La sublimació de l’existència

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 29 de novembre del 1992)

La guerra del fútbol y otros reportajes, Ryszard Kapusciñski.Traducció d’Agata Orzeszek. Anagrama, 1992. Pàgines: 256.

Entre los vándalos, Bill Buford. Traducció de Miguel Martínez-Lage. Anagrama, 1992. Pàgines: 374.

La importància que el futbol té avui dia si se’l considera, més que un esport, un fenomen de masses, és innegable. El joc dels vint-i-dos homes i la pilota és, sovint, l’excusa, el motiu, la justificació, el vehicle perfecte per sublimar la propia existència quotidiana i integrar-se en un tot suprahumà que regenera amb intensitat el sentit de l’autostima i dóna valor al fet de pertànyer a un ens immensament més gran (el club, el país) dins el qual no importa no ser gaire res més que un cap o un número apte per integrar qualsevol estadística sempre que hi hagi uns colors agermanadors.

Dos periodistes, el polonès Ryszard Kapusciñski i el nord-americà Bill Buford, prenen el futbol com a punt de referència per explicar dues realitats socials diferenciades en el temps i en l’espai, diferents fins i tot en la seva naturalesa, i, malgrat tot, unides per un denominador comú: la passió que desperta el desplaçament de la pilota pel gran rectangle de gespa verda.

kapubrufordGuerra entre països

En el seu llibre La guerra del futbol y otros reportajes, Kapusciñski descriu en 29 pàgines l’autèntica guerra entre els països d’Hondures i el Salvador que va tenir lloc l’any 1969 a causa, si més no, en primera instància, del doble enfrontament de les seves dues seleccions futbolístiques i dels esdeveniments que els van envoltar de manera tràgica.

En aquest cas, l’exaltació dels valors patriòtics a causa de la suposada vexació a què és sotmesa la nació és motiu suficient per iniciar un atac armat com a resposta. La intuïció periodística porta Kapusciñski a l’escenari dels fets i li ofereix l’oportunitat de viure, una vegada més en la seva carrera, una guerra que pot relatar.

Testimoni personal

Fidel a la seva condició professional, el periodista explica amb frases àgils i de construcció impecable, quina és la guerra que ell viu i acosta al lector, des del testimoni personal, a una realitat que si fos narrada emprant referències de segona mà seria titllada d’inversemblant.

Si s’ha de parlar d’encert —potser seria més adient parlar de professionalitat—, cal destacar la senzillesa que es desprèn de les seves paraules, fins al punt que s’arriba a tenir la sensació que l’autor és al costat explicant els fets amb la mateixa naturalitat amb què podria explicar el transcurs d’una vetllada entre amics.

Observador conscient i protagonista ocult, Kapusciñski no oblida, però, que la realitat no és només el que es veu amb els ulls i també s’encarrega de treure a la llum les causes sociopolítiques —explosió demogràfica al país més pobre i necessitat d’emigrar tenen com a conseqüència una excessiva pressió sobre les fronteres i la població veïna— que hi ha al darrere d’una aventura militar tan curta —cinc dies— com desafortunada —desestabilització crítica de dues societats— i que es clou sense cap altra solució que la continuïtat del que ja hi havia.

Kapusciñski no dubta a assenyalar el futbol com a catalitzador tràgicament evident d’una necessitat política, de la mateixa manera que Bill Buford, periodista nord-americà que exerceix a la Gran Bretanya no dubta a assenyalar-lo —en la seva obra Entre los vándalos— com a catalitzador de la frustració existencial dels membres d’una nació —la que l’acull— que ha deixat de ser un imperi.

Estil impersonal i eficaç

El relat de Buford també és impecable des de l’aspecte de la narració. Pel que fa a la forma, no es poden posar objeccions a les frases curtes —que hi predominen— rigorosament ordenades segons la fórmula subjecte/verb/predicat. No costa enllaçar una i altra si es té en compte un valor afegit: un estil potser impersonal però eficaç, que evoluciona al llarg de les prop de 400 pàgines de la mateixa manera que ho fa la relació de l’autor vers allò que explica i la relació del lector vers allò que va coneixent de manera gradual però continuada sobre els hooligans i el seu isme: del distanciament inicial, afectuós a causa del desconeixement, es passa a la implicació i, d’aquesta, a la constatació de la decepció.

