Una vida d’una època

Tu no ets una mare com les altres, Angelika Schrobsdorff. Traducció d’Albert Vitó i Godina. La Campana, 2016. Pàgines: 605.

Si hi ha textos en què l’abisme que separa el continent i el contingut és infranquejable, el relat que signa l’Angelika Schrobsdorff els ha de fer companyia. Aquesta asseveració no té voluntat d’assignar demèrits: és una constatació que deixa la porta oberta a la possibilitat que la signatària d’aquesta crònica d’una vida i una època hagi fet, més que deliberadament, un pas enrere per aportar la màxima puresa possible al relat d’uns fets que la seva condició de quasi autobiogràfics potser hauria fet difícil de gestionar sense caure en el patetisme de l’exhibicionisme de les emocions pròpies, una pràctica en què les possibilitats de situar-se en el camp del ridícul són massa fenomenals com per a ser obviades.

La decisió de fer una narració plana fa inútil l’intent de valorar les característiques del continent més enllà de deixar constància de les aportacions que arriben al paper gràcies al que es percep que ha estat un treball eficaç en la recerca d’informació.

Aquesta meticulositat científica –que fa més que difícil  evitar de caure en el tòpic atesa la nacionalitat de l’autora, que és declara alemanya- és una més que bona eina a l’hora de presentar el contingut d’un títol que no enganya: Tu no ets una mare com les altres presenta a qui el llegeix un personatge excepcional, el de l’Else Kirschner, una dona jueva que té la sort i la dissort de viure dos períodes molt intensos de l’Alemanya del segle passat: els bojos anys 20, que van tenir una presència forta en les terres germàniques i van ser plasmats gràcies a moviments artístics com ara l’expressionisme, i els sinistres anys 30, en què la puixança del nazisme va convertir la follia en llei i la misèria humana en norma de la quotidianitat.

L’Else no vol evitar els plaers de la bona vida i no pot evitar les amargors dels temps torturats.

El relat de la seva vida, que veu la llum a través de les paraules d’una de les seves filles, il·lumina dos camins.

D’una banda, hi ha el camí obvi, el dels fets que duen el nom de la dona protagonista. El seu tarannà és prou peculiar com per a no necessitar companys de viatge a l’hora de despertar interès. Veure com evoluciona el seu pensament; intentar entendre el perquè del seu capteniment, de les seves reaccions; situar-la en un context familiar en una època determinada… entendre, en el fons, quines són les presons d’un esperit que es vol lliure és un exercici fascinant a què es convida a qui llegeix Tu no ets una mare com les altres.

­­De l’altra, hi ha el cens d’unes èpoques estranyes: el poble que se sent orgullós dels seus grans noms de la Cultura –filòsofs, músics, poetes, escriptor, dramaturgs, cineastes…- és el mateix que és capaç de donar suport a una colla de trepes sectaris que imposen el terror mentre solen Europa i miren d’exterminar tothom que consideren inferior.

Tu no ets una mare com les altres fa conviure la persona i la societat en què es produeix i és el relat d’aquesta convivència –i els contrastos que se’n deriven- el que fa valuosa la feina de la cronista: paradoxalment, l’absència d’emoció en l’homenatge a la mare li atorga la màxima vàlua possible.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de març del 2017: elpuntavui/Tu no ets una mare com les altres

Copia i enganxa

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 7 de desembre del 2006)

Kafka. Literatura y pasión, Nicolas Murray. Traducció de Silvia Kot. Editorial El Ateneo, 2006. Pàgines: 420.

El relat imprès d’una vida pot satisfer interessos diferents, des de la tafaneria més senzilla fins a les ganes de conèixer tant com sigui possible la persona de què es parla, però, tant si es tracta d’una cosa com de l’altra, o de qualsevol altra, el relat ha de mantenir la voluntat de ser ambiciós i d’oferir un retrat tan ric i tan complet com sigui possible. Això ha de passar en el cas que es vulgui elaborar una obra digna i que esdevingui útil sigui quin sigui l’ús que se’n vulgui donar.

Se suposa, d’altra banda, que el biògraf sap que la vida d’una persona és el fruit d’un procés complex en què són molts els elements configurants i que la intensitat de la seva incidència no és homogènia. Des d’aquestes consideracions, gairebé no cal apuntar que, si tot això es dóna com a base de treball, el valor del relat biogràfic acabarà depenent del valor de la vida a què fa referència.

 En aquest context, amb un personalitat com la de l’escriptor Franz Kafka, autor de textos com ara La metamorfosi i El procés i que està considerat com un dels referents de la literatura universal, sembla que la seva biografia hauria de ser captivadora pràcticament sense haver de fer gaire res més que explicar-la, contextualitzar-la i, sense haver d’esmerçar-hi gaires esforços, interpretar-la. Malauradament, Nicholas Murray ignora l’oportunitat de deixar escrita una obra que pugui considerar-se important.

 Murray ofereix una aproximació a l’autor de Praga basada en el copia i enganxa. Bona part de Kafka. Literatura y pasión l’ocupa la transcripció de fragments de la correspondència entre el biografiat i una de les dones amb què va estar promès, Felice Bauer. Murray intenta explicar la vida de Kafka a través de les coses que el literat escrivia a Bauer i, amb aquest procediment, deixa en evidència el silenci eixordador que fa planar sobre tota la resta de fets i circumstàncies de la vida del biografiat. Resultats? La sensació que no s’ha explicat tot el que caldria i, a partir d’un cert moment, un avorriment letal. Pobre Kafka…