L’error -interessat?- d’afeblir TV3

L’externalització del servei de contractació publicitària de Televisió de Catalunya (TVC) és un error que no hauria de poder sotmetre’s al benefici del dubte. I cal esperar que no sigui un error irreparable si es produeix.

La televisió nacional de Catalunya està encara massa lluny del model de televisió pública a què hauria d’aspirar seriosament com a part essencial d’una nació que cada vegada té més clara la seva identitat i les seves ganes de ser sense lligams que llastin.

tv3godo
Ara com ara, però, el fet que TVC compti amb una via doble de finançament la sotmet, parcialment, a les vicissituds del mercat publicitari: és un front-econòmic- que cal no deixar de banda fins que es posi seny i se l’alliberi d’aquesta condició.

No cal discutir aquest fet: de moment, és. Sí que cal discutir, però, i amb força, la manera en què se’l vol gestionar.

No té cap sentit lliurar les claus de la caixa a una competència de què no es pot esperar, en cap dels casos, joc net. Una competència, a més, que es triarà a dit de manera inconfessada si les travesses es demostren certes.

Cal recordar que el Grupo Godó va mantenir l’extint Avui en una posició de subsidiarietat absoluta mentre no es decidia a llançar una versió en català de La Vanguardia que ara conviu amb la castellana en les piles d’exemplars que es regalen als matiners. Cal recordar què va passar amb el departament comercial de la capçalera extinta. Cal recordar que aquells que volien inserir-hi anuncis rebien el suggeriment de fer-li el salt per anar a parar a la capçalera emmarcada en blau. I hi ha altres coses a recordar, si es vol fer l’exercici.

Res no fa pensar que la història no visqui un episodi de repetició: els termes de l’externalització del servei de contractació publicitària posen una catifa vermella a la gestió barroera i avalen –sense fonament?- un grup que potser té ara una importància impostada fruit dels fets d’altres temps: el pes de la Història pot ajudar a mantenir ferms els fonaments, però també pot provocar l’ensulsiada de l’edifici.

L’externalització del servei de contractació publicitària de TVC costa de defensar amb arguments racionals però s’explica amb facilitat si es pensa en la manera de fer de la política vella. És fàcil d’entendre que grups polítics establerts, immobilistes, amb epicentre a Madrid, Castella, Espanya, com ara el PP i el PSC d’en Pere Navarro, afavoreixin aquells amb què compartiran àpats, festes i celebracions diverses i de qui esperaran favors i semàfors verds.

Així mateix, no sobta que aquells que–encara?- no freqüenten els circuits del –presumpte- poder real estiguin en contra de riure les gràcies a una empresa que pot ser la protagonista de la versió moderna del conte del rei nu.

En aquesta pel·lícula, el paper estrany el fa una CiU que, si més no en això, entesa com a bloc, predica oli i ven vinagre. Afavorir el Grupo Godó casa a la perfecció amb el discurs ambigu i un punt cínic que emana del sector abocat a l’unionisme de pont aeri però topa de front amb les proclames quasi espirituals que fan aquells que, si més no en aparença, segueixen la roda del clam que hi ha als carrers, als balcons i, amb una profusió necessària i extraordinària, a les xarxes socials.

La televisió no té tant de poder com se li atribueix i el que sí que té, el perd de mica en mica, però encara en té. Si bé és cert que la capacitat de conformar un ideari a través de la imposició de consignes es deixata de manera indeturable, també ho és que la capacitat de representació és indiscutible. Una televisió nacional que parla de la nació en la llengua de la nació, que parla del món des del punt de vista de la nació, és un referent.

Els Estats mantenen les televisions públiques perquè tenen sentit polític –i, en alguns casos, perquè creuen en la bondat del servei públic televisiu-. Per això, costa d’entendre que el govern català comenci a malvendre una televisió, la de Catalunya, que no és seva, que és dels catalans. I sembla que costa d’explicar de manera convincent el perquè d’aquesta operació que mereix, de totes totes, un semàfor vermell gegantí, una multa enorme i la retirada de molts dels punts del carnet de conduir.

