Persona o dades?

La pressió de la Unió Europea (UE) sobre Google sembla que es manté ferma. Bàsicament, la UE considera les pràctiques monopolístiques del gegant de la xarxa són abusives i li proposa un seguit de reformes a dur a terme abans d’emprendre el camí de les sancions.
Aquesta qüestió coincideix en el temps amb la sortida a borsa de les accions de Facebook, que no ha ofert els resultats fulgurants que se n’esperava.
Google i Facebook tenen en comú el camp d’actuació –internet– i la matèria primera amb què es cobreixen el ronyó: les dades personals dels seus usuaris. Si bé Facebook encara rutlla amb el fre de mà posat –és una manera de dir-ho–, Google fa temps que prem el pedal a fons. La seva reforma més recent dels drets del usuari la va dur a terme amb la intenció, hàbilment encoberta a base de redactats capciosos, d’autoatorgar-se la més blanca de les cartes quant al que li semblés que li podria convenir a arribar a fer amb qualsevol element que els seus clients haguessin posat graciosament al seu abast.
El negoci, a Google, li rutlla d’allò més bé. Fet i fet, no ha de fer gaire cosa: les persones que empren algun dels seus cada vegada més nombrosos serveis són les que li fan la feina grossa. Com en el cas de Facebook, de l’única cosa de què si que s’ha de preocupar és d’eliminar la competència. La seva tàctica preferida és la de no deixar que els seus possibles competidors ni tan sols trepitgin la gespa.
Els resultats de l’estratègia? Google Chrome és el navegador que s’empra més; el 86 per cent de les recerques que es fan a Europa es fan a través de Google i, en el primer del trimestre del 2012, l’empresa ha aconseguit uns beneficis de 2.265 milions d’euros (2.890 milions de dòlars), molt superiors a les previsions.
Les dades personals fa temps que són mercaderia amb què comerciar. No cal recordar que hi ha experts a fer diners amb les llistes dels censos electorals i que els intercanvis de dades entre empreses d’un mateix grups són una cosa normal. L’única cosa que ha fet internet és expandir exponencialment aquesta pràctica i augmentar-ne la seva perillositat.
El divertit del cas és que les dades personals beneficien tothom que les remena tret de la persona a qui pertanyen.

El cotxe Google va sol

L’omnipresent Google fa un pas més. Cap a on, no queda clar. Però que el fa, sí, això sí que és cert.

El que presenten com a invent és un cotxe que es desplaça sense necessitat que hi hagi intervenció humana: tot ho fa la màquina. Fenomenal. Una cosa menys que ha de preocupar l’espècie humana, tot i que el sector autoescoles pot mostrar una certa bel·ligerància envers la pretesa troballa si la conya tira endavant.

La notícia és que els cotxets de Google, farcits i recoberts de ginys de tecnologia punta d’aquesta que no fa mai figa excepte en els moments en què menys caldria que la fes, ja poden circular legalment per les vies de Nevada. Potser aquest Estat dels Estats Units considera que, en ser el seu territori força desèrtic, els cotxets de Google només poden resultar un perill seriós per als cactus si és que hi ha res que no rutlla alhora.

El domini de la mercadotècnia de l’empresa del cercador més emprat arreu del món és espectacular: de no res, en fan una muntanya. Altíssima.

Sense fer tant de soroll, el programa de la BBC Top Gear va emetre la primavera de l’any passat les imatges d’un dels tests a què sotmet diversos vehicles. En aquest cas, el conductor principal, Jeremy Clarkson, va seure en un BMW Self-Driving 330i, que el va dur amunt i avall del circuit a una velocitat endimoniada, derrapant en els revolts, sense sortir de l’asfalt, mentre ell exposava les seves sensacions i no tocava cap dels mecanismes que permeten controlar habitualment un vehicle… Ni tant sols per frenar un cop acabada la provatura. Tot ho havia fet la màquina.

