Una visió particular

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI)

L’angoixa dels rebels, Malika Mokeddem. Traducció de Ramon Usall i Salvia. Pagès Editors, 2004. Pàgines: 240.

L'angoixa-dels-rebels

Malika Mokeddem ha fet de L’angoixa dels rebels el primer text en què parla de manera directa de tot allò que afecta la seva persona en haver deixat de banda les possibilitats que ofereix la reflexió que es transmet al lector a través de la ficció. La novel·la és, de fet, el recurs narratiu que ha emprat amb més freqüència aquesta escriptora algeriana que va exiliar-se a França, un Estat europeu amb què l’Estat nord-africà manté unes relacions ambigües marcades pels recels del postcolonialisme.

La dicotomia que es presenta en aquells que, com bona part dels algerians, porten l’empremta de dues pàtries –la pròpia i la imposada– és present en les reflexions de Mokeddem, que experimenta a França la llibertat a què no va poder accedir en una Algèria descolonialitzada que va recórrer al tradicionalisme com a via d’autoafirmació un cop va assolir la independència. El sistema ferreny que retalla les llibertats individuals –i que s’ha enfortit amb la implantació progressiva d’una visió reduccionista i tancada de la religió islàmica– foragita Mokeddem de la seva terra, del seu desert, i l’acompanya a la seva nova llar a través d’alguns dels seus compatriotes, que consideren que a França s’ha de viure com si s’estigués a Algèria.

 El títol d’aquest conjunt de reflexions és encertat com potser pocs ho són, perquè Mokeddem transmet al lector, veritablement, el malestar que li domina la vida i els neguits que es deriven de la seva incapacitat de menar una vida marcada per l’estabilitat intel·lectual i emocional. El desequilibri i l’absència d’harmonia que es detecten en les seves explicacions tenen el valor de l’honestedat i el de la sinceritat extrema, perquè, si bé és possible que no hi hagi constància de tot el que provoca el patiment que sent l’autora, sí que apareix com a verídic tot allò que sí que hi està explicat. De fet, aquesta regraciable exposició extrema de la intimitat esdevé, paradoxalment, l’escull que amenaça l’empatia franca amb Mokeddem: de tant personal, a voltes allò que explica esdevé intransferible.

Anuncis

Qui dia passa…

(Comentari publicat al suplement Cultura del diari AVUI el 20 de febrer del 2003)

Al galop. La vida entre dues rodes, Bruno de Stabenrath. Traducció de Ricard Martínez i Muntada. Rosa del Vents, 2002. Pàgines: 293.

La producció literària que té com a objectiu el deixar testimoni de la situació tràgica que viu l’autor té una certa tradició i, en casos com ara Bajo el signo de Marte, de Zorn –pseudònim que encobreix un ciutadà suís que va morir jove víctima d’un càncer–; El protocolo compasivo, d’Hervé Guibert –escriptor francès que va morir com a conseqüència de la sida–; i Antes de que anochezca, de Reynaldo Arenas –poeta cubà que es va suïcidar abans que els efectes de la sida el matessin–, és del tot profitosa.

El lector que –amb morbositat o sense– s’endinsi en les vides que s’expliquen hi trobarà un seguit de reflexions que han sorgit d’una experiència que no és a l’abast de tothom: patir, explicar-ho i que en quedi constància. Si la reflexió sobre el dolor, sobre el sentit de la vida, s’ha fet amb honestedat i saviesa, el testimoni que en queda és sòlid i permet –obliga a– una segona reflexió, la del lector.

Amb precedents com els esmentats –i com tota la resta que s’hi pugui equiparar–, hom pot pensar que el llibre de Bruno de Stabenrath –que no ha mort, però que va quedar tetraplègic a causa d’un accident de trànsit: és una mena de mort, si s’accepta aquesta comparació un pèl frívola però benintencionada– seguirà una certa tradició i explicarà amb gravetat i contundència com cal reinterpretar l’existència quan la mobilitat queda reduïda a molt poca cosa. Doncs no, ni per casualitat.

Complicitat immediata

El cert és que la fotografia de l’autor amb què s’il·lustra la solapa de la coberta fa pensar que la tristor no encaixa gaire en les pàgines que queden a la dreta. Un jove, amb cara de ser un pèl pinta, encara de gairell els ulls a la càmera i insinua un somrís que provoca una complicitat immediata. Els cabells esbullats i tirats enrere arrodoneixen una informalitat que el lector gaudirà tan bon punt comenci a engolir Al galop. La vida entre dues rodes, un text que, lluny de queixes i laments i de consideracions sobre el sentit tràgic de l’existència, té –i proporciona– una vitalitat encomanadissa que el fa valuós.

