Pèrdua d’identitat

La televisió, com a continent i com a contingut, manté una relació íntima amb la societat en què es produeix. Una població consumidora de Tele-5 i de canals d’un nivell de qualitat similar atorga la presidència del govern a individus que volen anar pel món sense saber anglès. Diuen que els amos i els gossos acaben per assemblar-se. En el cas dels votants i els votats, la televisió és el mirall en què s’emmarquen i el termòmetre de la seva temperatura com a societat organitzada.

Canal_9El tancament per ara només anunciat de Canal 9 afegeix una prova més a aquesta realitat que no demana contrast. L’excusa idònia per a l’eliminació d’una nosa l’han trobat els governants actuals en una sentència judicial que tomba un ERO que va deixar al carrer un miler de treballadors. La seva recontractació es declara impossible amb l’argument (?) que cal mantenir les escoles i els hospitals oberts –per poder-los privatitzar, podria afegir algú que hagi seguit de prop la manera de fer dels governs populars que assoten sense gaire pietat els pobles de la península de la pell de brau.

No és, però, tant sols l’economia el que justifica la voluntat de tancament de Canal 9 –de la ràdio i la televisió públiques del País Valencià-. De fet, els diners no justifiquen en absolut que es vulgui deixar el poble valencià sense la que hauria d’haver estat la seva veu tot i que, a l’hora de la veritat, ha estat l’altaveu del PP, eixordador quan ha calgut, mut quan han estat necessària la imposició de la llei del silenci. Fins i tot els canvis en els colors del logo actuen com a evidència del seu apropiament de la televisió pública…

L’anàlisi del procés que han seguit les televisions que alguns anomenen autonòmiques –n’hi ha hagut d’aquestes, però han conviscut amb televisions nacionals- és interessant a l’hora d’avaluar la relació entre la televisió, la política i l’economia.

Televisions nacionals com ara la basca, la catalana i la gallega van néixer amb voluntat de ser i encara són. Al seu darrera va produir-se una segona onada en què es van posar dempeus les radiotelevisions públiques de pobles que, sense considerar-se homogèniament nacions, tenien sentit d’identitat diferenciada. Radiotelevisió Valenciana (RTVV) apareix en aquest moment -1989-. La tercera onada –i última- la protagonitzen la resta de comunitats autonòmiques –ara sí que és correcte el qualificatiu-, que necessiten un ens públic que faci de trampolí per saltar a una nova tecnologia, la TDT, i als canals que, via concessió administrativa, haurien de permetre fer negoci. D’aquestes, no se n’ha tornat a dir ni gall ni gallina: les primeres brises de la crisi les van tombar com si fossin castells de cartes.

La facilitat amb què l’actual president de la Generalitat Valenciana deixa caure la radiotelevisió pública –després d’haver-la empès fins a la vora del penya-segat- delata una percepció de la realitat valenciana: el País Valencià no té, per als seus manaires, identitat pròpia. El valencià no és la seva llengua i se senten còmodes amb què el seu país sigui una comunitat. Una més.

En termes comunicatius, doncs, no hi ha cap necessitat d’una veu pròpia que sigui diferent: n’hi ha prou amb la veu espanyola, amb què se senten dels tot còmodes perquè és la seva i perquè la poden condicionar.

L’anunci de tancament de Canal 9 –de RTVV- proclama l’espanyolitat del PP valencià: que es perdi el valencià en el món de la comunicació no els és cap problema. Per extensió, que es perdi tot el que és valencià al País Valencià tampoc no els ho és.

Els amos i els gossos acaben assemblant-se? Els resultats electorals al País Valencià –i a la ciutat de València- són els que són malgrat els tèrbols episodis que fan conviure la llei i la política als jutjats i malgrat tants altres malgrats…

La pugna que s’hauria de produir pel manteniment de Canal 9 mostrarà altre cop l’existència de dos bàndols, de dues ànimes: el del País Valencià i el de la Comunitat Valenciana, el dels valencians i el dels espanyols. El resultat final assignarà rols -el dels vencedors i el dels resistents- i pel camí quedaran els cadàvers de les víctimes.

Maltractar el català

Si un fuster fa anar malament el xerrac, pren mal.

Si un conductor d’autobús no condueix bé, pot provocar un accident greu.

Si un electricista bada, pot electrocutar-se.

Si un cirurgià no va amb compte amb el bisturí, pot causar danys més greus que els que intenta resoldre.

És clar que els professionals –tots els professionals– han d’emprar les seves eines amb precisió.

Per què això sembla que no afecta els periodistes de Televisió de Catalunya que massacren el català?

Estan convençuts que no té conseqüències, la seva deixadesa?

