Iniesta

El món dels futbolistes, en alguns dels seus aspectes, és una còpia pàl·lida del món de les supermodels en el moment en què, per pura idiòcia general, van esdevenir elements a tenir en compte a l’hora de situar-se en l’escala de valors generals.

Els nanos de la pilota, tot i que inauguren –o inauguraven– restaurants, van a discoteques –d’amagatotis– i apareixen en espots publicitaris –els cracs, generalment–, no tenen aquell glamur que s’atribuïa a aquelles dones perquè les dones són més llestes que els homes tant a l’hora d’admirar els representants del gènere complementari com de gestionar la seva admiració cap a les seves còrpores.

Bo i això, l’evolució del futbol –d’esport a negoci de venda de drets de televisió i samarretes– sí que ha permès la consagració icònica d’alguns jugadors, a què, invariablement, se’ls dota amb les garlandes de la divinitat –o de la semidivinitat si és que se’ls ha de permetre que pateixin emocions humanes com ara la tristor.

Per això, n’hi ha que gaudeixen d’estatus d’estrella de Hollywood tot i que la seva habilitat principal està vinculada a la capacitat de fer anar amunt i avall una pilota de cuir unes estonetes a la setmana.

El jugador del FC Barcelona Andrés Iniesta forma part d’aquest entorn. Com molts dels seus companys, cobra un sou fabulós per fer la feina que fa… Res a dir: està contractat com a futbolista en un molt bon equip. Tot i això, el fet que hagi estat distingit com a millor jugador d’Europa obliga –en certa manera– a situar-lo en un prestatge diferent. Fa la sensació que els periodistes esportius que l’han fet guanyador, voluntàriament o involuntària, hagin entès el moment general: en deixar de banda Messi i el seu més empedreït encalçador –Pepe a banda!–, han avalat la vàlua de la senzillesa, del tocar de peus a terra, de la humilitat, del ser persona en el sentit més ampli de l’expressió. Per això es pot tenir, ara com ara, la sensació que Iniesta té quelcom d’heroi, de déu –de la pilota– que conviu amb els mortals: la seva manera de fer i de ser, seriosa i lluny de les extravagàncies, és una lloança inconfessada a tothom que porta una vida senzilla i lluita amb la vida cada dia sense fer escarafalls.

Comença la Lliga

La Lliga 2012-2013 comença aquest cap de setmana i, a tall de pizza, aporta ingredients extra. La part convencional de la Lliga és sabuda per tothom: si no passa cap cosa estranya, seran 38 jornades de competició que aportaran temes de conversa amb fluïdesa. Bona part d’aquests temes seran els de sempre –els àrbitres, els penals no assenyalats, els gols fantasma, la mala sort…–, però el tòpic vol que el futbol ja les tingui, aquestes coses.

Més interès –a nivell de préstec hipotecari o superior– té el duel Tito-Mou, que ha de fer oblidar la figura d’en Guardiola i que és un repte extrem per a l’entrenador blaugrana. El seu rival és un home que ha sobreviscut a moltes batalles i que ja s’ha vist que pateix un cert messianisme –i un total antimessisme–, cosa que, si no el fa físicament perillós, sí que li ofereix molts avantatges en la Guerra dels Titulars.

Se n’espera molt, de les converses que mantinguin l’un contra l’altre a través d’una premsa que té representants que han perdut el Nord tot i residir en un hipotètic centre.

De l’equip blaugrana se n’espera que torni a lluitar i que torni a patir i es desitja que, per poc que pugui, torni a vèncer. Com que el seu és més que un club, ha de moure’s en l’àmbit de les proeses malgrat que la seva directiva actual no sembla estar gaire al cas de les darreres tendències en el disseny de l’èpica.

En paral·lel, hi ha encara una altra dimensió, en aquesta Lliga que debuta  el 18 d’agost i que finirà el 1 de juny del 2013  –amb el permís dels implicats en la cosa dels drets televisius–: com qualsevol fet que viu subjecte a unes dates, la competició fixa un horitzó en el temps.

Atès l’estat de la gespa social, pot ser un entreteniment interessant jugar a endevinar com estarà el país quan faltarà poc perquè comenci l’estiu vinent: Catalunya s’haurà popularitzat sense remei? La proposta del pacte fiscal haurà fet amistat amb el budellam dels productes de la coneguda casa Roca? El país caminarà cap a la independència o tindrà els peus aixafats sota cadenes de tancs? I, de tot això, el trio arbitral, què en pensa?

