Per a coneixedors

El venut, Paul Beatty. Traducció: Jordi Cussà. Més Llibres, 2017. Pàgines: 391

El generalment interessant director de cinema Spike Lee va fer un esguerro que va titular Puja a l’autobús (1996) en què glossava una marxa manifestació massiva reivindicativa d’afroamericans en què un milió de persones tenien com a destinació la ciutat de Washington. Més recentment, 12 anys d’esclavitud (2013), de l’Steve McQueen, va ensopegar en les mateixes pedres.

Tant l’una com l’altra observen un to hagiogràfic que estableix massa distància entre els seus relats i la realitat que sembla que volen mostrar, d’una banda, i, de l’altra, creen una mena de búnquer emocional que només obre les portes, paradoxalment, a aquells que ja són a dins, amb la negritud com a escut i, també, com a arma llancívola.

El venut no té res a envejar a aquestes propostes fílmiques que se li fan cosines germanes a l’hora de reivindicar l’orgull d’un poble i amb les quals comparteix l’afany de treballar per una discriminació positiva que fa més mal que bé a l’eficàcia del relat en provocar, fonamentalment, un distanciament extraordinàriament intens que, en ocasions, apel·la a l’avorriment.

La novel·la de Paul Beatty –lloada i prestigiosament guardonada amb el Man Booker– està farcida de referents que segur que són extremament populars i comprensibles en un context sociocultural determinat –el seu– però que són orfes de qualsevol vestigi d’universalitat.

La referència continuada a elements propis d’una cultura massa concreta genera un microcosmos hermètic que el Paul Beatty no es molesta a explicar als forans perquè dóna per fet que els seus lectors naturals l’entendran sense problemes. Segur que sí, que l’entenen, els seus lectors naturals. Més difícil ho tindran els lectors sobrevinguts, que, esnobs a banda, patiran sovint la temptació de demanar a l’autor: “Exactament, què m’estàs explicant?”

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 15 d’octubre del 2017: elpuntavui/El venut

Anuncis