Cavernaris, capellans i un arqueòleg

La_clau_del_desti

La clau del destí, Glenn Cooper. Traducció de Mar Albacar. Alisis, 2012. Pàgines: 424.

El món lector comprador va cometre un pecat mortal –metafòric– quan va respondre massivament a la posada a la venda de La biblioteca dels morts. La novel·la no és res de l’altre món, però no està malament. Pateix, com tantes d’altres, de la Síndrome del Codi da Vinci tant pel que fa a la forma com pel que fa al fons, però, bo i això, dins del subgènere de thriller amb capellans medievals implicats, no és de les coses més dolentes que han arribat a les botigues.

La continuació, El llibre de les ànimes, amb Will Piper altre cop com a protagonista, va demostrar que l’autor s’havia precipitat a donar-la per acabada i que els editors havien fet política de màniga ampla a l’hora de publicar-la, tot i que s’entén que volguessin aprofitar l’embranzida comercial del bestsellerista.

El punt d’originalitat que sí que tenia la primera novel·la i la cura per la redacció i la caracterització dels personatges que l’animaven van quedar obscurits davant un assalt protagonitzat per una mostra perfecta de convencionalitat en què el previsible conviu amb el forçat i amb el directament ridícul.

La tercera novel·la de Cooper se situa, també, en el costat lleuger de la novel·lística de consum, que és un fet del tot comprensible si és té en compte que l’autor escriu novel·les amb un ritme frenètic equiparable als dels honorables professionals del gremi del xurro. El debut de Cooper data del 2009 i ara està treballant, segons fa saber en el seu web, en la seva setena novel·la. Queda entès que Cooper no és Simenon.

Com en les seves dues anteriors propostes, l’autor recolza la trama en fets de l’antigor en què hi ha capellans implicats. A La clau del destí, és un incendi el que fa d’espurna que encén la metxa que provoca una explosió… de focs artificials. Però de focs artificials dels de veritat: la trama principal –la contemporània–  no s’aparta ni un mil·límetre de la ruta narrativa que hauria pogut dissenyar un programa informàtic econòmic de redacció de novel·les de baix pressupost. Que el protagonista sigui un arqueòleg amb febleses emocionals és tota una declaració de principis.

La segona trama, la capellanesca, avança a empentes i rodolons i sembla feta amb retalls sobrers d’altres novel·les d’altres autors que també hagin tocat afers de les sotanes en les èpoques prèvies al Renaixement. S’hi troba a faltar, de fet, una mica d’originalitat, una mostra, encara que fos petita, que permetés pensar que Cooper no ha tirat tant pel dret com sembla que sí que ha fet. No és el cas. Possiblement, La clau del destí ofereix la versió número 2.487.519 de la creació de l’orde del Temple.

Quant a la tercera trama, és lícit pensar que es tracta d’un homenatge a Jean Marie El clan de l’ós de les cavernes Auel –a qui esmenta en la novel·la– a l’estil dels del món del cinema, que empren aquesta curiosa denominació quan han manllevat una escena a algú altre. Per no dir que Cooper li va comprar uns paràgrafs de segona mà que l’Auel li va deixar molt bé de preu.

A més, hi ha una subtrama que té els elements detonants emmarcats en la Segona Guerra Mundial i que arrodoneix l’atmosfera d’absència de credibilitat que sura tothora sobre La clau del destí.

No tot és negatiu, en la tercera novel·la de Cooper que arriba al mercat català. Tothom que estigui acostumat/da als llibres passapàgines, se’l cruspirà com aquell qui res. És una cosa bona que tenen aquestes americanades: no tenen ni una insinuació d’aresta i, per tant, no molesten.
la_clau_del_desti

Hi ha més coses bones, en la tercera novel·la de Cooper. El seu sotmetiment a una anàlisi no necessàriament acurada serà útil a tothom que tingui al cap escriure una cosa similar i, en assenyalar-ne els punts febles, en permetrà la superació.

Finalment, per als filaprims i les filaprimes, sempre hi ha el recurs a la recerca de les atzagaiades de la traducció. En aquest cas, s’està parlant d’unes mostres de traducció literal de l’anglès que no tenen sentit en català i que són del tot delicioses.

 Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 14 de desembre del 2012.

 Llibres llegits de Glenn Cooper: Library of the Dead i El llibre de les ànimes.

Anuncis

El codi de Cooper

El llibre de les ànimes, Glenn Cooper. Traducció de Mar Albacar. Ara Llibres, 2011. Pàgines: 410

Glenn Cooper va fer fortuna en el món dels best-sellers amb La biblioteca dels morts, un thriller força interessant en què es combinen les peripècies contemporànies de l’agent de l’FBI Will Piper amb fets imaginaris que van tenir lloc en una abadia de la britànica illa de Wight segles enrere.

