L’error -interessat?- d’afeblir TV3

L’externalització del servei de contractació publicitària de Televisió de Catalunya (TVC) és un error que no hauria de poder sotmetre’s al benefici del dubte. I cal esperar que no sigui un error irreparable si es produeix.

La televisió nacional de Catalunya està encara massa lluny del model de televisió pública a què hauria d’aspirar seriosament com a part essencial d’una nació que cada vegada té més clara la seva identitat i les seves ganes de ser sense lligams que llastin.

tv3godo
Ara com ara, però, el fet que TVC compti amb una via doble de finançament la sotmet, parcialment, a les vicissituds del mercat publicitari: és un front-econòmic- que cal no deixar de banda fins que es posi seny i se l’alliberi d’aquesta condició.

No cal discutir aquest fet: de moment, és. Sí que cal discutir, però, i amb força, la manera en què se’l vol gestionar.

No té cap sentit lliurar les claus de la caixa a una competència de què no es pot esperar, en cap dels casos, joc net. Una competència, a més, que es triarà a dit de manera inconfessada si les travesses es demostren certes.

Cal recordar que el Grupo Godó va mantenir l’extint Avui en una posició de subsidiarietat absoluta mentre no es decidia a llançar una versió en català de La Vanguardia que ara conviu amb la castellana en les piles d’exemplars que es regalen als matiners. Cal recordar què va passar amb el departament comercial de la capçalera extinta. Cal recordar que aquells que volien inserir-hi anuncis rebien el suggeriment de fer-li el salt per anar a parar a la capçalera emmarcada en blau. I hi ha altres coses a recordar, si es vol fer l’exercici.

Res no fa pensar que la història no visqui un episodi de repetició: els termes de l’externalització del servei de contractació publicitària posen una catifa vermella a la gestió barroera i avalen –sense fonament?- un grup que potser té ara una importància impostada fruit dels fets d’altres temps: el pes de la Història pot ajudar a mantenir ferms els fonaments, però també pot provocar l’ensulsiada de l’edifici.

L’externalització del servei de contractació publicitària de TVC costa de defensar amb arguments racionals però s’explica amb facilitat si es pensa en la manera de fer de la política vella. És fàcil d’entendre que grups polítics establerts, immobilistes, amb epicentre a Madrid, Castella, Espanya, com ara el PP i el PSC d’en Pere Navarro, afavoreixin aquells amb què compartiran àpats, festes i celebracions diverses i de qui esperaran favors i semàfors verds.

Així mateix, no sobta que aquells que–encara?- no freqüenten els circuits del –presumpte- poder real estiguin en contra de riure les gràcies a una empresa que pot ser la protagonista de la versió moderna del conte del rei nu.

En aquesta pel·lícula, el paper estrany el fa una CiU que, si més no en això, entesa com a bloc, predica oli i ven vinagre. Afavorir el Grupo Godó casa a la perfecció amb el discurs ambigu i un punt cínic que emana del sector abocat a l’unionisme de pont aeri però topa de front amb les proclames quasi espirituals que fan aquells que, si més no en aparença, segueixen la roda del clam que hi ha als carrers, als balcons i, amb una profusió necessària i extraordinària, a les xarxes socials.

La televisió no té tant de poder com se li atribueix i el que sí que té, el perd de mica en mica, però encara en té. Si bé és cert que la capacitat de conformar un ideari a través de la imposició de consignes es deixata de manera indeturable, també ho és que la capacitat de representació és indiscutible. Una televisió nacional que parla de la nació en la llengua de la nació, que parla del món des del punt de vista de la nació, és un referent.

Els Estats mantenen les televisions públiques perquè tenen sentit polític –i, en alguns casos, perquè creuen en la bondat del servei públic televisiu-. Per això, costa d’entendre que el govern català comenci a malvendre una televisió, la de Catalunya, que no és seva, que és dels catalans. I sembla que costa d’explicar de manera convincent el perquè d’aquesta operació que mereix, de totes totes, un semàfor vermell gegantí, una multa enorme i la retirada de molts dels punts del carnet de conduir.

(Sobre aquest mateix afer: Desestructurant l’Estat que encara no és)

Anuncis

Temps interessants, temps avorrits

El poble català, com tota la resta, fa Història cada dia, però, des de dijous passat, la fa amb totes les lletres en caixa alta. Per a moltes generacions –es pot anar tan enrere com es vulgui-, el repte que s’han fixat ara els catalans se situava més enllà de la utopia. Ítaca no era una illa remota, era l’Atlàntida, encara ara il·localitzada… Aquelles restes mítiques, però, han emergit i s’han fet reals… I el seu terreny es demostra capaç de suportar el pes de fonaments nous a partir dels quals construir una realitat nova i diferent.

sisi2Som temps especials, els actuals. Especials i generosos, perquè concedeixen a tothom el privilegi de viure, de protagonitzar, uns fets que, sigui quina sigui la seva evolució, es revelaran com a transcendentals.