El martell castellà

La persecució del català a Catalunya fa prop de tres-cents anys que s’arrossega, però la Castella imperial no defalleix: mantenella i no emmendalla. I escampalla, si pot ser. Per això, l’Aragó és el nou camp de batalla que ha triat el provincianisme castellà a l’hora de posar en evidència les seves limitacions. Li va tocar el rebre al català al País Valencià. Li ha tocat el rebre al català a les illes Balears. I ara és l’hora de l’Aragó. Malauradament per als interessos castellans, Andorra i l’Alguer queden fora del seu abast.

Dolores Serrat, consellera d’Educació del govern d’Aragó –PP i PAR–, dóna publicitat a l’avantprojecte de llei d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó. En ell, el català passa a ser anomenat “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” i l’aragonès, que té un pèl més de sort, rep la consideració de “llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca o prepirinenca”.  Queda entès que la llengua de l’Aragó és el castellà. De tota la vida.

El comunicat de la consellera demostra que, a l’hora d’entretenir la ciutadania amb xous humorístics, el PP no té rival.

Fa riure que la llei vulgui protegir i promoure les llengües i les modalitats lingüístiques de l’Aragó a base d’esborrar el català del mapa –del mapa aragonès–. Això sí que és protegir i promoure!

També fa riure que el govern de l’Aragó reconegui que no sap exactament on es parla l’aragonès. A l’àrea pirinenca o a la prepirinenca?

També fa riure la seva obsessió per imposar la seva castellanitat –ells en diuen espanyolitat– a cops de martell.

També fa riure que en un món globalitzat s’entestin a mantenir viu l’esperit del provincianisme que els acompanya i empetiteix des de sempre.

La Castella de xaranga i pandereta té desig de perpetuïtat. No té por al ridícul i no li fan figa les cames quan ha de posar-se en evidència. Si la ciència –aplicada a la lingüística, en el cas dels idiomes– no diu el que Castella creu que ha de dir, no dubta a assenyalar que és la ciència qui ni l’encerta ni l’endevina. Per això es proclamava que el català que es parla al País Valencià no és català, sinó mossàrab. Fot-li fort. Pel broc gros.

La Castella de xaranga i pandereta és un espectacle patètic que crida a la commiseració. És una idea estèril que, en el segle XXI, encara fa anar els seus representants pel món de bracet d’un traductor –ni l’anglès bàsic no saben, els seus presidents–. És un projecte de sangoneres que s’han mantingut al marge de l’evolució.

Que Catalunya en depengui és una follia suïcida.

Castella triomfant

Un pas més. A les illes Balears. En defensa de Castella i en el nom d’Espanya. La seva pàtria. Amb la llengua com a excusa. Una manera com qualsevol altre de fer soroll, de distreure l’atenció, de fer anar els ulls i les orelles allà on menys cosa poden veure i menys cosa poden sentir. Experts en cortines de fum: ho deuen haver après dels militars que tant els cal exalçar perquè són els que sempre els han fet la feina bruta.

El respecte i la convivència són ara un pèl més difícils, a les illes Balears. S’hi ha imposat una llengua de primer ordre i importància galàctica –la mateixa que barbotejaven els pastors de cabres que van enviar a la conquesta d’Amèrica mentre mataven els hereus de civilitzacions avançades i mil·lenàries– i s’ha rebaixat la categoria de la llengua vernacla amb què només els nadius s’hi poden entendre. Això és així des del punt de vista dels descendents d’Aznar, autor intel·lectual del rearmament nacionalista espanyol amb què el poder econòmic intenta eradicar aquestes pústules que els descamisats reivindiquen com a comunitats autònomes i en algunes de les quals hi ha trinxeraires que insisteixen a considerar-les nacions.

Castella fa el ridícul al món –amb un president que és la riota de la gent i que s’entesta a perpetuar allò francament antic d’Spain is different–. Castella no ha superat l’esperit de la hidalguía i viu instal·lada en el món del Lazarillo de Tormes. No té res perquè és incapaç de construir res i ha de fer de pidolaire. Com les sangoneres, viu de l’esforç dels altres. Però que no sigui dit. Ells són els llestos, la resta són els rucs. I encara donen lliçons. De provincianisme.

Intenten fer lleis per prohibir els xiulets a una bandera i en persegueixen tota la resta. No hi ha res com defensar l’esperit constitucional quan cal entretenir el personal. Llàstima que La Roja faci figa. Per culpa dels quintacolumnistes, no cal ni discutir-ho.

Se n’han de tenir ganes, moltes ganes, per voler pertànyer a una cosa tan decadent i tan tronada. O ser molt curt de gambals.