Knutas, inspector però no gaire

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 27 de maig del 2010)

Ningú no ho sabia, Mari Jungstedt. Traducció: Alexandre Gombau. Columna, 2010. Pàgines: 320.

La sueca Mari Jungstedt, de qui s’estan traduint les novel·les a marxes forçades, fa que Ningú no ho sabia sigui la tercera peça d’un cicle que compta amb Ningú no ho ha vist i Ningú no ho ha sentit com a precedents. Totes tres tenen en comú l’escenari general –l’illa de Gotland– i, també, el personatge de referència, l’inspector Anders Knutas, a qui costa atribuir el títol de protagonista a causa del plantejament que l’autora aplica a la història.

A diferència dels casos en què un autor –o autora– construeix un personatge fort que situa a l’epicentre de tot el que es narra –la típica figura del detectiu que té una visió del món pròpia i no gaire engrescadora en seria un exemple, tot i que n’hi ha molts d’altres–, les novel·les de Jungstedt dilueixen la presència del seu inspector de policia: el personatge d’Anders Knutas no rep una atenció especial, no té una presència notable, la seva intervenció no afecta de manera decisiva la trama, les seves accions ni alenteixen accions ni en desencadenen i, per arrodonir la seva relativa grisor, ni com a home ni com a policia no és res de l’altre món.

Aquesta decisió té com a conseqüència un relat de to coral en què els esdeveniments es produeixen amb Knutas com a punt d’unió –i poca cosa més– entre ells.

En el cas de Ningú no ho sabia, els resultats d’aquesta tècnica presenten un balanç favorable als interessos de l’escriptora, que sembla haver interioritzat, a base d’escriure, la idea que la narració necessita un ritme, especialment si es tracta d’una narració que vol fer alguna cosa en el món de la novel·la negra.

Més madura i intensa

Més madura que, per exemple, Ningú no ho ha sentit, la tercera aventura de Knutas –tot i que aventura no seria una denominació acceptable– també guanya intensitat amb el tractament general dels personatges, que guanyen pes específic, i, sobretot, amb la pèrdua d’una innocència parcial que situava les obres anteriors a un passet del ridícul: Ningú no ho sabia ja no inclou les declaracions extremament vehements amb què l’autora havia reivindicat l’ètica i l’honradesa dels periodistes i els mitjans de comunicació en les novel·les anteriors: tanta impol·lució no feia gaire per al to criminal de les narracions, fins i tot si els fets tenien lloc a la socialdemòcrata Suècia.

El fruit de l’evolució de Jungstedt i Knutas és, a la fi, una novel·la que no cansa, que transcorre amb una certa placidesa i que conjumina el món fosc i pertorbat dels crims amb què treballa i el món plàcid i comprensible dels personatges que es limiten a menar una vida normal, sigui el que sigui el que hi ha rere aquesta expressió.

Anuncis

Negre criminal sobre blanc nival

 

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 8 d’abril del 2010)

Ningú no ho ha sentit, Mari Jungstedt. Traducció: Pep Verger. Columna, 2009. Pàgines: 331.

 Aquestes pàgines acullen –encara!– els ecos de l’ona expansiva de la bomba Stieg Larsson, que es tradueix en la importació i la traducció massives i indiscriminades de tot allò que sigui nòrdic, que faci una mica de fèrum de novel·la negra i que sigui susceptible de ser etiquetat –literalment– com a producte relacionat amb l’aixecada de camisa també coneguda com a trilogia Millennium. Les prestatgeries de les llibreries n’estan plenes, de danys col·laterals…

Entre les víctimes innocents d’aquesta operació d’import-export tant mercadotècnicament orquestrada hi ha autors i autores com ara Mari Jungstedt, que, com tant altres literats que s’han dedicat al conreu  del gènere negre, ha creat el seu personatge de referència. De nom,  Anders Knutas. De professió, inspector de la policia sueca. Vida coneguda en català: dues novel·les, la segona de les quals és Ningú no ho ha sentit.