(Sobre aquest mateix afer: Desestructurant l’Estat que encara no és)

Anuncis

Temps interessants, temps avorrits

El poble català, com tota la resta, fa Història cada dia, però, des de dijous passat, la fa amb totes les lletres en caixa alta. Per a moltes generacions –es pot anar tan enrere com es vulgui-, el repte que s’han fixat ara els catalans se situava més enllà de la utopia. Ítaca no era una illa remota, era l’Atlàntida, encara ara il·localitzada… Aquelles restes mítiques, però, han emergit i s’han fet reals… I el seu terreny es demostra capaç de suportar el pes de fonaments nous a partir dels quals construir una realitat nova i diferent.

sisi2Som temps especials, els actuals. Especials i generosos, perquè concedeixen a tothom el privilegi de viure, de protagonitzar, uns fets que, sigui quina sigui la seva evolució, es revelaran com a transcendentals.

Seran temps interessants per als que vulguin exhaurir les possibilitats d’aquest privilegi. La feina que cal fer és exigent: les persones que l’han de fer tenen al seu davant l’oportunitat de decidir el seu futur… i el de tothom que vindrà al darrere.

És una tasca que ha de ser absorbent, que exigeix implicació i que obliga a situar-se, metafòricament o no, davant el mirall en què la imatge reflectida comminarà a buscar una veritat.

Enfortir l’esperit. Deixar enrere la massa adotzenada per esdevenir individu amb opinió pròpia. Defensar –amb paraules i amb fets- les pròpies conviccions. Voler convèncer per vèncer. Enlairar-se per sobre de la generalment mediocre quotidianitat i mirar més enllà, molt més enllà. Deixar d’admirar amb embadocament el dit del savi i mirar la Lluna fins i tot quan la seva condició de nova la retingui empresonada en la foscor.

Catalunya ha deixat de ser un país de xais. I si no ho ha deixat de ser, ho ha de deixar de ser. Sí o sí. Sí i sí, de fet.

I aquests temps interessants, que són els que es viuran a peu de carrer, els que tindran com a protagonistes reals aquells que en vulguin esprémer tot el suc, conviuran amb temps del tot avorrits. La vida real haurà de suportar amb paciència de Job –tot i que faria més bé si la ignorava- la vida irreal que aboquen a cabassos els mitjans de comunicació que, en algun moment, havien sigut d’informació.

La recerca de l’essència personal, la construcció d’un futur, té, doncs, un repte afegit: el deixar de banda les titades que actuaran com a soroll. Soroll permanent. Soroll in crescendo. Soroll eventualment ensordidor. Però soroll. Només soroll. Res més que soroll.

Hi haurà –ja hi ha!- enquestes, interpretacions, conjectures, especulacions, acusacions, retrets, explicacions, atacs, desqualificacions… Soroll. Teatre del dolent. Fum.

I, embolcallant tota aquesta nosa, l’estupidesa extrema dels pretesos savis intel·lectualòides que, des de les tertúlies i els mitjans incendiaris, demostren a diari la seva incapacitat d’armar un argument mínimament intel·ligent. S’ha de ser molt pobre d’esperit per creure, en el segle XXI, les amenaces apocalíptiques pròpies de l’Edat Mitjana i s’ha de tenir una ment molt escassa, molt justeta, per propagar-les sense morir de vergonya.

Soroll. Estupidesa i soroll.

I, malgrat tot, temps interessants. Molt interessants. Ningú no n’hauria de quedar al marge. Ningú amb dos dits de front que no se l’hagi fet malbé en colpejar-se’l un cop i un altre contra el sostre de la caverna.

Socialisme 1.0

Hemos vuelto, AA.DD. Edicions La Socialista, 2013. Pàgines: 123.

Els dirigents d’un partit que viu en hores baixes decideixen rellançar la seva imatge pública amb un acte festiu que té dues intencions: engrescar els militants i generar visibilitat pública amb una imatge positiu.

Aquest és l’argument principal de la novel·la elaborada a múltiples mans que s’ha presentat el cap de setmana passat en públic amb un gran ressò mediàtic que, més que previsiblement, no es projectarà en el temps.

psoe_2
En relació a l’argument, Hemos vuelto pateix, fonamentalment, la manca de definició. En la seva exposició, en el desenvolupament de la trama, les poques línies narratives que es presenten no mereixen un tractament acurat i acaben del tot desdibuixades: si bé sembla que els protagonistes de la novel·la malden per deixar enrere un passat que els pesa i un present que els enfonsa, el poc interès dels autors a l’hora de dotar-los d’una personalitat creïble afecta la seva projecció. Així, amb els motors al ralentí, el trànsit dels personatges principals per les pàgines de la novel·la el fan mentre s’arrosseguen en declaracions superficials impròpies del moment social en què els situa la ficció.

