Més ‘commissario’, menys Brunetti

Mort entre línies, Donna Leon. Traducció de Núria Parés. Edicions 62, 2014. Pàgines: 285.

mort_entre_liniesLa Donna Leon manté intacta la seva capacitat de seducció com a autora quan redacta les novel·les que tenen com a escenari la ciutat de Venècia, com a protagonista el commissario Guido Brunetti i com a col·laboradors necessaris els personatges que li calen i les situacions que li convé posar en negre sobre blanc.

A Mort entre línies, la trama descansa en el robatori de llibres antics que es du a terme en una biblioteca: la descoberta dels fets delictius i la troballa del cos mort d’una de les persones relacionades amb l’afer són els elements que actuen com a fonaments d’aquest lliurament que dóna joc a l’univers leonià amb l’elegància habitual que ha esdevingut una imatge de marca.

Amb tot, la novel·la, que no decebrà en absolut als seguidors de l’autora, confirma una tendència que va començar a prendre cos a la relativament recent Carn de canó.

Es pot pensar –i creure!- que les novel·les protagonitzades pel commissario Brunetti han fet fortuna gràcies a la delicada convivència de dos àmbits narratius diferents però necessàriament complementaris.

D’una banda, s’hi troba l’exposició del cas policial que cal resoldre: és, aquesta, la línia clàssica que endolceix les arestes de la novel·la negra de què prové.

De l’altra, hi ha les aportacions humanístiques pròpies de l’autora, que no dubta a combinar la inducció a reflexionar sobre les misèries humanes que constitueixen la quotidianitat i la descripció altament sensual del món físic en què transita el seu personatge. I això inclou totes i cadascuna de les referències a un afer tan delicat com el dels àpats, que arriben als ulls del lector i que s’instal·len en àrees del cos que poc tenen a veure amb el saludable exercici de la ingestió de mots.

Si es dóna per bo aquesta anàlisi de l’estructura clàssica de les novel·les de la Leon, cal considerar la possibilitat que Mort entre línies vagi coixa d’un peu.

El món brunettià és, ara, menys dens. Les seves reflexions sobre la vida en general són escasses i tenen menys pes i la seva interrelació amb la societat en què viu és més prima. La seva relació amb la seva muller i amb la seva família –que ha conegut episodis amb valor propi al marge de la trama de la novel·la en què s’hagin produït- hi apareix com de passada. La presència no física del commissario en les pàgines de la novel·la apareix desdibuixada, esvaïda.

Mort-entre-liniesEls elements hi són, però han perdut pes específic. I això cal lamentar-ho perquè, precisament, l’aportació personal de l’autora, l’acidesa càustica que la Leon sap vessar amb elegància senyorial en frases no gaire llargues que esquincen la calma amb l’empenta d’una destral brandada amb força, és el que atorga a les novel·les del commissario Brunetti unes qualitats rares i meravelloses, la de ser úniques en el seu gènere i la capacitat de crear una addicció que Mort entre línies és capaç de satisfer tot i que amb una potència baixa que fa percebre com a urgent una nova dosi en què hi hagi menys commissario i més Brunetti.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 16 de maig del 2014: el punt avui.cat/Mort entre línies

Llibres llegits de la Donna Leon: Muerte en la Fenice; Vestido para la muerte; Muerte y juicio; Acqua alta; Mientras dormían; Noblesa obliga; El peor remedio; Amigos en las altas esferas; Un mar de problemas; Malas artes; Justicia uniforme; Pruebas falsas; Piedras ensangrentadas; Cristall enverinat; Qüestió de fe i Carn de canó.

Relat calmós de la corrupció congènita

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI l’1 d’abril del 2010)

Qüestió de fe, Donna Leon. Traducció de Joan Puntí. Edicions 62, 2010. Pàgines: 312.

Els arguments són irrellevants en la sèrie de novel·les de Donna Leon que tenen com a protagonista el comissari Guido Brunetti. És evident que són necessaris, però, en els relats que proposa aquesta escriptora dels Estats Units enamorada d’una Venècia que demostra que coneix a bastament no constitueixen el punt principal d’atracció: són, simplement, les perxes en què l’autora penja allò que té interès a explicar.

Així, què té interès a explicar? I, per al lector, quin interès té allò que explica, sí és que el té? La resposta a aquestes preguntes és, exactament, el que atorga valor a les obres que conjuguen els cognoms de la Leon i en Brunetti, una parella de fet literari que funciona amb una maquinària ben greixada quan es tracta de conviure amb els regnes d’una ficció que, en la Venècia retratada, tenen força punts de coincidència amb la realitat.

Qüestió de fe és com qualsevol altre dels llibres que tenen com a protagonista un policia de Venècia que intenta fer conviure harmònicament el dia a dia de la seva professió, la relació amb la seva muller, el seu quefer com a pare d’un fill i una filla, el seu amor per la Història clàssica i el desassossec que li aporta una consciència lúcida que no pot deixar de banda la reacció a tot allò que envolta el seu contenidor.

I això –el fet de ser com qualsevol altre títol de la sèrie Brunetti– no treu ni una unça de valor a Qüestió de fe. Ben al contrari, la fidelitat de l’autora als paràmetres que ella ha establert és un dels al·licients que conviden a llegir aquesta novel•la.

Retrobar un company
Aquells que són fidels a l’obra de l’escriptora retrobaran un company que sent el pas del temps perquè els fills es fan grans, perquè el cos no manté intactes les característiques ara ja pretèrites, perquè la societat en què i amb què ha de treballar evoluciona –sí, Internet i el bo i el dolent que comporta tenen pes en la novel·la– i perquè, evidentment, les coses canvien perquè els dies passen i deixen pòsit.

