El comandant Cousteau

Jacques-Yves Cousteau, el comandant Cousteau, l’home de la gorra vermella o, senzillament, el Cousteau (Cousteau a la Viquipèdia), va morir a París el 25 de juny del 1997. Han passat quinze anys i el seu nom encara és una referència viva gràcies a la feina que va fer.

Els seus hereus –literalment, els de la seva família– en segueixen el deixant, però no tenen l’empenta del seu predecessor, tot i que és just dir que els temps han canviat i que la bassa del mediambientalisme ha crescut però no tant com caldria: ara hi ha molts més peixos que hi neden i és més difícil treure’n el cap.

Els seus altres hereus –n’hi ha a carretades– sí que fan feina. Discreta, però de la bona, de la que serveix per a alguna cosa. Les converses amb biòlegs relacionats amb afers marins, tard o d’hora –més d’hora que tard– inclouen les referències a aquelles emissions televisives que en alguns indrets es veien en blanc i negre i que van marcar com a mínim un parell de generacions.

La biografia de Cousteau té punts foscos. Les seves accions i omissions durant la Segona Guerra Mundial encara no han rebut una sentència clara i unànime perquè encara no se n’han fixat tots els detalls. La seva gestió de l’Aquari de Mònaco no sembla destinada a rebre mencions honorífiques. N’hi ha més, d’ombres.

El comandant, però, formava part del relativament reduït grup de persones amb caràcter que tiren endavant amb les seves idees peti a qui peti. Si se’n surten, se’ls respecta sense mesura. Si s’estavellen, se’ls condemna sense pietat. Ell se’n va sortir. És indiscutible.

Prop de 130 reportatges documentals, provatures paracièntifiques com ara els experiments Precontinent al Mediterrani i el mar Roig, pionerisme en tècniques del submarinisme i de la filmació submarina, dignificació del gènere documental –El món del silenci i El món sense sol van rebre estatuetes de Hollywood el 1957 i el 1964, com també ho va fer el 1960 el curt d’acció Història d’un peix vermell–, assaigs mediambientalistes com ara les turboveles de l’Alcyone, campanyes de conscienciació avant la lettre… No és un balanç negatiu per a una persona de formació militar que va entrar al món de la Natura a través de les aigües de la Mediterrània.

El gran què de Cousteau? Entendre amb precisió el poder de les imatges, especialment el de les de la televisió, i posar-lo a treballar sense deturador.

Això fa que encara ara milions de persones siguin fills i filles del comandant. Catòdics del tot, però hereus insubornables.

Cousteau, Falco, els ‘mousquemers’…

El francès Albert Falco va morir el dissabte 21 d’abril. Un parell de generacions haurien de tenir-ne algun record. Falco va fer de capità del Calypso, un dragamines reformat amb què Cousteau navegava les aigües del planeta i des del qual ell i els seus plongeurs es llançaven al blau a la recerca de tot el que encara no havien descobert.

Les filmacions de l’equip que comandava Cousteau, un expert en la venda d’imatge tant de manera real com metafòrica, atorgaven un relatiu protagonisme als seus membres. Això va ajudar a popularitzar noms com ara el de Falco, però també els d’André Laban, Raymond Coll, Bernard Delemotte, Claude Wesly i Jean-Marie France, entre d’altres.

El llegat de Cousteau i el seu equip és indiscutible: hi ha qui veu en el llargmetratge El món del silenci –guardonat amb un Oscar de Hollywood– el precedent dels films de denúncia mediambientalista.

La mort de Falco, com, en el seu moment, la de Cousteau i de tants d’altres que, cadascú en el seu camp, van ser pioners, provoca un cert sentiment de malenconia en un món, l’actual, ofegat per les normatives, les regulacions, les amenaces i les prohibicions.

Quan Cousteau, que seguia el deixant d’homes com ara del nord-americà Guy Gilpatric i l’alemany Hans Hass, va obrir-se pas en les aigües de la Mediterrània escortat per Frédéric Dumas i Philippe Tailliez –tots tres formaven el grup dels mousquemers, els tres mosqueters del mar–, tot estava per fer. Va ser la seva passió extrema el que els va dur a cotes noves en l’àmbit del submarinisme i a fer provatures i assaigs a partir de qualsevol de les idees que els passaven pel cap. Eren lliures. Absolutament lliures. Perquè els límits els posaven les seves pròpies capacitats. I perquè no tenien por a dur-les fins l’extrem: qui gosaria, avui en dia, cavalcar –literalment– un submarí per fer-ne una filmació?

Es fa difícil pensar ara en la posada en pràctica d’aquella manera de viure: l’obsessió extrema per la seguretat i el control empresona el geni de l’individu i l’esperit de la societat.