Part de la responsabilitat d’aquest fracàs cal buscar-la en la manca de distanciament entre els autors i el seu producte. En aquest cas, la identificació excessiva amb la història que expliquen situa els resultats en el terreny de la literatura pamfletària, apta només per a ser distribuïda amb èxit entre aquells que estan prèviament convençuts de les tesis que es pregonen.

El distanciament, com a fruit de la reflexió intel·lectual, també hauria estat correcte –i, sobretot, útil- aplicar-lo en el moment de la redacció dels diàlegs. Introduir humor, ni que fos soterrat, hauria permès una certa humanització dels personatges, que ara apareixen com a caricatures involuntàries de referents similars d’èpoques molt anteriors en el temps.

Com a exemple, es pot pensar que no té gaire sentit fer parlar dirigents polítics del segle XXI com si estiguessin adreçant-se a les masses poc educades de la dècada dels 30 del segle XX sense haver recorregut al sofert recurs dels viatges en el temps.

D’altra banda, la construcció de la novel·la també desaprofita les tensions entre els personatges que haurien pogut aportar interès –mentre se les mantingués en la incertesa sobre els resultats-. Així, el protagonisme que s’atorga a personatges anotats com a destacats però que no desperten interès queda indiscutit en situar els personatges secundaris en un pla remot i en deixar-los sense possibilitats reals d’introduir dinamisme.

Hemos vuelto queda doncs, com una novel·la intranscendent malgrat la seva voluntat d’impacte i deixa en evidència que el presumpte retorn que es proclama, en el cas que hagi tingut veritablement, s’ha fet al marge de les necessàries actualitzacions que, avui en dia, han esdevingut habituals.

La segona tragèdia del ‘Prestige’

L’Audiència Provincial de la Corunya ha dictat sentència en el cas de l’enfonsament del petrolier monocasc Prestige.

casprestigeEn aplicació de la llei vigent, el jutge absol al capità del petrolier, al seu cap de màquines i a l’exdirector general de la Marina Mercant. Se’ls acusava de delictes contra el medi ambient. Segons la llei vigent, no en són culpables.

La sentència es fa pública, potser amb un cert humor negre, el dia en què es compleix l’onze aniversari de l’arrencada dels fets que van conduir, sis dies després, al seu enfonsament definitiu un cop es va migpartir –literalment.

El Prestige va perdre 63.000 tones de cru.

El Prestige va provocar el tercer accident més car de la Història, superat només per la desintegració de la nau espacial Columbia i per l’accident nuclear de Txernòbil.

El Prestige va provocar una marea negra que té el trist honor de situar-se entre les més nocives d’entre les que han patit les costes de la península ibèrica.

El Prestige va afectar els litorals de Galícia, Astúries, Cantàbria i el País Basc i part de la costa atlàntica de França.

El Prestige va permetre al govern del PP refermar la seva generalíssima amistat amb Galícia amb unes indemnitzacions que van esquitxar tothom que calia esquitxar.

El Prestige va dur l’aleshores president de la Xunta de Galícia Manuel Fraga a assegurar que l’afer no tindria conseqüències ecològiques.

El Prestige va permetre que Mariano Rajoy es doctorés en Oceanografia aplicada i que encunyés per a la Història conceptes com ara “hilillos de plastilina”.

L’Audiència Provincial de la Corunya considera que, des del punt de vista de la llei vigent, ningú no és responsable dels efectes de l’enfonsament del Prestige.

Ha parlat la llei, no la Justícia.

Desestructurant l’Estat que encara no és

CiU, el PSC i el PP han aprovat al Parlament de Catalunya, dijous passat, l’externalització de la gestió de la publicitat que s’ha d’emetre a Televisió de Catalunya (TVC).

L’argument oficial apunta que, amb aquesta manera de fer, els números han de ser en un futur força immediat més galdosos del que ho han estat fins ara.

