Aproximació imprescindible

La quarta paret, Sorj Chalandon. Traducció de Josep Alemany. Edicions de 1984, 2015. Pàgines: 297.

laquartaparetA ulls de l’Occident que aprèn del món a través de la pantalla –sigui quina sigui la mida del giny-, hi ha situacions a l’Orient que ho són tot tret de comprensibles. La del Líban, el país de la ribera mediterrània que va ser considerat la Suïssa de l’Orient Mitjà, és paradigmàtica: la confluència de factors de mena diferent van transformar la pàtria de nacions diferents en un polvorí en què la música quotidiana la posen les armes i els plors.

A l’hora de immergir-se en l’assaig d’una explicació d’aquest conflicte –o potser en l’exposició del resultat d’una mirada acurada i reposada-, el periodista, corresponsal de guerra, autor de novel·les i membre de l’equip de la revista satírica Le Canard enchaîné Sorj Chalandon fa un salt valent i compromès.

La quarta paret és una novel·la en què es percep la humanitat de l’autor com a narrador, la dels personatges que crea i la de les idees que són subjacents en tot allò que s’explica.

El títol fa referència a la paret inexistent del teatre, la que tanca l’escenari i la que sempre ha de ser absent si es vol que l’espectacle tingui -sigui- públic. Tibant del fil, no hi ha cap obstacle a l’hora de pensar que aquesta quarta paret és el públic, que tanca l’escenari si assumeix, si entén, si combrega, si comparteix allò que es representa, allò que s’explica.

Aquesta La quarta paret no té sentit sense la comprensió de qui la llegeix: no és un títol per al divertiment, és un títol que busca el cos a cos i que repta a la densitat intel·lectual i emocional a l’hora de interrogar els personatges i demanar-los els perquès de la seva conducta.

La-quarta-paretLa capacitat de transmetre idees, el tremp narratiu, la serenitat del discurs, l’èxit a l’hora d’evitar prendre partit per alguna de les idees petites i a la d’acostar-se sense reserves a la multiculturalitat ben entesa i ben viscuda i la tendresa que sobrevola tot el text són els fonaments en què s’aixequen les tres parets que fan que La quarta paret de Sorj Chalandon sigui una chef d’œuvre imprescindible.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de febrer del 2016: elpuntavui/La quarta paret

L’error -interessat?- d’afeblir TV3

L’externalització del servei de contractació publicitària de Televisió de Catalunya (TVC) és un error que no hauria de poder sotmetre’s al benefici del dubte. I cal esperar que no sigui un error irreparable si es produeix.

La televisió nacional de Catalunya està encara massa lluny del model de televisió pública a què hauria d’aspirar seriosament com a part essencial d’una nació que cada vegada té més clara la seva identitat i les seves ganes de ser sense lligams que llastin.

tv3godo
Ara com ara, però, el fet que TVC compti amb una via doble de finançament la sotmet, parcialment, a les vicissituds del mercat publicitari: és un front-econòmic- que cal no deixar de banda fins que es posi seny i se l’alliberi d’aquesta condició.

No cal discutir aquest fet: de moment, és. Sí que cal discutir, però, i amb força, la manera en què se’l vol gestionar.

No té cap sentit lliurar les claus de la caixa a una competència de què no es pot esperar, en cap dels casos, joc net. Una competència, a més, que es triarà a dit de manera inconfessada si les travesses es demostren certes.

Cal recordar que el Grupo Godó va mantenir l’extint Avui en una posició de subsidiarietat absoluta mentre no es decidia a llançar una versió en català de La Vanguardia que ara conviu amb la castellana en les piles d’exemplars que es regalen als matiners. Cal recordar què va passar amb el departament comercial de la capçalera extinta. Cal recordar que aquells que volien inserir-hi anuncis rebien el suggeriment de fer-li el salt per anar a parar a la capçalera emmarcada en blau. I hi ha altres coses a recordar, si es vol fer l’exercici.

Res no fa pensar que la història no visqui un episodi de repetició: els termes de l’externalització del servei de contractació publicitària posen una catifa vermella a la gestió barroera i avalen –sense fonament?- un grup que potser té ara una importància impostada fruit dels fets d’altres temps: el pes de la Història pot ajudar a mantenir ferms els fonaments, però també pot provocar l’ensulsiada de l’edifici.

L’externalització del servei de contractació publicitària de TVC costa de defensar amb arguments racionals però s’explica amb facilitat si es pensa en la manera de fer de la política vella. És fàcil d’entendre que grups polítics establerts, immobilistes, amb epicentre a Madrid, Castella, Espanya, com ara el PP i el PSC d’en Pere Navarro, afavoreixin aquells amb què compartiran àpats, festes i celebracions diverses i de qui esperaran favors i semàfors verds.

Així mateix, no sobta que aquells que–encara?- no freqüenten els circuits del –presumpte- poder real estiguin en contra de riure les gràcies a una empresa que pot ser la protagonista de la versió moderna del conte del rei nu.

