Una vida amb poca ànima

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 21 de gener del 2010)

La casa del propòsit especial, John Boyne. Traducció de Jordi Cussà. Empúries, 2009. Pàgines: 430

Les tres últimes novel·les de l’escriptor irlandès John Boyne comparteixen la vinculació a fets històrics d’anomenada universal. Amb El noi del pijama de ratlles va mostrar la barbàrie del nazisme través de la mirada innocent del fill d’un capitost que assumia la direcció d’un camp de concentració i extermini, -la mirada del nano protagonista apareixia com a innocent gràcies a la destresa de l’autor-. Amb El motí de la Bounty, va dur al món de la lletra impresa una nova visió d’una de les proeses marineres de què Anglaterra sembla sentir-se més orgullosa –la peripècia del capità Bligh ha generat una gran quantitat de títols impresos i també alguns de fílmics-. I, amb La casa del propòsit especial, s’aventura en les causes i les conseqüències de la Revolució Russa, que va tenir lloc mentre Europa patia els efectes de la Primera Guerra Mundial i que va permetre que el comunisme exercís –no només- a Rússia una dictadura cruel com totes i de llargs abast i durada.

Tot i això, aquesta última novel·la proposa un cert trencament en relació a les dues immediatament anteriors, en què la veu corresponia a nois joves, amb un caràcter encara per fer. El protagonista, el narrador, ara és un home d’edat que, entrat en la vuitantena, mira enrere i sotmet a l’atenció del lector els períodes més destacats de la seva vida, que, certament, sí que encaixa en els paràmetres d’un relat novel·lesc. La biografia del personatge que ha creat Boyne, a qui bateja com a Georgui Danièlovitx Jatxmiènev, el posa en contacte amb la vida miserable al camp rus de començaments del segle XX, amb el budellam de la cort imperial dels Romanov a Sant Petersburg, amb l’exili a París després de la caiguda dels tsar i amb una Anglaterra que l’acull en el període d’entreguerres i per a la qual, durant la Segona Guerra Mundial, treballarà com a intèrpret de rus per als seus serveis secrets.

Aquesta biografia, la manera de presentar-la, de fet, apareix com un dels elements que dificulten l’empatia amb el personatge. Si Boyne sí que aconsegueix, en d’altres novel·les,  emocionar el lector i generar empatia entre ell i els seus personatges, aquest Jatxmiènev es percep hermètic, desanimat, més aviat testimoni d’unes circumstàncies que protagonista d’uns fets, un cronista que mira enrere i que no és capaç d’encomanar les emocions i les sensacions que se suposa que l’acompanyaven en cadascun dels episodis que relata. D’altra banda, en aquest cas, un sistema de narració elaborat amb la intercalació de flaixbacs tendeix a ser de poca ajuda.

Seria un acudit massa fàcil enllaçar la fredor del personatge i el clima de la terra que el va veure néixer i tampoc sembla venir massa a tomb, en llegir La casa del propòsit especial, evocar les grans novel·les clàssiques russes, desoladores i fatalistes, en què els personatges són, en bona part dels casos,  titelles que pengen dels fils d’un sistema social. Tampoc no es pot retreure la dificultat de capbussar-se en la novel·la als trams descriptius, que, si més no per als desconeixedors de bona part de les realitats de què parla, resulten perfectament assumibles.

De fet, la sensació que genera la lectura de La casa del propòsit especial és que Boyne no se l’ha acabada de creure: la novel·la assoleix un cert grau de correcció perquè l’autor irlandès no és ni de bon tros un nouvingut en l’ofici de l’escriptura, però no el depassa: si bé no és una d’aquelles novel·les que et pesen a les mans, tampoc no és una d’aquelles altres que et comminen a robar temps d’allà on sigui per saber què està a punt de passar a la pàgina següent. I si es té en compte que Boyne juga amb una incògnita al llarg de més de 400 pàgines, s’arriba a tenir la sensació que llegir la mateixa història, però explicada amb més empenta i convenciment, hauria estat una experiència delitosa i del tot diferent. Si més no, sí que cal admetre que Boyne juga honestament, no com els escriptors de best-sellers que aprenen a fer-ne en una escola de fabricació de best-sellers amb Dan Brown com a far i referència. Això se li ha de reconèixer.

Anuncis

Innocència

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 19 d’abril del 2007)

El noi del pijama de ratlles, John Boyne. Traducció de Jordi Cussà. Empúries, 2007. Pàgines: 272.

El noi del pijama de ratlles amaga la profunditat i la consistència de la seva proposta sota una narració pausada i engrescadora marcada per la innocència inconscient del seu protagonista, un nano anomenat Bruno, que conviu sense saber-ho amb la Segona Guerra Mundial i l’extermini dels jueus.

La novel•la de John Boyne es pot qualificar tant de rodona com de compacta. En tots dos casos, positivament. En triar un infant com a narrador, l’autor s’obliga a executar l’escriptura des de la senzillesa formal, cosa que du a terme amb prou habilitat com per insinuar situacions, idees i sensacions complexes que només tenen un sentit ple si es processen amb una mentalitat fruit d’una vida viscuda. I Boyne se’n surt amb eficàcia, perquè el relat de l’obligada –per l’edat– ceguesa mental del protagonista manté intacta la capacitat de captivar la mirada del lector fins i tot quan apareix Shmuel, el nen jueu empresonat que actua com la nèmesi de Bruno.

A tall de nina russa, la novel•la de Boyne encara acull un missatge més íntim. Si es decapa El noi del pijama de ratlles com si es tractés d’una ceba, més enllà del missatge literal de la narració i dels ressons primers que se’n desprenen, no es fa difícil arribar al cor i adonar-se que Bruno, que és fill d’un alt comandament nazi a qui s’encarrega el control d’un camp d’extermini, és també la personificació del poble alemany. Fetes les excepcions, els alemanys i molts dels conquerits durant la Segona Guerra Mundial van assumir, activament o passiva, els postulats del nazisme, van conviure amb l’eliminació de milions de persones que no encaixaven en els paràmetres de la raça ària i, en acabat, van negar haver-ne sabut res.

La manera en què l’escriptor irlandès tracta aquest drama no és neutral: Boyne tria un final concret i és aquí on cal buscar la seva posició sobre els fets de què parla. Ell tanca la novel•la amb una decisió i amb els seus efectes i amb aquesta tria, que apareix com una conseqüència lògica de tot el que ha estat explicant, assenyala amb el dit aquells que, en el seu moment, van quedar-se en l’anar fent.