Seran temps interessants per als que vulguin exhaurir les possibilitats d’aquest privilegi. La feina que cal fer és exigent: les persones que l’han de fer tenen al seu davant l’oportunitat de decidir el seu futur… i el de tothom que vindrà al darrere.

És una tasca que ha de ser absorbent, que exigeix implicació i que obliga a situar-se, metafòricament o no, davant el mirall en què la imatge reflectida comminarà a buscar una veritat.

Enfortir l’esperit. Deixar enrere la massa adotzenada per esdevenir individu amb opinió pròpia. Defensar –amb paraules i amb fets- les pròpies conviccions. Voler convèncer per vèncer. Enlairar-se per sobre de la generalment mediocre quotidianitat i mirar més enllà, molt més enllà. Deixar d’admirar amb embadocament el dit del savi i mirar la Lluna fins i tot quan la seva condició de nova la retingui empresonada en la foscor.

Catalunya ha deixat de ser un país de xais. I si no ho ha deixat de ser, ho ha de deixar de ser. Sí o sí. Sí i sí, de fet.

I aquests temps interessants, que són els que es viuran a peu de carrer, els que tindran com a protagonistes reals aquells que en vulguin esprémer tot el suc, conviuran amb temps del tot avorrits. La vida real haurà de suportar amb paciència de Job –tot i que faria més bé si la ignorava- la vida irreal que aboquen a cabassos els mitjans de comunicació que, en algun moment, havien sigut d’informació.

La recerca de l’essència personal, la construcció d’un futur, té, doncs, un repte afegit: el deixar de banda les titades que actuaran com a soroll. Soroll permanent. Soroll in crescendo. Soroll eventualment ensordidor. Però soroll. Només soroll. Res més que soroll.

Hi haurà –ja hi ha!- enquestes, interpretacions, conjectures, especulacions, acusacions, retrets, explicacions, atacs, desqualificacions… Soroll. Teatre del dolent. Fum.

I, embolcallant tota aquesta nosa, l’estupidesa extrema dels pretesos savis intel·lectualòides que, des de les tertúlies i els mitjans incendiaris, demostren a diari la seva incapacitat d’armar un argument mínimament intel·ligent. S’ha de ser molt pobre d’esperit per creure, en el segle XXI, les amenaces apocalíptiques pròpies de l’Edat Mitjana i s’ha de tenir una ment molt escassa, molt justeta, per propagar-les sense morir de vergonya.

Soroll. Estupidesa i soroll.

I, malgrat tot, temps interessants. Molt interessants. Ningú no n’hauria de quedar al marge. Ningú amb dos dits de front que no se l’hagi fet malbé en colpejar-se’l un cop i un altre contra el sostre de la caverna.

Desestructurant l’Estat que encara no és

CiU, el PSC i el PP han aprovat al Parlament de Catalunya, dijous passat, l’externalització de la gestió de la publicitat que s’ha d’emetre a Televisió de Catalunya (TVC).

L’argument oficial apunta que, amb aquesta manera de fer, els números han de ser en un futur força immediat més galdosos del que ho han estat fins ara.

Lliurar les armes a l’enemic sempre és un exercici complicat. Costa més explicar-lo quan ni tan sols s’ha produït la derrota que generaria una justificació convincent.

CiU, considerada com a promotora d’aquesta manera de fer que contribueix un pèl més al desballestament subtil que pateixen els mitjans de comunicació públics de Catalunya,  fa saber que calen socis –ells en diuen “partners” que fa més interessant i fi- per plantar cara als monstres de la contractació, Mediaset –amb Tele-5 com a façana- i Atresmedia –una de les peces de l’imperi del Lara planetari.

tv3_godoEls socialistes, que no perden el sentit de l’humor, asseguren que ha calgut votar-hi a favor perquè la proposta sorgeix del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i “no és adequat que el Parlament tingui la temptació d’interferir permanentment en aspectes de gestió”. Boniques paraules que emmascaren el petit detall que el consell de govern a què es fa referència no és cap altra cosa que un Parlament en petitet que, ara com ara, consagra l’estatus dels partits que formen l’stablishment català.