Crisi extrema… al futbol

La crisi econòmica pot aconseguir que s’imposi la lògica en un mercat, el de les retransmissions de futbol de Lliga en obert, que fa anys i panys que han perdut la seva raó de ser: el partit setmanal perilla.

Té sentit que, en l’Espanya del blanc i el negre, es proporcionés a un poble físicament i mental reprimit una joguina amb què distreure’l i amb què, eventualment, dibuixar cortines de fum.

La dosi setmanal de futbol de Lliga ara ja no té cap mena de sentit i la seva pervivència atempta contra la lògica dels negocis, tant dels futbolístics com dels televisius. La futbolística és la bombolleta que hauria d’esclatar després que ho hagin fet les seves germanes grans, la immobiliària i la bancària. D’esquerdes ja n’hi ha.

Els grups que governen Antena 3 i Tele-5 no volen pagar els 50 milions d’euros que els demana Jaume Roures, un empresari d’èxit que comença a veure com Mediapro fa figa. Sí que estan disposats a obrir la caixa, però per treure’n una quantitat força menys significativa –en la seva manera de mesurar les coses, per descomptat– i per lliurar-la un cop hagin estat cordialment ateses les seves moltíssimes precisions contractuals…

Això suposa un problema greu per a Mediapro, que considera rebaixar la quantitat fins a uns 30 milions d’euros mentre busca a tort i a dret fonts alternatives d’ingressos dins i fora del seu àmbit territorial natural.

Té molts forats a tapar, Mediapro: els diaris que controlava, amb Público com a fracàs estrella, ja formen part de la història. La Sexta, l’aparador de les seves produccions, ja no és seva. Subempreses com ara Mediarena segueixen la ruta de l’aquí caic, aquí ensopego. La plantilla de professionals de la comunicació del FC Barcelona que va aixoplugar quan Mediapro es va quedar Barça TV no espera amb gaire il·lusió els temps immediats…

L’equació, a més, ha de tenir en compte un altre factor: els clubs de futbol, que són els veritables propietaris dels drets de retransmissió, fa temps que demanen que el partit setmanal en obert passi a ser considerat una espècie en extinció. Perquè els clubs poden demanar més pels drets dels seus equips si tots els partits es retransmeten a través de sistemes de pagament. Pura lògica econòmica. I tothom sap que aquesta és ara, la lògica que mana, tot i que sigui intrínsecament irracional.

Els àrbitres, estrelles de serial

Vist des de fora, el món del futbol és apassionant. Per poc que t’hi fixis, apareixen de manera clara els ressons de la més bona de les tradicions literàries russes –Crim i càstig és un títol que reclama la seva importància– i també els de les novel·les de cavalleria castellanes, amb totes aquestes apel·lacions a l’honor i a la hidalguía i, també, a l’esperit del mantenella y no enmendalla, de què es diu que sorgeix en una obra de teatre clàssica, Las mocedades del Cid.

Vist des de fora, un jugador de qualsevol equip hauria de poder acollir-se al dret constitucional de la lliure expressió. De fet, sembla que sí que s’hi poden acollir, sempre i quan assumeixen que no hi ha acció sense reacció i que les seves expansions verbals no quedaran sense càstig. Perquè sembla que l’honor del col·lectiu dels àrbitres és una cosa molt seriosa i molt necessàriament i obligadament defensable, tot i que, la veritat sigui dita, el susdit col·lectiu fa ben poca cosa a l’hora d’acreditar les seves veritats.

Vist des de fora, el col·lectiu dels àrbitres fa una mica de… peneta? En la segona dècada del segle XXI, quan hi ha càmeres per tot arreu –fins i tot on no n’hi hauria d’haver–, els àrbitres mantenen viva la flama de la desconfiança envers la tecnologia. Què els costaria recórrer a unes filmacions auxiliars en casos de dubte seriós?

Vist des de fora, s’entén que perdrien el poder de decidir sobre la vida i la mort –és una manera de parlar–, que deixarien de ser els amos i senyors de la gespa, que no serien omnipotents, però, no podrien vantar-se d’estar activament interessats en la qualitat de la feina ben feta? No els sembla prou atractiva l’aurèola de la impecabilitat?

Vist des de fora, s’entén que, vist des de dintre, el món del futbol resulti apassionant. Entre els uns, els altres i els de més enllà, la cosa de la bimba deixa a l’alçada del betum qualsevol serial. Els arguments es repeteixen una temporada rere l’altra –un episodi rere l’altre, de fet– però el nivell dels intèrprets –dels bons, dels lletjos i dels dolents– és tant alt… I no hi falten autèntics homes de negre…