Lliurar les armes a l’enemic sempre és un exercici complicat. Costa més explicar-lo quan ni tan sols s’ha produït la derrota que generaria una justificació convincent.

CiU, considerada com a promotora d’aquesta manera de fer que contribueix un pèl més al desballestament subtil que pateixen els mitjans de comunicació públics de Catalunya,  fa saber que calen socis –ells en diuen “partners” que fa més interessant i fi- per plantar cara als monstres de la contractació, Mediaset –amb Tele-5 com a façana- i Atresmedia –una de les peces de l’imperi del Lara planetari.

tv3_godoEls socialistes, que no perden el sentit de l’humor, asseguren que ha calgut votar-hi a favor perquè la proposta sorgeix del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i “no és adequat que el Parlament tingui la temptació d’interferir permanentment en aspectes de gestió”. Boniques paraules que emmascaren el petit detall que el consell de govern a què es fa referència no és cap altra cosa que un Parlament en petitet que, ara com ara, consagra l’estatus dels partits que formen l’stablishment català.

Al seu torn, els populars pedalen a pinyó fix per aconseguir el mallot groc dels outsiders. Assuaujant la fama de terribles que forgen dia sí dia també els germanes i germanes grans de Madrid, els del PP diuen que endavant però que es mantinguin els drets dels treballadors –cas que els en quedi algun, se suposa- malgrat que la feina que fa l’emissora nacional catalana produeix una “festa separatista” un cop arriba a la pantalla.

No és una bona jugada, aquesta, perquè grinyola en massa àmbits.

Des del punt de vista de l’entramat comunicatiu nacional, costa d’entendre que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) contribueixi a afeblir el que ha de ser-ne el pal de paller. Les retallades a què ha sotmès la radiotelevisió pública catalana des del pressupostos generals han estat notòries i han tingut conseqüències perceptibles. La televisió pública catalana manté el tipus, però els efectes de l’aprimada, que haurien de ser circumstancials, es noten. I fan patir.

En aquest context, reduir la seva capacitat d’acció general i posar-li bastons a les rodes venen a ser la mateixa cosa. Qui té el cul llogat, no seu quan vol. I el joc de la publicitat consisteix precisament a llogar.  Hostes vingueren que de casa ens tragueren també pot encaixar…

Des del punt de vista de la coherència interna, l’externalització de la gestió de la publicitat de TVC esberla l’esperit del contracte programa aprovat el setembre passat: en aquell moment llunyà –és a dir, fa dos mesos, una eternitat en política…-, es va donar l’endavant a la fusió de les filials de la CCMA –TVC i Catalunya Ràdio- per potenciar el concepte –i se suposa que la realitat- de la  multiplataforma. Ara se suposa que cada pota de la plataforma ha de fer la guerra pel seu compte.

Des del punt de vista empresarial, el moviment es porta l’oli. Plantar cara a Mediaset i Atresmedia pot tenir sentit des d’un punt de vista estrictament comercial. A fi de comptes, una part important dels ingressos de la CCMA provenen del repartiment del pastís publicitari i cal velar per no quedar-se amb les engrunes.

La clau de volta de tot plegat es posarà en evidència quan se sàpiga –quan es faci saber- quina és l’empresa de gestió que s’endú el regal. A més dels beneficis per la tramitació de les emissions publicitàries –entre el 3 i el 7 per cent de la facturació- i d’un risc financer zero –la CCMA assumeix els eventuals impagaments-, hi haurà barra lliure amb la cartera de clients de la televisió pública catalana. D’aquí a presentar propostes de paquets d’emissions d’espots al diverses emissores –una de pública i una de privada, la pròpia- només hi ha un pas… que no caldrà fer si l’aigua ja s’ha desviat al molí propi… No seria el primer cop que un mitjà assumeix els comptes propis i els d’un altre i en propicia la mort –agònica- per ofec interessat i impietós. Al cel sigui l’Avui.

Com que hi ha pràctica a explicar l’inexplicable, segur que es vessen arguments incontestables si el grup afortunat és el Publipress Media que forma part del Grupo Godó –hi ha profecies ben informades sobre l’afer-. A fi de comptes, en el futbol, les estadístiques estan per trencar-les i, en la política,  les tradicions estan per mantenir-les. CDC, UDC, el PSC i el PP ho tenen tan clar com qui ho té en compte.