De canons i fogons

Pólvora i canyella, Eli Brown. Traducció de Xavier Pàmies. La Campana, 2016. Pàgines: 509.

Esmentar la pirateria desencadena, amb les excepcions que es vulgui, un doll d’imatges que quasi segur que provindran del món del cinema i que variaran en funció de l’edat de qui les evoqui –amb l’Errol Flynn com a referent ancià i el Johnny Keith Richards Depp com a exponent més recent-. Tant fa: vaixells de fusta, veles, canons, cordam, persecucions, espases i coltells, batalles navals, tresors… La coincidència és absoluta.

Esmentar la cuina ja té un què de més arriscat –quant a imatges emmagatzemades- però també provoca ecos.

Posar un cuiner a fer de pirata és una tombarella literària que l’Eli Brown desenvolupa amb mestratge i precisió en recórrer a una fórmula provada a bastament en el món de la literatura: el de l’innocent que es veu immers en un món que li és aliè però en el que intenta produir-se amb eficiència.

Qui vulgui podrà trobar, a Pólvora i canyella, unes brises lleugeres que li duran aromes de Les aventures del bon soldat Švejk del Jaroslav Hašek; d’Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole, i, també, de La festa, de Blake Edwards, que Peter Sellers va inscriure com a clàssic a la història del cinema.

L’Eli Brown presenta una bona història. I la presenta bé.

Un cuiner, l’Owen Wedgwood, mena una vida raonablement feliç al servei d’un lord anglès que li deixa marge en afers de plats i cassoles fins que una colla de pirates assalten la casa i se l’enduen a bord del vaixell amb què vagaregen pels mars mentre fan la punyeta a una companyia britànica que s’enriqueix gràcies al comerç d’opi.

Com passa a Les mil i una nits,  el cuiner ha de donar bona resposta si no vol que li facin la pell: la capitana del vaixell, la progressivament engrescadora Hannah Mabbot, el manté en vida només si cada diumenge ell és capaç de posar-li a taula un plat digne d’una emperadriu.

Després –lògicament: el llibre té poc més de 500 pàgines-, tot es va embolicant fins que fa fort.

L’autor ven la novel·la pàgina a pàgina amb molta destresa: les referències a la navegació són del tot versemblants i delaten o bé una molt bona documentació o bé un cert coneixement de la matèria; l’ambientació històrica apareix com a creïble i les receptes fan venir ganes de remenar els prestatges de la cuina i, eventualment, aconsegueixen provocar una certa salivera quan entren en la fase en què se’n descriuen els resultats.

Els accessoris, que són importants en aquesta proposta, compleixen la seva funció a la perfecció i generen un escenari sòlid en què l’habilitat redactora de l’Eli Brown es manifesta amb encara més intensitat: els seus personatges creixen pràcticament cada vegada que apareixen: es fan més densos; es fan més complexos i inabastables; obren perspectives d’interpretació sobre d’altres personatges i s’humanitzen amb claredat.

Lluny dels textos –malauradament, cada vegada més freqüents- en què els tarannàs dels protagonistes fan més voltes que un penell en un dia de tempesta, Pólvora i canyella permet assaborir el regust de la bona literatura, aquella que segueix fil per randa el procediment de qui li agrada cuinar: triar la recepta; aconseguir ingredients de qualitat; preparar-los sense pressa; posar-los a coure quan  toca; combinar-los en el moment adient i assumir que un bon plat demana temps abans de dur-lo a taula.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de maig del 2017: elpuntavui/Pólvora i canyella

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s