Ales per a una passió

A cielo abierto, Antonio Iturbe. Seix Barral, 2017. Pàgines: 622.

La passió està associada etimològicament al patiment des de la gènesi del mot: les connotacions religioses de la paraula reblen el clau i fixen una idea en l’imaginari col·lectiu. Sovint es qualifica una persona com a apassionada amb la voluntat de tenyir amb matisos positius un comportament abrandat, obsessiu, poc reflexiu… Es descriu el continent i es deixa de banda el contingut, s’etiqueta el que es veu i s’ignora allò que s’està etiquetant. És el mètode habitual –perquè no demana esforç.

Antonio Iturbe pren l’altre camí quan novel·la la biografia d’Antoine de Saint-Exupéry, l’autor del fascinant i mil cops llegible El petit príncep. Es pot considerar que tothom ho sap, això. Filant una mica més prim, potser n’hi ha que saben que la seva mort roman inexplicada: va desaparèixer sense deixar cap mena de rastre mentre volava. Més enllà d’això, el desert del coneixement.

L’autor d’A cielo abierto tanca aquesta ferida amb una obra extensa que repassa la vida del pilot i escriptor francès que va consagrar la seva vida a conquerir l’inconquerible: l’aire.

Hi ha, en tots els passatges de l’obra, una tendresa extrema que abasta el protagonista i els seus companys d’ales, personatges reals a què també se sotmet al sedàs de la ficció que ajuda a fer entendre no només els caràcters d’unes persones que van establir fites allà on res hi pot haver sinó també d’una època que és del tot irrepetible: la del pionerisme en el cel.

Hauria estat senzill caure en l’hagiografia: qui se n’hauria queixat? Això, però, hauria llastat el projecte: transmetre l’admiració per les proeses dutes a terme per herois immaculats no ajuda a la credibilitat. És més difícil, i A cielo abierto ho aconsegueix, glossar tasques hercúlies mentre s’esquitxa els protagonistes amb el fang de la terrestritat. Així, la gana, la pobresa, els patiments que provoca la guerra, la desesperança, les desil·lusions… se les tenen amb les ànsies desmesurades d’emprendre el vol –en el sentit literal de l’expressió- gràcies a un equilibri subtil que es manté al llarg de la redacció.

L’autor no malbarata paper a l’hora d’empantanegar-se en descripcions preciosistes o en interpretacions barates de la psicologia dels que du a la primera línia de l’acció: en descriu les accions i n’apunta les causes per llançar les bombes emocionals que qui el llegeix ha de fer esclatar en el seu propi cap.

Una ambientació concisa obliga a la complicitat durant la lectura i aporta una economia expressiva que es desvela útil cada vegada que arriba al davant dels ulls un fet desconegut o insospitat o desmesurat o entendridor.

Aquesta expressió directa, a més, ajuda de manera decisiva al manteniment del ritme narratiu: hi ha moltes coses a explicar perquè el conegudíssim Saint-Exupéry és un gran desconegut i aquest homenatge escrit ha de fer molta feina per exposar la grandesa d’un esperit que el va tenallar amb la coherència i el va dur a recórrer camins imprevisibles de destinació incerta i, en el cas del seu últim trajecte, el que no hauria fet si abans no hagués fet tot els que el van precedir sense mesurar-ne les conseqüències, desconeguda.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 d’agost del 2017: elpuntavui/A cielo abierto

Anuncis

L’ànima en el cap

Les defenses, Gabi Martínez. Traducció d’Albert Torrescasana. Catedral, 2017. Pàgines: 521.

L’autor de Les defenses, Gabi Martínez, té experiència en la literatura de viatges: un cop llegida la seva obra més recent, el pòsit de la seva trajectòria es demostra útil en extrem.

Les defenses és la crònica del seguit de viatges -entesos en el sentit de desplaçament- que tenen lloc gràcies o a causa del protagonista, el neuròleg Camilo Escobedo –alter ego ficcionat del neuròleg Domingo Escudero.