En aquesta pel·lícula, el paper estrany el fa una CiU que, si més no en això, entesa com a bloc, predica oli i ven vinagre. Afavorir el Grupo Godó casa a la perfecció amb el discurs ambigu i un punt cínic que emana del sector abocat a l’unionisme de pont aeri però topa de front amb les proclames quasi espirituals que fan aquells que, si més no en aparença, segueixen la roda del clam que hi ha als carrers, als balcons i, amb una profusió necessària i extraordinària, a les xarxes socials.

La televisió no té tant de poder com se li atribueix i el que sí que té, el perd de mica en mica, però encara en té. Si bé és cert que la capacitat de conformar un ideari a través de la imposició de consignes es deixata de manera indeturable, també ho és que la capacitat de representació és indiscutible. Una televisió nacional que parla de la nació en la llengua de la nació, que parla del món des del punt de vista de la nació, és un referent.

Els Estats mantenen les televisions públiques perquè tenen sentit polític –i, en alguns casos, perquè creuen en la bondat del servei públic televisiu-. Per això, costa d’entendre que el govern català comenci a malvendre una televisió, la de Catalunya, que no és seva, que és dels catalans. I sembla que costa d’explicar de manera convincent el perquè d’aquesta operació que mereix, de totes totes, un semàfor vermell gegantí, una multa enorme i la retirada de molts dels punts del carnet de conduir.

(Sobre aquest mateix afer: Desestructurant l’Estat que encara no és)

Temps interessants, temps avorrits

El poble català, com tota la resta, fa Història cada dia, però, des de dijous passat, la fa amb totes les lletres en caixa alta. Per a moltes generacions –es pot anar tan enrere com es vulgui-, el repte que s’han fixat ara els catalans se situava més enllà de la utopia. Ítaca no era una illa remota, era l’Atlàntida, encara ara il·localitzada… Aquelles restes mítiques, però, han emergit i s’han fet reals… I el seu terreny es demostra capaç de suportar el pes de fonaments nous a partir dels quals construir una realitat nova i diferent.

sisi2Som temps especials, els actuals. Especials i generosos, perquè concedeixen a tothom el privilegi de viure, de protagonitzar, uns fets que, sigui quina sigui la seva evolució, es revelaran com a transcendentals.

Seran temps interessants per als que vulguin exhaurir les possibilitats d’aquest privilegi. La feina que cal fer és exigent: les persones que l’han de fer tenen al seu davant l’oportunitat de decidir el seu futur… i el de tothom que vindrà al darrere.

És una tasca que ha de ser absorbent, que exigeix implicació i que obliga a situar-se, metafòricament o no, davant el mirall en què la imatge reflectida comminarà a buscar una veritat.

Enfortir l’esperit. Deixar enrere la massa adotzenada per esdevenir individu amb opinió pròpia. Defensar –amb paraules i amb fets- les pròpies conviccions. Voler convèncer per vèncer. Enlairar-se per sobre de la generalment mediocre quotidianitat i mirar més enllà, molt més enllà. Deixar d’admirar amb embadocament el dit del savi i mirar la Lluna fins i tot quan la seva condició de nova la retingui empresonada en la foscor.

Catalunya ha deixat de ser un país de xais. I si no ho ha deixat de ser, ho ha de deixar de ser. Sí o sí. Sí i sí, de fet.

I aquests temps interessants, que són els que es viuran a peu de carrer, els que tindran com a protagonistes reals aquells que en vulguin esprémer tot el suc, conviuran amb temps del tot avorrits. La vida real haurà de suportar amb paciència de Job –tot i que faria més bé si la ignorava- la vida irreal que aboquen a cabassos els mitjans de comunicació que, en algun moment, havien sigut d’informació.

La recerca de l’essència personal, la construcció d’un futur, té, doncs, un repte afegit: el deixar de banda les titades que actuaran com a soroll. Soroll permanent. Soroll in crescendo. Soroll eventualment ensordidor. Però soroll. Només soroll. Res més que soroll.

Hi haurà –ja hi ha!- enquestes, interpretacions, conjectures, especulacions, acusacions, retrets, explicacions, atacs, desqualificacions… Soroll. Teatre del dolent. Fum.

I, embolcallant tota aquesta nosa, l’estupidesa extrema dels pretesos savis intel·lectualòides que, des de les tertúlies i els mitjans incendiaris, demostren a diari la seva incapacitat d’armar un argument mínimament intel·ligent. S’ha de ser molt pobre d’esperit per creure, en el segle XXI, les amenaces apocalíptiques pròpies de l’Edat Mitjana i s’ha de tenir una ment molt escassa, molt justeta, per propagar-les sense morir de vergonya.

Soroll. Estupidesa i soroll.

