Persona o dades?

La pressió de la Unió Europea (UE) sobre Google sembla que es manté ferma. Bàsicament, la UE considera les pràctiques monopolístiques del gegant de la xarxa són abusives i li proposa un seguit de reformes a dur a terme abans d’emprendre el camí de les sancions.
Aquesta qüestió coincideix en el temps amb la sortida a borsa de les accions de Facebook, que no ha ofert els resultats fulgurants que se n’esperava.
Google i Facebook tenen en comú el camp d’actuació –internet– i la matèria primera amb què es cobreixen el ronyó: les dades personals dels seus usuaris. Si bé Facebook encara rutlla amb el fre de mà posat –és una manera de dir-ho–, Google fa temps que prem el pedal a fons. La seva reforma més recent dels drets del usuari la va dur a terme amb la intenció, hàbilment encoberta a base de redactats capciosos, d’autoatorgar-se la més blanca de les cartes quant al que li semblés que li podria convenir a arribar a fer amb qualsevol element que els seus clients haguessin posat graciosament al seu abast.
El negoci, a Google, li rutlla d’allò més bé. Fet i fet, no ha de fer gaire cosa: les persones que empren algun dels seus cada vegada més nombrosos serveis són les que li fan la feina grossa. Com en el cas de Facebook, de l’única cosa de què si que s’ha de preocupar és d’eliminar la competència. La seva tàctica preferida és la de no deixar que els seus possibles competidors ni tan sols trepitgin la gespa.
Els resultats de l’estratègia? Google Chrome és el navegador que s’empra més; el 86 per cent de les recerques que es fan a Europa es fan a través de Google i, en el primer del trimestre del 2012, l’empresa ha aconseguit uns beneficis de 2.265 milions d’euros (2.890 milions de dòlars), molt superiors a les previsions.
Les dades personals fa temps que són mercaderia amb què comerciar. No cal recordar que hi ha experts a fer diners amb les llistes dels censos electorals i que els intercanvis de dades entre empreses d’un mateix grups són una cosa normal. L’única cosa que ha fet internet és expandir exponencialment aquesta pràctica i augmentar-ne la seva perillositat.
El divertit del cas és que les dades personals beneficien tothom que les remena tret de la persona a qui pertanyen.

Anuncis

La canalla enxarxada

Internet és insegur. La xarxa té moltes coses bones, però també en té moltes de dolentes. Els adults hi cauen de grapes ara sí, ara també malgrat els dos dits de front que se’ls suposen i que generen dubtes seriosos sobre la seva existència.

En l’entorn de les tres www, la canalla és un grup especialment feble. Encara no saben com funcionen les coses a la vida real. No sospiten què hi poden trobar en una pantalla que, generalment, els proporciona diversió. I hi afegeixen l’agosarament de la ignorància, l’absència de por de tots aquells que encara no han rebut una bona clatellada –metafòricament parlant!

És cosa dels grans, la seva seguretat. Sí o sí.

Els pares decidits ceguen les càmeres dels portàtils, aquests ciclops que conviuen amb les persones arreu. Fan bé. Però evitar que els infants siguin vistos no és la solució definitiva: la xarxa és omnipresent. I els menors no són analfabets digitals: si se’ls talla l’accés a Internet a una banda, saben a quina altra banda poden trobar allò que busquen. Vetllar pels menors no és una feina fàcil de fer i demana la consolidació d’una cultura social general.

Això dóna valor a iniciatives com ara la que té en dansa Televisió de Catalunya, que, durant set setmanes, aconsellarà al seu públic menut sobre el com i el perquè de la navegació segura. La proposta l’han batejada Supercrac d’internet, està vinculada a les activitats del Club Super3 i es du a terme en col·laboració amb el Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT).

Els diners públics, per una vegada i segurament sense que serveixi de precedent, serveixen per a tirar endavant alguna cosa útil i aplaudible: és bo que es faci saber que les dades personals no són mercaderia –els grans encara no ho saben–, que les contrasenyes no les han inventades per fer bonic i que Internet no és el País de les Meravelles encara que s’hi puguin trobar fotos de la Sánchez-Camacho.

La canalla no n’és l’única destinatària: la campanya també s’adreça als pares i a les mares, un col·lectiu que mereix ser criticat sense pietat cada vegada que deixa de banda l’atenció directa i sotmet la descendència a dosis de pantalla –televisió, videojocs, internet…–  substitutòries.

Web Puig per a les denúncies ciutadanes

Felip Puig, des de la seva posició com a conseller d’Interior del govern de la Generalitat de Catalunya, fa saber que té previst que la setmana vinent –la que comença amb el dia del llibre i de la rosa– es posarà en marxa el web que ha de servir per delatar i desemmascarar els col·lectius d’intel·lectuals que emparen els violents.