La proposta del Gabi Martínez no és una novel·la en el sentit estricte de l’expressió, tot i que inclou un començament, un nus i un desenllaç. De fet, n’inclou uns quants, de començaments, de nusos i de desenllaços.

Hi ha la trama emocional que afecta a la persona; hi ha la trama sentimental que relaciona el protagonista amb la seva família; hi ha la trama descriptiva que segueix l’evolució professional del neuròleg i hi ha la trama social que situa la resta d’històries en un context històric en què el temps marca el compàs de la política i les seves manifestacions.

Les defenses permet caure en la temptació de deixar de banda la cosa escrita per capbussar-se amb afany i sense aturador en tot el que proposa a partir de la malaltia que afecta el protagonista amb voluntat de quinta essència de la paradoxa: la malaltia que afecta al protagonista obre la porta a un seguit de reflexions que es fa més que difícil deixar de banda.

A fi de comptes, en aliar-se el Domingo Escudero i el Gabi Martínez per parlar de les malures que afecten el cap, no fan altra cosa que obrir una caixa de Pandora que deixa qui la pateix –voluntàriament o sense voler- absolutament desarmat. És tan intensa, l’expressió escrita, que, de tant en tant, obliga a deixar de llegir mentre es respira en calma, s’endrecen les idees i es mira de pair el que la vista acaba d’ingerir.

La temptació de lliurar-se a l’empatia extrema amb el protagonista és present tothora: és per això que cal retre honors a l’honestedat de la tàndem responsable de Les defenses: lluny de l’hagiografia, les ombres apareixen amb tanta intensitat com les llums. El resultat de l’exposició, que combina matisos i contrastos, és un relat amarat d’una humanitat extrema que afectarà tothom que tingui l’empatia activa en el seu repertori emocional.

La història que s’explica és potent. En bona part, aquesta potència cal buscar-la en la destresa de l’autor. El Gabi Martínez posa en joc una tensió difícil de mantenir constant entre els fets que narra i tot el que envolta aquests fets. El distanciament deliberat funciona a la perfecció i atorga interès: qui no es resisteix a furgar en la vida dels altres a través d’un espiell?

La seva escriptura és directa, amb un punt de voluntat fotogràfica que esdevé valuosa a l’hora de fixar fets, sentiments, sensacions, opinions. L’absència de sucre tempra Les defenses, la situa en el punt de cocció correcta, l’erigeix com a referència i permet la intensitat de les preguntes que encara queden un cop ja se saben totes les respostes.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 16 de juliol del 2017: elpuntavui/Les defenses

Una vida d’una època

Tu no ets una mare com les altres, Angelika Schrobsdorff. Traducció d’Albert Vitó i Godina. La Campana, 2016. Pàgines: 605.

Si hi ha textos en què l’abisme que separa el continent i el contingut és infranquejable, el relat que signa l’Angelika Schrobsdorff els ha de fer companyia. Aquesta asseveració no té voluntat d’assignar demèrits: és una constatació que deixa la porta oberta a la possibilitat que la signatària d’aquesta crònica d’una vida i una època hagi fet, més que deliberadament, un pas enrere per aportar la màxima puresa possible al relat d’uns fets que la seva condició de quasi autobiogràfics potser hauria fet difícil de gestionar sense caure en el patetisme de l’exhibicionisme de les emocions pròpies, una pràctica en què les possibilitats de situar-se en el camp del ridícul són massa fenomenals com per a ser obviades.

La decisió de fer una narració plana fa inútil l’intent de valorar les característiques del continent més enllà de deixar constància de les aportacions que arriben al paper gràcies al que es percep que ha estat un treball eficaç en la recerca d’informació.

Aquesta meticulositat científica –que fa més que difícil  evitar de caure en el tòpic atesa la nacionalitat de l’autora, que és declara alemanya- és una més que bona eina a l’hora de presentar el contingut d’un títol que no enganya: Tu no ets una mare com les altres presenta a qui el llegeix un personatge excepcional, el de l’Else Kirschner, una dona jueva que té la sort i la dissort de viure dos períodes molt intensos de l’Alemanya del segle passat: els bojos anys 20, que van tenir una presència forta en les terres germàniques i van ser plasmats gràcies a moviments artístics com ara l’expressionisme, i els sinistres anys 30, en què la puixança del nazisme va convertir la follia en llei i la misèria humana en norma de la quotidianitat.

