Persona o dades?

La pressió de la Unió Europea (UE) sobre Google sembla que es manté ferma. Bàsicament, la UE considera les pràctiques monopolístiques del gegant de la xarxa són abusives i li proposa un seguit de reformes a dur a terme abans d’emprendre el camí de les sancions.
Aquesta qüestió coincideix en el temps amb la sortida a borsa de les accions de Facebook, que no ha ofert els resultats fulgurants que se n’esperava.
Google i Facebook tenen en comú el camp d’actuació –internet– i la matèria primera amb què es cobreixen el ronyó: les dades personals dels seus usuaris. Si bé Facebook encara rutlla amb el fre de mà posat –és una manera de dir-ho–, Google fa temps que prem el pedal a fons. La seva reforma més recent dels drets del usuari la va dur a terme amb la intenció, hàbilment encoberta a base de redactats capciosos, d’autoatorgar-se la més blanca de les cartes quant al que li semblés que li podria convenir a arribar a fer amb qualsevol element que els seus clients haguessin posat graciosament al seu abast.
El negoci, a Google, li rutlla d’allò més bé. Fet i fet, no ha de fer gaire cosa: les persones que empren algun dels seus cada vegada més nombrosos serveis són les que li fan la feina grossa. Com en el cas de Facebook, de l’única cosa de què si que s’ha de preocupar és d’eliminar la competència. La seva tàctica preferida és la de no deixar que els seus possibles competidors ni tan sols trepitgin la gespa.
Els resultats de l’estratègia? Google Chrome és el navegador que s’empra més; el 86 per cent de les recerques que es fan a Europa es fan a través de Google i, en el primer del trimestre del 2012, l’empresa ha aconseguit uns beneficis de 2.265 milions d’euros (2.890 milions de dòlars), molt superiors a les previsions.
Les dades personals fa temps que són mercaderia amb què comerciar. No cal recordar que hi ha experts a fer diners amb les llistes dels censos electorals i que els intercanvis de dades entre empreses d’un mateix grups són una cosa normal. L’única cosa que ha fet internet és expandir exponencialment aquesta pràctica i augmentar-ne la seva perillositat.
El divertit del cas és que les dades personals beneficien tothom que les remena tret de la persona a qui pertanyen.

El negoci de Facebook

Una de les notícies econòmiques de la setmana ha estat la sortida a borsa de Facebook, aquesta xarxa social que ha aconseguit crear la sensació que no formar-ne part i estar mort venen a ser la mateixa cosa.

La naixença del feisbuc ha estat explicada a bastament, pel·lícula a banda: com en tantes altres troballes vinculades a la informàtica, un equipament relativament senzill i una idea amb possibilitats van provocar la guspira que ha inflamat el planeta. A hores d’ara, se li atribueixen prop de 900 milions d’usuaris. Segons els seus responsables, cadascun d’ells –i sense comptar les entrades a través dels telèfons mòbils– s’hi passeja prop de 12 minuts i mig cada dia.

L’aparent bona salut del monstre en la seva relativament curta vida ha provocat reaccions de tota mena. Les conspiratives l’assenyalen com la mà negra de la CIA, que trauria profit de tota la informació que, possiblement amb massa alegria, hi aboquen els seus usuaris. Les que abjuren de les noves tecnologies l’assenyalen com una eina –una més– del procés d’idiotització global –a què no li cal ajuda, la veritat sigui dita–  i les tecnofíliques saliven amb cadascuna de les reformes amb què en Zuckerberg i els seus miren de munyir amb més eficàcia una vaca que no fa tanta llet com sembla.