Si es permeten unes notes de contextualització, es dirà que Bruno de Stabenrath, fill de militar de graduació molt alta, és una mena d’artista polifacètic que va contactar amb el món del cinema el 1975 de la mà de François Truffaut. La relació amb el setè art –que no li va servir per a guanyar la fama– la va mantenir sota les ordres de cineastes com ara Ettore Scola i Just Jaeckin, entre d’altres.

En els 80 va incrementar la dedicació artística en donar pas a una trajectòria com a cantant amb què tampoc no va esdevenir popular: fonamentalment, tocava en festes de la jet-set francesa, un grup social al qual no era del tot aliè. Finalment, ara sí, va aconseguir renom: el llibre en què dóna fe dels mesos posteriors a la patacada automobilística el va, com s’acostuma a dir, catapultar a l’escena pública.

No és estrany. Al galop està ben escrita i gaudeix d’un estil desimbolt que, en enumerar els fets que es presenten, fonamentalment en ordre cronològic, llança endavant la narració.

Stabenrath –que es presenta en la ficció amb el nom de Léopold Champollon i el sobrenom de Peix Gat– alterna les veus narratives. Alguns dels capítols, tirant a breus, estan explicats des de la primera persona. La resta, des de la tercera.

Els trams en què Stabenrath parla amb la veu de Peix Gat aporten les sensacions i els pensaments més personals, aquells que sorgeixen de la reflexió directa sobre les situacions que, a remolc del calendari, cal superar. Aquests capítols responen a un estil força directe, carregat de subjectivitat i, tot i que de tant en tant l’autor deixa anar una d’aquelles que deixen baldat perquè obren la porta a la duresa de la situació del protagonista, són també els més divertits: per no entrar en detalls sobre els episodis fantasiosos i els tòrrids, n’hi ha prou de deixar dit que Stabenrath arriba amb la imaginació allà on no pot arribar amb el cos. O potser allò que explica no és fruit de la imaginació…

Procés de rehabilitació

Els altres capítols responen a un format força més convencional i serveixen per a donar a conèixer els fets que acompanyen el procés de rehabilitació de l’accidentat i en què l’autor no té una intervenció directa. És d’aquesta manera com Stabenrath explica les gestions que fan les amistats i la família i la redescoberta de la fraternitat –tan francesa!– que es produeix a causa de l’accident que el deixa tetraplègic.

Tant els uns com els altres tenen en comú, sense perdre en cap moment el punt de referència –la tetraplegia– que posa el fonament de l’obra, l’humor i l’exaltació de la joie de vivre, el missatge que cal lluitar i que, com s’acostuma a dir i com acostuma a ser cert, qui dia passa, any empeny. No s’ha de deixar de banda que la posició social –bona– de Stabenrath dóna més joc que no pas una altra en què la limitació dels recursos econòmics –i per extensió, socials– aboqui a una situació força més incòmoda, però en aquesta peça no cal entrar en anàlisis socials.

Per a aquells que estiguin interessats en l’actualitat d’aquest bon vivant, unes ressenyes breus: es guanya la vida com a guionista de sèries de televisió –ha participat en produccions com ara Un gars, une fille; Seconde B; Classe Mannequin i Marc et Sophie)–; es queixa que, com a conseqüència d’aquesta activitat, el govern francès l’ha deixat sense la pensió per invalidesa que havia estat percebent i prepara una novel·la convencional que no té res a veure amb el seu estat corporal.

Exorcisme mecanitzat

Tigre, tigre, Margaux Fragoso. Traducció d’Albert Torrescasana. Editorial Empúries, 2011. Pàgines: 363

El relat d’una injustícia és divergent: hi ha el que explica i el com ho explica. Hi ha casos en què fons i forma van de bracet i produeixen una harmonia perfecta. En d’altres, el lector no necessàriament frívol pot acabar adonant-se que la crònica d’una atrocitat, malgrat tot, pot ser una recepta immillorable per a la consecució d’un avorriment de gran qualitat. Tigre, tigre cau en el segon grup.