Al seu torn, els populars pedalen a pinyó fix per aconseguir el mallot groc dels outsiders. Assuaujant la fama de terribles que forgen dia sí dia també els germanes i germanes grans de Madrid, els del PP diuen que endavant però que es mantinguin els drets dels treballadors –cas que els en quedi algun, se suposa- malgrat que la feina que fa l’emissora nacional catalana produeix una “festa separatista” un cop arriba a la pantalla.

No és una bona jugada, aquesta, perquè grinyola en massa àmbits.

Des del punt de vista de l’entramat comunicatiu nacional, costa d’entendre que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) contribueixi a afeblir el que ha de ser-ne el pal de paller. Les retallades a què ha sotmès la radiotelevisió pública catalana des del pressupostos generals han estat notòries i han tingut conseqüències perceptibles. La televisió pública catalana manté el tipus, però els efectes de l’aprimada, que haurien de ser circumstancials, es noten. I fan patir.

En aquest context, reduir la seva capacitat d’acció general i posar-li bastons a les rodes venen a ser la mateixa cosa. Qui té el cul llogat, no seu quan vol. I el joc de la publicitat consisteix precisament a llogar.  Hostes vingueren que de casa ens tragueren també pot encaixar…

Des del punt de vista de la coherència interna, l’externalització de la gestió de la publicitat de TVC esberla l’esperit del contracte programa aprovat el setembre passat: en aquell moment llunyà –és a dir, fa dos mesos, una eternitat en política…-, es va donar l’endavant a la fusió de les filials de la CCMA –TVC i Catalunya Ràdio- per potenciar el concepte –i se suposa que la realitat- de la  multiplataforma. Ara se suposa que cada pota de la plataforma ha de fer la guerra pel seu compte.

Des del punt de vista empresarial, el moviment es porta l’oli. Plantar cara a Mediaset i Atresmedia pot tenir sentit des d’un punt de vista estrictament comercial. A fi de comptes, una part important dels ingressos de la CCMA provenen del repartiment del pastís publicitari i cal velar per no quedar-se amb les engrunes.

La clau de volta de tot plegat es posarà en evidència quan se sàpiga –quan es faci saber- quina és l’empresa de gestió que s’endú el regal. A més dels beneficis per la tramitació de les emissions publicitàries –entre el 3 i el 7 per cent de la facturació- i d’un risc financer zero –la CCMA assumeix els eventuals impagaments-, hi haurà barra lliure amb la cartera de clients de la televisió pública catalana. D’aquí a presentar propostes de paquets d’emissions d’espots al diverses emissores –una de pública i una de privada, la pròpia- només hi ha un pas… que no caldrà fer si l’aigua ja s’ha desviat al molí propi… No seria el primer cop que un mitjà assumeix els comptes propis i els d’un altre i en propicia la mort –agònica- per ofec interessat i impietós. Al cel sigui l’Avui.

Com que hi ha pràctica a explicar l’inexplicable, segur que es vessen arguments incontestables si el grup afortunat és el Publipress Media que forma part del Grupo Godó –hi ha profecies ben informades sobre l’afer-. A fi de comptes, en el futbol, les estadístiques estan per trencar-les i, en la política,  les tradicions estan per mantenir-les. CDC, UDC, el PSC i el PP ho tenen tan clar com qui ho té en compte.

Independència amb Tele-5 ‘style’

Les superproduccions de Tele5 com ara Sálvame o els programes amb què amaneixen els seus programes rius com ara Gran Hermano tenen un segell particular que, de mica en mica, s’ha escampat com la coneguda taca d’oli al llarg i l’ample del teixit comunicatiu. No és que hagin inventat res, els de l’emissora del cinc: n’han tingut prou amb traslladar sense filtres a la pantalla la manera de fer, la manera de ser, de la societat en què s’acomoda. Bàsicament, aquella en què tothom parla i ningú escolta.

Les característiques d’aquest modus operandi, poques, són pregones: hi ha un mestre d’orquestra que es presenta amb l’aparença de la seriositat i una colla de bocamolls professionals que parlen a tort i a dret sobre qualsevol cosa que els llancin al davant. Qualificar aquests actes com a expressions d’una opinió seria una acció desmesurada i del tot desenfocada.

Soroll_La gràcia pirandelliana de tot plegat té a veure amb l’acte de representació dels actors principals: és exactament això el que són. Ho saben i actuen en conseqüència perquè els és del tot rendible.

El següent nivell l’estableixen tots aquells i totes aquelles que, sense posar en pràctica el noble art de la distinció, s’autoerigeixen com a caixa de ressonància de totes les animalades –soroll, en termes comunicatius- que els aboquen a diari sense pietat.

