Temps interessants, temps avorrits

El poble català, com tota la resta, fa Història cada dia, però, des de dijous passat, la fa amb totes les lletres en caixa alta. Per a moltes generacions –es pot anar tan enrere com es vulgui-, el repte que s’han fixat ara els catalans se situava més enllà de la utopia. Ítaca no era una illa remota, era l’Atlàntida, encara ara il·localitzada… Aquelles restes mítiques, però, han emergit i s’han fet reals… I el seu terreny es demostra capaç de suportar el pes de fonaments nous a partir dels quals construir una realitat nova i diferent.

sisi2Som temps especials, els actuals. Especials i generosos, perquè concedeixen a tothom el privilegi de viure, de protagonitzar, uns fets que, sigui quina sigui la seva evolució, es revelaran com a transcendentals.

Seran temps interessants per als que vulguin exhaurir les possibilitats d’aquest privilegi. La feina que cal fer és exigent: les persones que l’han de fer tenen al seu davant l’oportunitat de decidir el seu futur… i el de tothom que vindrà al darrere.

És una tasca que ha de ser absorbent, que exigeix implicació i que obliga a situar-se, metafòricament o no, davant el mirall en què la imatge reflectida comminarà a buscar una veritat.

Enfortir l’esperit. Deixar enrere la massa adotzenada per esdevenir individu amb opinió pròpia. Defensar –amb paraules i amb fets- les pròpies conviccions. Voler convèncer per vèncer. Enlairar-se per sobre de la generalment mediocre quotidianitat i mirar més enllà, molt més enllà. Deixar d’admirar amb embadocament el dit del savi i mirar la Lluna fins i tot quan la seva condició de nova la retingui empresonada en la foscor.

Catalunya ha deixat de ser un país de xais. I si no ho ha deixat de ser, ho ha de deixar de ser. Sí o sí. Sí i sí, de fet.

I aquests temps interessants, que són els que es viuran a peu de carrer, els que tindran com a protagonistes reals aquells que en vulguin esprémer tot el suc, conviuran amb temps del tot avorrits. La vida real haurà de suportar amb paciència de Job –tot i que faria més bé si la ignorava- la vida irreal que aboquen a cabassos els mitjans de comunicació que, en algun moment, havien sigut d’informació.

La recerca de l’essència personal, la construcció d’un futur, té, doncs, un repte afegit: el deixar de banda les titades que actuaran com a soroll. Soroll permanent. Soroll in crescendo. Soroll eventualment ensordidor. Però soroll. Només soroll. Res més que soroll.

Hi haurà –ja hi ha!- enquestes, interpretacions, conjectures, especulacions, acusacions, retrets, explicacions, atacs, desqualificacions… Soroll. Teatre del dolent. Fum.

I, embolcallant tota aquesta nosa, l’estupidesa extrema dels pretesos savis intel·lectualòides que, des de les tertúlies i els mitjans incendiaris, demostren a diari la seva incapacitat d’armar un argument mínimament intel·ligent. S’ha de ser molt pobre d’esperit per creure, en el segle XXI, les amenaces apocalíptiques pròpies de l’Edat Mitjana i s’ha de tenir una ment molt escassa, molt justeta, per propagar-les sense morir de vergonya.

Soroll. Estupidesa i soroll.

I, malgrat tot, temps interessants. Molt interessants. Ningú no n’hauria de quedar al marge. Ningú amb dos dits de front que no se l’hagi fet malbé en colpejar-se’l un cop i un altre contra el sostre de la caverna.

Anuncis

Independència amb Tele-5 ‘style’

Les superproduccions de Tele5 com ara Sálvame o els programes amb què amaneixen els seus programes rius com ara Gran Hermano tenen un segell particular que, de mica en mica, s’ha escampat com la coneguda taca d’oli al llarg i l’ample del teixit comunicatiu. No és que hagin inventat res, els de l’emissora del cinc: n’han tingut prou amb traslladar sense filtres a la pantalla la manera de fer, la manera de ser, de la societat en què s’acomoda. Bàsicament, aquella en què tothom parla i ningú escolta.

Les característiques d’aquest modus operandi, poques, són pregones: hi ha un mestre d’orquestra que es presenta amb l’aparença de la seriositat i una colla de bocamolls professionals que parlen a tort i a dret sobre qualsevol cosa que els llancin al davant. Qualificar aquests actes com a expressions d’una opinió seria una acció desmesurada i del tot desenfocada.

Soroll_La gràcia pirandelliana de tot plegat té a veure amb l’acte de representació dels actors principals: és exactament això el que són. Ho saben i actuen en conseqüència perquè els és del tot rendible.