L’Else no vol evitar els plaers de la bona vida i no pot evitar les amargors dels temps torturats.

El relat de la seva vida, que veu la llum a través de les paraules d’una de les seves filles, il·lumina dos camins.

D’una banda, hi ha el camí obvi, el dels fets que duen el nom de la dona protagonista. El seu tarannà és prou peculiar com per a no necessitar companys de viatge a l’hora de despertar interès. Veure com evoluciona el seu pensament; intentar entendre el perquè del seu capteniment, de les seves reaccions; situar-la en un context familiar en una època determinada… entendre, en el fons, quines són les presons d’un esperit que es vol lliure és un exercici fascinant a què es convida a qui llegeix Tu no ets una mare com les altres.

­­De l’altra, hi ha el cens d’unes èpoques estranyes: el poble que se sent orgullós dels seus grans noms de la Cultura –filòsofs, músics, poetes, escriptor, dramaturgs, cineastes…- és el mateix que és capaç de donar suport a una colla de trepes sectaris que imposen el terror mentre solen Europa i miren d’exterminar tothom que consideren inferior.

Tu no ets una mare com les altres fa conviure la persona i la societat en què es produeix i és el relat d’aquesta convivència –i els contrastos que se’n deriven- el que fa valuosa la feina de la cronista: paradoxalment, l’absència d’emoció en l’homenatge a la mare li atorga la màxima vàlua possible.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de març del 2017: elpuntavui/Tu no ets una mare com les altres

Copia i enganxa

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 7 de desembre del 2006)

Kafka. Literatura y pasión, Nicolas Murray. Traducció de Silvia Kot. Editorial El Ateneo, 2006. Pàgines: 420.

El relat imprès d’una vida pot satisfer interessos diferents, des de la tafaneria més senzilla fins a les ganes de conèixer tant com sigui possible la persona de què es parla, però, tant si es tracta d’una cosa com de l’altra, o de qualsevol altra, el relat ha de mantenir la voluntat de ser ambiciós i d’oferir un retrat tan ric i tan complet com sigui possible. Això ha de passar en el cas que es vulgui elaborar una obra digna i que esdevingui útil sigui quin sigui l’ús que se’n vulgui donar.

Se suposa, d’altra banda, que el biògraf sap que la vida d’una persona és el fruit d’un procés complex en què són molts els elements configurants i que la intensitat de la seva incidència no és homogènia. Des d’aquestes consideracions, gairebé no cal apuntar que, si tot això es dóna com a base de treball, el valor del relat biogràfic acabarà depenent del valor de la vida a què fa referència.

 En aquest context, amb un personalitat com la de l’escriptor Franz Kafka, autor de textos com ara La metamorfosi i El procés i que està considerat com un dels referents de la literatura universal, sembla que la seva biografia hauria de ser captivadora pràcticament sense haver de fer gaire res més que explicar-la, contextualitzar-la i, sense haver d’esmerçar-hi gaires esforços, interpretar-la. Malauradament, Nicholas Murray ignora l’oportunitat de deixar escrita una obra que pugui considerar-se important.

 Murray ofereix una aproximació a l’autor de Praga basada en el copia i enganxa. Bona part de Kafka. Literatura y pasión l’ocupa la transcripció de fragments de la correspondència entre el biografiat i una de les dones amb què va estar promès, Felice Bauer. Murray intenta explicar la vida de Kafka a través de les coses que el literat escrivia a Bauer i, amb aquest procediment, deixa en evidència el silenci eixordador que fa planar sobre tota la resta de fets i circumstàncies de la vida del biografiat. Resultats? La sensació que no s’ha explicat tot el que caldria i, a partir d’un cert moment, un avorriment letal. Pobre Kafka…