Què és el que realment atrau d’aquest llibre? El seu protagonista, el seu centre d’atenció, és el hooliganisme, una manera de ser, de viure, que està íntimament lligada al futbol. Buford ha de penjar-se una medalla: la seva obra és el resultat de prop de set anys de convivència (1983-1990) amb els hooligans, de viatges a Europa, de curses al davant i al darrere de la policia de diferents països i també de la pallissa rebuda a mans de tres agents italians que el van tractar com a un hooligan més.

Saber que es tracta d’una explicació de primera mà ajuda el lector a creure el que s’explica: no hi ha estadístiques fredes sinó un relat punyent que descriu una implicació i on l’autor no s’estalvia de confessar que també ell, momentàniament, va caure davant l’atractiu de ser un més dins una gran massa, dins d’una gentada. La prosa de Buford no exclou la ironia com a recurs per seduir el lector, com tampoc no exclou les descripcions personalitzades o unes pinzellades de reflexió introduïdes amb destresa per servir de contrapunt a la relació d’accions massa eixelebrades per incloure-les en la normalitat.

El periodista treballa en aquest text com un petit cervell ordinador que tria cada vegada una imatge diferent: repassa les seves fonts d’informació —l’anotació de les experiències viscudes es complementa amb una investigació real que el porta a parlar amb la policia i a consultar els informes i els arxius videogràfics— per donar forma a un discurs eficaç quant a les possibilitats comunicatives de la lletra impresa. La gran dosi d’humanitat, d’exaltació de tot allò bo i tot allò dolent que és humà, actua com a reclam davant aquells que senten una certa curiositat per saber que hi ha darrere tragèdies com les de l’estadi de Heysel —39 morts i centenars de ferits— o del de Hillsborough —95 morts, també centenars de ferits—. I aquest llibre, que no té intenció catequitzadora, dóna respostes extretes de l’experiència.

Anuncis

Els peus de fang

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 8 de juny del 1995)

El Imperio, Ryszard Kapuscinski. Traducció d’Agata Orzeszek. Anagrama, 1995. Pàgines: 352.

elimperioPer presentar Ryszard Kapuscinski es pot recórrer als apel·latius de periodista vell, però és molt més efectiu capgirar-los i començar a parlar d’un periodista de l’antiga escola -dels que creuen que per parlar de la realitat cal anar allà on es produeix- que afegeix a la seva professió una certa vocació d’aventurer -potser una cosa no va gaire deslligada de l’altra- i una curiositat massa desficiosa davant les situacions que l’interessen. És aquesta curiositat el que l’ha empès al llarg d’una trajectòria professional on han cabut les vivències sobre el terreny relacionades no sols amb nombrosos conflictes bèl·lics a diferents indrets del món sinó també als països cap als quals manifesta la seva preferència, quasi devoció: els del Tercer Món. Ell se centra en un vast conglomerat de cultures -es podria parlar d’Estats, repúbliques, societats, països, nacions, nacionalitats, ètnies, tribus.., però la realitat que descriu és massa complexa encara ara, perquè és una realitat massa viva que fins fa un lustre es coneixia amb el nom d’Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques i que ara demana la consulta a un mapa geopolític periòdicament revisat.

Un relat personal

El Imperio -352 pàgines viscudes, i mai més ben emprada l’expressió- no és, en les paraules amb què el seu autor elabora una molt breu presentació “un manual d’història de Rússia ni de l’antiga Unió Soviètica. Tampoc és la història del naixement i caiguda del comunisme en aquest país. Ni tan sols és un compendi de coneixement bàsics sobre l’Imperi”. En canvi, és “un relat personal dels viatges que vaig fer pels seus vastos territoris (…), viatges en què vaig intentar arribar tan lluny com vaig poder, i sempre que m’ho van permetre el temps, les forces i les possibilitats”.

L’obra, però, és moltes més coses i es cometria una injustícia amb Kapuscinski si no es ressenyessin. El Imperio és, per damunt de tot, una excel·lent oportunitat d’entendre des d’on s’han disparat i es disparen els trets que han fet caure un colós al qual encara queden prou membres com per a continuar esquarterant-se -penseu en l’actúal conflicte txetxè i els que encara puguin venir-. Potser no hi ha grans respostes plenes de paraules sentenciadores, però hi ha explicacions.

El-ImperioDes de la seva posició de cronista, va més enllà del que es pugui considerar una anàlisi històrica perquè relata -de manera planera, dient les coses pel seu nom, sense perdre’s en extravagàncies pseudo-literàries- el que ha viscut. I això dóna valor a una visió que a voltes és cruelment tendra i que, en d’altres casos, esdevé només una eina de captació i reproducció, molt especialment quan Kapuscinski cedeix la veu als molts personatges reals que entren i surten constantment del que explica.

