L’assassí de Tolosa

El cas Mohamed Merah ha estat de pel·lícula perquè ha comptat amb els elements necessaris en un bon film policial.

Set assassinats duts a terme per un desconegut que fuig en moto després de matar a sang freda. Entre les víctimes mortals, tres joves, tres nens i un adult: alguns eren musulmans, els altres jueus –la mort tot ho agermana.

Comença la cacera de l’home. La policia recorre a les noves tecnologies –encara són noves?– i descobreix la identitat del criminal gràcies a la seva petjada a Internet.

Es tracta d’un jove convers que ha deixat de fer de lladre per abraçar el terrorisme d’orientació islàmica. No se sap si forma part d’una xarxa o si és algú a qui se li ha girat el cervell.

Setge policial a l’individu després que fereixi dos agents. El president de l’Estat viu hores d’impopularitat i una bona gestió del cas li pot ser beneficiosa: el vol amb vida, el criminal –és més rendible en la cosa de la política.

La pressió de les forces de l’ordre es manté fins que, després d’una trentena d’hores de tensió, es comprova que l’assassí ha mort.

Fins aquí, la pel·lícula de la realitat.

A partir d’aquí, la pel·lícula de la televisió.

L’afer té tots els números de la rifa i les televisions s’hi abraonen. Per què? Per mantenir la clientela distreta al marge de qualsevol criteri periodístic. L’excés d’informació és desinformació. I si l’excés es comet amb dades que ni somien a ser informació, aleshores és alienació.

Per què es connecta amb els corresponsals de manera sistemàtica si no hi ha novetats? Per demostrar que es tenen corresponsals i que se segueix el cas, encara que no hi hagi res nou a dir.

Per què les víctimes desapareixen aviat de la pantalla? Perquè Tolosa està a prop i Israel –on van dur els cadàvers dels quatre jueus assassinats– està lluny.

Per què se’n parla de manera desmesurada en els informatius convencionals? Perquè la televisió ha de fer creure que és indispensable quan es tracta d’afers presumptament importants.

Per què se’n parla de manera desmesurada en tertúlies i trobades de cridaners? Perquè es pot jugar amb la por al terrorisme, amb la por a l’islamisme, amb la por als assassinats indiscriminats, amb la por a la xenofòbia, amb la por a pràcticament tot, de fet.

Seguiments televisius com el del cas de Mohamed Merah són l’equivalent comunicatiu a donar caramels a la canalla a la porta de l’escola. De donar-los-la amb molt males intencions.

 

 

No tenen remei

Radiotelevisió Espanyola (RTVE) fa mans i mànigues per arribar a final de mes –per dir-ho d’alguna manera.

Els espectacles com ara el futbol migren cap a la televisió privada –que és el seu hàbitat natural.

La interiorització de la consciència ecològica i mediambientalista incrementa el grau de civilització general –molt de mica en mica, però ho fa.

I el PP promou que Televisió Espanyola recuperi les corrides de toros.

Per ara, a partir d’una proposta popular –popular del PP–, el consell d’administració de RTVE ha fet fora del manual d’estil de l’ens la prohibició expressa d’incloure l’espectacle esmentat tot i que la seva encara hipotètica presència es produiria en la franja de protecció de la infantesa.

Aquesta ductilitat de la protecció dels infants des de la televisió fa recordar l’episodi constitucional de l’estiu del 2011, que va demostrar que la Constitució espanyola és intocable tret que al PP i al PSOE els convingui tocar-la.

En relació a la cosa del banyam, l’entusiasme torero ha permès els consellers anar més enllà: en el manual d’estil de l’ens, ara, els toros ja ni hi són ni se’ls espera. Barra lliure. Això s’aprova amb els vots a favor dels consellers proposats pel PP i, atenció, la consellera d’IU i el conseller de la UGT. Olé.

El conseller d’ERC hi vota en contra. Impecable.

Els dos consellers del PSOE s’abstenen –fet sorprenent?– i el de CiU, també –fet sorprenent 2?

Encara no hi ha res decidit, en realitat. El món de la tauromàquia té unes exigències econòmiques que caldria acordar amb el pressupost de RTVE abans la sang i la sorra no tornin a la pantalla petita a través de la televisió pública. Sí que és cert que RTVE s’hi ha posat bé. Va por ustedes.

En l’àmbit de les relacions públiques a Europa, no fa la sensació que l’Àngela i en Nicolau acabin de trobar… ètic? que diners dels contribuents –funcionaris amb els sous retallats, treballadors sotmesos a EROs, treballadors esporuguits amb la nova reforma laboral, pensionistes, aturats, candidats ferms a la pobresa tots– vagin a parar via Radiotelevisió Espanyola a homes guarnits amb vestits amb lluentons que es guanyen la vida amb la tortura innecessària d’animals.

Sí que és cert que Spain is different, sí.

La dieta Corpo

Els titelles del poder que han generat el carreró sense sortida també conegut com La Crisi bastonegen en el buit a la recerca d’una solució esmunyedissa. En una mà duen un martell i, en l’altra, unes tisores. Els seus fets i les seves paraules són dissonants: queda clar que, ara com ara, només els surt bé retallar a tort i a dret amb el mateix ritme frenètic amb què un navegant buidaria la sentina en un veler amb massa vies d’aigua.

Víctima d’aquesta manera de fer, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), també coneguda com La Corpo. L’any passat ja va haver de passar per la perruqueria i aquest any sembla que haurà d’anar més enllà de la tallada de puntes. Segons s’ha dit, l’1 de maig posarà a fi a les emissions internacionals a través de satèl·lit. No és el més greu que li pot passar a l’era d’Internet, però sí que és un llençol perdut en la bugada amb què s’intenta que faci net.

