Aproximació imprescindible

La quarta paret, Sorj Chalandon. Traducció de Josep Alemany. Edicions de 1984, 2015. Pàgines: 297.

laquartaparetA ulls de l’Occident que aprèn del món a través de la pantalla –sigui quina sigui la mida del giny-, hi ha situacions a l’Orient que ho són tot tret de comprensibles. La del Líban, el país de la ribera mediterrània que va ser considerat la Suïssa de l’Orient Mitjà, és paradigmàtica: la confluència de factors de mena diferent van transformar la pàtria de nacions diferents en un polvorí en què la música quotidiana la posen les armes i els plors.

A l’hora de immergir-se en l’assaig d’una explicació d’aquest conflicte –o potser en l’exposició del resultat d’una mirada acurada i reposada-, el periodista, corresponsal de guerra, autor de novel·les i membre de l’equip de la revista satírica Le Canard enchaîné Sorj Chalandon fa un salt valent i compromès.

La quarta paret és una novel·la en què es percep la humanitat de l’autor com a narrador, la dels personatges que crea i la de les idees que són subjacents en tot allò que s’explica.

El títol fa referència a la paret inexistent del teatre, la que tanca l’escenari i la que sempre ha de ser absent si es vol que l’espectacle tingui -sigui- públic. Tibant del fil, no hi ha cap obstacle a l’hora de pensar que aquesta quarta paret és el públic, que tanca l’escenari si assumeix, si entén, si combrega, si comparteix allò que es representa, allò que s’explica.

Aquesta La quarta paret no té sentit sense la comprensió de qui la llegeix: no és un títol per al divertiment, és un títol que busca el cos a cos i que repta a la densitat intel·lectual i emocional a l’hora de interrogar els personatges i demanar-los els perquès de la seva conducta.

La-quarta-paretLa capacitat de transmetre idees, el tremp narratiu, la serenitat del discurs, l’èxit a l’hora d’evitar prendre partit per alguna de les idees petites i a la d’acostar-se sense reserves a la multiculturalitat ben entesa i ben viscuda i la tendresa que sobrevola tot el text són els fonaments en què s’aixequen les tres parets que fan que La quarta paret de Sorj Chalandon sigui una chef d’œuvre imprescindible.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de febrer del 2016: elpuntavui/La quarta paret

Anuncis

La segona de Harry Hole

Escarabats, Jo Nesbø. Traducció de Meritxell Salvany. Proa, 2015. Pàgines: 460.

escarabatswEscarabats és la segona de les novel·les de Jo Nesbø que formen el cicle que té com a protagonista el detectiu Harry Hole, una figura que encarna el rol de l’antiheroi esquerp amb un costat fosc que el marca de manera inevitable.

En aquesta novel·la –i com en la resta de la saga-, l’autor fa anar dos jocs de cartes a l’hora de posar a prova la seva capacitat de seducció: d’una banda, hi ha la creació del personatge principal; de l’altra, hi ha la trama policial que desenvolupa.

Pel que fa a Harry Hole, aquest detectiu no pot defugir els límits del clixé a partir del qual està construït. El seu capteniment es mou en pràcticament tots els casos en el territori del previsible. No cal veure en això un defecte perquè Nesbø té un bon domini de l’art narrativa i no es permet el luxe de deixar la seva criatura de referència en mans de la deixadesa i el ridícul. En cert sentit, la coherència a l’hora de dibuixar i afinar els trets de Harry Hole poden servir, amb molta facilitat, per aconseguir la fidelitat de qui en fa coneixença.

Quant a la trama policial, l’acció té lloc a Tailàndia, la qual cosa permet afegir un punt d’exotisme als resultats de la línia de producció de la més que qüestionable factoria NNN (novel·la negra nòrdica) en què hi ha més fum que flames.

EscarabatsAl marge que el retrat de la societat tailandesa sigui més o menys encertat –que els conneisseurs viatjats dictaminin-, sí que és cert que tot el que té lloc en aquelles contrades –en la novel·la- es presenta amb l’aparença de la credibilitat –a fi de comptes, és ficció i per això té un marge-: la concatenació dels fets està ben travada; els girs són prou imprevistos com per a satisfer les expectatives i els personatges secundaris tenen una sòlida fortalesa que, en segons quins casos –el de la inspectora Crumley n’és un- té un punt d’excepcionalitat.

El però de tot plegat –petit, però existent- és que la combinació de tot plegat no és suficient a l’hora d’assenyalar Escarabats com a títol de referència: s’hi intueix –en les absències- una certa voluntat d’anar per feina que desllueix el resultat final.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de febrer del 2016: elpuntavui/Escarabats