Nuvolada (CCXXI)

30-11-2014
La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix. La repetició avorreix.

Anuncis

L’altre Nesbø

El lleopard, Jo Nesbø. Traducció de Laia Font i Mateu. Proa, 2014. Pàgines: 705.

el_lleopardL’escriptor noruec Jo Nesbø va posar fil a l’agulla el 1997 amb una saga de novel·les policials que va encetar amb L’home ratpenat i que compta amb onze títols, el més recent dels quals és El fill. Tots ells tenen en comú el fet de tenir com a protagonista l’inspector Harry Hole, una mena d’antiheroi a qui s’ha vist créixer professionalment i patir en carn pròpia els efectes de tota mena de la maldat que es dedica a combatre des de la seva ocupació professional.

El lleopard, la vuitena de les novel·les de Hole, el presenta en un estat lamentable, voluntàriament allunyat de la seva terra en l’intent de guarir ni que sigui mínimament la patacada emocional que prové del seu cas anterior, narrat a El ninot de neu.

Les referències a aquest cas són constants –serveixen per a enaltir l’eficàcia del protagonista i inclouen la reaparició del psicòpata que el va desencadenar- i s’entrecreuen amb les aportacions pròpies del cas nou, que es presenta embolcallat d’incertesa fins que no es descobreix el fil conductor que enllaça víctimes que, a primer cop d’ull, ben poca cosa tenen a veure entre elles.

Una de les coses bones dels oficis és que se n’aprèn si se’ls posa en pràctica i disset títols en disset anys –els onze del Harry Hole, els tres que conformen la sèrie Doctor Proktor i dues novel·les i un llibre de relats- demostren que l’autor està per la feina. Així, El lleopard està escrita amb destresa i convida a passar pàgines a bona velocitat fins i tot quan els ginys de la tramoia narrativa apareixen de manera massa evident.

La concatenació de subtrames es desenvolupa amb eficàcia quan Nesbø passa dels aspectes policials als personals, de la investigació del cas a les topades amb els seus superiors, del temps present al temps passat… Amb una construcció de manual, mai s’hi està massa estona, en cap d’ells: hi inverteix el temps just per posar la goteta de mel als llavis i prendre la mica d’embranzida que cal per fer el saltiró a l’escenari següent.

El lleopard és una màquina indiscutiblement eficaç que, malgrat això, no surt il·lesa de la comparació amb la producció de l’altre Nesbø, el de Headhunters (Proa, 2012). En aquell text, de llargada moderada -244 pàgines-, el novel·lista va jugar la carta de la intensitat a l’hora de crear uns personatges i unes circumstàncies que colpejaven amb punys d’acer.

El-lleopardpAquelles 244 pàgines posen en evidencia les 705 d’El lleopard perquè permeten jugar a imaginar com seria la novel·la si no s’hi hagués introduït el farciment.

Aquell Nesbø sobri i contundent existeix i coexisteix amb aquest Nesbø comercial que, tot i el mestratge que ha assolit a l’hora de muntar una bastida vinculada al gènere del suspens, no aconsegueix establir una marca personal amb prou empremta com per a diferenciar-se de tants altres autors que deixen de banda els tolls venerables de la tradició europea i beuen de les fonts un pèl corruptores de l’estil fast-read que ha obert la paradeta amb productes importats dels Estats Units.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de novembre del 2014: el punt avui.cat/El lleopard

Llibres llegits de Jo Nesbø: Headhunters.

L’eficàcia de la senzillesa

L’ombra del sabre, Jordi Sierra i Fabra. Amsterdam. Ara Llibres, 2014. Pàgines: 297.

l'ombra-del-sabreDe novel·la negra, n’hi ha de moltes menes, incloses la que no ho és, de negra, i la permet llançar el llibre al contenidor sense cap mena de càrrec de consciència en haver arribat la lectura –heroica- a la pàgina 10. (El contenidor ha de ser el de color blau: és important tenir-ho present.)

Una línia que té força èxit basa el seu atractiu potencial en l’envitricollament d’una trama a què, cada tant, se li sostrauen fins i tot amb poca gracia i moltes penques peces d’informació que apareixeran quan calgui. (Posats a etiquetar a la babalà, per què no dir-ne novel·la negra sudoku?)

Una altra, força més seriosa –que no avorrida-, opta per la força de la narració i la dels personatges i deixa de banda els artificis a què es veuen abocats aquells que alimenten el fum d’encenalls. Aquesta és bona si és honesta i és llegívola si l’autor té grapa i/o sap de què parla. I és en aquest hàbitat literari en què cal inscriure L’ombra del sabre.

L’autor recupera la figura de l’inspector Hilari Soler quan decideix visitar la Barcelona del 1962 en les dates en què als Estats Units pelaven un altre dels seus presidents –John Fitzgerald Kennedy, en aquest cas-. La Barcelona d’ara fa 52 anys no és la d’ara –tècnicament, perquè hi ha qui ho podria discutir amb una certa raó…- i la vida que s’hi feia tampoc no ho és.

La constatació d’aquesta realitat –més insinuada que descrita- és un dels elements d’atracció de L’ombra del sabre. El pes de la dictadura franquista pressiona la trama de manera explícita i de manera implícita. Ho fa quan situa un general a la reserva en un lloc important de l’escenari i ho fa quan els personatges han de recórrer a l’autocensura per no deixar entreveure el seu desacord amb una realitat que els ofega i de la qual no en poden escapar.

L’acció es presenta de manera lineal al llarg dels cinc dies en què té lloc i qui la segueix entra en contacte amb les novetats en el mateix moment en què ho fan els protagonistes. Sense complicacions innecessàries, l’autor dóna pas quan cal als personatges que alimenten la novel·la i ho fa amb destresa: les caracteritzacions es traven amb l’aparença física dels personatges però el que pot semblar un recurs fàcil –recórrer als estereotips- troba una bona excusa amb la humanització creïble que els allunya de la categoria del clixé.

ombrapÉs això el que atorga a l’inspector Hilari Soler una composició polièdrica en què conviuen el policia eficaç, el funcionari incòmode, el pare atent, el marit respectuós i l’home circumspecte amb sentit de la justícia, facetes, totes elles, que pateixen els efectes del cas que arrenca amb l’assassinat d’un home que resulta ser el xofer d’un militar amic personal del dictador Francisco Franco.

L’ombra del sabre té ben ajustats el fons i la forma i, també, les intencions i les consecucions. De corredisses, les justes. De morts, les necessàries. De denúncia d’una situació social injusta, tota la que cal. La novel·la proposa una estona d’entreteniment i no decep. I hi afegeix alguna cosa més, una porció de veritat emplatada sense extravagàncies, amb la qual cosa demostra que la senzillesa és una virtut d’eficàcia contrastada.

Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 14 de novembre del 2014: el punt avui.cat/L’ombra del sabre