Temps interessants, temps avorrits

El poble català, com tota la resta, fa Història cada dia, però, des de dijous passat, la fa amb totes les lletres en caixa alta. Per a moltes generacions –es pot anar tan enrere com es vulgui-, el repte que s’han fixat ara els catalans se situava més enllà de la utopia. Ítaca no era una illa remota, era l’Atlàntida, encara ara il·localitzada… Aquelles restes mítiques, però, han emergit i s’han fet reals… I el seu terreny es demostra capaç de suportar el pes de fonaments nous a partir dels quals construir una realitat nova i diferent.

sisi2Som temps especials, els actuals. Especials i generosos, perquè concedeixen a tothom el privilegi de viure, de protagonitzar, uns fets que, sigui quina sigui la seva evolució, es revelaran com a transcendentals.

Seran temps interessants per als que vulguin exhaurir les possibilitats d’aquest privilegi. La feina que cal fer és exigent: les persones que l’han de fer tenen al seu davant l’oportunitat de decidir el seu futur… i el de tothom que vindrà al darrere.

És una tasca que ha de ser absorbent, que exigeix implicació i que obliga a situar-se, metafòricament o no, davant el mirall en què la imatge reflectida comminarà a buscar una veritat.

Enfortir l’esperit. Deixar enrere la massa adotzenada per esdevenir individu amb opinió pròpia. Defensar –amb paraules i amb fets- les pròpies conviccions. Voler convèncer per vèncer. Enlairar-se per sobre de la generalment mediocre quotidianitat i mirar més enllà, molt més enllà. Deixar d’admirar amb embadocament el dit del savi i mirar la Lluna fins i tot quan la seva condició de nova la retingui empresonada en la foscor.

Catalunya ha deixat de ser un país de xais. I si no ho ha deixat de ser, ho ha de deixar de ser. Sí o sí. Sí i sí, de fet.

I aquests temps interessants, que són els que es viuran a peu de carrer, els que tindran com a protagonistes reals aquells que en vulguin esprémer tot el suc, conviuran amb temps del tot avorrits. La vida real haurà de suportar amb paciència de Job –tot i que faria més bé si la ignorava- la vida irreal que aboquen a cabassos els mitjans de comunicació que, en algun moment, havien sigut d’informació.

La recerca de l’essència personal, la construcció d’un futur, té, doncs, un repte afegit: el deixar de banda les titades que actuaran com a soroll. Soroll permanent. Soroll in crescendo. Soroll eventualment ensordidor. Però soroll. Només soroll. Res més que soroll.

Hi haurà –ja hi ha!- enquestes, interpretacions, conjectures, especulacions, acusacions, retrets, explicacions, atacs, desqualificacions… Soroll. Teatre del dolent. Fum.

I, embolcallant tota aquesta nosa, l’estupidesa extrema dels pretesos savis intel·lectualòides que, des de les tertúlies i els mitjans incendiaris, demostren a diari la seva incapacitat d’armar un argument mínimament intel·ligent. S’ha de ser molt pobre d’esperit per creure, en el segle XXI, les amenaces apocalíptiques pròpies de l’Edat Mitjana i s’ha de tenir una ment molt escassa, molt justeta, per propagar-les sense morir de vergonya.

Soroll. Estupidesa i soroll.

I, malgrat tot, temps interessants. Molt interessants. Ningú no n’hauria de quedar al marge. Ningú amb dos dits de front que no se l’hagi fet malbé en colpejar-se’l un cop i un altre contra el sostre de la caverna.

Avorriment marca España

Tothom que creu que la independència de Catalunya arribarà en un termini relativament curt de temps té dret, ara mateix, a expressar públicament el profund avorriment que pateix a causa de les proeses de la marca España.

avorrimentSi es pensa que la cosa va per llarg, té sentit suportar amb resignació la dilatada tirallonga de despropòsits que protagonitzen avui sí demà també els personatges de les Castelles i part de la seva perifèria. Fer-ho així pot arribar a ser, fins i tot, una demostració d’intel·ligència.

Però si no és el cas, un cop superades les temptacions vinculades a la voluntat de comprensió i a la capacitat d’indignació, només queda la sensació de tedi davant d’espectacles que retraten els seus intèrprets.

L’España retrògrada del ministre Gallardón; l’España prepotent del ministre Margallo; l’España rosegaciris de la ministra Báñez; l’España penques de la ministra Mato; l’Espanya fatxenda del ministre Montoro; l’España de la grisor funcionarial del president Rajoy; l’Espanya servil del ministre De Guindos…

Les espanyolades dels Monagos, la supèrbia dels Griñans…

El ridícul del lapao, els invents del doctor Franz de Copenhaguen a l’hora de fer infraestructures, la pervivència de la medievalitat, el menyspreu constant al medi ambient en favor de la fiesta i els capos de la construcció, la cosa terrible del Tribunal Constitucional i la terrible cosa de la seva Constitució, el franquisme latent sempre en potència i a cops en acte…

Haver de conviure amb tots aquests valors eterns -i amb tots els altres- cansava. Ara avorreix. Profundament.

