Ensopegar amb naturalitat

Una de les frases que se sent a dir amb freqüència a causa de la crisi és que les coses mai no tornaran a ser com abans. És un falsedat de dimensions basilicals perquè està en la manera de ser de l’espècie humana ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra. L’omnipresent i cada vegada més qüestionat Facebook aporta un bon exemple.

Els anys finals de la dècada dels 90 van acollir l’ensulsiada de les empreses punt com. La irrupció a gran escala de les noves tecnologies en la vida quotidiana, amb la xarxa d’Internet com a vaixell insígnia, va oferir llit i taula a la cobdícia general: els inversors, des del convenciment que comprar accions de les empreses d’Internet era l’autopista lliure de peatge als famosos duros a quatre pessetes, s’hi van abocar amb ganes. Com una autèntica bombolla de sabó, el valor de les beneficiàries de les injeccions de capital es van inflar amb desmesura fins que la realitat, que tendeix a imposar la seva llei amb rotunditat, els va explicar el conte del rei que anava nu. D’un dia per l’altre, el miratge va passar a ser un record i, també, una llosa per als mercats financers, que van patir les conseqüències de la seva voracitat.

Poc més de deu anys després, l’afer Facebook revifa els espectres de la crisi punt com quan, en encarar-se a la realitat borsària, es comença a desinflar i arrossega d’altres empreses de l’àmbit de les xarxes socials al descens del valor amb què se les ha estat percebent. Ben mirades, no són gaire cosa més que passatemps força alienadors i quasi idiotitzants.

Res no fa pensar que les lliçons que se’n poden extreure de la crisi general tindran més volada. La memòria general és curta i la naturalesa humana és extremament feble. Els propòsits de contrició que es fan públics ara són només la resposta ràpida a la necessitat de dir alguna cosa per fer veure que es fa alguna cosa per mirar de posar remei a alguna cosa.

La pedra per a la propera gran ensopegada ja està en la fase de recerca i captura. Tot tret d’escarmentar.

Bocamolls

Mario Draghi, l’home que es podria guanyar un sobresou com a actor secundari fent de sospitós habitual a sèries de to policial, es posa davant de les càmeres per dir que, més enllà de xerrar, parlar, garlar i, eventualment, escatainar, ells i els seus no faran res. Draghi, que actua com a president del Banc Central Europeu (BCE), revela al món aquesta veritat imponent i insospitada després d’haver mantingut amb la seva colla de consellers una reunió en què tothom –els mercats i els mercadejats– confiava en què, finalment, es decidís fer alguna cosa.

Conseqüència directíssima? L’home parlava, les emissores de televisió ho retransmetien i la prima de risc enfilava les escales cap al cel. L’Íbex, al seu torn, prenia una ruta diferent, la de l’autopista cap a l’infern.

Paradoxalment, unes declaracions que havien de ser profitoses per a l’interès general van ser calamitoses. Conclusió: se les podria haver estalviat.

Poca estona després, un dels altres reis europeus de la comèdia –també conegut com a Rajoy i com a L’home de Galícia–, pateix un episodi agut de bocamollitis. Efecte immediat: la borsa clica “m’agrada” a la pàgina del Facebook del grup musical Suicidal Tendencies.

La hipòtesi es confirma: massa soroll per a no res. S’ha estat demostrant en tot aquest període contemporani conegut com La Crisi.

Sembla estrany que Catalunya no reivindiqui la seva saviesa mil·lenària, en tot aquest afer. Els catalans saben de fa temps que hi ha mals que no volen soroll i que brams d’ase no arriben al cel.

‘Picaresca Champions League’

El màster en Escanyapobrisme que estan cursant Rajoy i la seva alegre colla de ministres populars ha posat de relleu l’existència de 150.000 persones difuntes però plenes d’optimisme: han estat anant a la farmàcia a comprar medicaments, potser amb l’esperança de revertir una situació, la seva, que es tendeix a considerar irreversible. Malauradament, hi ha qui troba que aquesta circumstància és l’evidència d’un frau.

A més, amb el suport de les màquines de comparar llistes –també conegudes com a ordinadors–, Mariano & Co. han detectat que hi ha unes 800.000 persones que han estat rebent beneficis de la Seguretat social tot i no tenir-ne cap dret –des del punt de vista de la correcció administrativa–. També es parla de frau, és clar.

Els mitjans de comunicació han fet saber que bona part d’aquestes irregularitats s’han produït en aquella comunitat meridional i assolellada en què el PER i els pagaments del deute històric es consideren drets adquirits i en què, segons els rumors sempre malintencionats, pel que es treballa de veritat és per a les festes.

L’impopular govern popular a càrrec de la recaptació extrema estatal ha de fer dues coses de manera immediata.

D’una banda, ha d’oferir una compensació econòmica a cada andalús i a cada andalusa –els difunts amb menys de cinc anys d’antiguitat també l’haurien de percebre– com a reconeixement a la intensitat amb què prenen part en la Picaresca Champions League: estan en els llocs capdavanters i això té molt de mèrit.

