Pedaços cosits sense costures

Els amants d’Hiroshima, Toni Hill. Traducció de Mireia Alegre Clanxet. Penguin Random House Grupo Editorial, 2014. Pàgines: 473.

amants_hiroshimaUna bona trama no és l’única cosa que cal exigir a una novel·la policial, però sí que és un element que hi ha de ser, necessàriament, si es vol que el text assoleixi un mínim de qualitat segons els estàndards del gènere. Fet i fet, una bona trama pot, fins i tot, activar el recurs a la indulgència davant les eventuals mancances que es puguin detectar en la narració que l’embolcalla. No és res nou, això, i fa tota la sensació que l’autor d’Els amants d’Hiroshima ho sap i ho du, amb èxit, a la pràctica.

La novel·la, que recupera la figura de l’inspector Héctor Salgado per al tercer dels títols que el tenen com a protagonista, assumeix la missió d’entretenir qui la llegeix amb l’evolució del cas que es desferma amb la troballa de les despulles d’un noi i una noia i amb la resolució de fets que s’explicaven en les novel·les precedents.

Cal deixar escrit, per treure’s feina de sobre, que haver llegit els títols anteriors segur que permet treure més suc a Els amants d’Hiroshima però que l’absència de fidelitat empedreïda envers l’obra del Toni Hill no és un obstacle a l’hora de gaudir del seu lliurament més recent.

De fet, el que cal és treure’s el barret davant l’habilitat de l’autor a l’hora de cosir sense que es notin les costures els pedaços que provenen del passat amb els que s’afegeixen en el present amb contextos ben diferenciats: el professional, el personal, el familiar…

No hi ha, a Els amants d’Hiroshima, el recurs als trucs de fira barats que perpetren els autors amb pocs recursos expressius. Ben al contrari: el Toni Hill demostra una destresa que engresca i que li permet, fins i tot, cedir un cert protagonisme a una Barcelona que no es decisiva però que aporta escenaris tan insinuats com a versemblants.

L’eficàcia de la narració no descansa només en la precisió mecànica de les trames que s’exposen: la generosa quantitat de personatges que les viuen fa una aportació que no és menyspreable tot i que no tots els caràcters mantenen el mateix voltatge en les seves diferents intervencions.

amhiroEn línia amb les caracteritzacions que han rebut històricament altres policies protagonistes amb voluntat de ser, l’Héctor Salgado, de procedència argentina, és prou complex. Lluny de la bidimensionalitat, el detectiu és detectiu i, també, persona. La relació amb el seu fill, amb els seus subordinats, amb la seva companya sentimental, amb els companys de feina, amb les coneixences… permeten la creació d’un personatge amb tanta carn i tants ossos com permet el paper.

La resta de personatges, amb menys relleu, no tenen tanta sort i incorren, no de manera greu, en el pecat de l’estereotipament, un fet que pateix una lleu accentuació a causa de la uniformitat que ataca sense poca pietat la manera de parlar de tots ells.

I, encara, per als molt exigents, la constatació que el Toni Hill sap què és un gir argumental i la consideració que, a més de ser una novel·la policial recomanable, Els amants d’Hiroshima és alguna cosa més que això.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 13 de febrer del 2015: el punt avui.cat/Els amants d’Hiroshima

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s