Aquesta obra de la Jungsted, que  sembla haver-se apuntat al carro de la producció seriada –publica una novel·la per any des del 2003– es mou en el terreny de la correcció i, en certa manera, delata la relativa inexpèriencia literària d’una autora que sí que tenia un passat  més o meny sòlid com a periodista de la radiotelevisió pública sueca i un altre d’ocasional com a  presentadora.

De fet, la perceptible innocència literària de la Jungstedt es percep de manera diàfana en la manera en què retrata el capteniment d’un periodista que treballa per a la televisió sueca i que du a terme la seva feina segons… principis morals! Que això és el que hauria de ser a  la vida real, està entés. Que grinyola moltíssim en una novel·la policial, també.

Aquesta adeqüació de la realitat de la novel·la a un joc de valors preestablerts és el que allisa excessivament el desenvolupament de la trama, que compta amb els ingredients ncecessaris per proveir al lector amb una narració més trepidant que la finalment sosté entre les mans.

La prova definitiva que la Jungsted patia d’immaduresa –que no d’incorrecció– literària quan va redactar aquesta seva segona novel·la  arriba amb el final, perquè Ningú no ho ha sentit desvela un insospitat vincle amb el teatre d’Eurípides en recórrer a la soferta formula del deus ex machina, cosa que permet sospitar, d’altra banda, que Agatha Christie no forma part de la literatura de referència de l’autora sueca.

Si més no, com que l’afebliment de la Larssonmania no permet sospitar si l’allau de novel·la negra nòrdica embolcallada de paisatges nevats es mantindrà viu gaire temps més, els seguidors de la Jungstedt que vulguin  comprovar si progressa adeqüadament podran recórrer a l’anglès.

 

Un estiu calent

Una matinada inquietant, Mari Jungstedt. Traducció d’Anna Turró. Columna, 2012. Pàgines: 339.

Una matinada inquietant és la cinquena de les novel·les de Mari Jungstedt i també és la cinquena que té com a protagonista el seu policia de referència, el comissari Anders Knutas, a qui acompanyen el reguitzell de personatges que ja s’han fet habituals en les obres d’aquesta experiodista de la radiotelevisió sueca.

Una-matinada-inquietantCom fa en la resta de la seva producció escrita, Jungstedt situa els fets a l’illa de Gotland, un món petit que proporciona bona part dels escenaris en què transcorre l’acció. L’ús del singular està, en aquest cas, força justificat. Fidel al seu estil, l’autora no s’embranca en trames complexes ni en la combinació d’accions paral·leles i opta, un cop més, per la simple crònica lineal: en el moment de l’arrencada, hi posa un cadàver i, a partir d’aquí, l’obra avança en la mesura en què progressen les investigacions policials.

L’autora sueca no tendeix a farcir els seus textos amb sangs i fetges, a diferència d’altres autors que es vinculen al gènere de la novel·la negra. Seria legítim pensar que les obres de Jungstedt tenen més a veure amb el gènere estrictament policial: cadàvers i policies, sense res més, no fan ells sols novel·la negra. Així, els seus arguments literaris tendeixen a emprar com a fonaments les petites incidències que tenen lloc en les vides dels protagonistes: les relacions sentimentals, les matrimonials, les professionals…

Sí que és cert que la novel·la no trena només un fil i que, de tant en tant i en cursiva, perquè se’n percebi la diferencia però de manera innecessària, hi ha la inserció d’uns breus passatges que expliquen una història passada. Això, però, no afegeix una especial complexitat a l’obra, que apareix als ulls del lector com una proposta tranquil·la, relativament superficial, agradable de llegir, fàcilment oblidable i, que, en cap cas, es pot adscriure a una presumpta reina de la novel·la negra, responsable d’una obra més honesta que les aixecades de camisa de l’Stieg Larsson però que encara està a anys llums de les consecucions de Hening Mankell –per esmentar els dos noms amb què se la promociona.

Comentari publicat a El Punt Avui el 22 de març del 2012: elpuntavui.cat/una matinada inquietant

Llibres llegits de Mari Jungstedt: Ningú no ho ha sentit i Ningú no ho sabia.