L’autora fa la crònica de part de la seva vida: els anys -dels 8 als 22- en què va estar sotmesa al domini emocional d’un pederasta. I sí: la família d’ella no li proporcionava un entorn estable. I sí: la pseudofamília d’ell no creava el més recomanable dels llocs en què buscar recer.

Si, més o menys, el lector es pot imaginar què passava en una casa i en l’altra i pot desenvolupar una certa empatia amb l’autora, potser tindrà la sensació que no ha perdut -del tot- el temps.

Bo i això, conèixer la vida de Fragoso en  els anys que censa i els fets que l’han marcada no garanteix -de cap manera!- l’aprovació de la manera en què els presenta. En aquest sentit, Tigre, tigre recorda els llibres que  es publiquen a partir dels diaris de navegació: se succeeixen els episodis -d’interès variable-, però hi ha poca relació entre els uns i els altres i tot queda en mans de la gràcia de l’autor a l’hora de redactar.

La Fragoso escriptora no la té, aquesta gràcia. És possible que la gènesi d’aquesta obra provingui d’un acte terapèutic -exorcitzar el patiment a través de la seva expressió-, però en el moment en què això es du a vendre, algú ha de tenir una mica de pietat amb el possible lector. Hi ha unes normes. Que tenen uns mínims.

És cert, però, que els editors no amaguen fets importants per al comprador del llibre: en la primera solapa fan saber que l’autora és “llicenciada en Literatura Anglosaxona i Escriptura Creativa” i, en la pàgina 363, que “s’acaba de doctorar en Escriptura Creativa/Anglès”. Cal sorprendre’s -eufemísticament- de la mecanització que caracteritza sistemàticament els productes de la Escriptura Creativa i fer saber insistentment a la població que no els confongui amb literatura ni amb res que se li assembli.

Comentari publicat el 29 de desembre a El Punt Avui: elpuntavui.cat/tigre, tigre

Publicista ven infantesa pròpia en mal estat

Una novel·la francesa, Frédéric Beigbeder. Traducció de Maria Llopis i Freixas. Amsterdam llibres, 2011. Pàgines: 174

Frédéric Beigbeder va irrompre al món lector amb 13,99 euros, una quasi estafa literària que delatava l’admesa relació de l’autor amb el món de la publicitat. Amb Finestres sobre el món, el francès va aportar a la cosa de la lletra impresa una veu madura, melangiosa, emotiva i encomanadissa. L’autor hauria fet bé d’haver-la recuperat per a aquest nou text, que ven com un intent de recuperar uns records d’infantesa que sembla que s’han mantingut lluny del seu abast.

L’excusa de Beigbeder a l’hora d’emprendre la recuperació de la seva infantesa perduda és senzilla: la policia l’enxampa quan és a punt de incorporar unes ratlles de cocaïna al seu sistema respiratori i el trasllada a un calabós en què l’autor, desproveït de tot el que constitueix la seva quotidianitat, comença a creure que, com a persona, té ben poca substància. Així, comença a passar revista a la vida que ha menat fins aquell moment.

El procés de recuperar la infantesa perduda com a mètode d’autoafirmació ho és tot tret de nou, en el camp de la literatura. Associar  l’infant que es va ser a la veritable persona que s’ha oblidat que s’és tampoc no resulta una novetat enlluernadora. Per això, aquesta operació exhumadora de Beigbeder es demostra fallida: el text no aporta la intensitat necessària que cal quan es vol transmetre -compartir, fer sentir, exposar, despullar…- l’emoció.

En l’àmbit de la formalitat, l’estructura del llibre -pròleg, epíleg i 43 capítols en 158 pàgines- ajuda entendre el perquè de la fallida: l’autor no s’endinsa amb ganes en els esdeveniments amb què basteix el seu relat: només els esbossa.

En l’àmbit dels continguts, el conjunt peca per desequilibrat: vista des de fora, la vida de Beigbeder apareix com la d’un nen de casa bona que ha viscut en contacte constant amb la franja alta de la societat francesa. És segur que, com qualsevol altra persona, l’autor ha estat víctima de les dificultats inherents a la gestió dels sentiments. Se li ha d’admetre que això s’entreveu en el seu relat, però atorga tanta importància a les seves circumstàncies -en detriment de les seves essències- que fa fàcil pensar que ha escrit amb la tinta de la publicitat, no amb la de la veritat.

Comentari publicat el 22 de desembre del 2011 a El Punt Avui: elpuntavui.cat/una novel·la francesa