Ales per a una passió

A cielo abierto, Antonio Iturbe. Seix Barral, 2017. Pàgines: 622.

La passió està associada etimològicament al patiment des de la gènesi del mot: les connotacions religioses de la paraula reblen el clau i fixen una idea en l’imaginari col·lectiu. Sovint es qualifica una persona com a apassionada amb la voluntat de tenyir amb matisos positius un comportament abrandat, obsessiu, poc reflexiu… Es descriu el continent i es deixa de banda el contingut, s’etiqueta el que es veu i s’ignora allò que s’està etiquetant. És el mètode habitual –perquè no demana esforç.

Antonio Iturbe pren l’altre camí quan novel·la la biografia d’Antoine de Saint-Exupéry, l’autor del fascinant i mil cops llegible El petit príncep. Es pot considerar que tothom ho sap, això. Filant una mica més prim, potser n’hi ha que saben que la seva mort roman inexplicada: va desaparèixer sense deixar cap mena de rastre mentre volava. Més enllà d’això, el desert del coneixement.

L’autor d’A cielo abierto tanca aquesta ferida amb una obra extensa que repassa la vida del pilot i escriptor francès que va consagrar la seva vida a conquerir l’inconquerible: l’aire.

Hi ha, en tots els passatges de l’obra, una tendresa extrema que abasta el protagonista i els seus companys d’ales, personatges reals a què també se sotmet al sedàs de la ficció que ajuda a fer entendre no només els caràcters d’unes persones que van establir fites allà on res hi pot haver sinó també d’una època que és del tot irrepetible: la del pionerisme en el cel.

Hauria estat senzill caure en l’hagiografia: qui se n’hauria queixat? Això, però, hauria llastat el projecte: transmetre l’admiració per les proeses dutes a terme per herois immaculats no ajuda a la credibilitat. És més difícil, i A cielo abierto ho aconsegueix, glossar tasques hercúlies mentre s’esquitxa els protagonistes amb el fang de la terrestritat. Així, la gana, la pobresa, els patiments que provoca la guerra, la desesperança, les desil·lusions… se les tenen amb les ànsies desmesurades d’emprendre el vol –en el sentit literal de l’expressió- gràcies a un equilibri subtil que es manté al llarg de la redacció.

L’autor no malbarata paper a l’hora d’empantanegar-se en descripcions preciosistes o en interpretacions barates de la psicologia dels que du a la primera línia de l’acció: en descriu les accions i n’apunta les causes per llançar les bombes emocionals que qui el llegeix ha de fer esclatar en el seu propi cap.

Una ambientació concisa obliga a la complicitat durant la lectura i aporta una economia expressiva que es desvela útil cada vegada que arriba al davant dels ulls un fet desconegut o insospitat o desmesurat o entendridor.

Aquesta expressió directa, a més, ajuda de manera decisiva al manteniment del ritme narratiu: hi ha moltes coses a explicar perquè el conegudíssim Saint-Exupéry és un gran desconegut i aquest homenatge escrit ha de fer molta feina per exposar la grandesa d’un esperit que el va tenallar amb la coherència i el va dur a recórrer camins imprevisibles de destinació incerta i, en el cas del seu últim trajecte, el que no hauria fet si abans no hagués fet tot els que el van precedir sense mesurar-ne les conseqüències, desconeguda.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 d’agost del 2017: elpuntavui/A cielo abierto

Anuncis

L’ànima en el cap

Les defenses, Gabi Martínez. Traducció d’Albert Torrescasana. Catedral, 2017. Pàgines: 521.

L’autor de Les defenses, Gabi Martínez, té experiència en la literatura de viatges: un cop llegida la seva obra més recent, el pòsit de la seva trajectòria es demostra útil en extrem.

Les defenses és la crònica del seguit de viatges -entesos en el sentit de desplaçament- que tenen lloc gràcies o a causa del protagonista, el neuròleg Camilo Escobedo –alter ego ficcionat del neuròleg Domingo Escudero.

La proposta del Gabi Martínez no és una novel·la en el sentit estricte de l’expressió, tot i que inclou un començament, un nus i un desenllaç. De fet, n’inclou uns quants, de començaments, de nusos i de desenllaços.

Hi ha la trama emocional que afecta a la persona; hi ha la trama sentimental que relaciona el protagonista amb la seva família; hi ha la trama descriptiva que segueix l’evolució professional del neuròleg i hi ha la trama social que situa la resta d’històries en un context històric en què el temps marca el compàs de la política i les seves manifestacions.

Les defenses permet caure en la temptació de deixar de banda la cosa escrita per capbussar-se amb afany i sense aturador en tot el que proposa a partir de la malaltia que afecta el protagonista amb voluntat de quinta essència de la paradoxa: la malaltia que afecta al protagonista obre la porta a un seguit de reflexions que es fa més que difícil deixar de banda.

A fi de comptes, en aliar-se el Domingo Escudero i el Gabi Martínez per parlar de les malures que afecten el cap, no fan altra cosa que obrir una caixa de Pandora que deixa qui la pateix –voluntàriament o sense voler- absolutament desarmat. És tan intensa, l’expressió escrita, que, de tant en tant, obliga a deixar de llegir mentre es respira en calma, s’endrecen les idees i es mira de pair el que la vista acaba d’ingerir.

La temptació de lliurar-se a l’empatia extrema amb el protagonista és present tothora: és per això que cal retre honors a l’honestedat de la tàndem responsable de Les defenses: lluny de l’hagiografia, les ombres apareixen amb tanta intensitat com les llums. El resultat de l’exposició, que combina matisos i contrastos, és un relat amarat d’una humanitat extrema que afectarà tothom que tingui l’empatia activa en el seu repertori emocional.

La història que s’explica és potent. En bona part, aquesta potència cal buscar-la en la destresa de l’autor. El Gabi Martínez posa en joc una tensió difícil de mantenir constant entre els fets que narra i tot el que envolta aquests fets. El distanciament deliberat funciona a la perfecció i atorga interès: qui no es resisteix a furgar en la vida dels altres a través d’un espiell?

La seva escriptura és directa, amb un punt de voluntat fotogràfica que esdevé valuosa a l’hora de fixar fets, sentiments, sensacions, opinions. L’absència de sucre tempra Les defenses, la situa en el punt de cocció correcta, l’erigeix com a referència i permet la intensitat de les preguntes que encara queden un cop ja se saben totes les respostes.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 16 de juliol del 2017: elpuntavui/Les defenses