En l’època del copia i enganxa, és bo fer les coses fàcils.

Per això, la llista de denunciats al nou web de la conselleria d’Interior pot incloure els següents:

– Mariano Rajoy, president del govern de l’Estat, per la inducció a la utilització salvatge de tisores de dimensions no homologades i amb les puntes no arrodonides.

– Miguel Martín, president de l’Associació Espanyola de la Banca, per liderar el grup de cracs de les finances autor intel·lectual de les accions preferents. També se’l pot denunciar per ingestió excessiva de líquid.

– Ana Pastor, ministra de Foment, per voler subvencionar les autopistes madrilenyes i, a la vegada, allargar el període de peatge de les catalanes. També se la pot denunciar per atemptat ecologista per la seva insistència a voler rebentar els Pirineus.

– Ana Mato, ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, per violentar els pensionistes amb pujades mal escalades en el preu dels medicaments. Aquesta denúncia s’ha d’acompanyar amb la denúncia a Boi Ruiz, conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, per manllevar amb insistència als pensionistes un euro per producte adquirit en farmàcies.

– Cándido Méndez, secretari general d’UGT, i Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO, per engany continuat en el temps i en l’espai durant anys i panys amb finançament públic en fer veure que realment els preocupava alguna cosa el benestar dels treballadors.

– Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, per utilització perillosa d’armes blanques en actes delictius com ara la punyalada a traïció, per connivència amb els defraudadors i per abús de poder aplicat a la població civil desarmada i indefensa.

– Alberto Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia, per intent de violació dels drets de la dona amb consecució per abús de posició dominant al Congrés de Diputats.

– José Luis Rodríguez Zapatero, expresident de govern de l’Estat, per conducció política perillosa i inconscient amb possibilitat certa de risc greu per als seus governats.

Amb aquests deu denunciats, la conselleria d’Interior ja pot posar fil a l’agulla i, a la vegada, celebrar amb publicitat la bondat i l’eficàcia de la seva proposta a la societat. Com que la llista pot ser molt llarga, quan ho tinguin tot enllestit, que ho facin saber: segur que reben més col·laboració ciutadana.

Anonymous i la resistència

La notícia més recent que hi ha ara de les activitats d’Anonymous situa un dels membres d’aquest grup en l’interior del recinte madrileny en què es va celebrar el lliurament dels premis de cinema Goya corresponents als films de l’any 2011. La destresa del realitzador televisiu de l’acte va denegar el protagonisme a l’espontani, que duia posada la màscara de Guy Fawkes que ha esdevingut coneguda gràcies al llargmetratge V de Vendetta.

Anonymous, ben bé, no se sap què és. Hi ha un article a la Wikipèdia que en parla –Anonymous a la Viquipèdia– i que descriu la seva composició. Sí que queda clar que les múltiples activitats que du a terme aquest col·lectiu tenen com a denominador comú una certa activitat resistencialista que reacciona davant el que es considera el control –comercialització, dirigisme, censura, monopoli…– de la cultura. O de la Cultura.

Els atacs organitzats a webs i altres de les activitats d’Anonymous tenen Internet com a eina fonamental. És la seva via d’atac i sembla que n’hi ha que en coneixen totes les seves possibilitats. Sony, sempre obsessionada amb el control extrem dels seus productes –va arribar a posar tantes mesures antipirateria en els seus DVD que ni tan sols els seus propis lectors de DVD eren capaços de reproduir-los–, ho sap a la perfecció. No és l’única gran corporació dedicada a la indústria de l’entreteniment que té poc a agrair als Anonymous.

Aquesta agrupació no és l’única a mantenir aquesta actitud resistencialista. Tampoc és l’única que comprèn amb profunditat l’abast de la informatització i la internetització creixents de la societat global.

La voluntat de no deixar-se sotmetre als designis de les grans empreses multinacionals té altres exemples.

Windows, Mac i Linux

En general, o s’és de Windows –Microsoft–  o s’és de Mac (Macintosh) –Apple–, però sempre es depèn, per dir-ho alguna manera, de la tecnologia que prové dels Estats Units. La tercera via, en aquest àmbit, la proposa el sistema Linux, que té com a característica principal el ser un conjunt de programes lliures. Aquest sistema és gratuït i avala la cara amable de la globalització –internètica–: hi ha persones d’arreu del món que l’enriqueixen amb noves aplicacions simplement perquè creuen en l’essència del projecte. Així, la creació d’una persona esdevé útil per a qualsevol altra que la vulgui fer servir. De franc. La taca del programari lliure s’escampa i demostra que una altra manera d’actuar com a resistents és possible.

