Dissecció de la memòria

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 13 de març del 2003)

L’amagatall, Trezza Azzopardi. Traducció de Jordi Cussà i Anna Camps. Columna, 2002. Pàgines: 343.

L’amagatall narra una història íntima que té com a protagonista una dona –Dolores, anomenada sovint Dol–, la veu de la qual es fa sentir en dos moments diferents de la seva vida: quan és una nena petita i quan és una dona madura. Les dues veus tenen en comú l’exposició dels intents de la protagonista en la recerca de la veritat que doni sentit a la mala vida que mena la familia Gauci, en què ella és el membre de menys edat.

L’ambientació de la narració situa els fets a la ciutat de Cardiff, Gal·les, que va acollir una onada d’emigrants procedents de Malta quan la Gran Bretanya va plegar veles al Mediterrani després de la Segona Guerra Mundial. Aquest fet no és casual perquè l’autora, Trezza Azzopardi, en la seva opera prima, ha fet servir elements autobiogràfics: com en la ficció que presenta, l’autora forma part d’una família nombrosa encapçalada per un pare maltès que arriba a les Illes Britàniques com a immigrant i per una mare gal·lesa.

Trets dels personatges

Sí que és diferent, però, el to social: Azzopardi no forma part d’un nucli vinculat a les activitats mafioses localitzades a Cardiff en la dècada dels 60 i marcat per una dissort que té caràcter de comdemna perpètua: la mare és víctima de la depressió; el pare viu obsessionat pel joc; una de les germanes acaba en un internat de monges; una altra només aconsegueix marxar de casa a través d’un matrimoni de conveniència; i una altra és venuda a un mafiós que pot ser el seu pare biològic. A més, la protagonista, Dol, perd els dits de la mà esquerra en un incendi quan encara no ha deixat de ser un nadó.

La narració d’aquests fets es produeix a través de dues veus diferenciades: la de la protagonista –que parla, testimonia, des de la primera persona del singular– i la d’un personatge omniscient generat per l’autora que explica aquells fets que Dol no pot conèixer en no estar present en el moment en què s’esdevenen. Aquest recurs literari, tan vàlid com qualsevol altre, proporciona, però, en L’amagatall, moments de confusió: no hi ha marques clares que indiquin quan es fa sentir una veu o l’altra. Això, puntualment, entorpeix la feina del lector, que ha de fer ferm el propòsit de seguir llegint fins que repren el fil d’una exposició que presenta un dinamisme baix que pot ser l’element passiu que faci efectiva la tria de seguidors.

Grosso modo –i si es permet una classificació del tot barroera–, hi ha dues opcions a l’hora d’explicar històries: una prima la descripció de l’acció i fa evolucionar el text a través de presentacions de situacions que enllaça amb els recomanables passatges de trànsit; l’altra pren un seguit de situacions i fa que l’obra es constitueixi a partir de la dissecció, de la interpretació, de l’avaluació, de la reflexió.

Explicar el món interior

L’amagatall segueix aquest camí sense vergonya, de manera oberta. Comptat i debatut, les accions que constitueixen l’esquelet de l’obra són poques perquè allò que interessa l’escriptora és poder explicar el món interior del personatge protagonista, cosa que du a terme amb encert. Ara bé, la decisió de fer de la novel·la un exercici d’exposició intimista comporta el perill que allò que s’explica –i també la manera com s’explica– no sigui prou eficaç per mantenir l’atenció del lector, que es pot sentir temptat de deixar de banda el llibre si considera que no hi connecta, si percep que no ha entrat en el joc de l’autor.

Aquest estil narratiu serveix per desmuntar el paral·lelisme que s’ha volgut veure entre l’obra de Trezza Azzopardi i la més exitosa de Frank McCourt, Les cendres d’Àngela –és cert que hi ha elements físics comuns però la identitat de les diferències supera de bon tros la de les similituds–, i acosta L’amagatall a la peça d’Arundhati Roy El déu de les petites coses, que ofereix resultats literaris similars. Una altra qüestió a partir de la qual especular –que només s’apunta en aquest comentari– faria referència a la conjectura que les lectores comprenguin amb tota la intensitat possible uns textos que als lectors els poden venir una mica amples perquè no acaben de saber ben bé què s’hi està explicant. El debat sobre l’existència d’una literatura femenina i una altra de masculina hauria de ser, però, protagonista en uns altres escenaris.

Anuncis