Independència amb Tele-5 ‘style’

Les superproduccions de Tele5 com ara Sálvame o els programes amb què amaneixen els seus programes rius com ara Gran Hermano tenen un segell particular que, de mica en mica, s’ha escampat com la coneguda taca d’oli al llarg i l’ample del teixit comunicatiu. No és que hagin inventat res, els de l’emissora del cinc: n’han tingut prou amb traslladar sense filtres a la pantalla la manera de fer, la manera de ser, de la societat en què s’acomoda. Bàsicament, aquella en què tothom parla i ningú escolta.

Les característiques d’aquest modus operandi, poques, són pregones: hi ha un mestre d’orquestra que es presenta amb l’aparença de la seriositat i una colla de bocamolls professionals que parlen a tort i a dret sobre qualsevol cosa que els llancin al davant. Qualificar aquests actes com a expressions d’una opinió seria una acció desmesurada i del tot desenfocada.

Soroll_La gràcia pirandelliana de tot plegat té a veure amb l’acte de representació dels actors principals: és exactament això el que són. Ho saben i actuen en conseqüència perquè els és del tot rendible.

El següent nivell l’estableixen tots aquells i totes aquelles que, sense posar en pràctica el noble art de la distinció, s’autoerigeixen com a caixa de ressonància de totes les animalades –soroll, en termes comunicatius- que els aboquen a diari sense pietat.

I la roda gira.

Amb aquest referent, es pot considerar que el procés cap a la independència de Catalunya té lloc en un plató de Tele-5: la mecànica a què obeeix té poc o gens a envejar al seu referent televisiu.

Hi ha mestres de cerimònies que llancen amb regularitat els temes de conversa que han de mantenir el mecanisme ben greixat: que si la pregunta; que si la data; que si la tercera via; que si el federalisme; que si obertures de diàleg; que si el xoc de trens…

(Com a nota al marge, si es té en compte que és Renfe l’empresa ferroviària estatal, això del xoc de trens més aviat ve a ser una mostra d’humor molt negre…)

Un cop es llança l’esquer quotidià, els ecos s’activen amb immediatesa, generalment amb l’objectiu inconfés d’aconseguir ser qui, aquell dia, l’ha dita més grossa.

I el següent nivell xala de valent amb la seva contribució a l’increment de la cerimònia de la confusió. Un cop d’ull a les xarxes –en què Twitter sobresurt per mèrits propis- fa bona la frase shakespeariana del molt soroll per a no res. Soroll, soroll i soroll: Tele-5 en estat pur malgrat la pàtina de transcendència que es vol fer emanar del no res.

S’entén que esperar demana paciència i que les coses que s’han de fer bé i que després de l’u ve el dos i que ara tothom creu que el que diu val la pena pel simple fet que pot dir-ho. El soroll, però, emmascara quan no escanya allò que pagaria la pena de dir, allò que pagaria la pena de conèixer.

Comença a fer pòsit la sensació que tot plegat és una conya de gent que no té res més a fer que piular i repiular animalades…

Com a element positiu de tot plegat, la porta oberta a seriosos estudis sociològics i l’oportunitat que algun espavilat faci fortuna amb l’elaboració d’un recull de disbarats…

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s