El següent nivell l’estableixen tots aquells i totes aquelles que, sense posar en pràctica el noble art de la distinció, s’autoerigeixen com a caixa de ressonància de totes les animalades –soroll, en termes comunicatius- que els aboquen a diari sense pietat.

I la roda gira.

Amb aquest referent, es pot considerar que el procés cap a la independència de Catalunya té lloc en un plató de Tele-5: la mecànica a què obeeix té poc o gens a envejar al seu referent televisiu.

Hi ha mestres de cerimònies que llancen amb regularitat els temes de conversa que han de mantenir el mecanisme ben greixat: que si la pregunta; que si la data; que si la tercera via; que si el federalisme; que si obertures de diàleg; que si el xoc de trens…

(Com a nota al marge, si es té en compte que és Renfe l’empresa ferroviària estatal, això del xoc de trens més aviat ve a ser una mostra d’humor molt negre…)

Un cop es llança l’esquer quotidià, els ecos s’activen amb immediatesa, generalment amb l’objectiu inconfés d’aconseguir ser qui, aquell dia, l’ha dita més grossa.

I el següent nivell xala de valent amb la seva contribució a l’increment de la cerimònia de la confusió. Un cop d’ull a les xarxes –en què Twitter sobresurt per mèrits propis- fa bona la frase shakespeariana del molt soroll per a no res. Soroll, soroll i soroll: Tele-5 en estat pur malgrat la pàtina de transcendència que es vol fer emanar del no res.

S’entén que esperar demana paciència i que les coses que s’han de fer bé i que després de l’u ve el dos i que ara tothom creu que el que diu val la pena pel simple fet que pot dir-ho. El soroll, però, emmascara quan no escanya allò que pagaria la pena de dir, allò que pagaria la pena de conèixer.

Comença a fer pòsit la sensació que tot plegat és una conya de gent que no té res més a fer que piular i repiular animalades…

Com a element positiu de tot plegat, la porta oberta a seriosos estudis sociològics i l’oportunitat que algun espavilat faci fortuna amb l’elaboració d’un recull de disbarats…

Estelades ‘multitasking’

Passejar pels carrers dels pobles i  les ciutats de Catalunya i recórrer les carreteres del país esdevé un exercici plaent que incrementa el seu potencial benèfic cada dia que passa –especialment pel que fa a les caminades, en què es combinen els efectes en la salut física i en la salut mental.

La presència d’estelades i senyeres als balcons i façanes és un fenomen viu –de moment, ha nascut, ha crescut i està en la fase reproductiva- que va més enllà del fet d’una presència que costa titllar de simple malgrat que, formalment, ho pugui semblar.

esteladesEn un país dissortat que sempre ha triat malament les seves aliances i que s’ha vantat, enfebrat d’autoodi i mancat d’autoestima,  de posar bona cara a la humiliació constant, la bandera nacional només ha sortit a passejar en les dates assenyalades –dues: els 23 d’abril i els 11 de setembre- fins que, el drap, se l’ha vist com una arma de reivindicació. Una arma pacífica –Catalunya és molt catalana…-, però, comptat i debatut, arma. I se la fa servir.

Estelades i senyeres als balcons i les façanes delaten, ara, una declaració densa. Es diu no al sotmetiment a la humiliació que ve de Ponent, però també es fa saber que s’ha perdut la por, que hi ha ganes de fer coses i que es vol lluitar per la supervivència per poder reivindicar la pròpia existència.

Es diu a tothom que tothom que pensa en una Catalunya independent fa pinya: sentiment de comunitat, picada d’ullet en què les diferències de classes s’esvaeixen –es faci un recorregut de punta a punta de la Diagonal barcelonina i es faran constatacions fins fa poc informulables.

Es dóna suport als que, amb més o menys encert i fortuna, tenen les mans a la roda del timó: la marineria està disposada a tallar les amarres i a hissar les veles per navegar, contracorrent i amb mar arbrada, si cal.

Però també s’avisa als oficials de bord: l’equipatge sap on vol anar i no admetrà canvis de rumb ni errors en els càlculs en les cartes de navegació. Tampoc veurà bé que es navegui amb poca vela. I no dubtarà a llançar per la borda els malastrucs i els que facin malbé el buc.

I encara hi ha el missatge per a tots aquells que es miren la brega fronteres enllà.

I els efectes en el paisatge: tot i que n’hi pot haver que s’enfurismin, bona part de la població és capaç de captar la bellesa alegre de les quatre barres voleiant.