Cap al cul-de-sac

La teoria de la repressió urbana assegura que, a l’hora de posar fi a una manifestació massiva, els agents policials sempre han de deixar una via de sortida per la gent a què estan intentant controlar. Si la gent no pot fugir, es defensarà de l’agressió com una bèstia acorralada i la situació pot sortir de mare. Ho diu la teoria i ho corrobora la pràctica, de què la televisió, amb una freqüència creixent, en dóna notícia.

cul-de-sacVíctima de la seva prepotència, la Castella antany imperial exerceix la ignorància amb la delicadesa d’una excavadora.

Res de nou, és clar, en la seva manera de fer.

Acostumada a robar allò que necessita, no s’ha interessat mai per les bondats del diàleg. D’exemples, en sobren. I cada dia n’hi ha més: els diaris, les ràdios, les televisions, les xarxes socials… fan bullir l’olla amb notícies –notícies?- com ara l’encalçament d’un fiscal general que defensa la legalitat, un fet que no fa oblidar la llei Wert; les amenaces amb una invasió militar; la desatenció de l’eix mediterrani; la sobredosi d’espies a Catalunya; la diferència de raser a l’hora de fer inspeccions fiscals a un o un altre territori; el recurs judicial sistemàtic a les decisions sobiranes que prenen els representants polítics dels catalans; l’intent de fer passar per l’adreçador –pel seu adreçador- les oficines comercials a l’estranger; l’intent de ressuscitació de les corrides de toros; l’escanyament econòmic; la persecució irracional dels símbols visibles del catalanisme –a què acompanya l’obsessió mòrbida per la implantació peti qui peti dels símbols visibles de l’espanyolisme-; el joc brut general amb què es mouen els recursos de l’Estat –tribunals, policia, legislació…-; l’incompliment de les seves pròpies lleis quan no les consideren favorables als seus interessos…

És possible que la tàctica actual que anima l’agressió castellana tingui com a objectiu satisfer un objectiu estratègic que sempre ha estat anhelat i mai s’ha aconseguit: aplanar Catalunya i els catalans fins a fer-los irreconeixibles i, sobretot, indefensables per inexistents. Dur-los a un cul-de-sac de què la seva Espanya anorreadora sigui l’única sortida. I només permetre-la si abans hi ha hagut mea culpes i humiliació.

És la manera castellana de sortir d’una atzucac construït apassionadament a base de fatxenderia, provincianisme, prepotència, orgull malentès i deliris de grandesa. Que no s’hi busquin indicis de racionalitat: en aquest àmbit, no hi ha res a fer. Castella lluita per la seva supervivència amb maneres pròpies dels animals.

No és un futur afalagador, el seu. Els catalans, de la seva banda, només han de passar cap a l’altra banda d’un mur de fum que alguns voldrien indestructible.

L’Espanya del 1898 des de la distància aparent

Cartas finlandesas. Hombres del Norte, Ángel Ganivet. Nòrdica Libros, 2006. Pàgines: 298.

Potser a causa de la seva mort prematura –es va llevar la vida en un acte que s’ha explicat amb l’al·lusió a una depressió profunda–, Ángel Ganivet no ha estat distingit amb la transcendència literària dels seus companys d’època, els que van ser considerats la Generació del 98 per la coincidència en el to i el diagnòstic de les seves reflexions sobre una Espanya que veien com a decadent i perduda.

europaganivetLa pèrdua de les illes Filipines, dos anys abans de l’entrada en joc del segle XX, va ser la pedra de toc per a una producció literària que emanava de la perifèria espanyola i qüestionava, angoixada, quin era el futur d’una presumpta nació de què no es volia deixar de formar part.

Ganivet, a qui s’atribueix un tarannà malenconiós, està considerat com el precursor d’aquest sentiment i de la generació que el va encarnar: la seva manera d’encarar la vida, propensa al fatalisme i la desil·lusió, i la producció escrita que se’n va derivar van ser vistes com un símptoma clar d’uns temps en què realitats fins aleshores percebudes com a sòlides s’esvaïen com ho fa la boira a mesura que avança el matí si és prou calorós.

El recull Cartas finlandesas. Hombres del Norte és una bona mostra de l’anàlisi a què Ganivet sotmet, des de la distància, als seus conciutadans.

La seva estada de dos anys (1895-1897) a Hèlsinki com a cònsol espanyol li permet tirar endavant bona part de la seva producció literària, de què Cartas finlandesas, un seguit d’epístoles destinades a ser reproduïdes en el diari El Defensor de Granada, n’és una part.

Els escrits es presenten al lector com un seguit d’observacions mig sociològiques, mig antropològiques relatives als aleshores seus conciutadans, que conformen un país que manté una certa autonomia política tot i formar part de l’aleshores imperi tsarista rus.

Què hi ha d’interessant, en aquesta descàrrega d’impressions que tenen els finlandesos en el punt de mira? Com passa sovint, té més importància el que no es diu que no pas el que sí que es diu.

