En caiguda lliure

Liquidació final, Petros Màrkaris. Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí. Tusquets Editors, 2012. Pàgines: 341.

Petros Màrkaris ha sovintejat recentment les pantalles dels televisors com a testimoni savi de la desastrosa situació de Grècia. És curiós i és trist que es conegui mediàticament un escriptor pel caos que s’ha instal·lat al seu país i no pas per la seva obra, que en el cas de l’autor grec abasta el teatre, el guionatge per al cinema i per a la televisió, la traducció, els articles de premsa i la novel·la, àmbit en què té un paper rellevant el comissari Kostas Kharitos.

petros_markaris_blogEll és el protagonista d’aquesta Liquidació final, que, tot i que s’emmarca en el gènere policial, assumeix amb intensitat i empenta la missió de fer crítica social que donava sentit a la novel·la negra abans que la invasió de les titades nòrdiques en pervertís i prostituís la denominació.

Aquesta novel·la de Màrkaris és una d’aquelles que cal llegir si es vol mantenir la fe en el  paper dels escriptors com a veus del poble. La lectura, que es veu afavorida per una traducció a què, en contra del que ha esdevingut habitual, no se li poden posar pegues, submergeix el lector en una trama lineal i quasi segur que volgudament simple: un personatge misteriós mata persones que han estafat diners a la Hisenda grega i ho fa amb unes maneres –amb cicuta– que reivindiquen el món antic que va tenir lloc a la península més oriental del Mediterrani.

Aquesta trama professional que implica de ple el protagonista la complementa una altra de personal que afecta la filla del comissari.

Quant a trama, no hi ha gaire cosa més: el que de veritat vol dir Màrkaris a Liquidació final és tot el que explica amb els fets amb què estintola la novel·la.

01CSUG_010

És en aquesta dimensió narrativa en què el discurs de Markaris, servit a través del seu comissari, pren volada. Liquidació final arrenca amb el suïcidi de quatre pensionistes que s’han estimat més la mort que la degradació a què les sotmet el seu país. Aquesta escena marca el to de la novel·la, que no té res d’alegre i que, als personatges, els amara de tristor, de ràbia, d’impotència i de desesperació fins que la misèria que els imposa la realitat traspua el paper i s’enfila fins a l’esperit de qui el sosté.

Màrkaris, però, no es limita a banyar les seves criatures en el bassal de la injustícia. La seva és una crònica general que no deixa de banda les causes dels efectes que retrata. Per això, amb el distanciament seré que el temps viscut ajuda a aconseguir, passa revista a la corrupció que ha esdevingut congènita en el dia a dia de la societat grega i la converteix en el gran personatge que sobrevola tota la resta de personatges i que els cobreix amb la seva ombra tètrica.

No hi ha res de divertit en aquesta Liquidació final –el títol no ho diu tot?- que es fa contundent perquè no s’allunya ni un pam de la realitat que descriu i perquè s’acosta al lector amb les mans nues. Nues, però en forma de puny. I amb ganes de colpejar consciències.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui l’1 de febrer del 2013: elpuntavui.cat/liquidació final

Temps interessants

És una època curiosa, l’actual.

La monarquia es delata com a practicant del masoquisme no limits i la justícia ho veu bé.

Els ancians veuen com se’ls denega la tranquil·litat que s’han guanyat dia rere dia al llarg d’una vida.

El PP demostra que la seva aurèola com a partit de bons gestors no és res més que una mentida. De les grosses.

Els lladres més importants van pel carrer –és un dir– amb vestit i corbata i impunitat total.

Els polítics els gestionen els mercats.

Catalunya sembla que surt de la fase d’anestèsia.

El populisme, alfals per a les ments primes, manté el vigor.

La qualitat no es valora i la quantitat ofega.

El món ha esdevingut una coseta molt petita. I fràgil.

El futur no arriba més enllà de finals de mes.

La precarietat és la norma, l’única norma.

