Vida feta amb retalls de vides

El carro de Selene, Llorenç Capellà. Editorial Meteora, 2014. Pàgines: 245.

el-carro-de-seleneEl carro de Selene, l’obra amb què Llorenç Capellà explica la història d’una fugida i una recerca constants, assoleix la categoria d’encanteri gràcies a la humanitat que vessa de cadascuna de les pàgines d’aquesta mostra de bona literatura.

L’autor proposa un viatge, una col·lecció de viatges, de fet, viscuts a partir de la referència d’un Nord tan fugisser que mereix ser considerat inexistent: el record de la germana que queda enrere quan el protagonista ha de travessar la primera de les seves fronteres és, a la vegada, la guia perenne que mantindrà en vida una part de la seva ànima.

El carro de Selene encaixa amb comoditat en els paràmetres de la novel·la coral: un protagonista que sovint tenyeix la seva existència i la seva presència amb els colors apagats de la casualitat trista és el magnífic fil conductor que permet passar revista a un seguit de conflictes bèl·lics que van marcar el segle XX de manera ineluctable. La novel·la, però, no té res a veure amb el gènere bèl·lic: és una exposició formidable de caràcters, de persones inventades que, gràcies a la destresa de l’autor a l’hora de presentar-les, superen en bona part dels casos les limitacions inherents a la bidimensionalitat.

Sense haver de recórrer a cap ni un dels artificis que fan llegívols els best-sellers, El ElcarrodeSelenecarro de Selene aconsegueix que costi molt deixar de llegir-lo: les històries planten els peus amb força i els personatges que les animen exigeixen amb intensitat que el seu cas particular sigui conegut i respectat.

La munió de caràcters amb què Capellà construeix aquesta seva novel·la esdevé ventall, catàleg, mostrari… No hi ha res a deixar de banda: ara una veu, ara l’altra, guiades per una redacció acurada i no exempta de ritme, apareixen per aportar el seu tros a una construcció que reclama, amb justícia, una atenció i una dedicació que reben constantment la seva justa recompensa.

 Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 19 de juliol del 2015: elpuntavui.cat/El carro de Selene

Anuncis

Un ‘thriller’ embastat

L’home que comptava diners, Jordi Boixadós. RBA La Magrana, 2015. Pàgines: 346.

home-que-comptava-dinersUn empresari demana diners a qui no hauria de demanar-ne i, quan no els pot tornar, s’adona que l’ha vessada. La trama de L’home que comptava diners és senzilla i tan bona –o tan dolenta- com qualsevol altra a l’hora de ser la referència per als fonaments d’un thriller en què s’hi ha posat tot el que se suposa que s’ha de posar en un thriller. Aquesta premeditació és, més que possiblement, el llast que manté aterrat L’home que comptava diners.

La novel·la que signa Jordi Boixadós és, paradoxalment, benintencionada, amable, tranquil·la i gairebé tan blanca com la neu que, tòpicament, guarneix la neu del país dels Pirineus a què fa anar, cada vegada que li convé, el seu protagonista, un Elies Costa que oscil·la constantment, sense acabar de poder assegurar la seva posició en cap moment, entre la categoria del personatge necessari i la del personatge cara i ulls.

Pensada, potser, per a un públic més ampli que el que es podria assolir amb una novel·la escrita amb mala llet, L’home que comptava diners evoluciona de manera previsible cap a un final que encaixa amb el to general del relat.

La redacció és tan correcta com el plantejament general i té en compte la necessitat que hi hagi els personatges que fan de suport al protagonista i, també, els que L'home-que-comptava-dinershi actuen com a contrapunt. Les situacions en què l’autor situa el protagonista són les que han de ser a l’hora d’establir la fidelitat als cànons del gènere en què es vol inscriure la novel·la però tant en un cas com en l’altre hi ha la sensació que Boixadós ha deixat una part del camí per recórrer. És per això que L’home que comptava diners apareix com un thriller embastat que obliga a pensar en què podria haver estat si se l’hagués sotmès a un procés d’enduriment que elevés la proposta al nivell del cop de puny a la panxa des del nivell de distracció passatgera amb què se li ha aplicat la disciplina de la impremta.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 31 de maig del 2015: elpuntavui.cat/L’home que comptava diners

 

Una història amb policies

L’amant xinès, Margarida Aritzeta. Llibres del Delicte, 2015. Pàgines: 283.

lamantxinesLes terres i la ciutat de Tarragona posen l’escenari a aquesta novel·la d’ambientació policial que permet el debut del personatge de la inspectora Mina Fuster amb un cas que es construeix a través dels vincles entre morts de característiques diferents.

La bastida argumental que alça l’autora, però, no té com a objectiu únic el desentrellament d’un afer criminal. Aquesta circumstància queda del tot clara a mesura que avança la novel·la: la trama estrictament policial ha de compartir l’espai amb altres línies narratives que assoleixen vida pròpia i que poc o gens tenen a veure amb les activitats pròpies de les forces de seguretat.

Aritzeta, potser perquè vol fonamentar el personatge de la Mina Fuster amb la mirada posada en la seva continuïtat en el món del negre sobre blanc, inverteix en l’explicació de l’entorn de l’escriptora. És per això, cal pensar, que s’atorga importància al passat de la protagonista, a la manera en què viu el que es pot considerar la seva vida personal, a la relació que manté amb la seva mare, al capteniment amb què mira de resoldre els frecs, les incomoditats i les sorpreses que provenen de la seva quotidianitat…

L'amant-xinesDe fet, si es mesura el pes específic del capítol policial en L’amant xinès, es pot tenir la sensació que el cas que ha d’investigar la inspectora és, bàsicament, l’excusa necessària per al seu naixement al món de les lletres i, també, per a la reivindicació de la vitalitat d’un escenari, el tarragoní, que demostra la seva eficàcia quan l’autora cada vegada que l’autora l’empra per posar context a passatges determinats de la seva obra.

La combinació d’un context físic que assoleix veracitat i la delicadesa, en algunes ocasions tenyida de costumisme tendre, amb què es trenen els caràcters d’alguns dels personatges són, decididament, dues de les bases que l’autora juga amb encert.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 17 de maig del 2015: el punt avui.cat/L’amant xinès