El segon lliurament de la saga, El llibre de les ànimes, manté els ingredients principals:  quan una cosa funciona, surt més a compte no tocar-la gaire. Amb tot, la nova proposta altera els percentatges d’incidència i la part històrica de la trama guanya pes en detriment de la que té lloc en l’actualitat. L’alteració només la percebran els que hagin llegit la primera de les aventures de l’agent Piper i potser no estaran d’acord amb la decisió de l’autor: la primera novel·la té més tremp que no pas la segona.

Dit això, El llibre de les ànimes apareix com un thriller que segueix les petjades de la conegudíssima El codi Da Vinci. Els que van passar una bona estona seguint la gimcana a què Dan Brown va sotmetre els seus protagonistes accediran a una versió que es presenta, en comparació,  reduïda i casolana, però tallada pel mateix patró.

L’arrencada de l’acció no és gaire original: Piper rep una petició d’un moribund que, un cop acceptada, l’obliga a revisitar el seu passat immediat i a posar en joc les habilitats que va adquirir mentre era un agent en actiu de l’FBI.

La novel·la relliga trames diferents, que afecten el protagonista, la seva família, la biblioteca de Vectis -el conjunt de llibres misteriosos en què Cooper recolza la seva proposta narrativa-, els agents que el persegueixen, els polítics que els atien i, necessàriament en un thriller, un reguitzell de víctimes col·laterals. Com a ingredients extra, les aparicions, com a estrelles convidades, del profeta Nostradamus, el teòleg reformista Joan Calví i l’escriptor anglès William Shakespeare.

Tot plegat fa d’El llibre de les ànimes un eficient passapàgines: és tot el que cal demanar a un best-seller  orientat cap als consumidors d’una lectura ràpida que, en aquest cas, no es veu gaire entorpida per la traducció: hi ha un índex baixíssim d’errades i incoherències, molt per sota de l’estàndard actual.

Comentari publicat a El Punt Avui : elpuntavui.cat/el llibre de les ànimes

L’estrena de Will Piper

Library of the Dead, Glenn Cooper. Arrow Books, 2009. Pàgines: 393

Glenn Cooper va debutar en el món de la literatura amb aquest best-sellerLa biblioteca dels morts en la seva traducció al català- en què proposa amb molta habilitat una combinació de thriller policial i de misteri medieval amb l’agent de l’FBI Will Piper com a gran protagonista.

A remolc d’una certa tradició, l’autor caracteritza Piper com un policia amb massa caràcter i massa afició al whisky que, si hagués viscut en altres èpoques, fins i tot hauria fumat en espais tancats. La seva presentació l’arrodoneix el fet que l’única cosa que espera és que li arribi el moment de jubilar-se i que els poc menys de dos anys que li queden en el servei actiu siguin tranquils.

El seu desig, però, es queda en la fase latent i els fets -un seguit de morts que han estat anunciades a través de postals- fan que hagi de tornar a trepitjar els carrers. Ho fa en companyia d’una agent jove que, tòpicament, és la seva antítesi: formal, educada, ordenancista i coneixedora de la ciutat -Nova York.

La trama contemporània de la novel·la avança amb fluïdesa gràcies a una economia expressiva que no inverteix gaire temps a fer descripcions o contextualitzacions. En aquest sentit, Cooper opta per la tècnica de tapar forats a mesura que cal fer-ho i no embrancar-se en les llargues i embafadores dissertacions informatives en què s’embarquen els adeptes a les normes de l’escriptura creativa. Un gest lloable en un novençà que se li agraeix, des del món lector, quan du a escena tot el que té a veure amb la biblioteca medieval de Vectis, que acaba sent el pal de paller de la seva narració -i de la seva segona novel·la, El llibre de les ànimes.

Un dels punts positius de Library of the Dead cal buscar-lo en l’agilitat amb què Cooper fa avançar la trama general i proposa salts narratius entre les trames secundàries. Ben calibrats, els canvis de rumb permeten al lector una dosi correcta de comprensió de la novel·la abans que hagi d’afegir una nova capa de coneixement a tot allò que ja té assumit.

L’explosió del fenomen El codi Da Vinci va marcar una manera de fer i un camí a seguir per a tots aquells autors de poca raça que s’han d’arrapar als cànons de la literatura prefabricada a l’hora de tirar endavant els seus projectes. Per això, és bo trobar algú que no cau en segons quins paranys i que proposa una obra coherent,  honesta i allunyada de la pretensió grandiloqüent.