Al·legat de la individualitat

El hombre duplicado, José Saramago. Traducció de Pilar del Río. Santillana Ediciones Generales, 2014. Pàgines: 380.

saramago_2Tertuliano Máximo Afonso descobreix de manera casual que té un doble, que hi ha algú, un home que fa d’actor i que fins aleshores li és del tot desconegut, amb qui comparteix l’aspecte físic fins a l’extrem del que es considera impossible. La constatació inicial li provoca una curiositat comprensible que el du a voler saber més coses del seu alter ego literal. De retop, la seva vida comença a patir les alteracions que hi introdueix, involuntàriament, l’home de qui no se sap si és una còpia o l’original.

Aquesta és, a grans trets, la trama que presenta El hombre duplicado, la novel·la de José Saramago publicada el 2002 ara feliçment recuperada. Feliçment perquè, al marge que no pugui agradar l’estil de l’autor, és una peça sòlida de literatura compromesa que defuig de manera notòria la comercialitat i fa conviure una trama que avança per camins imprevistos i una llibertat narrativa que demostra la intensitat de la maduresa literària a què va arribar el portuguès que va elaborar els Cuadernos de Lanzarote.

Una de les característiques de la prosa de Saramago és la seva senzillesa aparent. No hi ha, en els seus textos, descripcions envitricollades que dificulten la comprensió dels entorns. No hi ha cops d’efecte d’artificiositat manifesta. No hi ha espectacularitats necessàries. No hi ha, a la cap i a la fi, cap dels recursos de baix preu de què es refien els escriptors comercials que tenen com a objectiu vendre llibres i que releguen el que volen explicar a la categoria d’excusa.

Ben al contrari, l’estil de Saramago és pausat, calmós, lent, fins i tot. Deliberadament lent, cal dir, quan es percep el mestratge amb què encadena les paraules i les deixa travades per a la construcció d’una història que creix amb una naturalitat sorprenent que sedueix amb una intensitat que acaba assolint una força inesperada.

És aquesta manera de fer la que esmicola les distàncies que hi pugui haver entre l’escriptor i l’autor i la que li permet lluir-se amb l’exposició de tres registres narratius diferents, de tres veus, una de les quals és la seva pròpia. Les altres dues les reserva per al protagonista i per a la consciència del protagonista, a què fa dialogar en pla d’igualtat amb l’ésser que la suporta.

Aquesta diversitat genera un exercici literari fascinant que, al seu torn, obre la porta a les diferents dimensions ocultes que hi ha en El hombre duplicado. L’exposició literal, l’explícita, ja diu prou coses: se’n treu profit, de llegir-la, sense que calgui anar més enllà.

Però si s’estripa el vel de les paraules escrites, hi ha la reflexió que amara tota la novel·la: la recerca de la identitat pròpia en el món occidental actual s’explica com un procés ininterromput que exigeix una lluita constant i la autointerpel·lació permanent en què el jo real aparegui com a referència inequívoca en contrast amb tot allò que en distorsiona l’essència i amenaça amb diluir-ne el contingut, i, per extensió, el seu sentit, que és, a fi de comptes, el sentit de l’existència que serveix de fonament per als guarniments.

Llibres llegits d’aquest autor: Cuadernos de Lanzarote; La caverna; Todos los nombres.

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s