, que els Estats Units fan patxoca, però no tanta com n’havien feta o com en podrien arribar a fer. Sí que queda clar que cal pedagogia. Molta. Arreu. Durant força temps. I prendre-s’ho amb calma. Per evitar fer-se mala sang, més que res.

Fent el Moore

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 16 de desembre del 2004)
Fora els que manen!, Michael Moore. Traducció de Kiko Amat i Francesc Rovira. Empúries. Barcelona, 2004. Pàgines: 297.
La victòria abassegadora del cristià renascut George W. Bush en les eleccions a la presidència dels Estats Units que van tenir lloc el 4 de novembre passat és, de ben segur, una realitat incontestable que haurà tingut efectes contraposats en la vida present i futura de l’agitador sociocultural Michael Moore, que s’ha significat com a assot mediàtic dels republicans –la dreta més dretana– i, en un grau menor, dels demòcrates –la dreta no tan dretana– del seu país.
Efectivament, Moore, que va dur a les pantalles del cinema i de la televisió el film Fahrenheit 9/11 amb la voluntat especificada de fer servir la producció com a eina d’atac contra Bush i la cort de neoconservadors que l’acompanya i contra el conglomerat d’empreses a què serveixen tots plegats, haurà de patir les decisions i les accions del seu govern durant els quatre anys vinents –el patiment serà espiritual, perquè aquest home rodanxó i extremament desimbolt té el ronyó ben cobert gràcies als ingressos que percep com a autor de llibres i films de denúncia, tots exitosos.
També és cert, però, que les peripècies nacionals i internacionals que protagonitzaran els seus –i nostres, segons com es miri– manaires –els visibles i els poc perceptibles: les grans empreses petrolieres, armamentístiques…– l’ajudaran a aconseguir amb facilitat materials nous per a les seves obres, que treu al mercat amarat de l’esperit del corcó i que ara arriben amb regularitat actualitzadora a les prestatgeries de les llibreries catalanes.
Aquest és el cas de Fora els que manen!, un llibre no gaire gruixut que no s’aparta ni un mil•límetre –ni mig– del tarannà Moore –res a veure amb altres tarannàs més acostats des del punt de constatació geogràfic.
L’obra, publicada als Estats Units ara fa uns vuit anys –és a dir, durant el mandat del president saxofonista, Bill Clinton–, és un exemple perfecte d’allò que es podria anomenar fer el Moore, tot i que de precedents en el camp de l’agitació social no violenta n’hi ha un niu i que l’home que transita sota una gorra de beisbol vermella no ha inventat res.
La realitat econòmica
Fora els que manen! –cal tenir en compte que és un llibre pre-Bush– té una orientació força social en presentar un discurs que, tot i fer atenció a les maquinacions polítiques i les seves conseqüències, toca de prop la realitat econòmica de bona part dels compatriotes de Moore: els de la butxaca petita.
D’una manera més concreta, alguns dels col•lectius a què Moore fa referència són el de  les mares que depenen de les ajudes econòmiques d’institucions públiques, els ciutadans que viuen en condicions tercermundistes, els reclusos i els partidaris i els detractors de l’avortament. Aquests grups socials –i d’altres– Moore els redibuixa amb les tintes de la ironia, la sàtira, el sarcasme i, en alguns casos, la solidaritat, i ho fa amb aquest seu estil planer que, fàcilment, acosta al lector el discurs que proposa l’autor. És un llibre Moore, indefectiblement, tot i que això, posem que a Europa, comporta l’existència d’uns certs peròs.
Tot i que la universalitat es pot aconseguir sense problemes a través de la localitat, la localitat no és una garantia per a la consecució de la universalitat. I és el cas que Fora els que manen! és un llibre localista concebut, amb una lògica correcta, per ser consumit allà on es va engendrar: tret que se senti un interès molt viu pels Estats Units, algunes –no totes– de les coses que s’hi expliquen cauen lluny, per dir-ho així…
Això delega l’atractiu potencial de la peça en l’estil dansaire i la intencionalitat castigadora que empra Moore a l’hora un estil i una intencionalitat que, d’altra banda, han estat útils als detractors de l’autor a l’hora de titllar-lo –amb un cert fonament– de demagog.
Certament, Moore es passa de frenada en alguns dels revolts –també a l’hora de pilotar Fora els que manen!: en un dels passatges, fa uns recomptes d’intencionalitat de vot que provoquen tendresa per la infantilitat amb què els planteja–, però no és més nociu que aquells i que allò que critica: si més no, no hi ha notícia que les seves creacions hagin provocat la mort de ciutadans innocents en algun indret del món ni que les seves propostes hagin produït la pèrdua de llocs de treball. És sabut que els bufons tenien carta blanca quan s’adreçaven als reis i que a la seva funció se li atribuïa alguna utilitat. Si més no, això passa com a veritat acceptada.