Tot esperant la pel·lícula

La noia del tren, Paula Hawkins. Traducció d’Imma Falcó. La Campana, 2015. Pàgines: 461.

La-noia-del-trenComençar, comença bé. O no, potser no comença bé, però, com a mínim, cal admetre que durant un grapat de pàgines tens aquella esperança folla que aquesta sí, que aquesta novel·la t’obrirà la porta a la reconciliació amb la lectura de best-sellers i posarà en evidència tots i totes els i les truans i truanes de la cosa escrita que arriben als prestatges de les llibreries amb productes més lloats que el gol de Koeman a Wembley a la final de la Champions del 92. Però és que no. Sense remei de cap mena, a més a més.

La informació editorial fa saber que “abans de posar-se a escriure ficció, Paula Hawkins va fer de periodista durant quinze anys” i la Wikipedia –the English one-, que aquesta La noia del tren la va escriure durant sis mesos de dedicació completa. No cal dubtar ni de l’editorial ni de la Wikipedia però les preguntes que es pot fer tothom són: Quant de temps va dedicar a repassar-la? A repensar-la? A refer-la? A reescriure-la?

Un resposta possible per a totes és “cap”. No cal ser un elaborador de cànons de la literatura universal per poder-la donar, aquesta resposta: la novel·la ho demostra a partir del moment en què les incoherències i les ganes d’omplir pàgines fan rebentar unes costures que només s’han cosit amb fil d’embastar i a tocar de les quals encara es perceben els rastres del guix amb què s’ha tallat el patró.

La manca de confiança que exhibeix la Paula Hawkins en la seva obra la delata quan dedica uns quants passatges a explicar fil per randa, cap al final de la novel·la, tots els fets criminals que, presumptament, hauria d’haver estat suggerint a benefici del qui la llegeix amb una mica de ganes que algú en tragués l’entrellat sense haver de recórrer al llibre d’instruccions.

Mancats de solidesa, els seus personatges incorren en el pecat de ser incoherentment inestables i d’evolucionar en funció de les necessitats de l’escriptora, no de les de la trama. Així, l’interès que sí que desperten fins a un cert moment, el malbaraten en comportaments que, de tant mecànics, esdevenen més previsibles que l’arribada dels busos de Londres si se’n sap l’horari d’avantmà.

lanoiadeltrenD’altra banda, aquesta incoherència general, absolutament blasmable, que sobrevola La noia del tren posa en relleu, a més, l’absència d’una mínima tasca prèvia de documentació –cosa que hauria de ser de penal i expulsió o de penal i encarcerament per a una periodista que senti els colors de la professió-. Fer un retrat tan inexacte de la relació amb l’alcohol en el personatge a qui s’atorga el protagonisme és de targeta vermella. Per això, el personatge de la Rachel, si no fes riure, faria plorar –de com de malament l’han generat.

La noia del tren serà, de ben segur, un èxit als cinemes i/o a les pàgines de descàrregues: l’adaptació a la gran pantalla està en mans d’una sòlida Erin Cressida Wilson que ha fet coses interessants i que, en destriar el gra de la palla, permetrà un llargmetratge que no invocarà els escarafalls i esberlarà el mite que la pel·lícula sempre és més dolenta que la novel·la. En aquest cas, això és físicament i metafísica impossible.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 13 de desembre del 2015: elpuntavui/La noia del tren

Anuncis

Novel·la negra blanca

El domador de lleons, Camilla Läckberg. Traducció de Meritxell Salvany. Amsterdam, 2015. Pàgines: 462.

CamillaCal reconèixer a la Camilla Läckberg la fidelitat a un estil força personal –el seu- que li permet combinar amb comoditat extrema les perifèries de gèneres narratius diferents i produir preteses aventuretes que, potser a causa de l’absència de reptes que presenten, gaudeixen del favor de quantitats ingents de lectors i lectores afamats de passatemps envernissats d’intel·lectualitat –o del que se suposa que sigui llegir un llibre en aquests dies en què superar amb comprensió demostrada qualsevol cosa escrita que tingui més de 140 caràcters ja habilita per a la candidatura a un premi Nobel.

La Läckberg, en aquesta nova edició del serial que té com a protagonistes l’Erica Falck i el sòmines del seu marit, el Patrick Hedström, insisteix en els dibuixos de traços esllavissats i colors esvaïts amb què en caracteritza les accions i els pensaments. De la resta de personatges, poca cosa més que accessoris de tercera, no paga la pena de parlar-ne.

Amarada de referències a situacions de tipus social pròpies de la novel·la rosa transvestides de transcendència amb disfressa i maquillatge del tot a cent, aquest El domador de lleons no deixa de ser un artifici trampós en què l’escriptora eximeix al públic d’esforç lector i li reclama que faci bones els seus enunciats perquè no està disposada a prendre’s la molèstia de demostrar-los amb coses tan ximples de fer en una novel·la com ara dotar els personatges d’un caràcter mínimament reconeixible com a possible o crear una ambientació general que situï qui la llegeix en una dimensió fictícia fora del context de la realitat física i mental immediata.

el-domador-de-lleonsQui prengui aquesta novel·la amb l’esperit de l’Eduard Manstisores podrà graduar-se amb nota en un màster de retallades i sortir-ne amb més aplaudiments que el Leatherface a La matança de Texas. La resta tindran garantides unes estones Tampax, que potser tampoc no passa res en aquest anar fent que és la vida, segons anotava el Josep Pla.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 20 de març del 2015: el punt avui.cat/El domador de lleons

Llibres llegits d’aquesta autora: Crim en directe; L’ombra de la sirena.