I la roda gira.

Amb aquest referent, es pot considerar que el procés cap a la independència de Catalunya té lloc en un plató de Tele-5: la mecànica a què obeeix té poc o gens a envejar al seu referent televisiu.

Hi ha mestres de cerimònies que llancen amb regularitat els temes de conversa que han de mantenir el mecanisme ben greixat: que si la pregunta; que si la data; que si la tercera via; que si el federalisme; que si obertures de diàleg; que si el xoc de trens…

(Com a nota al marge, si es té en compte que és Renfe l’empresa ferroviària estatal, això del xoc de trens més aviat ve a ser una mostra d’humor molt negre…)

Un cop es llança l’esquer quotidià, els ecos s’activen amb immediatesa, generalment amb l’objectiu inconfés d’aconseguir ser qui, aquell dia, l’ha dita més grossa.

I el següent nivell xala de valent amb la seva contribució a l’increment de la cerimònia de la confusió. Un cop d’ull a les xarxes –en què Twitter sobresurt per mèrits propis- fa bona la frase shakespeariana del molt soroll per a no res. Soroll, soroll i soroll: Tele-5 en estat pur malgrat la pàtina de transcendència que es vol fer emanar del no res.

S’entén que esperar demana paciència i que les coses que s’han de fer bé i que després de l’u ve el dos i que ara tothom creu que el que diu val la pena pel simple fet que pot dir-ho. El soroll, però, emmascara quan no escanya allò que pagaria la pena de dir, allò que pagaria la pena de conèixer.

Comença a fer pòsit la sensació que tot plegat és una conya de gent que no té res més a fer que piular i repiular animalades…

Com a element positiu de tot plegat, la porta oberta a seriosos estudis sociològics i l’oportunitat que algun espavilat faci fortuna amb l’elaboració d’un recull de disbarats…

Estelades ‘multitasking’

Passejar pels carrers dels pobles i  les ciutats de Catalunya i recórrer les carreteres del país esdevé un exercici plaent que incrementa el seu potencial benèfic cada dia que passa –especialment pel que fa a les caminades, en què es combinen els efectes en la salut física i en la salut mental.

La presència d’estelades i senyeres als balcons i façanes és un fenomen viu –de moment, ha nascut, ha crescut i està en la fase reproductiva- que va més enllà del fet d’una presència que costa titllar de simple malgrat que, formalment, ho pugui semblar.

esteladesEn un país dissortat que sempre ha triat malament les seves aliances i que s’ha vantat, enfebrat d’autoodi i mancat d’autoestima,  de posar bona cara a la humiliació constant, la bandera nacional només ha sortit a passejar en les dates assenyalades –dues: els 23 d’abril i els 11 de setembre- fins que, el drap, se l’ha vist com una arma de reivindicació. Una arma pacífica –Catalunya és molt catalana…-, però, comptat i debatut, arma. I se la fa servir.

Estelades i senyeres als balcons i les façanes delaten, ara, una declaració densa. Es diu no al sotmetiment a la humiliació que ve de Ponent, però també es fa saber que s’ha perdut la por, que hi ha ganes de fer coses i que es vol lluitar per la supervivència per poder reivindicar la pròpia existència.

Es diu a tothom que tothom que pensa en una Catalunya independent fa pinya: sentiment de comunitat, picada d’ullet en què les diferències de classes s’esvaeixen –es faci un recorregut de punta a punta de la Diagonal barcelonina i es faran constatacions fins fa poc informulables.

Es dóna suport als que, amb més o menys encert i fortuna, tenen les mans a la roda del timó: la marineria està disposada a tallar les amarres i a hissar les veles per navegar, contracorrent i amb mar arbrada, si cal.

Però també s’avisa als oficials de bord: l’equipatge sap on vol anar i no admetrà canvis de rumb ni errors en els càlculs en les cartes de navegació. Tampoc veurà bé que es navegui amb poca vela. I no dubtarà a llançar per la borda els malastrucs i els que facin malbé el buc.

I encara hi ha el missatge per a tots aquells que es miren la brega fronteres enllà.

I els efectes en el paisatge: tot i que n’hi pot haver que s’enfurismin, bona part de la població és capaç de captar la bellesa alegre de les quatre barres voleiant.

Les senyeres i les estelades als balcons i les façanes són draps bons per feinejar. Pacients, diuen les seves veritats a qui les vulgui escoltar i saluden amb enjogassament totes les companyes que, cada dia, se’ls afegeixen en aquesta tranquil·la alçada de veu.

Cal sortir al carrer.