La brúixola general ha perdut el nord.

Malgrat tot, tot està per fer. Perquè sempre tot està per fer.

La llei del mínim esforç ha quedat derogada.

La supervivència obliga a posar de relleu les qualitats pròpies.

La necessitat fa que calgui prendre decisions.

Les decisions provoquen canvis. I els canvis són bons.

Temps interessants, els actuals.

Val la pena viure’ls. Perquè la vida, com sempre, continua.

Qui dia passa, any empeny. I tal dia farà un any.

Crisi? Quina crisi?

El diccionari és útil –també els que hi ha a Internet– perquè ajuda a situar la crisi en un context ampli.

Fins als nassos, de la crisi. Per descomptat. Perquè afecta o perquè pot afectar directament.

Perquè la televisió i els pocs diaris que queden en van plens. No sempre de manera justificada.

Perquè a ningú no li agrada patir –va en contra de les essències de l’espècie– i perquè el patiment injustificat no té sentit.

Una pinzellada d’immaterialitat: la cultura occidental interpreta la vida com un continu i no està preparada per assumir les alternances; la cultura oriental assumeix que el positiu i el negatiu s’alternen. La llum com a exemple: per als uns, és la llum o la foscor. Per al altres, la llum és quelcom que es desplaça en ones i, entre elles, hi ha l’espai en què la llum és absent.

Segons el diccionari, la crisi és “una situació circumstancialment dolenta” –atenció al circumstancialment– i una “pertorbació de l’activitat econòmica” –les pertorbacions no són eternes: els meteoròlegs ho han explicat a bastament–, però també el “canvi brusc” en una malaltia, que pot ser favorable o advers –atenció al favorable.

La crisi no és dolenta, en essència.

Perquè el futur no està escrit.

Perquè permet desempallegar-se de tot allò que és sobrer i reprendre el contacte amb les essències.

Perquè obliga a lluitar.

Perquè en la lluita hi ha la victòria.

L’escriptor anglès Terry Pratchett fa dir a un dels seus personatges: “Tant de bo que visquis temps interessants”. És l’esperit correcte.

La coneguda coberta del disc de Supertramp Crisis? What crisis? rema en la mateixa direcció.

La crisi és, simplement, el repte que condueix a l’autosuperació. Les papallones ho saben bé.

Anàlisi indocumentada de la crisi

La crisi forma part de tots els àpats: la televisió en va plena, els diaris no perden puntada i les converses quotidianes la tenen com a tema de referència ineludible.

Segur que hi ha milers de milions d’informes creïbles que constaten que passa el que passa perquè molta gent ha estirat més el braç que la màniga.

També és segur que la dinàmica econòmica –que obeeix a les seves pròpies lleis, les del mercat– resoldrà la crisi de manera natural. Natural entre cometes.

Malgrat tot, hi ha la sensació que aquesta crisi obeeix a alguna cosa més.

Fins a un cert punt, s’ha viscut –s’ha gastat– des de la sensació que tothom tenia dret a tenir-ho tot: encara ara hi ha persones que empren màquines d’engolir benzina a tot drap per dur la canalla a l’escola. Massa felicitat, massa sensació que les classes baixes i les mitjanes volaven massa alt.

La recepta de l’equilibri: sobredosi d’humilitat a base de píndoles d’humiliació, moltes cada dia.

Reformes laborals que proposen un retorn a temps oblidats en què l’amo mana i l’obrer només parla –mormola– per donar les gràcies.

Impunitat del poder econòmic i dels seus representants.

Retallades que haurien de ser incomprensibles en les prestacions que la societat s’autoatorga en pagar impostos i  delegar-ne l’administració.

Menys rics molt més rics i més pobres molt més pobres.

Fins que n’aprenguin.

Quant s’arribi al punt correcte, quan res no amenaci l’imperi dels poderosos, quan els nous senyors feudals no temin res dels serfs, la crisi haurà acabat.