Joia de viure

L’estiu de l’amor, Toni Orensanz. Amsterdam, 2013. Pàgines: 229.

La visita real de Pablo Picasso i Fernande Olivier a Horta de Sant Joan el 1909 és l’excusa històrico-literària que serveix el Toni Orensanz per posar dempeus una novel·la festiva i llegidora que ha de rebre de manera inapel·lable el qualificatiu de passapàgines: la destresa amb què l’autor presenta personatges i situacions, l’humor constant amb què amara el text, l’eficàcia a l’hora de combinar fets reals i fets ideats… Tot ajuda a fer d’aquesta L’estiu de l’amor una comèdia amb rerefons altament recomanable.

l'estiu-de-l'amorLa novel·la empra un recurs argumental que s’ha fet servir a bastament en l’àmbit de la ficció: un ecosistema humà amb unes característiques ben definides veu del tot alterades les seves constants vitals amb l’arribada d’un element estrany. Així, la placidesa amb què es produeixen de manera habitual i coneguda les petiteses quotidianes a Horta de Sant Joan pateix un estrip de dimensions notòries quan Picasso i la seva model baixen del cotxe que els du al poble.

La crònica arriba a mans dels lectors a través de les anotacions que pren el metge del poble amb voluntat d’acta científica tot i que el ressò d’aquest qualificatiu cal tamisar-lo: l’humorisme permanent del text permet entreveure de manera constant que el doctor arriba fins on arriba i que la seva capacitat de ser objectiu està fortament erosionada per tot allò en què es veu immers.

És del tot intel·ligent la tria d’Orensanz a l’hora de atribuir capacitat d’impacte als seus personatges: Picasso, que ja apuntava maneres de prima donna de la pintura, passa de manera immediata a un segon pla tan bon punt se’l reclou en les golfes en què es dedica a pintar amb passió. La seva companya, però, cau de ple en la categoria de les figues d’una altre paner.

La commoció que provoca aquesta parisenca de pell immaculada afecta de manera directa tota la població, que reacciona de manera heterogènia. Cada personatge assoleix una certa identitat pròpia gràcies als tons costumistes que hi aplica l’autor a l’hora de dibuixar-los: els representants de la Guàrdia Civil són, exactament, el que s’espera que siguin en una comèdia benintencionada que no és aliena a les espurnes de tendresa de la mateixa manera que figures com ara la de l’alcalde, la del rector, la del ximple del poble i la d’un anarquista nouvingut compleixen amb les expectatives prèvies que rauen en l’ideari comú. I, malgrat aquest recurs a la caricaturització previsible, L’estiu de l’amor funciona amb placidesa i celebra allò de joiós que hi ha en l’acte de viure.

LestiudelamorEl domini del tempo narratiu, l’encavalcament de situacions i personatges i l’embolica que fa fort que mana en tota la novel·la segueixen un patró identificable que parla bé de la capacitat expressiva de l’autor a l’hora de conjuminar un fons i una forma. Tot casa, en aquesta novel·la, que distreu enormement i es llegeix d’una volada però que, també, té la capacitat de deixar una certa empremta.

Aquesta mirada aparentment lleugera d’Orensanz a un poble en l’arrencada del segle XX posa en relleu de manera implícita allò que no té lloc en el que és explícit: una mirada estreta genera una vida petita i el que compta, a l’hora de la veritat, és passar-s’ho bé.

Anuncis

Nord-americà i intel·ligent

Dave Barry is not making this up, Dave Barry. Crown Publishers, 1994. Pàgines: 244.

Dave Barry ha fet de l’humor la seva eina narrativa habitual. Les seves columnes setmanals i els seus articles per al diari dels Estats Units Miami Herald el van fer mereixedor, el 1988, d’un premi Pulitzer, que va rebre “per la sòlida utilització de l’humor com a eina amb què aportar idees noves sobre afers seriosos”. Un cop va deixar enrere la cosa de la lletra impresa, Barry manté la seva activitat comunicativa a través del seu web –www.davebarry.com– i ja no concorre –de manera faceciosa– a les eleccions a la presidència dels Estats Units.

Tot i que la seva definició d’un bon periodista afecta només aquells que no parlen mai de res que hagin d’investigar fora del menjador de la pròpia casa, Barry té la capacitat de connectar amb els seus lectors locals – els born in the USA– i també amb els internacionals: el seu humor treballa sobre les manifestacions de la condició humana i això el fa universal.

Dave Barry is not making this up és un recull d’articles i de columnes que permeten apreciar que l’autor se’n fot del mort i del que el vetlla amb un sentit extrem de la sanitat: els seus textos són els que permeten riure amb, no riure-se’n de. De fet, és ell qui apareix en bona part dels casos com a exemple de conducta risible.

En aquest llibre –un dels prop de quaranta que ha signat o co-signat–, l’autor parla del naixement del seu fill, d’una estada a la Hong Kong pre-xinesa amb la seva família, del concurs que va promoure entre els seus lectors per triar la cançó més dolenta, de les seves experiències amb el món de la nàutica, del –per ell i els pares de la seva generació–incomprensible món dels adolescents…

La temàtica dels seus articles és variada –admet que bona part del que ha escrit són reflexions sobre coses que ha llegit a la premsa–, però tots tenen una cosa en comú: el segell particular de Barry, que mai actua com a jutge. La seva tàctica expressiva consisteix a presentar la realitat amb una lent d’augment. Bona part dels fets que constitueixen la realitat convencional explicada convencionalment no resisteixen una mirada més acostada que en posa de relleu els elements ridículs. Aquesta manera de fer no l’ha inventada Barry, però sí que l’ha refinada fins als extrems de la hilaritat.

Llibres llegits de Dave Barry: Dave Barry’s Complete Guide To Guys.