Un pèl més complexa, a l’hora d’avaluar-la des de l’ètica, hi ha la feina de tots aquells que s’han dedicat i es dediquen a rebentar les mesures de protecció que els fabricants apliquen als seus productes.

Cada vegada que Apple treu un nou model d’iPhone al mercat, genera una pregunta irresolta: quan s’esberlaran els seus sistemes de seguretat? En el cas de l’iPhone 4, la resposta va ser: menys de vint-i-quatre hores. El matí de l’endemà d’haver-lo començat a vendre, ja es coneixia l’existència d’unitats alliberades.

Herois oblidats

En aquest mateix àmbit d’actuació, hi ha els esforços de tothom que es va dedicar a desactivar les mesures de protecció dels DVD. Ara ja no se’n parla gaire –surt més a compte en tots els sentits descarregar-se les pel·lícules de la xarxa–, però aquella gent, per a segons qui, van ser autèntics herois. Val a dir que les peces a abatre sempre van ser Sony i els seus múltiples projectes de antiviolabilitat –una llarga història de fracassos que no desmereixen els guions dels Germans Marx–. I que alguns dels craquejadors –com passa ara amb l’amo de Megaupload– també van tenir problemes seriosos d’ordre judicial.

En la pugna contra la imposició d’un determinat model social, econòmic i cultural, hi ha actituds i activitats qüestionables en tots dos bàndols. Als resistents, però, se’ls ha de reconèixer una utilitat: més enllà de les crítiques que sí que se’ls pot fer en alguns casos, mostren i demostren que hi ha alternatives al sisenyorisme. Que es pot lluitar. En l’extrem, l’actitud de cadascú en relació als efectes del Gran Govern ha de ser fruit de la decisió personal.

Qui vigila els vigilants?

El tancament del web de descàrregues Megaupload podia semblar un pim pam pum al pompis dels seus propietaris. Tot plegat, què són 500 milions d’euros per al món del cinema als Estats Units? Xavalla… No ha estat així: els de l’FBI, com en les pel·lícules, van posar en marxa un procés de força abast que es produeix amb la mecànica de les fitxes de domino que cauen, quan estan ben arrenglerades, l’una darrera l’altra.

L’internauta tafaner pot comprovar ara que molts dels web de descàrregues han perdut, si no totes, bona part de les seves funcionalitats. En alguns casos, pengen un rètol en què informen que tenen el servei suspès temporalment. En d’altres, surt el conegut error 404 –el web ha deixat d’existir–. En d’altres –els més respectuosos amb els seus clients–, el web només permet que l’usuari accedeixi als seus propis continguts. Ni somniar-ho, el descarregar continguts d’altri.

Hi ha webs de descàrregues que es mantenen a ple rendiment. Són, en molts dels casos, webs que estan situats en Estats en què l’FBI, per ara, sembla que no representa una amenaça directa. N’hi ha de russos i n’hi ha que viuen a Hong Kong, l’excolònia britànica que ara forma part de la República Popular de la Xina i en què conviuen, aparentment sense gaire problemes, el sistema econòmic capitalista i el sistema polític comunista –sigui això el que sigui ara a la Xina: els amos del món fan la seva.

A la vegada, la França de la igualtat, la llibertat i la fraternitat ha començat a denunciar als jutjats als internautes que, segons les autoritats competents, descarreguen continguts il·legals. Pel·lícules, fonamentalment. Aquesta és la tercera fase del pla de xoc.

Primer, als presumptes infractors se’ls va enviar un correu electrònic d’avís –un mètode molt encertat per la seva coherència– i, després, una carta certificada –atorgant valor a les tradicions burocràtiques de tota la vida.

La fase final té a veure amb les hipotètiques decisions dels jutges implicats, que hauran de decidir si absolen, si multen o si apliquen el càstig extrem: deixar l’infractor sense connexió a Internet. Segons com, pot semblar un acudit.

A tot això, se li poden afegir les decisions que prenen segons quins governs quan decideixen que ells sí que saben què és bo i què és dolent per als administrats i, en conseqüència, limiten les funcions d’Internet en els territoris que dominen. Com quan es prohibia rebre segons quines emissions radiofòniques i/o televisives.

I hi ha també el programa informàtic Echelon, dedicat al control de les comunicacions -Internet s’hi inclou-, gestionat pels Estats Units i que forma part de guions cinematogràfics amb una certa freqüència.

Dues preguntes no tenen encara resposta. Una: Internet, de qui ha de ser? L’altra: qui vigila els vigilants?