Bèsties gens il·lustrades

BestiariVius en un país gairebé europeu i força civilitzat.

Treballes per a una televisió pública nacional.

Fas un programa que promou la cultura.

Fuges de la mediocritat televisiva.

Hi dus gent molt estranya i gent quasi normal.

Fas pensar en demostrar que hi ha qui pensa.

Comptes amb l’humor com a arma.

Saps distingir la realitat de la ficció, la vida de la televisió.

Ets un petit passaport a la llibertat intel·lectual.

Enrioles les orelles a acords de Portet.

I acabes rebent propostes deshonestes de l’Audiència Nacional.

Has topat amb la Corona.

Amb els que creuen que les armes són eines bones per al diàleg.

Amb els que consideren que el foc és el gran purificador.

Amb els que demostren per autoexclusió que el sentit de l’humor és fill de la intel·ligència.

Amb els que pequen de prepotència amb la confiança que seran perdonats.

Amb els que enyoren els vells bon temps de la Inquisició.

Amb els que apliquen la justícia a través d’un punt de mira.

Amb els que reverencien els Vedells d’Or que estan fets amb fang.

I penses que tot plegat és una facècia acollonant fins que penses que potser ells, el que diuen, fins i tot s’ho creuen.

I no entens per què no s’acusa d’atemptat a la Corona al seu portador.

La diferència existeix en aquest món de mones en què hi ha més bèsties que persones.

Autoescac amb automat

L’autoritat es té mentre no cal fer res per demostrar que es té. Aquesta frase, que, més ben formulada i en castellà, apareix en un dels àlbums del Corto Maltés, amaga una veritat fenomenal que no cal perdre temps a explicar . És, a més, una veritat clàssica –en el sentit d’eterna– que reviscola ara i adés quan les presumptes autoritats posen en evidència la fragilitat de la seva situació.

Joan Carles de Borbó –l’aparell econòmico-intel·lectual que l’impulsa– ha entrat en escena per parlar de la cosa de la independència de Catalunya. El sentit del seu missatge, que apareix al lloc web de la Casa Reial –Carta del 18 de setembre del 2012  de Joan Carles de Borbó –, és del tot previsible: hi ha massa interessos establerts que cal salvar i no és, ara, el moment de posar en pràctica tot el que de bo té la saviesa.

La colla dels polítics n’ha parlat per fer veure que les paraules del monarca tenen importància, relleu, transcendència, ressò, etcètera… No tenen cap altra opció: també ells notarien l’aire fred a la pell si algú digués, com en el conte per a infants, que el rei va despullat: encarreguen la roba a la mateixa sastreria.

Més enllà d’això, hi ha la reacció popular –no la del PP–: xarxes socials com ara el Twitter en van plenes, de respostes que deixen Joan Carles de Borbó, el seu missatge i les seves intencions a l’alçada del betum. Per si hi havia dubtes després de l’episodi de l’elefant, la prescindibilitat de la monarquia i dels seus representants apareix amb una aurèola resplendent.

No és cap sorpresa. Aquesta crisi i la manera en què els manaires collen a la gent han esberlat moltes màscares i han deixat buits molts pedestals.

El que sí que és una sorpresa és l’assaig d’autoescac de Joan Carles de Borbó: un parell de provatures més i aconsegueix l’automat. Fet i fet, es veuran coses més estranyes…

El rei de la caça

Les relacions de parella tenen gairebé totes en comú una fase fatal: la terminal. És aquella en què qualsevol cosa que fa l’altre o l’altra és un atac directe a la integritat emocional pròpia. És aquella en què, a l’hora d’allitar-se, es pot dir “descansa en pau” amb la esperança íntima que els desigs esdevinguin realitat.

La relació de Joan Carles de Borbó amb el seu poble sembla que es troba, ara com ara, en una situació similar. Ja hi ha qui li demana el divorci…

Mentre semblava que la seva figura era important, se’l considerava institucionalment inqüestionable. Ara, quan el PSOE i el PP refan la Constitució a petició dels famosos mercats i quan els sabres s’han rovellat, la cosa de la reialesa comença a semblar una atracció de fira, una d’aquelles en què es llancen pilotes a una fesomia foteta.

El seu comportament, el de Joan Carles de Borbó, pot resultar comprensible: després d’una vida dedicada al benestar de la –seva– pàtria, sembla que hi ha coses que ara tant se li’n foten tres com quaranta. S’entén: amb la família col·locada i amb el ronyó ben cobert, poc que s’ha d’amoïnar per res. Clarament, sembla que l’exemplaritat en el comportament la deixa, graciosament, per a tots els altres. Ell s’estima més emmirallar-se en un altre ancià famós, Keith Richards, que també es va trencar coses quan es va fotre daltabaix d’una palmera…

La família, és clar, li fa costat: el gendre –presumptament– fa de Dioni a l’engròs; una de les filles, per si de cas, no sap no contesta; l’exgendre ensinistra un dels seus néts en la Rambofília… I el que no s’explica, per descomptat.

Potser els causants d’aquest desgavell són els responsables de la formació cinèfila de la família borbònica, que sembla que es va gastar una mica més de mig milió d’euros en una sala privada de cinema: massa pel·lícules de Berlanga, els proposen. Si algú hagués tingut al cap l’excel·lent Caçador blanc, cor negre, en què Clint Eastwood glossa les ànsies cinegètiques de John Huston, segur que algun altre algú s’hauria estalviat una reial ensopegada d’aquelles que no duen ullals d’ivori però que sí que porten cua.