Com a element cohesionador de molts viatges que són, strictu sensu, un complex viatge al cor d’unes inescrutables tenebres -els clàssics russos i el tòpic volen que així sigui l’esperit d’un poble que ha generat Gorkis i Stalins-, hi ha la veu de Kapuscinski, la plasmació d’una sensibilitat que li permet oblidar del tot les versions oficials per fixar la seva atenció en els noms, els caràcters o les vides que mai formaran part de la Història oficial però que sí que animaran -donaran ànima- de manera indefectible a les pàgines mai escrites de la intrahistòria. Es percep, a El Imperio, que Kapuscinski viu dues vegades el que escriu: en el moment dels fets i en el de la seva descripció.

Parlar per dir

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI)

Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, Ryszard Kapuscinski. Edició de Maria Nadotti. Traducció de Xavier González Rovira. Anagrama, 2002. Pàgines: 124.

El periodisme és una professió falsa. Si més no, ho és si es fa cas de la imatge que se’n transmet al gran públic, d’una banda, i de la percepció comú que en té la societat en què la professió es desenvolupa, de l’altra. Pel que fa a la imatge transmesa –es deixi Hollywood de banda: qui se’l creu, a hores d’ara?–, una imatge actual del periodisme és concebuda a partir dels presentadors i presentadores dels informatius diaris. No se’n qüestiona aquí la vàlua professional, però sí que es comenta que la perfecció estètica amb què se’ls presenta i el glamur que se’ls atribueix tenen més eficàcia com a despertadors de vocacions que no pas la feina que veritablement duen a terme abans no arriba el moment de posar-se davant les càmeres. A més, aquest és un efecte desitjat: tret de les excepcions, els comunicadors que apunten els fets de l’actualitat tenen molt a veure amb la imatge del desig, que cal no confondre amb el desig d’imatge. És, la televisió, un mitjà traïdor que ha acostumat la societat a fer digestions ràpides que no tenen en compte la discriminació entre la forma i el fons. Aquesta és una qüestió greu si es tenen en compte dues circumstàncies comprovades: la quantitat de temps que es dedica a diari a seguir els ninotets que surten a la pantalla petita és enorme i bona part de la població només accedeix a la informació a través del televisor.

Quant a la percepció de la professió, segons quins periodistes –aquells que surten en pantalla–  són exemples que una part de la població vol imitar –la sèrie Lou Grant va omplir les aules de les facultats de Periodisme, però això també ho han aconseguit un bon grapat de presentadors de Televisió de Catalunya, tot i que per motius diferents–. Tret d’aquests periodistes, i si s’ha de fer cas de l’expressió popular, tota la resta són –som: qui això signa també té el títol– iguals, és a dir, una colla d’enredaires que no diuen –diem– la veritat ni per equivocació. Es pot pensar que això és una exageració que sorgeix del desconeixement, però, en veure que la premsa seriosa s’apunta amb freqüència creixent al joc de les anomenables imprecisions –per no dir directament intoxicacions– o la publicació de rumors –quan hauria de ser sabut que un rumor no és mai notícia–, sí que se sent la temptació de recórrer a aquella frase tan suada: “No digueu a la meva mare que sóc periodista; digueu-li que faig de pianista en un bordell”.

La realitat és tossuda i l’esperit de servei que ha animat de sempre bona part dels professionals del periodisme ha quedat en entredit quan els mitjans de comunicació han passat a ser nous aparadors comercials en què la informació és només un dels productes que formen part de la Gran Oferta de Felicitat Consumible. El panorama no produeix plaer i du a plantejar una metàfora: qui vigila els vigilants quan aquests es posen a sou dels lladres però fan veure que segueixen alerta?

Certament, aquesta és una anàlisi de conversa de cafè perquè la situació és força més complexa i inclou elements tan significatius i poderosos com ara l’evolució de les estratègies comercials, la interrelació entre el poder econòmic –que es el real– i el poder polític –que és de fireta–, la consolidació de grups econòmics internacionals que, en els mapes, no hi veuen Estats sinó mercats potencials, el distanciament creixent entre el Primer Món i tota la resta, l’eficàcia de la publicitat a l’hora d’inserir en el públic les imatges estereotipades d’allò que produeix la felicitat i de promocionar els mètodes amb què es pot aconseguir etcètera etcètera etcètera.