I, a l’altra banda, els que aterrin en l’univers literari de la Leon –una Venècia ben descrita i possiblement poc inventada que assumeix amb naturalitat els tòpics sobre la manera de fer inherent al caràcter llatí, se’n digui corrupció innocent, se’n digui fer un favor, se’n digui si no és avui, serà demà…– toparan amb una obra de voluntat humanista, però allunyada de la presumptuositat i la fatxenderia: Brunetti pot ser un personatge inventat, però les seves idees, els seus sentiments, les seves preocupacions, les seves circumstàncies i els seus raonaments si no són clàssics, són universals.

Heroi antiheroic

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 26 de març del 2006)

Noblesa obliga, Donna Leon. Traducció de Xavier Solé Muñoz i Xavier Garcia Muniesa. Edicions 62, 2006. Pàgines: 272.

Les novel·les de sèrie negra provinents dels Estats Units i els relats del polar francès, amb el suport corresponent del cinema en un i l’altre cas, han ajudat a perpetuar un clixé que, amb una fortuna més gran o més petita, ha estat revisitat per un llarg reguitzell d’autors: de detectius privats durs  i policies solitaris i marginals n’hi ha un bon grapat que tenen un nom propi –no els recordarem ara.

En paral·lel, aquest clixé ha generat el seu ens contrari i complementari: ja hi ha uns quants justiciers que passegen pel món de la ficció en companyia de la síndrome Colombo.

El comissari Guido Brunetti, fill en tinta de Donna Leon, té poc a veure estèticament amb el policia que va encarnar Peter Falk: no debades ­–i aquí ens llancem de cap al tòpic!— els trànsits de de Brunetti es produeixen en les terres i les aigües venecianes. I això marca. Però hi ha coses, com ara la cerebralitat, que l’emparenten amb el rei de la gavardina desmanegada.

A pams. El cas policial que l’autora relata a Noblesa obliga és, en ell mateix, insignificant, tot i que hi ha una mort pel mig. És insignificant, diem, i, segons com, de resolució fàcilment previsible. I és aquest fet el que ajuda a entendre la destresa de Leon, perquè l’autora aconsegueix generar addicció amb tot un enfilall de trames que avancen regularment, com branques que esdevenen fortes a mesura que creixen mentre es nodreixen de la saba que prové del tronc de què han brotat.

Que un policia –amb el clixé com a model de referència— es preocupi per la felicitat de la seva muller i els seus fills, amb què mena un relació força convencional –si és que hi ha alguna convenció en les relacions—; que tingui un sentit de la justícia universal fruit de les reflexions profundes; que, en certa manera, visqui aïllat de la societat de què ha de prendre cura, tot això és un encert. I que funcioni literàriament, un deo gratias.

Trobar llibres de Leon en la pila de best-sellers d’edicions de butxaca pot induïr la desconfiança: cal vèncer-la.

Venècia s’aprima

Carn de canó, Donna Leon. Traducció d’Anna Turró. Edicions 62,  2012. Pàgines: 343.

Donna Leon viatja pel món del gènere policial de bracet del comissari Guido Brunetti i dels escenaris que Venècia posa a disposició de l’una –per a les descripcions i les reflexions– i de l’altre –per al gaudi de la corporeïtat de la ciutat i per al proveïment del material humà amb què ha de treballar.

Les novel·les del duet Leon-Brunetti tenen un segell especial: la combinació de trames principals i trames secundàries obre la porta a un seguit de consideracions de caire humanista que atorguen als escrits una dimensió que els situa més enllà de l’entreteniment. Meritòriament, sense que se n’hi apartin.

Carn de canó se sotmet dòcilment a aquesta línia mestra narrativa. La troballa del cos d’un home que patia una malaltia estranya i infreqüent comporta que Brunetti i companyia –Vianello, la fenomenal signorina Elettra…– hagin d’investigar un cas de corrupció en un escorxador.

Leon no deixa de banda altres constants de la seva novel·lística. Per això, també hi ha lloc per a la vida familiar del comissari protagonista i per a les perdigonades amb què ruixa el sistema d’interessos –els explicables i els altres– en què, segons l’autora, es  fonamenta la vida política i econòmica a Itàlia.

Amb tot, aquesta Carn de canó és una novel·la més prima, conceptualment, que bona part de les seves predecessores.

Es deixa de banda la sorprenent aparició de –poques– descripcions que semblen extretes de manera directa del Manual de codis i patrons del mediocre autor de literatura creativa, però hi ha absències que sobten: Venècia, com a corn de la inspiració, sembla que pateix fuites –hi té molt poca presència–; la família de Guido Brunetti –que ha aportat fins ara uns excel·lents complements vitamínics a les incidències professionals del comissari– no té gaire més entitat que la d’una ombra; les descripcions dels àpats, que han enriquit la comprensió d’una cultura, ara apareixen poc i com a element d’ornament i, entre d’altres consideracions,  les reflexions del protagonista, aficionat a la lectura dels clàssics, es presenten al lector en un preocupant estat anèmic.

Carn de canó no decebrà cap lector, sigui o no sigui seguidor empedreït de la Leon i en Brunetti, tot i que els que sí que ho són pensaran que, aquesta vegada, l’escriptora dels Estats Units fincada a Venècia no ha tingut prou a mà una bona platerada de pasta al dente a l’hora de posar-se a teclejar.

Comentari publicat a El Punt Avui: elpuntavui.cat/Carn de canó

Llibre llegits de Donna Leon: Muerte en la Fenice, Vestido para la muerte,  Muerte y juicio,  Acqua alta,  Mientras dormían,  Nobleza obliga, El peor remedio,  Amigos en las altas esferas,  Un mar de problemas,  Malas artes,  Justicia uniforme, Pruebas falsas, Piedras ensangrentadas, Cristall enverinat  i Qüestió de fe.