La CCMA no és l’únic ens audiovisual important que perd ingressos. La BBC, el gran punt de referència, té posat el mateix fil a la mateixa agulla: preveu despatxar 2.000 empleats, compta amb dur a terme una reducció general de la seva infraestructura i, significativament, ha demanat al seu consell rector –el BBC Trust– que la dispensi de l’obligació –imposada per la tradició i l’ètica periodística aplicada– de comptar sempre amb un reporter en el lloc dels fets.

El cas català, però, no és tan pur com el britànic. Més enllà dels esforços que s’han fet des de la CCMA –i que ja han aconseguit que uns quants despatxistes tornin a treballar de veritat–, la nova pressió en els pressupostos ve de dalt: CiU cargola amb el concurs d’un PP que mai no ha amagat la seva incomoditat amb tot allò que faci tuf de catalanitat.

Totes dues coses –el nou aprimament i la col·laboració entusiasta del PP en el disseny de la dieta– poden tenir efectes positius.

En l’àmbit del material, és fàcil equiparar la CCMA amb un arbre que cal esporgar: potser se li fa caure alguna branca grossa, però també se n’eliminaran d’altres que no aporten res, tret del seu pes –pes en la nòmina general.

En l’àmbit de l’espiritual, és bo –per a Catalunya– que hagi estat el PP el company de viatge de CiU. Només cal recordar l’embranzida que van imprimir a l’independentisme català Aznar i la seva colla d’alegres espanyolistes.

El més decidit

Frank de la Jungla Cuesta és un dels homes del moment. Ho és gràcies a la feina que fa a Cuatro.

Un programa interessant des del punt de vista estrictament televisiu: no fa la sensació que demani gaire pressupost -en comparació amb d’altres produccions televisives– i proporciona notorietat pública tant a l’equip que el fa com a l’emissora que el du a la pantalla. Se’n parla, de les animalades d’en Frank.

La seva realització és perfecta per als seus objectius: les càmeres es mouen de manera constant, el presentador no deixa de parlar en cap moment, el ritme de muntatge és molt alt, parla –és un dir– d’animals, que és una cosa que sempre queda bé…

S’hi afegeix la desimboltura –i la mala educació aparent– amb què s’expressa el protagonista: costa desenganxar-s’hi, del programa, perquè satura la vista i l’oïda del teleespectador amb una intensitat que li posa difícil avaluar què està seguint exactament.

Frank Cuesta presenta un model extrem. A l’altra punta hi ha els documentals clàssics, en què el reporter no tenia presència i el protagonisme requeia en allò de què s’estava parlant.

En sintonia amb l’individualisme creixent en la societat a què s’adrecen les produccions televisives, la figura del presentador guanya pes, tot i que hi ha un equilibri entre els subjectes del reportatge i el subjecte què en parla. El malaguanyat Steve Irwin –l’australià dels cocodrils– formava part d’aquesta categoria.

Ara està de moda el personalisme extrem. Com a companys de viatge de Frank Cuesta hi ha Jesús Calleja i el seu Desafío extremo, Bear Grylls i el seu El último superviviente i tot el reguitzell de tarambanes -pura interpretació televisiva- que encapçalen el repartiment de bona part de les produccions de Discovery Channel i canals d’orientació similar.

No es proposen continguts –què en queda, en el cap del teleespectador, un cop acaba el programa?–, es proposa el seguiment continuat del moviment incessant d’una figura televisiva construïda amb eficàcia. Res a dir: en bona part, la televisió és espectacle.

Aquesta mena de programes són màquines de segrestar l’atenció que confirmen la pertinença de l’espècie humana al regne animal. També els ramats d’homo sapiens saben que cal seguir al més decidit, al que destaca, al que crida més, al que sembla que sap de què està parlant.

Experiment sociològic

Gran Hermano transita ara la seva tretzena edició, que els seus responsables han qualificat com a 12+1 per afegir una mica més de frivolitat a una proposta que, des de segons quins punts de vista, no té ni cap ni peus.

La cosa va començar l’abril del 2000. Ha mantingut una salut raonable –Tele-5 no té pietat amb el que no resol amb eficàcia la seva obligació amb la  quota de pantalla– i ha permès que l’emissora creï, des de zero, una plantilla de personatges –en el sentit més teatral del mot– amb què executa a la perfecció un exercici de simbiosi mediàtic: l’emissora els alimenta -via farciment de les seves butxaques– i ells mantenen el caliu a la graella –televisiva– amb les seves alegres interpretacions.

Gran Hermano és l’apologia del no res. La lloança de la buidor. La glorificació de l’estupidesa. L’encarnació de la màxima warholiana -allò dels quinze minuts de glòria…–. L’exaltació de la picaresca. El reflex endreçat d’una societat deformada. La perversió de l’esperpent valle-inclanesc. L’exemple de la degradació de la televisió. Un exercici de sadomasoquisme mediàtic. I un negoci formidable.

Mercedes Milà, aquell abril del 2000, va proclamar que Gran Hermano era un experiment sociològic. Per aquelles paraules, l’anteriorment respectada periodista va ser la riota dels entesos en la cosa de la televisió. S’equivocaven, en la resposta, perquè ella tenia raó. El temps ho ha demostrat. Gran Hermano sí que és un experiment sociològic: els seus subjectes d’estudi són tots els que no apareixen a la pantalla del televisor.