Perquè tot això és veritat, cal amplificar les veus que ho denuncien. I cal fer-ho amb intensitat si es dóna el cas que les veus són d’aquelles que s’anomena “autoritzades”. I aquest cas es dóna en la persona de Ryszard Kapuscinski, un periodista polonès que es va adonar que el seu lloc en el món estava al costat dels pobres, com ell confessa, i que la seva missió vital i/o professional tenia molt  a veure amb la crònica de les malures que tenallen la gent comú del Tercer Mon.

LoscinicosnoEls coms i els perquès de la dedicació de Kapuscinski al periodisme actiu –ben allunyat de les taules de redacció que caracteritzen les cada vegada més robòtiques (i, per tant, menys humanes) factories periodístiques– es poden localitzar en el llibre Los cínicos no sirven para este oficio –sotstitulat Sobre el buen periodismo–, que no és una biografia del periodista: es tracta d’un recull de tres intervencions de Kapuscinski dutes a terme amb públic al davant.

Si s’imagina tot allò que pot explicar el periodista polonès, el llibre és escàs –cent vint-i-quatre pàgines–, però, en aquest cas, el continent no delimita de manera tràgica un contingut que és intens.

L’interès que pot despertar la lectura de les intervencions de Kapuscinski és divers i desigual. La segona se centra, fonamentalment, en l’experiència africana del periodista i quasi tot allò que es diu té a veure amb els sotracs polítics i sovint bèl·lics que ha patit i pateix encara el continent negre. Permet, aquesta segona conversa, conèixer algunes incidències viscudes a l’Àfrica, que fan apreciar, si més no, la manera en què es pot encarar una professió quan els mitjans de què es disposa no arriben ni a la sola de la sabata de la voluntat que es té  a l’hora de tirar endavant.

La tercera conversa transcrita és, de fet, un diàleg entre Kapuscinski i l’escriptor britànic John Berger. L’intercanvi d’impressions que mantenen serveix per referenciar la manera en què cal acostar-se a la realitat que, be fent literatura, bé fent periodisme –s’obviï el debat ougallinaire que desperten la identificació “periodista i escriptor”–, es descriu. Tot i la concreció del tema, hi ha consideracions d’abast ressenyable: “…des del desenvolupament els mitjans de comunicació en la segona meitat del segle XX, vivim dues històries diferents: la de veritat i la creada pels mitjans. La paradoxa, el drama i el perill rauen en el fet que cada cop és més coneguda la història creada pels mitjans que no pas la de veritat.(…) En sóc molt conscient perquè treballo en el món de la informació”. (pàg. 112)

Aquesta reflexió encaixa a la perfecció en el conjunt d’idees que hi ha en la primera de les converses recollides a Los cínicos no sirven para esta oficio. Kapuscinski hi radiografia l’exercici actual del periodisme i la contextualitza amb un encert esmolat que denota la seva condició de gat vell en la professió. En quasi totes les intervencions que protagonitza en la conversa –mantinguda a Itàlia el novembre del 1999 en el si d’un congrés sobre periodisme–, el cronista polonès engalta veritats difícilment qüestionables. No té sentit reproduir aquí bona part de la conversa, però si cal deixar constància de declaracions com ara aquests botons de mostra:

“En la segona meitat del segle XX, (…) el món dels negocis descobreix de sobte que la veritat no és important i que ni tant sols la lluita política és important: allò que compta, en la informació, és l’espectacle” (pàg. 36). Això explica les campanyes polítiques fetes amb eslògans, escenificacions de tota mena que només es desencadenen quan hi ha una càmera que pot enregistrar-les, la sobredosi de successos amb què algunes televisions organitzen els seus informatius… El bo de l’espectacle és que distreu i en el 95 per cent casos no exigeix pensar…

“L’única manera correcta de fer la nostra feina és desaparèixer, oblidar la nostra existència. Existim només com a individus que existeixen per als altres, que comparteixen amb ells els seus problemes i intenten resoldre’ls, o, si més no, descriure’ls”. (pàg. 38) És una reflexió bonica però que esdevé ingènua en uns moments en què hi ha més periodistes estrella que estels en el cel. Als Estats Units. I aquí també, és clar…

“Hi ha països en què existeix la llibertat d’expressió, en què no hi ha censura oficial, però la llibertat del periodista està limitada pels interessos de la capçalera –la publicació– per a la qual treballa”. (pàg. 56). Deixarà malament un periodista amb hipoteca i fills que treballa en un diari una pel·lícula que ha estat produïda pel grup empresarial pel qual treballa quan, a més, el grup, edita el llibre en què es basa la pel·lícula, el disc amb la banda sonora i el vídeo abans d’emetre-ho en la televisió que també gestiona i comercialitzar tot el marxandatge que es pugui arribar a inventar?