De l’altra, han d’enviar amb urgència un escamot d’investigació que ha de censar i valorar tot allò que pugui ser de profit en el timoneig d’allò que ells en diuen España.

Ara bé, així les coses i a partir de les dades empíriques que certifiquen que no s’han de barrejar les pomes i les peres i que Spain is different, potser fóra bo prendre algunes decisions en l’àrea septentrional.

Europa, Europa

Pels volts del 1940, bona part d’Europa desfilava o estava a punt de desfilar amb el pas de l’oca al ritme que marcava Alemanya. La batuta la duia en Hitler –dictador–, que havia estat escollit en unes eleccions democràtiques.

A Itàlia, manava en Mussolini –dictador–, que havia estat nomenat president del consell de ministres pel rei Víctor Manuel III com a resposta a l’esplendor del feixisme i la bona salut dels camises negres que havia organitzat l’exsindicalista en l’arrencada de la dècada dels 20.

A Espanya, manava en Franco –dictador–, que mantenia bona part de la població en la misèria econòmica i moral perquè ell sí que sabia què era bo i què era dolent per als españoles todos.

A França, se les havien amb els problemes de la grandeur.

A la Unió Soviètica, manava l’Stalin –dictador–, que delmava el poble a cop de pla quinquennal.

Anglaterra, al seu torn, feia la seva vida. Com diu l’anècdota, quan hi ha molta boira al Canal de la Mànega, el continent està aïllat.

Pels volts del 2012, bona part d’Europa desfila o està a punt de desfilar al pas de l’índex de la prima de risc al ritme que marca Alemanya. L’aixeta dels rescats l’obre i la tanca l’Àngela Merkel, que ha estat escollida en unes eleccions democràtiques.

A Itàlia, mana en Mario Monti, que ha estat nomenat pel Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu com a resposta al desgavell protagonitzat pel seu predecessor i per la seva pàtria en general.

A Espanya, mana en Mariano Rajoy, que du bona part de la població a la misèria econòmica i moral perquè ell sí que sap què és bo i què és dolent per als españoles todos.

A França, se les tenen amb els problemes de la grandeur.

A Rússia, mana en Vladimir Putin, que intenta arrodonir la transformació del seu país en un gran gulag.

Anglaterra, al seu torn, fa la seva vida. Com dirà l’anècdota, quan hi ha mar muntanyosa a les borses, el continent està aïllat.

És curiosa, la tendència de la història a repetir-se.

Espremedors

Aznar i Zapatero van dur a terme accions de govern perverses que van tenir en comú el desinterès absolut pel bé comú. Va ser la seva –tant la d’un com la de l’altre– una manera de fer interessada que va buscar el benefici partidista i parcial. Aznar va obrir de bat a bat la porta a l’especulació i a l’enriquiment indecent d’amics i saludats i el seu successor en va seguir el deixant amb fermesa mentre enganyava els administrats amb cortines de fum espès. El seu exemple es va estendre com el cava que s’aboca al capdamunt d’una piràmide de copes.

La classe de què formen part –la política– i la classe a què van beneficiar –el poder econòmic– n’han sortit indemnes, de la disbauxa. Trens de gran velocitat per a unes poques dotzenes de passatgers; requalificacions de sòl que han engreixat els comptes dels amics terratinents; privatitzacions d’empreses públiques que, un cop en mans dels amics, agraeixen els favors; aeroports en què només hi ha activitat d’aus i d’insectes; construccions faraòniques amb pressupostos elevats a n; generalització de la corrupció vinculada a les administracions públiques; carta blanca a entitats financeres que han actuat com a delinqüents; afavoriment de l’economia especulativa en detriment de la productiva; menyspreu absolut envers els valors morals; afavoriment de la immigració per a la consecució de mà d’obra barata poc conflictiva –a la feina; no al carrer–; empobriment cultural de la població…

El miratge s’ha esvaït i el poder econòmic europeu ha passat a l’acció. Com que no vol perdre tot el que té dipositat al sistema bancari espanyol –el volum del deute dels bancs espanyols al Banc Central Europeu és d’aturada cardíaca–, fa que les garanties de pagament recaiguin en la butxaca dels ciutadans. Per això l’IVA creix. Per això el tabac serà més car. Per això implantaran noves multes relacionades amb el medi ambient. Per això es rebaixa la prestació als aturats. Per això s’atempta contra les pensions. Per això es retallen les dotacions econòmiques per als dependents. Per això es retalla a tort i a dret i per això se seguirà retallant a tort i a dret. L’ase dels cops té la pell dura i resistent. Sorprenentment dura i resistent.

Els administrats han de pagar les festasses dels administradors, que són de luxe asiàtic, mentre ells segueixen de festa: els grans capitals fa mesos que volen cap a indrets en què el sojorn els sigui més rendible i els polítics, ja se sap, són intocables. Viuen en el seu núvol daurat i res que tingui a veure amb la xurma els afecta.

En aquests temps d’espremedors, també hi ha d’haver lloc per als emprenedors. La creació d’una acadèmia de guillotinatge industrial podria arribar a ser un molt bon negoci.