Les senyeres i les estelades als balcons i les façanes són draps bons per feinejar. Pacients, diuen les seves veritats a qui les vulgui escoltar i saluden amb enjogassament totes les companyes que, cada dia, se’ls afegeixen en aquesta tranquil·la alçada de veu.

Cal sortir al carrer.

Avorriment marca España

Tothom que creu que la independència de Catalunya arribarà en un termini relativament curt de temps té dret, ara mateix, a expressar públicament el profund avorriment que pateix a causa de les proeses de la marca España.

avorrimentSi es pensa que la cosa va per llarg, té sentit suportar amb resignació la dilatada tirallonga de despropòsits que protagonitzen avui sí demà també els personatges de les Castelles i part de la seva perifèria. Fer-ho així pot arribar a ser, fins i tot, una demostració d’intel·ligència.

Però si no és el cas, un cop superades les temptacions vinculades a la voluntat de comprensió i a la capacitat d’indignació, només queda la sensació de tedi davant d’espectacles que retraten els seus intèrprets.

L’España retrògrada del ministre Gallardón; l’España prepotent del ministre Margallo; l’España rosegaciris de la ministra Báñez; l’España penques de la ministra Mato; l’Espanya fatxenda del ministre Montoro; l’España de la grisor funcionarial del president Rajoy; l’Espanya servil del ministre De Guindos…

Les espanyolades dels Monagos, la supèrbia dels Griñans…

El ridícul del lapao, els invents del doctor Franz de Copenhaguen a l’hora de fer infraestructures, la pervivència de la medievalitat, el menyspreu constant al medi ambient en favor de la fiesta i els capos de la construcció, la cosa terrible del Tribunal Constitucional i la terrible cosa de la seva Constitució, el franquisme latent sempre en potència i a cops en acte…

Haver de conviure amb tots aquests valors eterns -i amb tots els altres- cansava. Ara avorreix. Profundament.

Cap al cul-de-sac

La teoria de la repressió urbana assegura que, a l’hora de posar fi a una manifestació massiva, els agents policials sempre han de deixar una via de sortida per la gent a què estan intentant controlar. Si la gent no pot fugir, es defensarà de l’agressió com una bèstia acorralada i la situació pot sortir de mare. Ho diu la teoria i ho corrobora la pràctica, de què la televisió, amb una freqüència creixent, en dóna notícia.

cul-de-sacVíctima de la seva prepotència, la Castella antany imperial exerceix la ignorància amb la delicadesa d’una excavadora.

Res de nou, és clar, en la seva manera de fer.

Acostumada a robar allò que necessita, no s’ha interessat mai per les bondats del diàleg. D’exemples, en sobren. I cada dia n’hi ha més: els diaris, les ràdios, les televisions, les xarxes socials… fan bullir l’olla amb notícies –notícies?- com ara l’encalçament d’un fiscal general que defensa la legalitat, un fet que no fa oblidar la llei Wert; les amenaces amb una invasió militar; la desatenció de l’eix mediterrani; la sobredosi d’espies a Catalunya; la diferència de raser a l’hora de fer inspeccions fiscals a un o un altre territori; el recurs judicial sistemàtic a les decisions sobiranes que prenen els representants polítics dels catalans; l’intent de fer passar per l’adreçador –pel seu adreçador- les oficines comercials a l’estranger; l’intent de ressuscitació de les corrides de toros; l’escanyament econòmic; la persecució irracional dels símbols visibles del catalanisme –a què acompanya l’obsessió mòrbida per la implantació peti qui peti dels símbols visibles de l’espanyolisme-; el joc brut general amb què es mouen els recursos de l’Estat –tribunals, policia, legislació…-; l’incompliment de les seves pròpies lleis quan no les consideren favorables als seus interessos…

És possible que la tàctica actual que anima l’agressió castellana tingui com a objectiu satisfer un objectiu estratègic que sempre ha estat anhelat i mai s’ha aconseguit: aplanar Catalunya i els catalans fins a fer-los irreconeixibles i, sobretot, indefensables per inexistents. Dur-los a un cul-de-sac de què la seva Espanya anorreadora sigui l’única sortida. I només permetre-la si abans hi ha hagut mea culpes i humiliació.

És la manera castellana de sortir d’una atzucac construït apassionadament a base de fatxenderia, provincianisme, prepotència, orgull malentès i deliris de grandesa. Que no s’hi busquin indicis de racionalitat: en aquest àmbit, no hi ha res a fer. Castella lluita per la seva supervivència amb maneres pròpies dels animals.

No és un futur afalagador, el seu. Els catalans, de la seva banda, només han de passar cap a l’altra banda d’un mur de fum que alguns voldrien indestructible.