Aquestes coses passen. De veritat. Kapuscinski no ho resol, però hi fa pensar. No és poca cosa.

Cròniques des dels carrers

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI l’estiu del 2010)

Crist amb la carrabina al coll, Ryszard Kapuscinski. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski. Empúries/Anagrama, 2010. Pàgines: 175.

Tenir a les mans un llibre signat pel polonès Kapuscinski és comptar amb una porta oberta a un estil de reporterisme periodístic que va passar de moda, per dir-ho d’alguna manera, i que ha tornat a l’actualitat —amb les inevitables maneres del segle XXI— amb la feina de reporters audiovisuals de credibilitat diferent com ara Michael Moore i Morgan Spurlock, en la cosa del cinema, i la jovenalla que fa coses per a la televisió com ara Callejeros, 21 días i més que qüestionables artefactes similars, entre d’altres.

Posat tot junt, hi ha grinyols. Per descomptat. Uns —Kapuscinski i tothom que va fer periodisme amb un estil similar— intenten explicar la història des de la intrahistòria amb algunes pinzellades generals i els altres en tenen prou amb magnificar l’anècdota i omplir minuts de pantalla amb tant de soroll —comunicacional i real— com sigui possible. El que sí que tenen en comú, però, és el recurs al carrer —entès com a concepte— com a base per a la interpretació d’una realitat que és complexa perquè es conforma a partir de la convivència d’intencions i interessos que rarament són coincidents.

crist amb la carrabina al collSi és fa l’abstracció, els uns i els altres ajuden a entendre que, a la fi, a més de política i de diners, hi ha persones, que són l’element que, en les equacions dels conflictes, tendeix a considerar-se espuri.

A Crist amb la carrabina al coll —que es va publicar per primer cop el 1975—, Kapuscinski du la contrària a aquesta tendència: és un recull de cròniques que tenen com a escenari tres països que en el seu moment es consideraven calents i que, 35 anys després que en parlés, no han refredat excessivament la seva temperatura: Palestina, Guatemala i Moçambic, que actuen com representants de tres àrees encara ara irresoltes: el Pròxim Orient, l’Amèrica central i Sud-amèrica i l’Àfrica negra.

Són geografies diferents, les que posen l’escenari, i també són diferents les causes dels conflictes de què parla: la manca de territoris i institucions propis, en el cas dels palestins; les dictadures amb què els descendents d’europeus governen el país de l’istme americà, en el cas guatemalenc, i la pervivència d’un règim colonial, en el de Moçambic.

Com és habitual en les cròniques del periodista polonès, no hi ha dramatismes impostats, en les explicacions d’aquests conflictes: hi ha una exposició de fets —que Kapuscinski tria en detriment d’altres: l’objectivitat és, i ha de ser, un mite— que deixa en mans dels lectors les reflexions que són factibles i, si s’escau, les conclusions a què es pot arribar.

Queda, en tots els casos, el pòsit: en les guerres, els febles pateixen mals que no han contribuït a crear.

Resistent

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 6 de novembre del 2003)

Un dia més de vida, Ryszard Kapuscinski. Traducció d’Anna Rubio i Jerzy Sloawomirski. Anagrama – Empúries. Barcelona, 2003.

A hores d’ara, parlar de Ryszard Kapuscinski –destacar-ne les virtuts, de fet– i de la feina que du a terme com a periodista, com a reporter o com a escriptor –qualsevol dels tres qualificatius li escau– seria un acte de reiteració –agradable, però reiteració– si no fos una obligació. I és una obligació perquè el periodisme, el reporterisme i l’escriptura compromesa travessen moments difícils, de crisi, per més que en aquest món feliç que el poder econòmic dibuixa per als ciutadans de les societats occidentals s’insisteixi una vegada i una altra en la llibertat total i absoluta que pateixen els ciutadans. És evident que el discurs oficial guanya monolitisme i que cada vegada hi ha menys persones interessades a assenyalar les esquerdes d’una narració contínua, pesada, global i alienadora.