Si la cosa ha de prosperar, caldrà que algú resolgui abans algunes qüestions, com ara qui té la responsabilitat en cas d’accident, com s’evita que el cotxe surti a fer un tomb ell solet si s’avorreix d’estar aparcat, a qui ha de criticar el copilot o copilota quan no està d’acord amb la manera de conduir, quines opcions hi ha quan es coincideix amb el típic crac de la conducció que va a 80 pel carril del mig en una autopista quasi despoblada…

A més, s’haurà d’inventar la professió de psicòleg per a cotxes, no sigui cas que un dels vehicles amb vida pròpia pateixi una depre o sàpiga que li volen aplicar un ERO i busqui un penya-segat per fotre’s daltabaix amb propietaris dins inclosos…

També caldrà saber si el cotxe es deixarà estacionar el doble fila amb els intermitents posats o insistirà a buscar un lloc correcte per aparcar malgrat que calgui pagar-lo, si podrà fer aquella petita acceleració tan necessària quan hi ha un semàfor en groc i, sobretot, si permetrà que siguin els passatgers els que triïn l’emissora de ràdio o la música.

Nus a la xarxa

Google alerta els seus usuaris per terra, mar i aire: està a punt d’imposar una nova política de privadesa de les dades personals. Amb ella, vol posar ordre al seu propi galliner, en què fins ara, segons fa saber, conviuen una seixantena llarga de polítiques de privadesa diferents.

La informació que proporciona Google a través del seu web:

Canvis en la política de privadesa de Google

Nova politica de privadesa de Google

En línies generals, el gegant de la xarxa recorda que demanarà als seus usuaris “una sèrie de dades personals com, per exemple, el nom, l’adreça de correu electrònic, el número de telèfon o les dades de la targeta de crèdit”. I afegeix: “Potser també us demanarem que creeu un Perfil públic de Google, que pot incloure el vostre nom i una fotografia”.

També fa saber què en recull, de la navegació dels seus usuaris. Entre –moltes– d’altres, “dades sobre quins serveis feu servir i com els feu servir”.

Amb més concreció, “dades sobre el dispositiu (per exemple, el model de l’equip, la versió del sistema operatiu, els identificadors únics i les dades sobre la xarxa mòbil, incloent-hi el número de telèfon)”; dades de registre sobre com s’utilitza el seu servei: “dades telefòniques com, per exemple, el número de telèfon, el número de la persona que fa la trucada, els números de desviament, l’hora i la data de les trucades, la durada de les trucades, informació sobre encaminament de missatges SMS i tipus de trucades; l’adreça IP…”; i dades sobre la situació física: “quan utilitzeu un servei de Google que pugui registrar la vostra ubicació física, podem recollir i tractar les dades sobre la vostra ubicació real, per exemple, els senyals de GPS enviats per un dispositiu mòbil. També podem utilitzar diferents tecnologies per determinar la vostra ubicació, com les dades dels sensors del vostre dispositiu”.

El servei de Google, com tants d’altres serveis que hi ha a la xarxa –emmagatzemament d’arxius, telefonia sobre IP, intercanvi d’arxius, xarxes socials, comerç electrònic, activitat bloguera… – és gratuït en aparença. El preu que es paga és la pèrdua de l’anonimat i la privacitat. Més activitat a la xarxa costa més dades personals. Ningú no obliga ningú a ser-hi però hi ha la sensació que, en l’era d’Internet, si no s’hi és, no s’és. Nus, però a la xarxa.

Com a resposta a l’anunci de Google, l’organisme europeu independent Article 29 Working Party, que aplega els ens de protecció de dades dels països de la Unió Europea (UE) i de la Comissió executiva de la UE, diu que vol mirar-se amb lupa la nova política de privadesa perquè “els canvis en la seva política de privacitat poden afectar molts ciutadans”.

L’eurocomissària, Viviane Reding, que té a càrrec la cosa de la protecció de dades, considera que l’anàlisi és necessària perquè cal que quedi clar que les normes comunitàries s’apliquen amb fermesa.

No se sap encara si l’anàlisi la faran els cervells que van elaborar la llista secreta d’objectes que es prohibia que els passatgers duguessin a les cabines dels avions i que només van accedir a desvelar per ordre judicial malgrat que els seus efectes també van afectar molts ciutadans.