El negoci de Facebook no té cap misteri: l’empresa posa el magatzem per a les dades i els usuaris n’omplen els prestatges amb informació personal explícita o implícita. Aquesta informació se sotmet a la mineria de dades i es ven als anunciants. Com a negoci, és rodó. Els usuaris se senten satisfets perquè o bé l’empren –amb seny– per mantenir amb facilitat el contacte amb persones remotes o bé n’abusen –sense seny– per fer saber al món sencer quines coses tan interessants passen a la seva vida, per tafanejar les vides alienes, per mirar de trobar parella, per excitar-se amb la quantitat d’amics virtuals que aconsegueixen… Bé, per tot allò que es poden considerar les titades del Facebook…

A l’altra banda de la pantalla, l’única cosa que preocupa els responsables de la xarxa és mantenir el volum d’usuaris i, per tant, la matèria primera que n’obtenen. Per això, l’estratègia comercial del Facebook té dues línies molt clares: comprar qualsevol altre servei que li pugui fer ombra i comprar qualsevol servei que consideri interessant i que encara no tingui. Així, Twitter forma part de Facebook, Instagram forma part de Facebook, Lightbox forma part de Facebook…. tal com fan HotPotato, Snaptu, Tagtile, Friend.ly, Gowalla i tantes d’altres.

Amb tot, Facebook no és el negoci més bo del món –virtual–. Els seus ingressos per usuari i any se situen en els 3, 14 euros (4,84 dòlars) quan serveis que li feien la competència els deixen a l’alçada del betum: Twitter té uns ingressos d’uns 23,5 euros de mitjana (uns 30 dòlars) i Instagram, d’uns 55 euros (70 dòlars). La quantitat d’usuaris no garanteix la seva qualitat a ulls dels publicistes. Això explica que les accions de Facebook no hagin pujat com l’escuma: la valoració mercantil de la companyia, fixada en uns cent mil milions de dòlars, ha estat notablement exagerada.

El futur immediat de Facebook no demana una bola de cristall si se’l vol endevinar. Zuckerberg ha demostrat a bastament la seva adhesió a les tesis de xoc propugnades per l’economista Milton Friedman: bàsicament, ataca aviat, amb tot el que puguis i amb tanta força com puguis. Per tant, els processos de mineria de dades aplicats als usuaris seguiran destil·lant tot allò que es pugui vendre dins –i fora!– del seu lloc web. És el seu negoci: Facebook no fa res més.

Quan arribi el moment en què la gent comenci a plegar veles –els excessos acaben passant factura: MySpace ho sap i Facebook també: els tres primers mesos del 2012 no han permès llançar coets–, és més que probable que s’ofereixi un servei alternatiu net de publicitat i teòricament privat pel qual es farà pagar una quantitat assumible que la companyia rebrà com a ingressos directes. Serà interessant, aleshores, comprovar quantes persones estan disposades a pagar per seguir vives. Vives a la xarxa, és clar.

Coses del Facebook

El Facebook és un món, tot un món, amb les seves normes, la seva vida interior, els seus incidents, les seves relacions amb l’exterior i, fins i tot, els seus fenòmens paranormals.

Una de les coses misterioses del Facebook té a veure amb les desaparicions. El facebooker F.B. –per posar un exemple– té una quantitat determinada i controlada d’amics del Facebook. Un dia qualsevol, s’adona que algú ha deixat de ser amic seu. Encuriosit, repassa la seva llista d’amics i no aconsegueix trobar-ne a faltar cap. Quina manera més ximple de perdre amistats… La nota positiva és que la relació ha acabat sense crits ni tensions.

Una altra de les coses misterioses del Facebook té a veure amb la transmutació de les identitats. El facebooker F.B. percep que té amics nous i sap del cert que no ha acceptat cap sol·licitud d’amistat. Si sent una curiositat prou intensa en relació a l’afer, invertirà una estona a esbrinar qui és el nouvingut i es demanarà, posteriorment, el perquè del ball d’identitats. D’altra banda, si no aconsegueix saber quina era la identitat anterior del nouvingut, tindrà dubtes profunds sobre la seriositat de la seva llista d’amistats.

En la categoria dels casos extrems, una de les amistats del facebooker F.B. mor. No té gaire sentit mantenir amistat amb una persona que ja no hi és. Des de la lògica, procedeix a esborrar-la de la seva llista d’amics. I malgrat la lògica del fet, no pot evitar un cert sentiment de culpabilitat. Com si tornés a matar la persona que, malauradament i abans d’hora, ja és morta.

Quina cosa, això del Facebook…