Bona part de la informació que s’ofereix a través dels mitjans de comunicació–especialment, a través d’aquells que són més poderosos i, per tant, estan més vinculats als grans grups econòmics i depenen dels interessos empresarials més del que caldria– està supeditada a objectius que tenen poc a veure amb els de la ciutadania, si és que hi tenen alguna cosa a veure.

Malauradament, les veus dissonants no gaudeixen d’equips d’amplificació gaire forts i la unidireccionalitat que s’imposa és tan buida com perfecta: l’aiguabarreig de les informacions –per dir-ne d’alguna manera– que mantenen la societat atemorida i de la publicitat que mostra als individus tot allò que perdran si, en algun moment, gosen qüestionar el poder establert –el de veritat, el dels diners, el que no té bandera: els polítics només són titelles que representen una comèdia en què els surt a compte prendre part– és un tot llefiscós que omple de llot el dia a dia i construeix gàbies invisibles en què cada por posa un barrot.

Hi ha, ara, poques possibilitats de fer lloc a l’optimisme: la mediocritat regna i qualsevol dissidència, per més benintencionada que sigui, es considera alta traïció i es castiga amb una pena quasi capital: avui en dia és molt fàcil aconseguir ser titllat de terrorista o d’antipatriota –són casos recents–. L’imperi de l’epidermisme deixa de banda amb una eficàcia trista i sorprenent els avantatges de la reflexió i de la utilització de la memòria i propicia que es tendeixi a pensar que es viu en el millor dels mons possibles: les notes discordants són sobreres en aquest concert. Cal lamentar-ho i queixar-se’n.

Allò amb què es començava: Kapuscinski és una veu –una mà– que insisteix en la discordança. Això –s’estigui d’acord amb ell o no– el fa necessari. A ell i a un grapat que fan com ell.

Ara s’ha reeditat Un dia més de vida, el relat amb què el periodista polonès va plasmar les experiències que va viure a Angola quan aquest Estat africà va deixar de ser una colònia de Portugal. El buit de poder que van deixar aquells que, temps enrere, havien estat descobridors i conqueridors va reproduir a escala petita, en un territori fonamentalment desèrtic, la pugna internacional anomenada Guerra Freda.

L’Àfrica va ser un dels continents en què l’URSS i els Estats Units van jugar a escacs amb peons que les seves banderes no emparaven. En el cas angolès, la intromissió vermella la personificava l’exèrcit cubà. A l’altre costat de la trinxera, hi va haver les tropes de la Sud-àfrica de l’apartheid.

Tot és ben entenedor

La bondat dels llibres de Kapuscinski rau en el fet que allò que és universal, global, general, s’explica a través d’actes i pensaments que pertanyen a persones concretes que és fàcil imaginar. Això fa que tot sigui més entenedor: allà on una dissertació sobre la geoestratègia podria conduir a l’avorriment, l’exposició de l’enfrontament d’amics o de familiars genera interès perquè s’explica amb una mesura que el lector pot assumir amb facilitat. Des d’aquesta posició, és senzill comprovar que les guerres són absurdes perquè ni els que hi maten ni els que hi moren hi tenen interessos directes. La carn de canó té una cotització molt baixa en els despatxos de, per exemple, les companyies petrolieres: l’Afganistan, l’Iraq…

D’altra banda, la publicació i la reedició de llibres com ara aquest que es comenta fan bons els crits que es neguen a morir sense haver estat escoltats. Aquesta obra de Kapuscinski, com també la recent Un diumenge a la piscina a Kigali, de Gil Courtemanche –fa la crònica de les relativament recents matances hutus i la resposta tutsi a Ruanda–, són recordatoris que els occidentals –en el millor dels mons possibles, no en l’actual– no haurien de deixar de banda. Si, com volen aquells que defensen la globalització, tot està interrelacionat, cal seguir amb atenció les veus que indiquen que una part de la poma s’està podrint perquè els cucs voraços obren massa forats –pous de petroli, mines de diamants…– que no s’amoïnen a tancar. I les deixalles provoquen putrefaccions.

S’estigui d’acord o no amb l’ideari de Kapuscinski o amb el de qualsevol altre autor que no es deixi vèncer pel narcisisme embrutidor dels models amb què els poders occidentals armen les càrregues de profunditat amb què convencen la societat, hi ha veus que són necessàries. És un acte de justícia reconèixer-ne l’existència. Perquè és útil qualsevol acció que contribueixi a espolsar del cap de la ciutadania el triomf amarcianat banyat en una salsa, la rosa, que té els colors i fa les pudors de –excuses per l’expressió– la merda.