I, malgrat tot, temps interessants. Molt interessants. Ningú no n’hauria de quedar al marge. Ningú amb dos dits de front que no se l’hagi fet malbé en colpejar-se’l un cop i un altre contra el sostre de la caverna.

Socialisme 1.0

Hemos vuelto, AA.DD. Edicions La Socialista, 2013. Pàgines: 123.

Els dirigents d’un partit que viu en hores baixes decideixen rellançar la seva imatge pública amb un acte festiu que té dues intencions: engrescar els militants i generar visibilitat pública amb una imatge positiu.

Aquest és l’argument principal de la novel·la elaborada a múltiples mans que s’ha presentat el cap de setmana passat en públic amb un gran ressò mediàtic que, més que previsiblement, no es projectarà en el temps.

psoe_2
En relació a l’argument, Hemos vuelto pateix, fonamentalment, la manca de definició. En la seva exposició, en el desenvolupament de la trama, les poques línies narratives que es presenten no mereixen un tractament acurat i acaben del tot desdibuixades: si bé sembla que els protagonistes de la novel·la malden per deixar enrere un passat que els pesa i un present que els enfonsa, el poc interès dels autors a l’hora de dotar-los d’una personalitat creïble afecta la seva projecció. Així, amb els motors al ralentí, el trànsit dels personatges principals per les pàgines de la novel·la el fan mentre s’arrosseguen en declaracions superficials impròpies del moment social en què els situa la ficció.

Part de la responsabilitat d’aquest fracàs cal buscar-la en la manca de distanciament entre els autors i el seu producte. En aquest cas, la identificació excessiva amb la història que expliquen situa els resultats en el terreny de la literatura pamfletària, apta només per a ser distribuïda amb èxit entre aquells que estan prèviament convençuts de les tesis que es pregonen.

El distanciament, com a fruit de la reflexió intel·lectual, també hauria estat correcte –i, sobretot, útil- aplicar-lo en el moment de la redacció dels diàlegs. Introduir humor, ni que fos soterrat, hauria permès una certa humanització dels personatges, que ara apareixen com a caricatures involuntàries de referents similars d’èpoques molt anteriors en el temps.

Com a exemple, es pot pensar que no té gaire sentit fer parlar dirigents polítics del segle XXI com si estiguessin adreçant-se a les masses poc educades de la dècada dels 30 del segle XX sense haver recorregut al sofert recurs dels viatges en el temps.

D’altra banda, la construcció de la novel·la també desaprofita les tensions entre els personatges que haurien pogut aportar interès –mentre se les mantingués en la incertesa sobre els resultats-. Així, el protagonisme que s’atorga a personatges anotats com a destacats però que no desperten interès queda indiscutit en situar els personatges secundaris en un pla remot i en deixar-los sense possibilitats reals d’introduir dinamisme.

Hemos vuelto queda doncs, com una novel·la intranscendent malgrat la seva voluntat d’impacte i deixa en evidència que el presumpte retorn que es proclama, en el cas que hagi tingut veritablement, s’ha fet al marge de les necessàries actualitzacions que, avui en dia, han esdevingut habituals.

La segona tragèdia del ‘Prestige’

L’Audiència Provincial de la Corunya ha dictat sentència en el cas de l’enfonsament del petrolier monocasc Prestige.

casprestigeEn aplicació de la llei vigent, el jutge absol al capità del petrolier, al seu cap de màquines i a l’exdirector general de la Marina Mercant. Se’ls acusava de delictes contra el medi ambient. Segons la llei vigent, no en són culpables.

La sentència es fa pública, potser amb un cert humor negre, el dia en què es compleix l’onze aniversari de l’arrencada dels fets que van conduir, sis dies després, al seu enfonsament definitiu un cop es va migpartir –literalment.

El Prestige va perdre 63.000 tones de cru.

El Prestige va provocar el tercer accident més car de la Història, superat només per la desintegració de la nau espacial Columbia i per l’accident nuclear de Txernòbil.

El Prestige va provocar una marea negra que té el trist honor de situar-se entre les més nocives d’entre les que han patit les costes de la península ibèrica.

El Prestige va afectar els litorals de Galícia, Astúries, Cantàbria i el País Basc i part de la costa atlàntica de França.

El Prestige va permetre al govern del PP refermar la seva generalíssima amistat amb Galícia amb unes indemnitzacions que van esquitxar tothom que calia esquitxar.

El Prestige va dur l’aleshores president de la Xunta de Galícia Manuel Fraga a assegurar que l’afer no tindria conseqüències ecològiques.

El Prestige va permetre que Mariano Rajoy es doctorés en Oceanografia aplicada i que encunyés per a la Història conceptes com ara “hilillos de plastilina”.

L’Audiència Provincial de la Corunya considera que, des del punt de vista de la llei vigent, ningú no és responsable dels efectes de l’enfonsament del Prestige.

Ha parlat la llei, no la Justícia.