A través de les seves consideracions sobre la vida a Finlàndia, algunes de les quals poden qualificar-se de condescendents, altres de tendres i altres, de contemporitzadores, Ganivet retrata per oposició implícita un sistema polític i mental antic, encarcarat, hedonista, miop, conservador, fatxenda i immobilista: l’espanyol.

En les seves cartes, l’autor fa un ús delicat de la ironia quan rebaixa en aparença els avenços socials que tenen lloc en una Finlàndia que, malgrat tot, està força més avançada en el sentiment i la vivència de la democràcia que no pas una Espanya que viu de manera estantissa i  satisfactòria arrapada a un sistema de classes fonamentalment empobridor.

En aquest sentit, són especialment reveladors els passatges en què lloa de manera dissimulada la llibertat de les dones finlandesa i justifica amb poca convicció el sotmetiment de les espanyoles -“yo contesto siempre que en España la mujer es menos que aquí pero que en casa lo es todo; que hasta conserva su nombre de familia y lo transmite a sus hijos con el del padre”-, a què no deixa d’engalanar amb tòpics que, encara avui en diu, perviuen en segons quines mentalitats.

La seva opinió sobre l’ensenyament que s’ofereix als possibles motors d’una societat futura no s’aparta gaire de la seva línia crítica: “Nuestras Universidades son edificios sin ventilación espiritual. La ciencia que en ellas se recoge es nociva, porque no sirve para crear obras durables sino para armar el brazo de los pretendientes”.

La diagnosi de Ganivet sobre els mals que afectaven la seva Espanya era correcta, com ho va ser la de la resta d’intel·lectuals coetanis seus que, bé des de la Generació del 98, bé des del Regeneracionisme –el moviment que tenia com a lema “escuela, despensa y doble llave al sepulcro del Cid»-, proposaven una acció reformadora que posés fi a la decadència del país. La història va demostrar i demostra encara avui la inutilitat dels seus esforços i dels de tots aquells que han seguit el seu deixant durant més d’un segle.

Més espies, si us plau

La presència dels serveis secrets espanyols a Catalunya ha deixat de ser un operació encoberta i ha esdevingut un festival. Cal esperar que facin aviat una jornada de portes obertes en què es puguin consumir productes de la terra i acompanyar-los amb “una copa de vino español”, com era –encara és?- tradicional en els actes castrenses. De fet, seria curiós saber si els vins catalans els considerarien espanyols o antiespanyols en funció de la seva procedència geogràfica o del grau de col·laboracionisme dels responsables de la seva elaboració…

espiesbcnÉs divertit, això del serveis secrets espanyols a Catalunya… D’una banda, amb la revolució gallinàcia que alimenten amb l’esbombament de les escoltes miren de tapar vergonyes reials i reals que tenen l’epicentre a la capital mundial de l’Univers i més enllà… És una altra manera de matar elefants mentre la pols barcènica i les burilles del Ducados les entaforen a sota de la catifa…

De l’altra, demostren una fe engrescadora en la independència de Catalunya. Segur que als manaires de la cosa dels espies i d’altres professionals del ram els fa mal l’ànima quan s’adonen de tot el que podrien fer allà on fan falta de veritat, però l’esperit de sacrifici és una de les seves banderes. Si el poble de Catalunya té previst alçar-se en urnes i votar per l’adéu, això pot lesionar els drets d’una Espanya que incompleix els seus deures. Ja es veu que això no ho poden deixar passar: la mamella és la mamella.

Els periodistes –per dir-los d’alguna manera– de l’stablishment, més contents que un gínjol: fa dies que les portades es fan soles.

Els polítics, exultants: aparicions davant de càmera a tort i a dret. Les paraules se les endú el vent, però la imatge queda: tot suma.

Els agents secrets, agraïts: el clima barceloní és extremament agradable; tenen el lloc de feina en un bon lloc de la ciutat, ben comunicat, amb centres comercials de volada a tocar; la gent és acollidora i quasi segur que els parla en el seu idioma…

És bo per a tothom, això del desembarcament dels espies a Catalunya… Fins i tot per al món del cinema català, que no cal que generi un Ken Loach local que denunciï les vergonyes… Amb un equivalent a un espectacularista Luc Besson ja es faria… Amb unes gotetes de Capri en el guió, això sí… Una revisió d’El amante bilingüe amb un espia i una directora general –o una i un, o un i un o una i una, tant fa…- també podria donar joc, si es pensa bé…

Així les coses, sembla clar que es fa vàlid allò del com més serem, més riurem i, per pura coherència, cal demanar que enviïn més espies a Catalunya. A fi de comptes, mentre estan aquí, fan gasto i això és bo.

Un parell de conclusions: conclusió una: si Espanya creu que Catalunya pot assolir la independència, Catalunya també ho hauria de poder creure –i actuar en conseqüència, és clar-; conclusió dues: totes les informacions que afectin el moviment independentista i tothom que hi estigui a favor passen automàticament a ser considerades presumptament interessades i manipulades, falses i tranquil·lament descartables fins que, després, ja amb calma, es pugui veure el què…